Dijous Sant, era? Meditacions sobre aquests dies i els altres

No espero res. No temo res. Sóc lliure.

   (Nikos Kazantzakis, epitafi)

Tal dia com avui em ve al cap, de forma recurrent i irreverent, un fragment del monóleg El desmemoriat, de Joan Capri, en el qual es fa un embolic amb les dates i les diades i ja no sap si parla del Dia de la Palma o d'un altre, dient això de Dijous sant, era!

El monòleg reflecteix un fet evident que, quan ets petit, fa que et fumis dels grans i quan ets gran s'esdevé cada vegada amb més regularitat, l'oblit i la barreja de records. Per això tinc poca fe en els relats orals, que acostumem a canviar cada vegada que els expliquem, barrejant dates i fets sense adonar-nos-en. 

Els infants tenen una memòria selectiva però admirable i per això s'enfaden quan els canvíem, sense voler, els detalls de les nostres rondalles i contes. La narració oral va a menys, em temo, de tota manera, ja que he vist, a escola i a les llars, com pares, mares i mestres recorren sovint al conte escrit i el van llegint amb més o menys grapa mentre mostren als infants les il·lustracions.

De vegades havia anat amb els meus fills, quan eren petits, a escoltar narracions orals de contes i la veritat és no recordo cap narrador remarcable, ho feia millor jo. De gran també he escoltat narracions orals, una vegada amb van portar a una mena de cafè literari on un jove negre, del qual em van fer molta propaganda les amigues (com a narrador, ep, poca broma), explicava llegendes de les seves terres africanes i, la veritat, tampoc no era cap meravella, estic segura que els seus avis en devien saber molt més. Recordo també que va explicar una llegenda africana assegurant que era original d'aquelles terres i que no s'explicava enlloc més però la història era una mena de flor romanial en versió no monàrquica. Tot està inventat, que deien, i des de fa molts anys.

Un mestre una mica més gran que jo es vantava del fet que, a frec de la Setmana Santa, explicava amb tant de verisme la Passió de Jesús que els alumnes acabaven plorant. Avui potser el farien fora o comptaria amb una denúncia per sadisme psicològic, qui sap. 

Les tradicions d'aquests dies semblaven destinades a desaparèixer però s'han reconvertit i les processons, al menys unes quantes, gairebé revifen i també les Passions teatrals gaudeixen de bona salut malgrat que els temps han canviat tant. Precisament el que ha fet revifar tot plegat ha estat l'admetre que aquestes coses formaven part de la tradició de forma global i que es podien viure i seguir sense ser profundament religiós.

Les processons, laiques o religioses, tenen èxit perquè hi ha un component gregari i exhibicionista i una tendència a la disfressa que des de temps ancestrals ha motivat els humans a manifestar-se de forma massiva mentre una altra part de la humanitat propera contempla, de forma més passiva, aquesta manifestació. Les manifestacions polítiques també tenen aquest component, de fet.

Quan més va menys m'agraden els actes on s'aplega molta gent a fer el mateix, empesos, se suposa, per sentiments compartits, cosa que no és res més que un miratge de tants com ens ajuden a viure. Una amiga m'explicava fa un temps que quan assistíem, en la nostra joventut, als actes parroquials de l'època, com ara un nocturn viacrúcis, sentia grans i enyorades emocions, tot i que no es té per religiosa.

La cosa catàrtica ha estat molt estudiada i no faré ara psicologia barata. És així i no formar part de les masses en el que sigui et fa sentir sol i exclòs. A la vida sempre ens movem entre la necessitat d'individualitat i diferència i la de gregarisme i uniformitat. Se suposa que s'han de tenir arrels, sentiments patriòtics, solidaris i tot això, però aquests sentiments acaben, també, per ser un llastre feixuc i conformar dogmes de tota mena.

Fa uns dies, amb relació amb la vaga, el periodista Foix parlava en una tertúlia sobre el fet que avui es parla molt de democràcia però poc de llibertat. És cert. La llibertat de fer vaga hauria de comptar amb la llibertat de no fer-ne, però això sembla molt malament als convençuts, per posar un exemple recent. En podria trobar molts altres. La tendència a voler imposar veritats irrefutables és universal i revifa sovint.

El Dijous Sant antic, el de la meva infantesa, tenia una celebració obligatòria, anar a seguir monuments. Com la meva amiga en els viacrúcis, jo també experimentava una mena de sentit del sagrat quan hi anava, amb els pares, i les esglésies eren obertes, amb les imatges cobertes amb draps morats i el magnífic monument fet amb les palmes i els palmons ens acollia, a Barcelona. Tot feia olor d'encens, de ciris i de farigola ja que a les portes de les esglésies gitanes de l'època en venien ramets i sempre en compràvem. Et trobaves molts coneguts per xerrar car tothom feia el mateix i cada barri tenia les seves rutes. Et senties, doncs, més o menys acompanyat i part de la comunitat.

En canvi, admeto que no em va produir cap emoció anar a veure, amb l'escola, la Passió d'Esparraguera, quue se'm va fer llarguíssima i pesadíssima. El cinema, excepció feta del Divendres Sant, oferia aquelles programacions especialitzades que la tele, en part, recull una mica, cosa que està molt bé ja que crec que una part de tradició s'ha de mantenir i les tradicions sempre són força il·lògiques i misterioses, pintoresques i contradictòries.

Quan jo era petita el dissabte, a mig matí, se sortia al balcó a fer repicar tapadores de cassoles i carraques, a matar jueus, que dèiem, amb una innocència que avui, realment, sobta. Fins i tot a l'emblemàtic Trobador Català hi ha un poema amb aquest títol. Els jueus eren quelcom estrany, exòtic, inexistent. Un enemic tan llunyà i sense rostre com els indis de les pel·lícules del cinema de barri, estossinats a gavadals en companyia dels lletjos japonesos del cine bèl·lic. O com els comunistes, un altre misteri de l'època.

Les etiquetes ètniques, religioses o polítiques donen seguretat i obvien la realitat individual de cadascú, per damunt d'ideologies, banderes i la resta, però la tendència a les processons deriva sovint en la tendència a la identificació grupal indiscriminada. Hi hem de conviure però no deixen de provocar-me una certa angúnia i una mena de por profunda, tant als natzarens encaputxats com a aquests incendiaris sense rostre del nostre temps, què hi farem. Les màscares fan molta més por que no pas els rostres visibles i identificables.

Quan qualsevol forma de pensar o sentir es converteix en religió verdadera, malament rai. En canvi, quan aquestes formes de pensar són viscudes amb un cert distanciament irònic i amb tendència a la tendresa pels records i per la bona gent, no fan mal a ningú i són dignes de respecte i conservació.

Un llibre per recuperar en dies com aquests és El Crist de nou crucificat, una història que va tenir molt d'èxit durant la meva joventut i, em temo, plenament vigent encara pel que fa al seu fons moral. M'agradaria que passessin per la tele, si pogués ser en català, idioma en el qual no es va poder estrenar a l'època, El Judes, rodada en una Esparreguera autàrquica i entranyable. Totes dues històries giren a l'entorn d'un tema amb evidents paral·lelismes, tot i que no tinguin res a veure, el paper que representem en la vida, que ens condiciona i com ens pot fer canviar haver de fer-ne un de diferent, si toca. 

La novel·la de Kazantzakis va comptar amb una magnífica traducció de Joan Sales, i això que aquest escriptor no la va poder fer a partir de l'original, sinó a través de textos anglesos o francesos, italians o castellans. Va ser un èxit en els seixanta tot i que ja alguns progres la van menystenir  a causa del rerefons cristià, malgrat que l'Alexis Zorba els hagués fet caure la bava. Però resulta que el tema de la novel·la és universal, ja que a través de una història local parla dels homes i les dones, dels odis i les crueltats, com parla també de molt més que dels romans i els cristians el Quo Vadis literari de Sienkiewikz: d'una Polònia molt mal tractada pels grans estats i oprimida, que encara, per cert, habia de rebre moltes més patacades, per desgràcia.

Admeto sense complexos que la pel·lícula de Le Roy, un clàssic d'aquests dies, que és com una immensa col·lecció de cromos acolorits, m'encanta, tot i que avui ja sé que d'històrica, poca cosa. A l'escola crec que va ser l'única peli en colors que ens van passar i aplaudíem  a cor què vols quan els cristians, a punt de ser devorats pels lleons afamats, canten contents mentre Neró, immens i jove Ustinov, agafa una gran emprenyada. O quan el mateix Neró, finalment, mor, mig suïcidat. Coses de la infantesa, com allò de matar jueus a cop de tapadora de cassola. Déu, si existeix, segur que m'ha perdonat pel fet que no sabia el que em feia.