23.5.13

IGNASI AGUSTÍ, AVUI: ARBRES, CENDRES, BOMBES I LITERATURA




Comentava fa uns dies que m'havien explicat en fer alguna visita comentada al Liceu algú preguntava per la llotja on havia mort Mariona Rebull. Aquests dies, en cercar comentaris sobre la recent biografia d'Ignasi Agustí he llegit que el seu autor, Sergi Doria, també va escoltar un comentari de la seva mare sobre la mort d'aquest personatge de ficció, al Liceu, i que aquest fet li va fer entendre com Mariona Rebull formava part de l'imaginari d'un gran nombre de gent, gent ja gran sobretot.

Ignasi Agustí ha estat un intel·lectual incòmode, poc valorat i silenciat en els darrers anys. Ricard Salvat, a la universitat, ens recordava en alguna ocasió com la gran promesa de la poesia catalana havia estat aquest escriptor i no pas Espriu, de qui se n'esperava més aviat erudició i narrativa. La guerra va malmetre moltes coses. Espriu i Agustí havien estat companys d'estudi i amics i, de fet, van continuar tenint-se un gran respecte mutu al llarg dels anys tot i que sembla que en algun moment el nostre poeta més o menys nacional es va sentir una mica dolgut, en no rebre resposta a les felicitacions a l'autor de Mariona Rebull, amb motiu del seu èxit literari més reconegut, segons explica Agustí Pons a la biografia del poeta.

Ignasi Agustí, que era d'una família de la Lliga, es va passar al castellà i també al règim, va intentar promoure el ranci món cultural de la postguerra, va ser un pes pesat del setmanari Destino i va fundar el Premi Nadal. Però mentre que a d'altres autors se'ls han perdonat pecats tant o més gruixuts a ell no, potser perquè l'èxit costa molt més de perdonar que no pas la ideologia, en el món de les culturetes. Mariona Rebull i El viudo Rius, els dos primers llibres de la saga La ceniza fue árbol, van tenir un gran èxit popular quan es van publicar. De fet, durant els anys quaranta es publicaven un gran nombre de llibres que evocaven el passat, el món d'abans de la guerra, sense entrar en temes excessivament conflictius. Potser per això els altres llibres de la sèrie sobre aquesta família ja no van tenir el mateix èxit, l'època de la publicació era una altra i tot estava canviant.

Sobre aquells dos primers llibres es va filmar una pel·lícula força interessant, l'any 1947. Més endavant, per aquella televisió en blanc i negre, es va emetre en format de novel·la, interpretat, en els papers principals, per Jesús Puente i Maria José Alfonso. I anys després es va passar la famosa Saga de los Rius, amb Maribel Martín, Fernando Guillén i un gran nombre de molt bons secundaris de luxe. Va ser aquella una producció amb un pressupost força car, per l'època. Malgrat que es feia molta broma sobre la sèrie, que era una mica lenta, va tenir molt bona acollida i s'ha tornat a passar en diferents ocasions fins al punt que més d'una vegada Fernando Guillén ironitzava sobre el seu paper estrella. He de dir que va proliferar una gracieta que feia: ets més lent que la saga de los Rius.

La pel·lícula dels anys quaranta s'ha passat alguna vegada per televisió. M'he ensopegat amb uns comentaris als diaris, de mitjans dels vuitanta, on se la titlla de melodrama cursi, de forma injusta. Moltes escenes d'aquella primera pel·lícula sobre l'obra d'Agustí es van copiar, gairebé literalment, a la sèrie televisiva. Jo crec que a l'entorn del menyspreu i les ridiculitzacions hi sura la incomoditat i els prejudicis sobre l'escriptor, del qual, com d'Espriu, ara es commemora, tot i que una mica en penombra, el centenari. La biografia de Doria evoca la vida una mica enigmàtica d'aquest intel·lectual controvertit que probablement, com tants homes de la seva època, va viure marcat i amargat, malgrat l'èxit de les seves primeres novel·les, pels fets de la guerra civil. Jo encara tinc la biografia pendent de lectura i ja l'aniré comentant més endavant. 

Sembla que l'escriptor -i moltes coses més, en el camp de la cultura- va tenir problemes de salut i d'alcoholisme i va morir, de forma una mica prematura, l'any 1974. Crec que es va arribar a publicar, sense massa ressò, alguna traducció de la saga dels Rius al català. Enguany s'ha reeditat l'obra original i potser el temps acabi posant les coses a lloc, tot i que em temo que aquells bons autors de la postguerra que van escriure en castellà per moltes raons encara trigaran en ser reconeguts, encara més si quan van publicar els primers llibres van tenir, ai, èxit popular. Un altre cas és el de Josep Maria Gironella, però aquest seria tot un altre tema. En el cas d'Agustí, a més a més, molts dels seus mèrits, com la creació del Premi Nadal, se'ls han atribuït d'altres persones, amb els anys.

Avui els grans èxits es publiquen, gairebé de forma simultània, en català i castellà, sembla que el de menys és, ara per ara, la versió original. I no se sol condemnar ningú a l'ostracisme pel fet d'escriure en castellà quan podria fer-ho en català, per exemple,amb molts menys problemes que durant els anys quaranta. Potser estaria bé intentar entrar a fons en aquella època complexa i espinosa de la postguerra i comprendre que quan s'ha de prendre partit les coses no són gens fàcils. Una estratègia habitual ha estat silenciar els personatges que incomoden, com és el cas d'Ignasi Agustí. Potser la biografia posarà una mica les coses a lloc, tot i que em temo que serà difícil. Crec, també, que els personatges de la saga, sobretot dels dos primers llibres, qualsevol dia tornaran a reviure en alguna pel·lícula o nova sèrie i tornaran a atreure l'atenció de la gent normaleta perquè són personatges entranyables, els quals reconeixem amb facilitat i amb una potència vital indefugible.

De moment la filmoteca dedica dues sessions al centenari de l'autor, en una passaran la pel·lícula de 1947 i en l'altra el documental sobre la Bomba del Liceu, trobo que és molt poca cosa, la veritat. He de dir que de moment, a més a més, m'ha costat trobar la biografia d'Agustí tot i que és una novetat i està publicada, no podia ser altrament, per Destino, avui una editorial abduïda, com tantes altres, per Planeta. La cara d'ignorància que m'han mostrat alguns llibreters informadors, cal dir que més joves que jo, en mencionar el llibre, m'han semblat molt significatives. El menyspreu rebut per Agustí en el món intel·lectual ajuda a entendre molt el seu personatge emblemàtic, aquest gran senyor Rius fabricant, que no fa res més que treballar de sol a sol, rep per totes bandes i és mirat de cua d'ull per la cultureta dominant i elitista la qual, ai, depèn malgrat tot dels seus calerons per subsistir i anar al Liceu -o al Bocaccio- ben abillada. Ni l'entenen a ell ni ell els acaba d'entendre. 

9 comentaris:

Galderich ha dit...

Bon record per l'Ignasi Agustí tenint en compte la volada que va tenir. Cada dia estic més convençut que només una gran minoria dels intel·lectuals tindran honor i glòria més enllà del seu temps. El teu bloc, afortunadament, ens ho recorda permanentment...

Anònim ha dit...

Tot plegat és una llàstima perquè ens perdem una part important de la cultura entesa com a mapa que dibuixa i reconstrueix una societat. Potser en el seu moment tenia sentit un cert enfrontament, però ara ja no. Agustí caldria mirar-lo com un personatge més. El podem deslligar de les raons personals i encaixar-lo tranquil·lament en aquella societat que es reconstruïa com podia. Es pot llegir Agustí i estudiar-lo sense tenir-li cap simpatia.

Júlia ha dit...

Galderich, a mi és un personatge que em desvetlla una certa simpatia, no sé el perquè, potser perquè els Rius formen també part del meu imaginari sentimental i formaven part del de la meva mare...

Júlia ha dit...

Enric, així hauria de ser però no resulta gens fàcil, els nostres contemporanis no es poden mirar de forma imparcial del tot. Malgrat el que dic cada vegada m'adono més de que no sóc ningú per jutjar la gent de la generació de la guerra, la veritat.

Anònim ha dit...

Jo també he de reconèixer que no li tenia massa simpaties... però llegint els seus llibres se m'ha passat. Agustí és un novel.lista boníssim, i sobre la seva opció política, prefereixo pensar que, simplement, era conservador i va optar pel bàndol que assegurava l'ordre del qual era partidari... almenys es va manifestar crític amb la política anti-catalana del règim. Com diu encertadament l'Enric, no ens cal tenir-li en compte les seves simpaties polítiques per a gaudir-ne. Gràcies per l'enllaç, salut!

Júlia ha dit...

Jordi, un personatge complex, comparat amb d'altres oportunistes com Samaranch o Sentís... Potser va morir massa aviat i no va tenir temps de reinventar-se, com d'altres. A reivindicar. Quan llegeixi la biografia ja en parlaré una mica més.

Gabriel Jaraba ha dit...

Personatge complex però en alguns casos, nítid: quan era director del diari Tele/eXprés va escriure aquell famós article on titllava de "bonzos incordiantes" els capellans i seminaristes que es van manifestar a la Via Laietana contra les tortures de la policia i defensava els nois a les ordres dels germans Creix. Però Ezra Pound també va ser un gran escriptor.

Júlia ha dit...

Gabriel, la biografia és absolutament recomanable doncs s'incideix en aquesta complexitat i en el seu caràcter turmentat i també en com s'ha tingut tendència a recordar-ne les coses poc adients al present com aquesta tan desafortunada que esmentes. Però també va tenir molts problemes amb els falangistes xulescos que més d'una vegada van fer grans destrosses a la seu de Destino i ell va haver de desaparèixer uns dies. M'agrada aquesta biografia perquè retrata molt bé aquella cara de la postguerra que és encara poc coneguda sense fer-ne un conte xino de bons i dolents.

Júlia ha dit...

Un dels seus problemes és que va morir sense tenir temps de 'rentar els draps bruts', com han fet d'altres molt ben situats a la transició i després.