29.6.12

De quan anàvem als banys, a l'estiu






S'han publicat  alguns llibres, darrerament, sobre el tema dels banys de mar a Catalunya. No m'estranya, ja que sovint sembla que, pel que fa a Barcelona, abans de les Olimpíades no sabíem ni que teníem platja. Anar a la platja es deia, de fet, anar als banys, ja que generalment s'utilitzaven aquests establiments privats, que tenien diferents categories i amb els quals es va acabar de forma indiscriminada i destralera en quatre dies, després d'haver-los deixat morir d'inanició i abandonament.

A Barcelona, amb la meva família, del meu record, acostumàvem a anar a L'Astillero, uns banys que eren prou econòmics. Els de Sant Sebastià, molt millors, amb piscines per a infants, cosa que aleshores era una meravella i una novetat, eren una mica més més cars i s'hi anava de tant  en tant. També n'hi havia uns altres de molt populars, els de Sant Miquel, en els quals van instal·lar una piscineta per a criatures, amb el temps.

De vegades, quan començavem a prendre el sol, anàvem als Orientals, que eren només per a dones. A casa, de tota manera, i de forma una mica en clave, ens havien explicat que anéssim amb compte, ja que allà hi anaven dones a les quals agradaven les dones, una cosa que en aquells anys de la meva adolescència em semblava molt estranya. Sant Sebastià també va tenir, durant els darrers temps, una zona de senyors, em sembla, on m'imagino que en aquells temps ombrívols s'hi devien afavorir les trobades de gays. De fet, ja tocaria, car aquest sant és ben adient al tema i el fet és que la zona on era aquest establiment ha conservat una mica la tradició.

Per tancar els establiments, que eren de pagament, es posaven uns filats, i al filat que donava als Orientals s'hi amorraven tot de senyors que esperaven veure no sé ben bé el què, pel fet de ser uns banys per a dames, coses de l'època, que era molt reprimida. Els Orientals tenia una piscina rodona i gelada, interior, voltada d'edificis, rere els vides d'un dels quals es podien veure tot de maniquins d'aquests que es posen als aparadors, sencers o a peces, era una visió una mica inquietant.

Quan va començar a venir immigració amb pocs recursos es va popularitzar el que en deien platja lliure, però la gent normaleta, si podia, anava als llocs de pagament, on hi havia casetes i dutxes. He de dir que quan era petita a casa encara no teníem dutxa i em feia il·lusió dutxar-me als banys. L'anada a aquella Barceloneta, en aquells tramvies jardinera, tan bonics, era tota una excursió. 

Quan la gent va començar a tenir cotxe i la platja va començar a estar deixada i bruta qui podia se n'anava a Castelldefels, a Vilasar. També s'hi anava en tren, en uns trens atapeïts de gent, havia vist gairebé guerres per pujar-hi i fins i tot gent que ho feia per les finestres i tot. Jo també havia anat alguna vegada a Badalona, als banys La donzella de la costa, que crec que encara existeixen. A Garraf també m'hi havien portat, una amigueta meva tenia el pare taxista, o sigui, amb cotxe i de vegades em convidaven. Garraf encara conserva les típiques casetes, molt cuidades. Una d'elles era i és d'un centre excursionista, hi havia empreses que també en llogaven alguna i aleshores si anaves amb gent que hi podia accedir de vegades et convidaven.

Els banys de la Barceloneta tenien una zona d'encanyissat, d'ombra, que trobo molt a faltar. Fa un parell d'anys vaig escriure una carta al diar i, queixant-me de la manca d'ombres a la platja, i fins i tot algun dermatòleg em va donar la raó. Enguany he llegit una entrevista a Mercè Tatjer, sobre aquest llibre dels banys i es queixa del mateix, de la manca d'ombres a mar, en una època en la qual es coneixen molt bé els perills del sol, tot i que la majoria de gent, amb la dèria de la morenor, se'ls passi pel folre. De fet seria quelcom que no demanaria una gran despesa, avui hi ha molts recursos, teles barates i mòbils, és qüestió de voler-ho fer, vaja. No crec que això fes minvar el lloguer de gandules i para-sols, la veritat.

De vegades he enviat cartes als diaris sobre coses més profundes i no me les han publicat però aquesta, mira, devia fer gràcia o potser va semblar una beneiteria i per això va cridar l'atenció, no se sap mai.

A les platges barcelonines d'aleshores de vegades t'untaves de quitrà, que t'havies de treure a casa com podies. A la vora del mar s'aplegaven pedretes brillants, trossos de vidres, de fet, que els infants col·leccionaven amb afició tot i que quan perdien la mullena ja no eren tan boniques com quan les trobaves i les anaves posant a la galledeta. A l'aigua hi havien unes cordes on et podies agafar i que acabaven en una bóta, arribar a la bóta era tot un repte. Als banys llogaven flotadors i suros i també vestits de bany si calia.

Va ser una llàstima que es perdessin tots aquells establiments, a ciutats com Livorno tenen aquesta mena de negocis encara ben muntats. Al menys els de Sant Sebastià, que eren els millors, s'haurien hagut de conservar amb cura. En aquests hi havia també una gran piscina amb tobogan que tenia fama de ser molt perillosa i d'haver-s'hi ofegat algunes persones agosarades. 

Als banys no hi anàvem molt sovint, tan sols alguns diumenges d'estiu i encara a la tarda, en les poques hores de lleure del meu pobre pare, que treballava més hores que un ventilador. En tornar de la platja fèiem un altre extraordinari, comprar una gasosa, una cervesa i patates rosses, que era com dèiem aleshores a les patates fregides o xips. Les platges d'avui són tota una altra cosa i m'encanten, tot i que no hi vaig molt quan fa un sol excessiu. Estan netes, en general, tenen bones instal·lacions i són de franc, de moment. Han estat el llegat més popular, amable i evident dels canvis barcelonins del noranta-dos, avui molt magnificats, em sembla, ja que fa vint anys d'aquelles olimpíades i vint anys mitifiquen el que sigui. També vam perdre molts llençols en aquelles bugades tot i que més d'un es va fer l'aixovar sencer, cosa que ha quedat diluïda en el temps i la gran Barcelona turística del nostre present. 

Un tema sobre el qual s'ha parlat molt, crec que en excés, ha estat el de la prohibició del biquini, una prohibició que els costums van estellar aviat. De fet hi havia cartells explicitant aquesta prohició als establiments de banys però també molta gent estava en contra, més enllà dels poders públics, sobre l'ús de quelcom tan estrany. Recordo una discussió encesa, entre noies joves, al despatx, en la qual una gran majoria opinava que qui es posava un biquini era per provocar. De tota manera aviat es va veure la comoditat que comportaven les dues peces, sobre tot per anar al lavabo, i van començar a comercialitzar-se uns biquinis gairebé més tapats que no pas els vestits de bany fins que tot va semblar el passat i cadascú va fer el que volia i el deixaven. 

La platja, com el ball, era objecte d'atacs integristes religiosos, les parelles es grapejaven a l'aigua amb l'excusa -els nois- d'ensenyar a nedar a les noies, cosa que la meva mare condemnava sovint. Les cosines d'una amiga, més grans que nosaltres, no anaven mai als banys amb els promesos per tal que no les veiessin amb poca roba i es desvetllés la seva luxúria abans d'hora. Eren coses de l'època i de l'educació sentimental piconadora d'escoles i parròquies. Tot canvia, els costums també i la moral encara més, de vegades de forma ràpida però gairebé imperceptible. Tot i que no pas per tothom ni de la mateixa manera i en qualsevol moment pot haver-hi una regressió, s'ha d'anar amb compte.

16 comentaris:

Deric ha dit...

Els meus avis vivien al Pla de Palau i recordo molt bé els banys tot i que jo no vaig arribar a anar-hi mai a banyar-me, però sí a passeig i als merenderos a dinar.

Jo vaig arribar a l'època en que ja anàvem al Masnou a la platja.

Júlia ha dit...

Deric, jo reconec que tota la zona s'havia anat decandint -o deixant decandir- però crec que al menys un parell d'establiments s'haurien hagut de conservar, Sant Sebastià tenia unes magnífiques instal·lacions que ja 'en el meu temps' havien perdut pistonada.

Clidice ha dit...

Em fa gràcia llegir sobre algú que hagi estat en quelcom que, per a mi, pertany a la literatura. No sé perquè m'havia imaginat que havien desaparegut molt abans. Per cert, a casa encara en diem patates rosses eh! :)

Júlia ha dit...

Clídice, de fet alguns edificis van aguantar fins a les Olimpíades però no sé si funcionaven, la darrera vegada que hi vaig anar, a Sant Sebastià, devia tenir jo uns vint-i-tres anys, per tant en fa més de quaranta. Quan als seixanta la gent va començar a tenir sis-cents ja va anar 'a fora', a més l'aigua també era molt bruta a causa de l'explotació del port.

Jo també sempre que puc dic patates rosses per tal que no es perdi.

La percepció del temps és molt estranya, de vegades sembla que de segons què faci quatre dies i en d'altres ocasions que faci molts més anys, em passa sovint i haig de recórrer a fotos i coses així per constatar la realitat.

Anònim ha dit...

JO ANAVA A LA MAR BELLA, AVANS DE QUE LA CONVERTISSIN EN UN ABOCADOR...QUEDAVA A PROP DE CASA DELS AVIS.
QUANT TRABALLAVA,AMB LES COMPANYES, SI EL TORN ERA DE MATINS, ELS ORIENTALS ERA LA NOSTRE PLATJA,ALLA VAM COMENÇAR,A FER TOP-LES...COM TOT ERAN DONES.....BENEIDA JOVENTUT¡
JUGANT

jaka ha dit...

Júlia jo ja soc gran però mai he viscut tot això que expliques, a Tarragona tothom anaven junts a la platja i totes eren de lliure accés.

Fins aviat,

Ramon ha dit...

Les teves vivències a les platges de la Barceloneta son gairebé calcades a les meves. Quins temps!. Tinc unes quantes fotos, en blanc i negre, naturalment, el les que el meu germà petit i jo ens veiem la mart de contents als banys de Sant Miquel, al costat de la piscina dels nens on es recull també tot l'ambient d'aquells anys.
Gràcies per portar-me a la memòria tants i tants records.

Júlia ha dit...

Jugant, eres una agosarada, he, he. Jo també aprofitava les estones quan podia.

Júlia ha dit...

Jaka, això dels establiments de banys depèn, més enllà de Barcelona sembla que n'hi havia a alguns llocs una mica turístics però als llocs 'normals' on la platja estava bé no feien falta, en tot cas eren una mena de balnearis. Els banys de Sant Sebastià, de fet, havien estat una cosa així.

Júlia ha dit...

Ramon, jo tinc poques fotos, però m'encanten les d'aquests anys, el pare dels altres dos nens era aficionat a les fotos i ens en feia alguna, un seu cunyat treballava en una casa de fotografia i podia aconseguir el material una mica més barat. N'he de tenir una altra del mateix dia o un altre de semblant però no l'he trobada.

Espanta comprovar com passa el temps, tan depressa, quan et vas fent grandeta.

rebaixes ha dit...

Avui m'he assabentatde tot això de LIEBSTER.
Ja uns dies abans me'n va enviar un la MONTSE- GALIONAR...
I com que son coses que les que no faig massa cas, no l'he possat encara.
Passo una temporada que no tinc temps per seguir el ritme que durant tant de temps m'ha set norma i com que tot em queda endarrerit...
No sé que fer. Si em disculpes, doncs, renuncio ja que ja el tinc, i a d'altre li pot fer gràcia de teni-lo.
Naturalment, que un agraiment sincer per selecionar-me.GRÀCIES. aNTON.

Francesc Puigcarbó ha dit...

havia estat alguna vegada als Banys de San Sebastià, pero a casa eren més d'anar a enquitranar-se a Castelldefels i a dinar a un merendero pel que ara hi passa pel damunt l'autopista del Garraf.

La nena de l'esquerra de la foto, ets tu?

GLÒRIA ha dit...

Els de comarques gironines de terra endins en deiem": Anar a mar". Vaig sentir l'expressió "anar als banys" d'una senyora de Barcelona que va venir al poble. En arribar a Badalona escoltàves allò d'"anem a banyar demà?". Crec que, a la fi, s'ha anat unificant amb "anar a la platja".
Sí, Júlia, encara existeix "La donzella de la Costa" que és també un restaurant apreciat. Quan parlem de l'establiment de banys o del restaurant solem dir "vam anar a La Donzella". És la confiança. Crec que el "Titus2 segueix funcionant així com el selecte però mai innaccessible "Club Nàutic",

Salutacions!

Júlia ha dit...

Rebaixes, sense cap compromís, només faltaria!

Júlia ha dit...

Doncs sí, Francesc, el meu sogre no volia ensenyar mai fotos antigues, per allò que acostuma a comentar la gent 'ai, senyor, com ens tornem', he, he.

Els altres són germans, uns amics de l'escala, vaig anar als banys amb els seus pares. El de la meva edat que juga amb la sorra va morir molt jove, amb poc més de trenta anys i sempre el recordo, era del meu mateix any.

Júlia ha dit...

Sí, Glòria, un dia vaig ser per Badalona i vaig veure que encara existia. Això d'anar a mar ho deien i ho diuen a Girona i també a d'altres indrets, ho he sentit per les illes, en una ocasió érem a Mallorca, a l'interior i una senyora ens va comentar que no hi havia ningú al poble amb la dèria que els havia agafat d'anar a mar.

De tota manera, tot i que després es deia de forma general, això dels banys no era ben bé anar a la platja sinó anar 'als establiments de banys', amb dutxes, casetes i serveis diversos. Els quals, per cert, encara són molt vius a molts llocs, a La prima cosa bella en surt un de Livorno, molt conegut.