INFALIBILITAT DOGMÀTICA

Vaig llegir fa anys que quan es va proclamar el dogma de la infalibilitat papal alguns intel·lectuals es van separar de l'església catòlica, decisió que en aquell avui llunyà 1870, no era fàcil de prendre.  

S'ha criticat força el fet d'haver de creure per fe però el cert és que, molt més enllà de les religions, creiem moltes coses per fe, sense comprovar-les ni poder-les comprovar, coses que sovint pertanyen al camp científic, fins i tot.

La fe es té en les idees, en determinades persones, en diaris, àdhuc en partits polítics. Un cert grau de fe en alguna cosa potser és imprescindible però aquesta fe sempre hauria d'anar acompanyada d'un sentit crític disposat a revisar les nostres incondicionalitats.

Un acudit publicat al Café de Ocata i un comentari a la mateixa entrada que m'ha portat a un escrit periodístic incideixen en la fe actual, infantil i juvenil, però també adulta, sobre tot allò que es troba a internet.

Aquesta fe, però, no és tan diferent d'aquella que produeixen els llibres. Ah, els llibres. He trobat moltes errades i mentides a enciclopèdies com la de la GEC però no fa gaire algú em va dir que encara es refiava més d'aquesta enciclopèdia que no pas de wikipedia! Suposava que els garbells que passaven les enciclopèdies de paper eren molt més sòlids, cosa que avui sabem que no era així ni de bon tros.

El llibre s'ha considerat i es considera un valor absolut. Hi ha frases molt brillants sobre llibres i lectura, ahir mateix en llegia unes quantes pel facebook. En el fons, com fem tantes vegades, es confon l'objecte, el mitjà, amb el contingut. Hi ha llibres absolutaments prescindibles i llegir no fa lliure ni res d'això. A través de l'alfabetització també s'ha adoctrinat. I molt. De fet, l'alfabetització de les masses ha tingut molt sovint una intenció molt més adoctrinadora que no pas alliberadora tot i que, evidentment, comptar a nivell general amb eines avui imprescindibles, com el llegir i escriure, és tota una fita.

Això de l'adoctrinament lletrat impartit pels capellans -a doctrina- ho vaig escoltar i debatre fa anys en una xerrada d'aquelles amb marxisme al rerefons. Malauradament, molts dels qui criticaven l'adoctrinament alfabetitzat catòlic acabaven fent el mateix. Els textos que s'utilitzaven en algunes escoles d'adults durant els setanta eren també força dogmàtics. Un company de feina, en època transicional, va deixar una d'aquelles cel·lules famoses i el partit pel fet que no feien res més que llegir passatges del llibre vermell del senyor Mao com si es tractés de fer màgia conscienciadora.

Pel que fa al tema religiós, recordo fa anys unes xerrades molt interessants d'un antropòleg català, en les quals incidia en com un mateix tema és creïble o no segons en quin context s'explica i, en concret, parlava de Pinotxo a dins de la balena en comparació amb Jonàs. Avui Jonàs ens sembla tan de conte com el mateix ninotet de fusta, la veritat, i l'exemple ja no seria tan ben acollit però durant anys i panys les  històries bíbliques no van ser qüestionades.

En l'actualitat molts saberuts ens avisen dels errors de la xarxa i, com que hi ha una tendència perillosa a tractar la gent gran com a criatures, els experts ens diuen que anem al tanto. De vegades, els qui ho diuen i escriuen tenen cert ressentiment perquè precisament són ells mateixos els qui s'han deixat enredar, com un periodista que escoltava fa poc per la ràdio.

Aquest senyor, després de fer una prèdica sobre el tema, en el marc d'una tertúlia, va admetre que ell mateix havia escrit un article a l'entorn d'una fotografia que havia resultat trucada, en concret la d'un basar xinès on veien pancartes per a indignats, una imatge que va resultar, com tantes, ser un muntatge. Se sentia estafat però ell, per feina, havia de ser molt més curós amb les fons que no pas la resta dels mortals, em sembla.

Avui no podem creure ni tan sols el que veiem, les imatges es poden manipular de forma molt artística i reeixida, sempre ha estat així però avui la tècnica ha millorat. No et pots refiar d'internet però tampoc no et pots refiar dels llibres. I molt menys, dels experts. Un munt de coses suposadament científiques o mèdiques   han resultat falses o mitges veritats, amb el temps. 

S'han criticat molt els disbarats que els confessors amollaven sobre temes sexuals, com ara la masturbació. Però molts dels llibres en els quals s'avisava dels perills de l'onanisme i les seves greus seqüele·les, com ara la ceguesa, eren escrits per metges i no sempre per metges creients.

Una bona amiga es va empipar quan va constatar que les dades històriques d'una novel·la de gènere que li havia agradat molt eren falses o retocades. A les novel·les se'ls ha de demanar que siguin novel·les i poca cosa més, encara que ens la situïn en l'Imperi Romà o l'Anglaterra victoriana. Pel que fa als llibres d'història, als acadèmics, també ens poden enredar i per això s'ha de comptar sempre amb fonts diverses, el més contrastades possible. Malgrat això cal admetre que durant anys i panys aquestes fonts venien del poder i dels poders i que encara avui passa quelcom semblant, ni que aquests poders siguin poders acadèmics o polítics. Un recurs actual, la memòria oral, s'ha mostrat també molt poc fiable. La memòria ens autoenganya de forma molt hàbil, què hi farem.

Fa uns dies llegia un llibre per fer-ne una ressenya, una novel·leta policíaca italiana. Com en tants casos, aquest tipus de literatura té més valor pels ambients que reflecteix que no pas per la història. L'autor és un escriptor jove i brillant amb un gran poder per ironitzar. En un dels fragments al·ludeix a aquest tema, a la tendència a recolzar-nos en axiomes que no volem verificar ja que donem crèdit al telediari, el capellà o el partit i fa referència a un acudit que es veu que es molt conegut a itàlia i que el traductor explica a peu de pàgina, relacionat amb aquestes fes laiques del nostre temps:

Un fill diu al pare, comunista fervent, papa, saps que els cocodrils volen? El pare, empipat, pregunta qui li ha dit aquella bestiesa i abans el fill no respongui es posa a criticar l'escola on ensenyen aquesta mena de coses absurdes i assegura que l'endemà s'anirà a queixar de forma seriosa. Però, pare, ho he llegit a 'L'Unità', diu el fill. Aquest diari és una publicació històrica de l'antic Partit Comunista, avui reconvertit en Partit Demòcrata d'Esquerra, com tants altres. Aleshores el pare replica, a veure, els cocodrils sí que volen, bé, de fet, voleien!!!

De la sacralització del llibre i de la confusió entre objecte i contingut n'han vingut els penjaments sobre el pobre llibre electrònic, tan còmode, al qual se li nega gust, olor i el poder de generar devocions futures. Que agradi un objecte, llibre, gerro o moble de la saleta, és molt natural, agafem carinyo a les coses, a les nostres coses i també n'agafarem a aquests estris moderns quan esdevinguin arqueologia tecnològica i ja no funcionin a tot rendiment. Però els llibres s'han de jutjar, com tantes coses, pel contingut, al capdavall. I aquest pot ser bo o dolent, positiu o negatiu, mereixedor de posteritat o de condemna a l'oblit. 

Internet enganya, és clar. El que hi diu li posem la gent i la gent enganyem o ens enganyem amb una gran facilitat. Els llibres d'història, els articles periodístics, els fa la gent i ningú no és tan objectiu com per dir una veritat que no respongui als propis dogmes, tots en tenim alguns. O és dogma de fe o està comprovat científicament o s'ha fet el document davant de notari. Sempre hi ha algun suport seriós que vol fer inqüestionable el que sigui però els homes i les dones ens hem de moure entre dubtes i fragilitats tot i que la nostra necessitat de seguretats ens porti de forma voluntària o inconscient vers camins que volem creure definitius i que sempre són incerts.  


Creure que som millors pel fet de llegir molt o que la nostra vida serà més rica i plena llegint, considerant la lectura com una mena de valor absolut, és una mostra més de l'urc humà dels mortals i de la necessitat de creure en dogmes. Tot depèn del què, del com, dels objectius, dels resultats, del context. El que dic de la lectura val per a l'esport i per a tota mena d'aficions lloables i enriquidores. Ho dic jo, que llegeixo força -molt, considerant la mitjana nacional- i que, a més, he aconseguit fins i tot que el llegir no em fes perdre l'escriure.