ADÉU AL 'BOULEVARD' I CADA DIA MÉS RUCS

Deu ser el meu destí però un gran nombre dels programes de ràdio i televisió que m'agraden i m'han agradat i que he anat seguint durant anys, pensant que moririen amb mi, acaben per plegar, obligats per les circumstàncies, les modes, i, ara, diuen, les retallades.  O sigui, que no moren de mort natural sinó d'una eutanàsia oportunista i misteriosa. Ara són les retallades les assassines. Retallades que sovint semblen una excusa car d'altres programes infumables es mantenen, com ara un d'humor polític català que ja frega l'excés i la grolleria, perduda la gràcia dels seus inicis, i tot plegat em fa pensar que en això, com en tot, hi ha interessos i grups de poder, capelletes diverses, aspectes d'aquests que no sabem i que potser, amb els anys, arribem a esbrinar ni que sigui de forma subtil.

Fa pocs dies escrivia sobre el concurs Saber y ganar, espero que duri, però sembla que més de quinze anys són molts anys per a una societat de la informació i l'entreteniment, que tan sols valora la novetat i el canvi, encara que aquest sigui poc justificat. És l'imperi de la xaronada, vaja.

No sé quants anys fa que escoltava aquest programa, crec que molts. Temps enrere també va plegar, de forma sobtada, Voces con swing, un altre gran programa musical que havia fins i tot canviat alguna vegada d'emissora i que ens recordava la música oblidada de feia més de cinquanta anys, molta de la qual tan sols escoltable en aquells antics discos de pedra. Podria fer una llarga llista de programes de tota mena, de ràdio i de televisió, que seguia i que han desaparegut sense una gran explicació per part dels responsables. El d'història, En guàrdia, ara el fan els diumenges de tres a quatre, una hora ben poc adient, per cert, i ja em fa patir. 

El calvari que va passar, per desaparèixer i reaparèixer, tot i que també en un mal horari Els viatgers de la Gran Anaconda, amb el qual tanta gent xalava els diumenges pel matí, és un exemple més que ara em ve al cap. Pel mig hi ha hagut fins i tot la pèrdua d'una emissora sencera, aquella efímera Catalunya cultura, que tantes expectatives va encetar i que va fer moixoni de forma vergonyant. No crec que la cosa sigui tema d'audiències. Han fet plegar gent que tenia audiència, a més del fet que la manera com es fa el recompte de tot això és molt discutible. 

En aquest cas una de les claus de l'èxit del programa ha estat, com sol passar sempre, obra del seu presentador, Enric Cusí, qui a més feia algunes sàvies reflexions sobre l'actualitat i que va conformar al seu entorn tot un seguici de fidels escoltadors i, sobretot, escoltadores. Aquests programes de vegades generen, com era el cas, trobades personals, dinars, viatgets, i el resultat de tot plegat és que també es fan amistats entre els seus seguidors. Les xarxes socials han potenciat aquest tipus de coses i generalment, des de fa uns anys, els seguidors es troben al facebook i comenten el tema.

Em sap molt de greu i en d'altres casos m'he entretingut en escriure a l'emissora, als responsables, que unes vegades no m'han contestat i unes altres sí que ho han fet, explicant-me etèries raons molt poc comprensibles. Avui és habitual que et responguin amb educació però que es passin pel folre qualsevol protesta o suggeriment. Una manera d'anar esqueixant aquests programes és canviar-los d'hora, per exemple, de la mateixa manera que acabar amb algun espai urbà o amb algun monument que fa nosa és deixar que es malmeti i aleshores haver-lo d'enderrocar de grau o per força. Ara ni tan sols no perdré el temps en això de protestar, he constatat que no serveix per a res i que les decisions sovint ja estan preses de bell antuvi, més protestes que no hi va haver amb el tema dels matins i el senyor Bassas...  i no va servir per a res.

El fet és que anem a menys, que la cultura nostrada va esdevenint cultureta de consum, que tot es torna fràgil i de baratillo, i que la pèrdua d'aquest espai del qual jo actualment, per motiu d'horari, ja en gaudia de forma diferida, com estic fent ara mateix acabarà de trencar els nostres fràgils vincles amb la francofonia, que tan important va ser en èpoques passades.  La deriva dels programes musicals, actualment residuals o inexistents a la televisió, fins i tot els de música lleugera, resulta preocupant. Què hi farem. Ara vindrà Sant Jordi i ja sabem quin ven i publica, els mediàtics, els tertulians del crit i la patacada, els habituals, els periodistes canònics ben col·locats als mitjans de masses i fins i tot esportistes d'elit o cantants consagrats. I és que el tema literari i la seva promoció pateix del mateix mal que la música. No sé de què em sorprenc quan ja fa anys que es va acabar, de pressa i malament, amb allò de la Nova Cançó...