ÀNIMES MORTES A LA CIUTAT HOSTIL

Un dels llibres proposats al Grup de Lectura de l'Editorial Meteora, fa algun temps, va ser Los otros, un dels més importants de l'escriptor Luis Romero, un títol no tan conegut com La Noria. Per motius familiars fa temps que no puc  participar en aquest grup però vaig aprofitar el suggeriment per llegir aquesta novel·la, d'un autor que em sembla molt més important del que la posteritat literària canònica ens pot donar a entendre. Al col·loqui posterior a la lectura hi participava, per cert, el fill de l'escriptor, Javier Romero. Crec que per a un creador, del camp que sigui, és important comptar amb fills, néts o nebots que reivindiquin la seva obra. Molts oblits inexplicables van lligats a aquesta manca de suport familiar pòstum i de descendència devota.

En llegir aquest llibre em va resultar inevitable pensar en aquelles paraules de la cançó de Raimon, sobre l’any quaranta, quan ell va néixer, que tots, tots havien perdut. I és que la sensació vital d’una gran majoria de supervivents, en l’època en la qual es va publicar la novel·la, haguessin estat en qualsevol dels dos bàndols, amb poques excepcions, era la de fracàs col·lectiu. La novel·la em va fer recuperar l'atmosfera de la meva infantesa, una atmosfera recollida per algú que la va viure i patir en directe. Deuen ser coses de l'edat, però els llibres ambientats a Barcelona, en els anys cinquanta o seixanta, escrits en el present, sempre em grinyolen. Percebo anacronismes absurds i una mena de manca de comprensió sobre la mentalitat real de la gent humil d'aleshores.

Luis Romero (Barcelona, 1916-2009) va ser un escriptor de talla, al nivell de qualsevol nom estranger més conegut i valorat. L’oblit o el menyspreu són massa habituals en el camp literari, en el qual funcionen capelletes i interessos de tota mena, com en tots els àmbits de l'activitat humana, és clar.  La seva obra es diversa, hi trobem poesia, assaig històric, llibres de viatges, i alguns volums dedicats a l’obra de Salvador Dalí, a qui va conèixer força bé i que pagaria la pena reivindicar ara que al MNAC dediquen una exposició temporal a Gala. 

Luis Romero va rebre molts premis i tot i que el gruix de la seva producció va ser en castellà té algunes novel·les en català, una de les quals, Castell de cartes, va guanyar el Ramon Llull l’any 1991. El 2016 l’editorial Calambur, amb motiu del centenari del naixement de l'autor, va recuperar les dues novel·les més emblemàtiques de l’autor, La Noria i Los otros. Per a la reedició de La Noria fins i tot va comptar amb dotze autors que van escriure relats paral·lels al text original. Los otros, publicada l’any 1956, té alguns punts de contacte amb La Noria, i, com fa l’autor en diferents llibres seus, ens ensopeguem amb algun personatge anterior de la mateixa manera que, més endavant, en retrobarem d'altres a llibres com El Cacique. 

Aquesta novel·la forma part del gruix d’una narrativa excel·lent, amb una colla d'escriptors i escriptores molt important, la dels anys cinquanta i primers seixanta, inserida en això que es va dir realisme social. Reflecteix la situació de misèria física i moral que es va viure durant la llarga postguerra, fins que la millora econòmica dels seixanta no va deixar respirar una mica la gent, ni que fos amb grans esforços i amb comptagotes. 

Los otros és una novel·la coral, com la majoria de les de Romero, tot i que l’acció gira a l’entorn del fallit atracament que realitza un jove fuster desesperat i ressentit, de qui no n'arribarem a saber el nom. Els fets s’esdevenen en un dia i en una ciutat que és Barcelona, tot i que el de menys, en aquest cas, sigui l’escenari concret. De fet aquesta ciutat literària esdevé l’arquetipus d’un món urbà despietat i mesquí. Malgrat que el món rural que alguns dels personatges evoquen tampoc no és gens amable, més aviat el contrari. 

La novel·la podia haver tingut la seva correspondència en una d’aquelles pel·lícules de cinema negre barceloní de l’època, però va molt més enllà del fet delictiu. L’autor va viure la guerra civil, va estar presoner a Montjuïc i, més endavant, va participar en la División Azul. Era molt jove i amb un esperit inquiet i aventurer. Com que avui moltes coses s’expliquen sense matisos no es vol entendre que molts joves de l’època van estar al bàndol guanyador per circumstàncies lligades a aspectes complexos, en ocasions, tan sols, perquè havien viscut de prop les violències dels altres o perquè a casa seva eren gent religiosa, que havia entomat injustícies i violències indiscriminades. 

Romero ben aviat es va adonar de què el final d’aquella guerra no havia dut pau ni prosperitat, un dels personatges que surten al llibre, un policia, comenta que tan dolents eren els uns com els altres. De fet, era aquest un comentari que havíem escoltat sovint els qui vam viure, de petits, aquells anys cinquanta, i per part de gent que havia pensat i actuat de forma molt diferent. I és que crec que aquest llibre, com tants altres de l’època, no pot ser el mateix per a gent de diferents generacions. Una cosa és que una ideologia ens sembli més positiva i igualitària i, l'altra, que la imposició de la justícia es realitzi amb violència indiscriminada.

Los otros ensenya més sobre l’ambient, els costums, la situació social i política i la manca d’esperança d’aquells anys que qualsevol manual d’història pretensiós. Al capdavall sempre reben els mateixos però tampoc els triomfadors són feliços i s’enfonsen en les seves servituds, les seves trampes i la seva manca d’humanitat, lligada a l’afany de guany i triomf a qualsevol preu, una malaltia que hem continuat patint en formes diverses, adaptades al món del present. 

En aquest llibre no hi ha bons ni dolents i aquí rau una de les claus de la grapa literària de Romero. Hi trobem una gran dosi de solitud, d’incomunicació, d’incomprensió i una mena de tendència a l’egoisme vital, absolutament humana. No hi manca una certa dosi de tendresa, de resignació positiva malgrat que intuïm, des del principi, que l’atracament, en el qual hi juga un paper important l’atzar, no pot acabar bé. El final és relativament obert i deixa una petita espitllera a l’esperança. Luis Romero és un dels grans escriptors a reivindicar sense prejudicis, també pel que fa als seus llibres d’assaig històric, com l’imprescindible Tres días de julio. 

El llibre compta amb una introducció molt interessant de Santos Sanz-Villanueva, qui també recull, al final el volum, les intervencions de la censura en la publicació de la novel·la així com la referència a correccions que va fer el mateix autor. I es clou amb un emotiu article del fill de l’autor, Javier Romero. Sorprèn comprovar com les intervencions dels censors, tot i que ja sabem que eren erràtics i imprevisibles, no van mutilar més a fons un text amb una gran càrrega crítica sobre l’època. És possible que les referències sobre el passat de Romero tinguessin alguna cosa a veure o bé no van entendre el missatge de moltes de les situacions i comentaris que trobem al llarg de la novel·la. 

Los otros és un llibre d’un gruix literari evident, una gran novel·la, però és també un mirall imprescindible d’una època en la qual hi havia grans dificultats per sobreviure amb una certa dignitat. Coses com ara la situació de la dona. la manca de perspectives o la restricció dels estudis superiors a les elits, i encara, aclaparaven una població que tenia molt present la violència patida de forma directa i vigent encara per a una gran part dels seus habitants. 

Un país pobre, malmès, amb un govern dictatorial, gent morta, a l’exili i a la presó i unes normes morals lligades a un catolicisme ranci, hipòcrita i omnipresent. Un país que havia quedat aïllat, de forma injusta i oportunista, per part de les grans potències, en acabar la guerra a Europa. Sense entrar a fons en les causes ni en el tema polític, sense ingenuïtat i sense discursos inútils, Romero aconsegueix reflectir aquell món amb la precisió d’un lúcid, arriscat i crític contemporani de l’època. 

RUMBS VITALS I ALLÒ QUE NO PASSA EN UN ANY PASSA EN UNA NIT

En la literatura i el cinema es fa cada dia més difícil inventar coses noves, fa anys vaig llegir alguna cosa sobre el nombre limitat d'arguments existents, que es van refent i combinant amb grapa diversa, segons els responsables. Ahir, després de sortir de veure Rumbos intentava recordar les novel·les, pel·lícules i obres de teatre que entrecreuen personatges diversos, n'hi ha un munt. Al capdavall no fa falta inventar res de nou, els humans fem tots més o menys el mateix, néixer, créixer, morir, tot i que pel mig d'aquestes tres activitats s'hi barregin un munt de coses que en general tampoc no acostumen a ser excessivament originals ni creatives. I, com escrivia Galdós, allà on va l'home va la seva novel·la. O la seva pel·lícula o la seva sèrie de televisió, podríem afegir avui.

És possible, doncs, que hi hagi que pensi que aquestes històries breus que es desenvolupen en l'interior de diferents vehicles, narrades en temps real, una hora i mitja, al llarg de la qual un programa de ràdio imaginari però semblant a tants altres, amb la veu de Julia Otero, fa de fil conductor del conjunt, resulten poc originals. Però la vida és poc original i plena de casualitats atzaroses, què hi farem. Les històries a dins de cotxes conformen tot un gènere així com aquelles que tenen alguna relació amb el mon radiofònic nocturn. La ràdio és un mitjà que s'ha anat adaptant als nous temps, fa companyia i qui l'escolti de matinada s'ensopegarà amb programes com el que en aquest cas esdevé un element més de la narració.

Rumbos té limitacions evidents però compta amb virtuts que fan que se segueixi amb interès: una bona fotografia nocturna en aquesta gran ciutat que és Barcelona però podria ser qualsevol altra, un guió ben lligat, potser massa i tot, amb un final excessivament contundent, i, sobretot, un conjunt d'actors i actrius que fan creïble el que s'esdevé, tot i que no sempre resulti versemblant. La directora ha recuperat Pilar López de Ayala, la qual no sabíem ben bé on era i que dóna una mena de màgia al conjunt amb el seu vestit vermell, perduda en la solitud nocturna d'una nit d'estiu en la qual el nòvio, Miki Esparbé, l'ha plantat, amb excuses diverses i autojustificacions que, com en el cas de Nora Navas, la dona del taxista, es redueixen a allò tan vulgar de què n'han trobat un altre. Karra Elejalde és el pobre taxista desgraciat que durant la nit passarà de la inefable felicitat casolana a la tragèdia personal inesperada.

Rafael Ordorika i Ernesto Alterio condueixen una ambulància i acabaran per cloure la història en un desenllaç entre tancat i obert, en el qual lliga tot mentre el primer passa de la inquietud a l'esperança i el segon, de l'alegria vital al desengany tràgic. Els dos joves, Emilio Palacios i Christopher Torres defensen prou bé els seus papers de jovenets inconscients i amb ganes de diversió malgrat que ja veiem venir que la cosa no pot acabar bé. 

Els amants, com jo mateixa, de les històries tendres amb final feliç, no podran evitar entendrir-se amb la narració protagonitzada per Carmen Machi i Fernando Albizu, tot i que sigui una història recurrent, ja que les trobades entre madurs solitaris tristos i prostitutes comprensives i amb un cor com un camió no resulten ja cap novetat. Però el fet és que els dos actors estan excel·lents, ens fan riure i plorar i al capdavall convé de tant en tant que ens commoguin amb amors tardans i desenllaços esperançadors. En resum, tot plegat ens porta a allò tan repetit de què el que no passa en un any passa en un dia, en una nit, en aquest cas.

La pel·lícula l'ha realitzat una persona jove, Manuela Burló Moreno, que s'ha iniciat  a fons en el curtmetratge, cosa habitual en el món del cinema i que és a més a més l'autora del guió. Aquest rodatge professional en el gènere breu es palesa en aquesta pel·lícula i això, que podria ser una limitació, afavoreix el ritme general d'aquesta història coral, no del tot rodona però distreta i emotiva en molts moments. Burló tan sols havia dirigit fins ara un altre llargmetratge, Como sobrevivir a una despedida, que, de fet, va ser un encàrrec mentre que en aquest cas es tracta d'un projecte absolutament personal. Caldrà seguir la trajectòria de Burló Moreno amb atenció a partir d'ara ja que amb totes les matisacions crítiques que puguem fer a Rumbos resulta evident que estem davant d'una directora amb coratge cinematogràfic, intuïció, preparació i grapa professional. Car és dona, és jove i dirigeix cinema, Déu li do glòria!!! I sort, i èxits, i oportunitats...

Per diferents motius, encara que siguin coses ben diferents tot i que hi puguem trobar alguns paral·lelismes, en sortir del cinema em va venir al cap la novel·la La Noria, de Luis Romero, un molt bon llibre que avui, a més a més, és també un excel·lent document sobre la Barcelona de principis dels cinquanta. El llibre entrecreua molts personatges, més de trenta, en una nit de juny. Jo tenia una idea vaga de què el llibre s'havia dut al cinema però no n'he trobat cap referència, així que devia estar equivocada. Luis Romero va ser un gran escriptor, biògraf de Dalí, i va reflexionar sobre molts fets a l'entorn de la Guerra Civil i els seus motius, quan encara era aquest un tema espinós i silenciat.

De jove, en part per idees però també per afany d'aventura, Romero va combatre en el bàndol franquista, va estar presoner al Castell de Montjuïc, lloc del qual sembla que es vol esborrar qualsevol referència a tot allò que s'hi va esdevenir en els anys de la guerra i fins i tot oblidar del tot les víctimes, culpables o innocents, que s'hi van sacrificar aleshores, en el marc d'aquesta tendència estranya a esborrar del mapa tot allò que no volem recordar, precisament en nom d'una suposada memòria històrica selectiva i fent el photoshop que calgui. Romero va combatre fins i tot en la División Azul. Era molt jove en aquells anys i va evolucionar i va arribar a escriure algun llibre en català. Amb La Noria va guanyar el Nadal l'any 51, i més endavant va obtenir d'altres premis, entre els quals el Planeta i el Ramon Llull però  el passat de dretes li va passar factura i alguns puristes ortodoxos el van intentar silenciar, tot i que s'ha revaloritzat la seva obra en més d'una ocasió ja que potser, encara que no pas sempre, la qualitat acaba per ser tossuda i surar en un moment o un altre.

CANÇONS DE LA RODA DE LA VIDA

Y vosotros diréis: se quedó descansado el Andreu con la crítica que hizo de FILL DE CAÍN. Ejerció su libertad de expresión, FUE LIBRE de decir aquello que pensaba. Menudo desahogo. 

Pues no. 

Me cargué alegremente el trabajo de todo un equipo que había trabajado duro, dando de sí todo lo que podían, poniendo su ilusión y sus esperanzas en ello. Los he privado de unos cuantos espectadores que son sumamente valiosos para ellos, ¿y todo para qué? Para hacerme el listo. 

¿Por qué será que siempre parece más inteligente el que hace una crítica destructiva que el que dice "Pues a mí me gustó" -o el que se calla?

Así vamos. (Andreu Martín, a Facebook)

Amb certa curiositat  m'ensopego de bon matí amb aquesta mena d'examen de consciència autocrític de l'escriptor Andreu Martín sobre una valoració negativa, feta a una pel·lícula per ell mateix. Té raó en el fet que sempre sembla més intel·ligent destruir que ser condescendent però també crec que no ens hauríem de deixar influenciar en excés per les valoracions cinèfiles, artístiques o literàries fetes per qui sigui, per més entès que sembli. 

Ahir mateix vaig suggerir d'anar a veure 360. Juego de destinos i l'amiga amb qui havia d'anar al cinema em va comentar que havia llegit que no era res de l'altre món, malgrat els bons actors. De tota manera ens anava bé per horari i lloc i hi vam anar. No diré que sigui una obra mestra però és una pel·lícula digna i més bona que d'altres molt magnificades per aquestes crítiques elitistes diverses. En algun lloc acabo de llegir amb un somriure que el títol original és 360 però com que al nostre país tenen a la gent per inculta hi han afegit això del destí, no fos cas que ens penséssim que era una pel·lícula sobre les matemàtiques.

La història juga amb això dels personatges que es creuen entre ells, en aquest cas a nivell internacional, que per alguna cosa estem globalitzats. La fòrmula és antiga i en coneixem molts casos. En general totes aquestes històries que mostren instants breus sempre semblen una mica limitades i ens quedem amb incògnites diverses sobre els homes i dones que van sorgint pel mig. No sé si va ser Schnitzler amb la Ronda qui va inventar la tècnica de l'encreuament o algú amb menys difusió ja ho havia fet aban però en tot cas la seva obra de teatre, tantes vegades representada i portada al cinema  -la perla de la corona va ser la versió d'Ophuls- ha fet història. De fet en l'obra de l'autor hi té un gran pes l'agosarament sexual i el cinisme pessimista que traspua aquesta roda d'homes i dones cínics i desenganyats. En general també sembla de més qualitat tot allò que mostra pessimisme i desesperança vers l'espècie humana i acaba malament que no pas la ingenuïtat present en allò que en diem finals feliços. 

Tenim en castellà un molt bon premi Nadal, La Noria, de l'injustament una mica oblidat Luis Romero que juga amb el tema de l'encreuament vital entre els personatges. No entenc com no ha gosat ningú portar al cinema, encara, aquesta història ambientada en la Barcelona de l'època, un clàssic que va guanyar el Nadal l'any 1951. Avui costaria reconstruir aquell ambient d'època, amb tants canvis a la ciutat però, vaja, no hi ha res impossible. Luis Romero va morir el 2009 i gent com Hilari Raguer el van recordar i evocar amb admiració i van plànyer la incomprensió que surava per damunt de la seva obra. A la Wikipedia comencen -malament- per etiquetar-lo com prolífico autor. 

M'he adonat en més d'una ocasió que aquest adjectiu s'utilitza sovint com a penjament, se suposa que els prolífics tenen limitacions qualitatives i a autors de culte indiscutible que han escrit molt no se'ls afegeix aquest qualificatiu. He sentit crítiques sobre Pedrolo en aquest sentit, escrivia massa, o sobre el gran Rusiñol, al qual fins fa quatre dies no se li havia perdonat que toques tantes tecles. Se suposa que per a fer alguna cosa bé n'has d'haver fet poques en el camp que sigui, quan més especialitzat millor,  i això ho vaig sentir en una ocasió a un editor de llibres que pontificava sobre el fet que una bona novel·la precisava de més de sis anys per anar-se covant. La realitat és molt diversa i en aquests camps hi ha de tot però en general treballar en excés es mal mirat a casa nostra, la galvana encara és una virtut nacional lligada a sentiments gairebé religiosos i contemplatius.

En tot cas, 360 em va agradar tot i que tingui defectes lligats a una certa excessiva ambició estètica, un final increïble i convencional i un guió amb algun forat, cosa potser indefugible en aquestes narracions amb tanta gent i tants escenaris. Pues a mi me gustó, vaja.