DE LA FRANÇA MÍTICA I EL FRANCÈS QUE VAM APRENDRE

En relació amb l'entrada anterior al blog, l'actor -i moltes coses més- Eric Cusí m'ha fet arribar aquest impagable article que va publicar a la premsa fa un parell d'anys i que després va aparèixer en un butlletí del Merbeyé, un espai molt interessant situat al final del trajecte del Tramvia Blau. Cusí, a banda dels seus treballs en el teatre i el cinema, és molt popular i apreciat a causa d'un sòlid programa de ràdio, un programa de culte, el Boulevard de la cançó francesa, que es va emetre durant anys per la COM i que avui continua a Ràdio Estel, escurçat, durant una escassa horeta dels diumenges a les deu del vespre. Els programes emesos es poden recuperar per internet, afortunadament. 

Enric Cusí no tan sols posa discos, fa reflexions sobre aspectes diversos de la música francesa però també a l'entorn dels nostres temps i del passat recent. Podria fer una llarga llista de programes bons de ràdio que s'han reduït, canviat d'horari i d'emissora o fet moixoni de forma definitiva, ha passat fins i tot amb emissores senceres, la COM, Catalunya Cultura... Radio 4 ha patit molt i ha estat sovint en perill d'extinció. Coses -tristes- del país. Però m'allargaria massa i me n'aniria del tema central d'aquest post.

Els qui ja som grandets -gairebé vellets- vam estudiar francès, en general, i això els qui vam poder estudiar alguna coseta. Era aquell un francès d'escola, memoritzàvem tirallongues de vocabulari en aquells mètodes Perrier de santa memòria. Com que teníem poques ocasions de viatjar la pràctica oral presentava mancances diverses però avui valoro més aquella metodologia tradicional ja que anem perdent vocabulari i no tan sols en idiomes estrangers. 

A escola vaig tenir una professora que era francesa de veritat, es deia, crec recordar, Carmen Molière, es veu que al seu pare li agradava el nom de Carmen a causa de l'òpera i era aficionat a la cultura hispànica. Era molt sèria i semblava distant però quan es va casar ens va convidar a anar a veure el seu pis, a l'Eixample, no gaire lluny del Clínic i ens va comentar que a la seva escala hi vivia, aleshores, Aleco Pandas, el cantant. El seu marit era d'aquí, espanyol o català, i quan es va quedar embarassada va plegar de la feina com s'acostumava a fer en aquells anys tot i que més endavant em van dir que regentava una botigueta d'objectes d'art.

L'article d'Enric Cusí m'ha evocat moltes paraules i expressions que van ser habituals, algunes de les quals encara suren en el nostre imaginari i la nostra vida quotidiana. He intentat penjar l'article de forma directa però he comprovat que no es llegia gaire bé, així que us el copio sencer i m'he pres la llicència d'escriure els mots francesos i no normatius en cursiva en lloc de posar cometes, per tal d'anar més de pressa. 

VIVE LE MERBEYÉ

per Enric Cusí
Actor i conductor del programa 'Boulevard de la cançó francesa' de COM ràdio

Merbeyé ve de merveilleux, però escric tal i com ho diríem nosaltres, per molt que ens esforcem a dir-ho amb bon accent francès. No sé de qui va ser la idea de posar aquest nom, però a fe que va ser una bona idea perquè tant el lloc com el local, difícilment poden ser classificats d'una altra manera, i, si a més resulta, com deia l'eslògan, que rima amb allò de u finí le tram blé, doncs oli amb un llum.

El feliç gal·licisme del nom, que en aquest cas també fa la cosa, enllaça amb una manera de parlar que sovint empraven els nostres avis,en els temps que tenir un mínim de cultura francesa era requisit imprescindible per demostrar que es tenia els coneixements bàsics i de bon to de les coses d'aquest món. Aquesta manera de parlar, que va durar fins ben entrat els anys setanta, gairebé ja s'ha perdut, com tantes coses, i els més joves, inserits de ple en la cultura d'influència anglosaxona, i sobretot en l'argot madrixelí de les televisions, difícilment ens podrien entendre si ens sentien dient coses que, els que ja tenim una certa edat, segur que algun dia les varem dir, i que si ara no les diem és sobretot perquè no se'ns vegi el llautó d'antics.

Ara ens podria semblar old fashion o dueless però no fa tant de temps segur que ens semblava ben modern sentir i sobretot llegir coses com ara: Com que som uns bon vivants, i ens agrada assaborir la joie de vivre, per alliberar-nos del surmenage que sovint ens provoca la feina del nostre métier, s'ha d'anar a fer una copa al Merbeyé, per passar una bona soirée i fer un pour parler en petit comité amb una bona conversa, per estar au dessus de la melée, com ho estaven sempre els de la gauche divine, que es feien els snobs amb les seves boutades per épater les bourgeois, per fer-se veure i ser els enfants terribles, avant la lettre. També cal anar al Merbeyé, si no és que ens falta el demarrer del tablier i no se'ns trenca cap palié i tenim pana, per poder admirar les noies chic que van vestides prêt a porter amb els cabells tallats a la garçon, noies amb molte charme que ens deixen touché pel seu bon savoir faire i perquè sempre estan a la page.

Cal anar al Merbeyé també per, si ens ho permeten, poder-les convidar a prendre un cointreau, abans d'anar, com a bons gourmands, al privé d'un restaurant per fer-hi un soparet a la chandelle que ens faci pujar el souflé, i, si s'escau, anar a ballar a una boîte dels que encara no estan démodé, per ballar-hi arrambades, tête a tête i mirar  de seduir-les per tenir-hi un affaire o un flirt i fins i tot provar a chance de proposar un ménage a trois, i venerar-les talment com si fossin unes grans vedettes que actuen en deshabillé i sovint fan grans tournés cobrant un bon cachet, sempre amb els seus nécessaires a punt per si s'han de fer la toilette. Es clar que de vegades el tour de force es pot quedar en un no res i llavors podríem acabar sopant tots sols un senzill menú amb un mal vi bouchoné i amb un maître que no ens fa cap rendez-vous, tot enyorant un imaginat pas a deux amb relevé, en un estat lànguid de laisser faire, laisser passer, que ens capbussa en un décalage d'allò més affreux, tot dient-nos un trist c'est la vie. Però si això passava, és llavors que per recuperar la joie de vivre i tornar a ser un bon vivant amb charme i savoir faire cal dir-se vive la vie, i tornar, oui!oui!oui! cada dia i a tothora al meravellós MERBEYÉ.

PD: Sí us agradat l'article em podeu dir: Chapeau, nano! i jo us respondré encantat, merci!

Saber francès, en d'altres temps, era gairebé com saber llatí, una mostra de saber-les totes, vaja. Tolstoi, a través del seu protagonista i alter ego, es queixa del fet que els benestants de l'època que surten a Anna Karènina parlin a les criatures en francès. Això dels idiomes de moda va canviant i amolla material per a acudits diversos. Quan jo anava a escola les males estudiants inferien que per parlar en francés calia fer-ho acabar tot en 'é', com ara cuchillé i més endavant, quan els castellans estudiaven català, treien els acabaments i deien cuchill. De vegades les professores ens llegien mals exàmens on floria això del cuchillé i la cucharé i ens hi fèiem un bon tip de riure. A casa meva recordo que lloaven sovint un senyor molt instruït, que tenia una llibreria del barri d'aquelles on s'hi canviaven novel·les i tebeos, i per evidenciar el seu nivell explicaven que havia estat un molt bon cambrer a La Pansa i que sabia francès. I és que ser bon cambrer, en aquella època, també era una cosa molt valorada.

Per fer veure que parlaves francès n'hi havia prou en canviar totes les 'erres' per 'egues' de la mateixa manera que per parlar xinès canviaves les 'erres' per 'eles'. En un doblatge antic de la pel·lícula Moulin Rouge, la de Huston, del 1952, que explicava una tranche de vie del pintor  Toulouse Lautrec i que, per tant, passava a París, a la model de vida lleugera la van fer parlar amb la 'egue', suposo que sonava més pecaminós i afrancesat ja que la veïna contrada era l'esca del pecat, segons opinions dels grans del meu temps jove. París va ser durant anys el somni pecaminós dels hispànics, un somni eròtic molt exagerat ja que qui te fam somnia pa. Curiosament una de les coses que atreien més de la França propera era un anglicisme, l'estriptís, que es podia veure fins i tot a Perpinyà, com les pelis verdes d'altres temps. Perpinyà no era París però era més fàcil arribar-hi.

Un vell acudit sobre l'idioma francès explicava com un home preguntava a un altre per un llibre de Tolstuà i l'altre el dirigia al carrer d'Aribó. Fa molts anys, per la tele, van fer una obreta molt divertida escrita com si s'hagués traduït literalment del francès i deien coses com ara: Nombre de perro! Avui l'humor ha canviat i s'ha d'anar amb compte amb la broma que es fa, es poden ferir susceptibilitats i moltes coses no s'entendrien. Una vegada, a escola, vaig dir una frase en anglès però com si la llegís en castellà i l'especialista del moment, una noia joveneta, es va fer un tip de riure però no pas per la gracieta, sinó per la meva suposada ignorància pronunciadora, no va copsar la intenció humorística, vaja.

Pel que fa a l'article que he penjat, Chapeau, Monsieur Cousin!!! M'ha encantat, més enllà de la reivindicació d'un indret tan bonic com el local esmentat. 

I ara, no sé el perquè, m'ha vingut al cap aquella mena de facècia que repetíem de joves, a revoire, que deia Voltaire, tanca la porta que fa aire...

SANT JOSEP I MÉS COSES

Avui és Sant Josep. Aquesta havia estat una diada de precepte, amb Tots Sants eren les úniques de precepte, amb obligació d'anar a missa sota l'amenaça de pecat mortal dedicades als sants i com que la del novembre és tan generalista cal considerar la singularitat d'aquest personatge que ha estat objecte de tota mena d'especulacions al llarg dels segles. En tal dia com avui venia sempre a dinar una tieta de la meva mare, cosina de l'avi, i com que es feia la tradicional crema cremada -que encara no era crema catalana- i anàvem a comprar melindros i sequillos per sucar-los a la crema. L'olor del sucre cremat damunt de la safata era una meravella. La meva mare el cremava amb una planxa d'aquelles antigues de ferro. Tot era una mena de cerimònia, en aquells anys. Les festes d'aquest tipus animaven la grisor ambiental.

Expliquen que això de Pepe i Pepito ve del fet d'afegir a les estampes i imatges del sant les lletres pp, que volien dir pare putatiu, una paraula aquesta darrera que ens feia molta gràcia car quan érem petits pensàvem que dir paraules que incorporessin les síl·labes pu-ta era pecat pel fet inexplicable que determinades paraules, de les quals no enteníem el significat, estaven absolutament prohibides als infants. Avui això de pp encara resulta més incòmode per al pobre sant, la veritat. El misteri sobre el capteniment del resignat Sant Josep va fer que en cançonetes de Nadal una mica irreverents se'l rifessin sovint o que el representessin com un vell xaruc tot i que no pas sempre, de vegades és un jove bonhomiós i ben plantat, amb una barba esponerosa i el lliri corresponent a la mà.

El nom de Josep avui es troba en recessió però conec molta gent de la meva edat que se'n diu en totes les seves variables, com ara la de Josep Maria, molt freqüent en d'altres temps. També hi ha Fines, Pepites, Pepis i la resta. Hi havia famílies senceres en les quals tothom es deia així i les variables servien per diferenciar cadascú, tant és així que una obra de teatre de l'inefable Juan Ignacio Luca de Tena es diu Don José, Pepe y Pepito. També hi havia una cançó per fer tabola que anava repetint: José se llamaba el padre, Josefa la mujer y tenían un hijito que se llamaba... José se llamaba el padre... i així fins a fer-se pesadeta, com tantes altres d'aquest estil que tenen l'avantatge de ser fàcils de recordar i que es poden allargar durant tot un viatge en autocar a Rupit.

Si a la família et tocava ser el Pepito ja quedaves batejat d'aquesta manera fins que envellies. En català eren molt populars els Peps i els Pepets. En èpoques passades eren habituals els diminutius en castellà i català, al meu barri hi havia el senyor Quimet de Ca l'Adroguer, el Jaumet de les Vaques, el senyor Pepet de les mongetes i molts d'altres i els nens de la meva escala, els nois, tots comptaven sempre amb el diminutiu, cosa que no passava de forma tan habitual amb les noies: Joanet, Amadeuet, Robertet, Miquelet, Agustinet, Vicentet, Lluïset... 

S'ha posat de moda avui escriure els noms castellans que pronunciem en català tal i com els diem, em sembla un error ja que de fet era al llegir en català una paraula castellana quan els transformaven. Recordo que algun lingüista va protestar d'aquesta tendència quan, fa anys, amb l'èxit de l'emissió de la sèrie Poble Nou s'escrivia el nom del protagonista com Antòniu. Però observo que la cosa s'ha enquistat en el llenguatge quotidià i els Pepitos ja són Papitus. Coses de l'idioma i dels costums, vaja. 

Miro al blog algunes coses que vaig escriure pel més de març de l'any passat i m'adono que en fer tant de temps, més de deu anys, que produeixo entrades per aquesta Panxa del Bou repeteixo temes, de forma inevitable. Més o menys per aquestes dades em planyia del final d'un programa de culte, el Boulevard de l'Enric Cusí però he de dir que ja fa temps que l'ha recuperat Ràdio Estel, en un horari una mica desavinent però amb l'avantatge que els potd escoltar per internet quan et vagi bé, cosa que faig sovint mentre escric aquí, per exemple. No entenc la política cultural de la ràdio, és un misteri per a mi que desapareguin programes els quals em consta que tenen audiència i qualitat quan el fet no respon a un desig de qui els mena de canviar d'aires. Sempre m'ha empipat molt que una cosa que funciona es malmeti. El programa té facebook, com cal, i us en podeu fer amics si sou aficionats o aficionades a la cançó francesa o a la música en general. Cliqueu aquí. Per escoltar els programes quan us abelleixi podeu anar a la web de l'emissora i clicar al lloc on hi ha la referència.

Avui també seria el sant de Josep Maria de Sagarra, a qui vaig dedicar ahir una xerrada al Centre Cultural Albareda i de tants altres Joseps famosos que ja no són entre nosaltres com ara el senyor Tarradellas, avui menys valorat que quan manava. Josep Pla, Josep Carner... Entre els vius encara en podem trobar molts de coneguts i famosos. I també en castellà i en d'altres idiomes és clar, la llista seria immensa. Hi ha hagut també moltes dames d'upa amb aquest nom i les seves variants i així, d'entrada, em ve al cap una gran actriu avui una mica oblidada que va morir prematurament als cinquanta-un anys, Pepita Serrador, esposa del  senyor Ibáñez Menta, aquell que ens explicava històries per a no dormir, de qui es va separar aviat,  i mare de Narciso Ibáñez Serrador que també va conrear el gènere.

A les fotografies, manllevades de la xarxa, hi podeu veure San Josep, un anunci d'una representació d'aficionats de Burjassot de l'obra esmentada, Enric Cusí al seu programa amb el cantant Toni Subirana i Pepita Serrador amb el seu fill, Narciso Ibáñez Serrador, quan aquest era petitó.

Sobre això del dia del pare, ni ho celebro ni ho he celebrat ni em fan cap gràcia aquesta mena de celebracions, encara menys quan Sant Josep va ser un pare força alternatiu, però, vaja, aquells que en tinguin costum que ho facin ja que està molt bé tenir motius per tal que uns dies siguin una mica diferents dels altres, la veritat.

Els temps han canviat però als senyors pares se'ls continua regalant corbates i camises encara que siguin corbates i camises alternatives.

ADÉU AL 'BOULEVARD' I CADA DIA MÉS RUCS

Deu ser el meu destí però un gran nombre dels programes de ràdio i televisió que m'agraden i m'han agradat i que he anat seguint durant anys, pensant que moririen amb mi, acaben per plegar, obligats per les circumstàncies, les modes, i, ara, diuen, les retallades.  O sigui, que no moren de mort natural sinó d'una eutanàsia oportunista i misteriosa. Ara són les retallades les assassines. Retallades que sovint semblen una excusa car d'altres programes infumables es mantenen, com ara un d'humor polític català que ja frega l'excés i la grolleria, perduda la gràcia dels seus inicis, i tot plegat em fa pensar que en això, com en tot, hi ha interessos i grups de poder, capelletes diverses, aspectes d'aquests que no sabem i que potser, amb els anys, arribem a esbrinar ni que sigui de forma subtil.

Fa pocs dies escrivia sobre el concurs Saber y ganar, espero que duri, però sembla que més de quinze anys són molts anys per a una societat de la informació i l'entreteniment, que tan sols valora la novetat i el canvi, encara que aquest sigui poc justificat. És l'imperi de la xaronada, vaja.

No sé quants anys fa que escoltava aquest programa, crec que molts. Temps enrere també va plegar, de forma sobtada, Voces con swing, un altre gran programa musical que havia fins i tot canviat alguna vegada d'emissora i que ens recordava la música oblidada de feia més de cinquanta anys, molta de la qual tan sols escoltable en aquells antics discos de pedra. Podria fer una llarga llista de programes de tota mena, de ràdio i de televisió, que seguia i que han desaparegut sense una gran explicació per part dels responsables. El d'història, En guàrdia, ara el fan els diumenges de tres a quatre, una hora ben poc adient, per cert, i ja em fa patir. 

El calvari que va passar, per desaparèixer i reaparèixer, tot i que també en un mal horari Els viatgers de la Gran Anaconda, amb el qual tanta gent xalava els diumenges pel matí, és un exemple més que ara em ve al cap. Pel mig hi ha hagut fins i tot la pèrdua d'una emissora sencera, aquella efímera Catalunya cultura, que tantes expectatives va encetar i que va fer moixoni de forma vergonyant. No crec que la cosa sigui tema d'audiències. Han fet plegar gent que tenia audiència, a més del fet que la manera com es fa el recompte de tot això és molt discutible. 

En aquest cas una de les claus de l'èxit del programa ha estat, com sol passar sempre, obra del seu presentador, Enric Cusí, qui a més feia algunes sàvies reflexions sobre l'actualitat i que va conformar al seu entorn tot un seguici de fidels escoltadors i, sobretot, escoltadores. Aquests programes de vegades generen, com era el cas, trobades personals, dinars, viatgets, i el resultat de tot plegat és que també es fan amistats entre els seus seguidors. Les xarxes socials han potenciat aquest tipus de coses i generalment, des de fa uns anys, els seguidors es troben al facebook i comenten el tema.

Em sap molt de greu i en d'altres casos m'he entretingut en escriure a l'emissora, als responsables, que unes vegades no m'han contestat i unes altres sí que ho han fet, explicant-me etèries raons molt poc comprensibles. Avui és habitual que et responguin amb educació però que es passin pel folre qualsevol protesta o suggeriment. Una manera d'anar esqueixant aquests programes és canviar-los d'hora, per exemple, de la mateixa manera que acabar amb algun espai urbà o amb algun monument que fa nosa és deixar que es malmeti i aleshores haver-lo d'enderrocar de grau o per força. Ara ni tan sols no perdré el temps en això de protestar, he constatat que no serveix per a res i que les decisions sovint ja estan preses de bell antuvi, més protestes que no hi va haver amb el tema dels matins i el senyor Bassas...  i no va servir per a res.

El fet és que anem a menys, que la cultura nostrada va esdevenint cultureta de consum, que tot es torna fràgil i de baratillo, i que la pèrdua d'aquest espai del qual jo actualment, per motiu d'horari, ja en gaudia de forma diferida, com estic fent ara mateix acabarà de trencar els nostres fràgils vincles amb la francofonia, que tan important va ser en èpoques passades.  La deriva dels programes musicals, actualment residuals o inexistents a la televisió, fins i tot els de música lleugera, resulta preocupant. Què hi farem. Ara vindrà Sant Jordi i ja sabem quin ven i publica, els mediàtics, els tertulians del crit i la patacada, els habituals, els periodistes canònics ben col·locats als mitjans de masses i fins i tot esportistes d'elit o cantants consagrats. I és que el tema literari i la seva promoció pateix del mateix mal que la música. No sé de què em sorprenc quan ja fa anys que es va acabar, de pressa i malament, amb allò de la Nova Cançó...