19.10.14

REMODELACIONS MUSEÍSTIQUES


Com tothom deu saber hores d'ara el MNAC ha remodelat i ampliat la seva col·lecció d'Art Modern. Ja feia falta i potser més que remodelar donar a conèixer i promocionar. Això que en diuen el discurs museístic està ara prou bé, així com que hagin tret del calaix obres desades i uns quants mobles, la mostra està una mica en la línia Centre de Cultura Contemporània i ja he comentat en d'altres ocasions les grandeses i les servituds d'aquests tipus d'exposicions. Algunes obres han desaparegut per deixar lloc a unes altres, per cert, cosa que també es podria discutir. La meva opinió és que aquesta col·lecció estaria molt millor en un altre espai, fora del gran i excessiu Palau Nacional, però m'imagino que tot és qüestió de pressupost. Fa anys es va parlar de situar-la als dos palaus bessons Alfons XIII i reina Victòria Eugènia. De fet jo encara recordo amb cert enyorament els anys en els quals el fons va ser a la Ciutadella però tot canvia i es reforma, t'agradi o no. 

En tot això de l'art hi tenen un gran pes la moda, les tendències i el consum turístic. De tota manera a veure si ara aquesta col·lecció tindrà més públic, moltes vegades m'havia passejat gairebé en solitari per les sales que se li dedicaven. La qüestió dels museus, com la dels zoològics, és avui complicada. Fa un temps escoltava per la ràdio uns antropòlegs museístics, l'antropologia incideix en tot i és una matèria sobre la qual tinc una certa prevenció però en aquest cas hi tocaven força. Insistien en el fet de què als museus s'hi va una estoneta a veure una miqueta. I que sovint és més interessant contemplar el públic i escoltar els seus comentaris que el passeig, sempre més apressat del compte, per davant de tant d'art aplegat en un indret. O que pagava la pena anar a veure una peça i dues i voler saber alguna cosa més del perquè i el com aquella peça va arribar fins allà. Crec que en general, amb poques excepcions, no es fomenta gaire l'interès per la veritable història de l'objecte, d'on va sortir i com va arribar fins allà. Un professor em va comentar fa anys que anar a veure un museu, així, en general, és com entrar en una biblioteca i pretendre llegir tots els llibres d'una tirada. 

L'art és quelcom indefinible, com tantes coses lligades a això estrany i polièdric que hem anomenat cultura. Com en el cas de les modes en el vestit o els pentinats evoluciona i si una cosa no ens agrada fan que ens acabi agradant o que, al menys, no gosem dir que ens sembla un bunyol. De vegades em pregunto com és que els artistes actuals no protesten davant d'obres suposadament de qualitat, emmarcades en una modernitat que ja comença a ser rància, Tàpies, Miró,  Dalí, de la mateixa manera que els avantguardistes protestaven davant de l'art tradicional i realista. És clar que com vaig escoltar en una xerrada sobre el pintor Tapiró, la qualitat no cal explicar-la, es percep. El camp de l'art està lligat al tema econòmic, agradi o no. Les visites escolars que vaig fer en els darrers anys a museus diversos em van fer patir, les explicacions als infants semblaven adoctrinament estètic pur, el senyor Miró té molt de mèrit, això que va fer costa molt encara que no ho sembli, etcètera. 

Pel que fa a la col·lecció em sap greu que el realisme català encara sembli el parent pobre del conjunt quan tantes figures interessants va aplegar i considerant que en el seu temps es feien cues davant de Bòria avall i de quadres d'aquests històrics, tan entranyables i que han conformat el nostre imaginari durant anys i panys. La revalorització del Modernisme també és ben curiosa després que les tendències elitistes posteriors l'odiessin fins a extrems enfervorits i iconoclastes. La literatura i l'art en general són com la borsa, pugen i baixen segons toca. En tot cas això de la remodelació és una bona excusa per tornar a donar un volt pel MNAC i, si pot ser, lluny de les inevitables visites comentades, amb algunes excepcions lligades a la persona que les fa, és clar. 

L'excés de demanda ha fet que aquest tipus de visites proliferin de forma exponencial i de vegades, quan el comentarista s'ensopega amb una pregunta compromesa, ja no sap què dir pel fet que el fan anar d'Herodes a Pilats i no és especialista en res concret sinó un jove i inexpert servidor d'allò que en diuen gestió cultural, sovint amb un contracte que fa pena. Un tòpic recurrent és allò de l'art burgès en sentit pejoratiu, per tal de qualificar tot allò que no és avantguardista o modern, quan a les llars obreres, ni que fos a través d'estampes barates, hi havia -i potser hi ha- un gran nombre d'aquest art i era ben apreciat per la gent humil, la veritat. Mentre que per una banda s'insisteix en el fet que no cal entendre per a gaudir d'un producte d'aquest tipus, per l'altra es menysté la gent poc entesa i se la vol educar com sigui, amb una orientació gens innocent vers el foment del consum de cultureta en píndoles.

8 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Vamos por partes .
a) El camp de l'art està lligat al tema econòmic, agradi o no"

Efectivamente y nada que alegar. de tal manera que cuando la bolsa va mal el arte sube hasta pagarse cifras escandalosas por cuadros que al parecer dan seguridad de salvaguardar el dinero y recapitalizar la compra. Ej Los Girasoles.

b): gestió cultural".
Los del diseño de las palabras han acuñado este nombre y abolido el de guía. Hace más inrenacional y da empaque al momento

c) "l'art burgès en sentit pejoratiu quan a les llars obreres, ni que fos a través d'estampes barates, hi havia un gran nombre d'aquest art i era ben apreciat per la gent humil,"

Esta parte no es del todo bien bien así. No dudo en que habrían casas humildes (ahora pienso en el Raval y es evidente que no en las barracas porque allí no había espacio ni para un cuadro), que tendrían figurillas o copias de obras del momento (modernisme), pero es evidente también que los diseñadores -artistas- del modernismo no pensaban precisamente en los trabajadores cuando hacían sus creaciones. Y aquí al apartado A.
Si me permites, en arquitectura era imposible que un proletario (gente humilde) que cobraba a día trabajado pudiera tan sólo pensar en un piso facturado por ningún arquitecto del momento.
Acorde con los pisos iba todo lo demás: lámparas , marquetería, forja, ebanistería, etc.

En la Barcelona que se factura desde 1890 hasta 1930 , (me has de permitir que ponga el Art Decó), es la Barcelona de la miseria, de las huelgas -La Canadiense 1919 -47 días-, el pistolerismo sindical, la barbarie patronal, los pisos de realquilados donde vivían dos familias...
El Modernismo tiene la impronta de lo moderno y fue fomentado y pagado por la burguesía (electricidad, vapor, textil...). No fué hecho, ni pensado, ni facturado para los obreros porque hasta ahí no les llegaba la plusvalía de su trabajo) que es a lo que me vengo a referir.

De los no más de cien nombres de personajes del modernismo catalán , pocos, bien pocos, facturaron piezas para que la parte baja de la ciudad pudiera tener acceso a ellas.
La gente humilde podría ver la belleza de aquellas artes, e incluso apreciarlas, pero creo, sin ánimo de polemizar, que con pocas simpatías.

Salut

Júlia ha dit...

Miquel, quizás no me he explicado, no hablaba del arte modernista en general sinó de eso que llamamos arte 'tradicional' más figurativo, me refería a qué, por ejemplo, la gente humilde prefería tener en el comedor la estampa de un paisaje convencional a una copia de algún cuadro de Picasso, y digo esto porque cuando se critican cosas como el realismo y se ensalza a Tapies se hacer referencia a menudo al arte burgués como si ese señor o Miró fuesen proletarios, no sé si me explico ahora.

Júlia ha dit...

Preferia y prefiere. Hace tiempo se ve que en algún lugar se quejaban de la poca pintura comprada y Espinás escribió un artículo muy interesante sobre el hecho de qué en casas normalitas y humildes solía haber bastante pintura, aunque fuese el cuadrito convencional pintado por un pariente o comprado en una tienda de souvenirs.

Júlia ha dit...

He arreglat una mica l'entrada a veure si s'entén millor el que comenta en Miquel, de fet les modes impregnen totes les produccions, els pisos del Poble-sec anaven destinats als immigrants i als primers obrers i n'hi ha que per dins tenen molt pocs serveis, d'origen, però es poden considerar modernistes, noucentistes i el que fos.

Tot Barcelona ha dit...

Gracies, JÚLIA...
Ahora comprendo mejor la idea de tu escrito, y si, he de estar conforme en los puntos que tenía dudas.
Mil besos.
salut

Galderich ha dit...

El problema de l'art d'avantguarda és que necessita de burgesos que el paguin, en totes les èpoques. Podem criticar la relació entre diners i art però és que és així.

Quan l'Església va perdre poder per la secularització va deixar de ser el gran client dels artistes i la burgesia la va substituir. I els "pobres" com dius s'han conformat amb estampetes,gravats i ara posters perquè no poden pagar l'exclussivitat de l'art. Ara com a mínim podem anar a museus i gaudir del que es feia en altres èpoques...

Júlia ha dit...

Galderich, el problema és de fons, ningú sap ben bé què és art ni que és cultura ni tan sols el que és una llengua, totes les definicions tenen forats gruixuts. I un altre tema són les tendències, perquè una cosa té qualitat o no en té i com la valorem, si no és en termes econòmics. I per què en un moment es valora un creador i en un altre no és així. Pel que fa als museus i a això de gaudir-ne i com també és molt i molt complicat, encara més avui quan és tan fàcil veure les coses sense 'ser-hi'.

Júlia ha dit...

Els pobres s'han de 'conformar' o és que aquest art pobre és el veritable art? Aquest també seria un altre tema. I per què es valora menys l'art dels pobres que el dels rics? Un art del nostre temps serien els murals dels grafits que es fan als carrers de forma més o menys gratuïta i a l'abast de tothom, per exemple. Però hi ha un muntatge de consum cultural que tot ho mediatitza i ho abdueix.