Y vosotros diréis: se quedó descansado el Andreu con la crítica que hizo de FILL DE CAÍN. Ejerció su libertad de expresión, FUE LIBRE de decir aquello que pensaba. Menudo desahogo.
Pues no.
Me cargué alegremente el trabajo de todo un equipo que había trabajado duro, dando de sí todo lo que podían, poniendo su ilusión y sus esperanzas en ello. Los he privado de unos cuantos espectadores que son sumamente valiosos para ellos, ¿y todo para qué? Para hacerme el listo.
¿Por qué será que siempre parece más inteligente el que hace una crítica destructiva que el que dice "Pues a mí me gustó" -o el que se calla?
Así vamos. (Andreu Martín, a Facebook)
Amb certa curiositat m'ensopego de bon matí amb aquesta mena d'examen de consciència autocrític de l'escriptor Andreu Martín sobre una valoració negativa, feta a una pel·lícula per ell mateix. Té raó en el fet que sempre sembla més intel·ligent destruir que ser condescendent però també crec que no ens hauríem de deixar influenciar en excés per les valoracions cinèfiles, artístiques o literàries fetes per qui sigui, per més entès que sembli.
Ahir mateix vaig suggerir d'anar a veure 360. Juego de destinos i l'amiga amb qui havia d'anar al cinema em va comentar que havia llegit que no era res de l'altre món, malgrat els bons actors. De tota manera ens anava bé per horari i lloc i hi vam anar. No diré que sigui una obra mestra però és una pel·lícula digna i més bona que d'altres molt magnificades per aquestes crítiques elitistes diverses. En algun lloc acabo de llegir amb un somriure que el títol original és 360 però com que al nostre país tenen a la gent per inculta hi han afegit això del destí, no fos cas que ens penséssim que era una pel·lícula sobre les matemàtiques.
La història juga amb això dels personatges que es creuen entre ells, en aquest cas a nivell internacional, que per alguna cosa estem globalitzats. La fòrmula és antiga i en coneixem molts casos. En general totes aquestes històries que mostren instants breus sempre semblen una mica limitades i ens quedem amb incògnites diverses sobre els homes i dones que van sorgint pel mig. No sé si va ser Schnitzler amb la Ronda qui va inventar la tècnica de l'encreuament o algú amb menys difusió ja ho havia fet aban però en tot cas la seva obra de teatre, tantes vegades representada i portada al cinema -la perla de la corona va ser la versió d'Ophuls- ha fet història. De fet en l'obra de l'autor hi té un gran pes l'agosarament sexual i el cinisme pessimista que traspua aquesta roda d'homes i dones cínics i desenganyats. En general també sembla de més qualitat tot allò que mostra pessimisme i desesperança vers l'espècie humana i acaba malament que no pas la ingenuïtat present en allò que en diem finals feliços.
Tenim en castellà un molt bon premi Nadal, La Noria, de l'injustament una mica oblidat Luis Romero que juga amb el tema de l'encreuament vital entre els personatges. No entenc com no ha gosat ningú portar al cinema, encara, aquesta història ambientada en la Barcelona de l'època, un clàssic que va guanyar el Nadal l'any 1951. Avui costaria reconstruir aquell ambient d'època, amb tants canvis a la ciutat però, vaja, no hi ha res impossible. Luis Romero va morir el 2009 i gent com Hilari Raguer el van recordar i evocar amb admiració i van plànyer la incomprensió que surava per damunt de la seva obra. A la Wikipedia comencen -malament- per etiquetar-lo com prolífico autor.
M'he adonat en més d'una ocasió que aquest adjectiu s'utilitza sovint com a penjament, se suposa que els prolífics tenen limitacions qualitatives i a autors de culte indiscutible que han escrit molt no se'ls afegeix aquest qualificatiu. He sentit crítiques sobre Pedrolo en aquest sentit, escrivia massa, o sobre el gran Rusiñol, al qual fins fa quatre dies no se li havia perdonat que toques tantes tecles. Se suposa que per a fer alguna cosa bé n'has d'haver fet poques en el camp que sigui, quan més especialitzat millor, i això ho vaig sentir en una ocasió a un editor de llibres que pontificava sobre el fet que una bona novel·la precisava de més de sis anys per anar-se covant. La realitat és molt diversa i en aquests camps hi ha de tot però en general treballar en excés es mal mirat a casa nostra, la galvana encara és una virtut nacional lligada a sentiments gairebé religiosos i contemplatius.
En tot cas, 360 em va agradar tot i que tingui defectes lligats a una certa excessiva ambició estètica, un final increïble i convencional i un guió amb algun forat, cosa potser indefugible en aquestes narracions amb tanta gent i tants escenaris. Pues a mi me gustó, vaja.
Y vosotros diréis: se quedó descansado el Andreu con la crítica que hizo de FILL DE CAÍN. Ejerció su libertad de expresión, FUE LIBRE de decir aquello que pensaba. Menudo desahogo.
Pues no.
Me cargué alegremente el trabajo de todo un equipo que había trabajado duro, dando de sí todo lo que podían, poniendo su ilusión y sus esperanzas en ello. Los he privado de unos cuantos espectadores que son sumamente valiosos para ellos, ¿y todo para qué? Para hacerme el listo.
¿Por qué será que siempre parece más inteligente el que hace una crítica destructiva que el que dice "Pues a mí me gustó" -o el que se calla?
Así vamos. (Andreu Martín, a Facebook)
Amb certa curiositat m'ensopego de bon matí amb aquesta mena d'examen de consciència autocrític de l'escriptor Andreu Martín sobre una valoració negativa, feta a una pel·lícula per ell mateix. Té raó en el fet que sempre sembla més intel·ligent destruir que ser condescendent però també crec que no ens hauríem de deixar influenciar en excés per les valoracions cinèfiles, artístiques o literàries fetes per qui sigui, per més entès que sembli.
Ahir mateix vaig suggerir d'anar a veure 360. Juego de destinos i l'amiga amb qui havia d'anar al cinema em va comentar que havia llegit que no era res de l'altre món, malgrat els bons actors. De tota manera ens anava bé per horari i lloc i hi vam anar. No diré que sigui una obra mestra però és una pel·lícula digna i més bona que d'altres molt magnificades per aquestes crítiques elitistes diverses. En algun lloc acabo de llegir amb un somriure que el títol original és 360 però com que al nostre país tenen a la gent per inculta hi han afegit això del destí, no fos cas que ens penséssim que era una pel·lícula sobre les matemàtiques.
La història juga amb això dels personatges que es creuen entre ells, en aquest cas a nivell internacional, que per alguna cosa estem globalitzats. La fòrmula és antiga i en coneixem molts casos. En general totes aquestes històries que mostren instants breus sempre semblen una mica limitades i ens quedem amb incògnites diverses sobre els homes i dones que van sorgint pel mig. No sé si va ser Schnitzler amb la Ronda qui va inventar la tècnica de l'encreuament o algú amb menys difusió ja ho havia fet aban però en tot cas la seva obra de teatre, tantes vegades representada i portada al cinema -la perla de la corona va ser la versió d'Ophuls- ha fet història. De fet en l'obra de l'autor hi té un gran pes l'agosarament sexual i el cinisme pessimista que traspua aquesta roda d'homes i dones cínics i desenganyats. En general també sembla de més qualitat tot allò que mostra pessimisme i desesperança vers l'espècie humana i acaba malament que no pas la ingenuïtat present en allò que en diem finals feliços.
Tenim en castellà un molt bon premi Nadal, La Noria, de l'injustament una mica oblidat Luis Romero que juga amb el tema de l'encreuament vital entre els personatges. No entenc com no ha gosat ningú portar al cinema, encara, aquesta història ambientada en la Barcelona de l'època, un clàssic que va guanyar el Nadal l'any 1951. Avui costaria reconstruir aquell ambient d'època, amb tants canvis a la ciutat però, vaja, no hi ha res impossible. Luis Romero va morir el 2009 i gent com Hilari Raguer el van recordar i evocar amb admiració i van plànyer la incomprensió que surava per damunt de la seva obra. A la Wikipedia comencen -malament- per etiquetar-lo com prolífico autor.
M'he adonat en més d'una ocasió que aquest adjectiu s'utilitza sovint com a penjament, se suposa que els prolífics tenen limitacions qualitatives i a autors de culte indiscutible que han escrit molt no se'ls afegeix aquest qualificatiu. He sentit crítiques sobre Pedrolo en aquest sentit, escrivia massa, o sobre el gran Rusiñol, al qual fins fa quatre dies no se li havia perdonat que toques tantes tecles. Se suposa que per a fer alguna cosa bé n'has d'haver fet poques en el camp que sigui, quan més especialitzat millor, i això ho vaig sentir en una ocasió a un editor de llibres que pontificava sobre el fet que una bona novel·la precisava de més de sis anys per anar-se covant. La realitat és molt diversa i en aquests camps hi ha de tot però en general treballar en excés es mal mirat a casa nostra, la galvana encara és una virtut nacional lligada a sentiments gairebé religiosos i contemplatius.
En tot cas, 360 em va agradar tot i que tingui defectes lligats a una certa excessiva ambició estètica, un final increïble i convencional i un guió amb algun forat, cosa potser indefugible en aquestes narracions amb tanta gent i tants escenaris. Pues a mi me gustó, vaja.
2 comentaris:
Em trec el barret per l'Andreu Martín!
Parles del Luis Romero, però em sembla que si féssim un repàs només als autors que van publicar a Destino els anys 40-60, molts han estat enterrats en vida.
Enric, tens raó, això sí que es fer autocrítica de la crítica.
M'adono que, sense voler, per casualitat, estic reivindicant una mica alguns d'aquells autors de Destino. En tot plegat hi ha tingut molt de pes el tema polític i també el del català i el castellà, sobta comprovar com a alguns se'ls perdona tot i a d'altres no se'ls perdona res i encara se'ls sumen pecats de la resta.
Publica un comentari a l'entrada