AQUELLS SENYORS DE QUARANTA ANYS, AMB CORBATA

Estic acabant de llegir l'exhaustiu llibre que Julià Guillamón va publicar sobre Joan Perucho i la seva generació. El llibre ve subtitolat com a Biografia d'una generació tot i que parla d'un sector molt concret d'aquesta generació, un sector benestant i elitista que va tenir un gran pes en uns anys aparentment grisos, però que avui resulta que no ho eren tant. Això de les cendres i els diamants és tot un altre tema a considerar. 

No és ben bé aquest llibre una biografia de l'escriptor. Passa de puntetes per la seva vida personal i professional, professional en referència a la professió de jutge, gràcies a la qual vivia i sembla que vivia prou bé. El llibre és més aviat un fresc impagable sobre un determinat món intel·lectual, que va crear tendències, amb picabaralles internes i relacions diverses, complexes i sovint poc conegudes pel gran públic. Inclou anàlisis molt interessants sobre l'obra de Perucho, fragments dels seus llibres, referències a les seves influències, dades sobre el seu tarannà, comentaris sobre l'art del moment i moltes coses més. És un llibre imprescindible per als qui tenim interès per saber què passava quan tu vivies, llegies tebeos, ballaves a les festetes i no et movies gaire del Poble-sec, ni en una direcció ni en l'altra, o sigui, ni per anar al Somorrostro ni per pujar cap a la Diagonal. 

Aquest llibre, amb els que ha anat publicant Jordi Amat, uns quants d'Agustí Pons i d'altres, com ara la magnífica biografia d'Ignasi Agustí, escrita per Sergi Doria, ens van precisant i concretant paisatges i figures, desmitifiquen i justifiquen, expliquen i recorden i el que no sé és si les noves generacions, més enllà dels estudiosos encuriosits i amb afany d'accedir al món acadèmic del futur, hi tindran un gran interès. De tota manera és curiós adonar-te de les coses que s'esdevenien mentre tu eres jove, ambiciosa i ignorant, dels seus rerefons i les seves servituds i de com no t'assabentes de gairebé res fins que no comences a envellir i encara.

Fa molts anys recordo que vaig anar a veure una versió en cine, no gaire reeixida, de El Marge, la famosa novel·la del senyor Mandiargues qui, com és sabut, havia fet alguna passejadeta pecaminosa pel nostre mitificat Xino, on li han dedicat fins i tot una plaça. En sortir del cinema ens preguntàvem quan treballava el protagonista de la novel·la, el qual, si no ho recordo malament, és representant de vins però no pega hebra. Doncs en llegir aquest llibre també et preguntes el mateix, no tan sols sobre el protagonista sinó sobre molts altres personatges que l'acompanyen en un moment o un altre, homes en el noranta nou per cent i escaig dels casos, això sí, que es dediquen a fer un munt de visites, viatges i tertúlies, a escriure llibres que no crec que donessin un gran rendiment econòmic i a endrapar un dia sí i un altre també àpats pantagruèlics que avui farien esgarrifar els actuals dietistes, partidaris de l'austeritat i la salut a qualsevol preu.

Fa pocs dies l'autor d'aquest llibre, Guillamon, amb el qual no sempre combrego però al qual no puc deixar de reconèixer la volada intel·lectual, va dedicar un breu escrit al diari al tema del Sant Jordi del vuitanta-quatre, cosa que va doldre força, i amb raó, l'escriptora Olga Xirinacs ja que aquell va ser un tema molt mesquí, amanit pels tres finalistes del moment i els seus devots. Llegint aquest llibre i alguns altres sobre l'època i els personatges t'adones que allò del vuitanta-quatre va ser poca cosa, si ho comparem amb les misèries intel·lectuals de la mitja dotzena de gent vanitosa que es presentava als premis antics, i en com es ferien els uns als altres amb subliminalitat madriavèlica, com diu l'àvia de Gente bien. 

Segurament sempre ha estat així i continuarà sent així, aquí i arreu, tot i que avui als premis s'hi presenten centenars de persones, moltes de les quals amb títols universitaris i grapa narrativa interessant, però que no sortiran de l'anonimat ni del mig anonimat, ni tan sols en el cas de guanyar-ne algun de mitjanet. El debat, avui, s'ha esvaït enmig del consum cultural de basar de barri, dels itineraris turístics i dels clubs de lectura programats. I no ho voldria dir de forma pejorativa, car la cultura té moltes cares i aspectes i no hem pas de sortir d'un mandarinatge per caure en un altre.

En aquest llibre i en d'altres, com ara El llarg procés, de Jordi Amat, hi sura l'ombra del Destino, dels bons anys de la revista.  El meu avi el comprava cada dissabte, i això que en perspectiva al meu avi el puc situar tot just en una classe mitjana baixeta. Recordo haver llegit la revista de petita. Vaig aprendre a llegir molt aviat, abans d'anar a escola, la meva mare me n'ensenyava de manera informal i agraeixo haver accedit a la lectura tan aviat. És clar que jo no em llegia tot el Destino però sí alguns articles i em semblava tot plegat pertànyer a un mon idíl·lic i privilegiat, llunyà i inaccessible, fins i tot organitzaven viatges culturals en els quals sortejaven llibres!!!

Fins i tot puc recordar l'olor que feia la revista, diferent de l'olor que feien els diaris o els tebeos, semblava que fins i tot la tinta era d'una altra categoria. M'encantaven les evocacions habituals d'un passat romàntic, el d'abans de la guerra, és clar. Molta gent, entre la qual el mateix Perucho, em sonen des d'aleshores. Josep Pla, que sovint hi sortia em semblava un senyor bonhomiós i plàcid, un pagerol simpàtic i intel·ligent, incapaç de matar una mosca, ni tan sols una mosca empordanesa. Gasch va arribar a viure al meu barri i la seva dona comprava a l'adroguer on anava la mare, un establimet propietat dels pares del ballarí Josep Ferran, i sempre explicava un munt de coses interessants sobre coneguts i saludats.

Destino es va anar modernitzant i recordo que quan vaig començar a treballar en un despatx i estudiava als vespres, companyes joves amb una certa inquietud cultural, no-universitària, comentava els Encuentros del Porcel, o els escrits de denúncia de Bayo. Hi podíem llegir articles sobre religió modernitzada, era una època de modernització ideològica a tots nivells i es buscava més aviat reconvertir que no pas fer llenya, al menys per part de la gent normaleta que gaudíem de feina fixa i segura i que pertanyíem a llars on es començava tot just a bufar cullera. L'esclat modernitzador de la revista ja sabem com va acabar. I és que sembla que totes les bombolles, econòmiques o culturals, acabin de forma irreversible, per fer figa.

És clar que amb allò de la transició a Destino li va sortir molta competència,  a banda de què la premsa convencional es va espavilar i va oferir revistetes i diversificació temàtica. La gent no tenia diners per comprar-ho tot ni temps per a llegir-ho tot i Triunfo remenava les cireres. Triunfo va ser la bíblia, per a molts de nosaltres, durant uns anys. Avui gairebé fa angúnia rellegir alguns dels seus articles, absolutament doctrinaris però escrits amb grapa. És clar que al costat d'aquests n'hi havia de molt interessants però quan ets jove no tens un gran criteri, ni punts de referència, ni perspectiva. Jo no tenia ni idea d'on havien sortit totes aquelles revistes, aquells diaris, ho he anat sabent després i, com sol passar, acabes per constatar que la innocència no existeix, potser ni tan sols en la infantesa.

Amb el meu germà xalàvem amb els números extraordinaris del Destino, dedicats a temes històrics, endegats sobretot per Néstor Luján, els guardàvem amb cura. Alguns articles es van recuperar més endavant en la primera etapa de Historia y Vida. En canvi no ens feien tant de pes els números dedicats a la gastronomia al llarg de la història, que també n'hi va haver alguns. Avui hi ha qui insisteix en què aquella gent del Destino no era ben bé franquista, no caldria incidir en el tema si no fos que en aquests darrers anys es fa una lectura de la guerra, la postguerra i la transició absurda i monocromàtica i això és el que es ven al jovent. Tot és complex i tothom evoluciona, encara que no sigui sempre en la direcció adient, ep. Dogmatitzar ideologies és perillós però, en general, hi ha una tendència inquietant en llençar benzina al caliu de la història recent i no tant.

Fa alguns anys va sortir en algun lloc un comentari feminista a l'entorn del masclisme del gran Ramón y Cajal pel fet que en algun moment de la seva vida va escriure coses sobre les dones que avui no ens plauen gens i semblen reaccionàries. Però més endavant, ja vellet, va repensar les seves idees, el món estava canviant i ell, també. En aquest llibre es recullen unes respostes de Perucho a Porcel, sobre la dona i el seu paper subaltern ja que literalment diu, l'escriptor, que la dona viu en funció de l'home. Fa un temps vaig llegir en algun lloc coses més raretes i penoses sobre les dones, amollades per un altre destinero, Sebastià Juan Arbó, en el sentit de que la dona a casa i poca cosa més. La dona convencional, és clar, perquè molts d'aquells intel·lectuals i senyorassos eren aficionats a la gresca, a l'amor mercenari i a la contemplació de pit i cuixa en espectacles alternatius. Però coses així haurien dit molts homes, fins i tot dones, fa anys, si gent com Porcel hagués entrevistat a fons al poble. 

Algunes vinculacions de la cultureta oficial es van silenciar o maquillar, com ara el falangisme del germà d'Espriu o el franquisme i l'anticatalanisme temporal i evident de tants altres, persones intel·ligents i liberals que cal situar en el seu moment, és clar. En el llibre de Guillamon es menciona, de passada, com el germà metge d'Espriu no es va casar amb la seva parella, una ballarina del Paral·lel, fins que no va morir la seva mare i això m'ha obert una porteta de la memòria. A la meva escola va venir, durant un temps, una nena rossa molt maca i la meva mare em va comentar en una ocasió que la seva tieta s'havia casat amb un germà de l'Espriu que era metge, després d'haver-ne estat la fulana -perdoneu l'expressió, lamentable, però era com es deien les coses pel meu barri- després d'un temps. Un metge, en aquella època i en el meu entorn, era una persona d'una gran categoria. No era l'únic cas conegut en el qual un amistançament durable havia desembocat en matrimoni ortodox i avantatjós. S'ha de dir que aquella nena rossa i la seva família, finejaven, com es deia aleshores sobre la gent que tenia un aspecte més reeixit que la gran majoria de població suburbial. Tenien classe, vaja.

Treure els fets, les persones i les paraules, de context, és absurd, però intentar entendre gent del passat és molt difícil i avui la cultura és més aviat consum cultural ràpid. De tota manera, el que em sobta encara és que dones molt intel·ligents, espavilades, preparades fins i tot amb patrimoni propi, acceptessin amb pocs escarafalls aquell estat de coses sense dir la seva de forma pública, car penso que en privat potser sí que manifestaven una certa rebel·lia. O es conformaven en manar a casa seva, que no era poca cosa, ben mirat. Aquests senyors del passat també eren cults, llegits, inquiets, tenien fills i filles, com és que no reaccionaven a un estat de coses tan injust? El canvi de mentalitat pel que fa al tema de la dona ha estat una gran revolució, al menys en el món occidental, i encara crec que no ens fem ben bé el càrrec i en ocasions es cau en frivolitzacions feministes ximpletes, com amb això de l'Ikea i els canviadors de bolquers. 

Per servituds de l'època, alguns temes, com ara el sexual, es tocaven molt de passada o se silenciaven, en aquelles publicacions. També hi ha una mena de pes ranci a casa nostra que durant anys ha contribuït a mostrar-nos la nostra gent com si fos gairebé asexuada. Els nous corrents de modernitat van fer, però, que a aquells senyors de Barcelona se'ls acusés d'escapistes, culturalment parlant. D'aquí ve per exemple el fet de què la literatura que escrivia Perucho, amb tot aquell món fantàstic i misteriós, topés amb el realisme social. El que passa és que molts autors d'aquell realisme tenien poca cosa de pobres i treballadors i formaven part de les mateixes elits o intentaven acostar-s'hi, de la mateixa manera que la Teresa de Marsé és cobejada pel quillo. 

Ha fet falta una intensa massificació de la cultura, amb tots els seus condicionaments i renúncies, ja que de forma inevitable es perden llençols a totes les bugades, per tal que el poder, polític i cultural, anés més enllà dels coneguts de casa que esmentava Ainaud de Lasarte, o fins i tot més enllà dels fills de botiguers enriquits i amb aspiracions d'uns altres temps, no gaire allunyats del context de la gente bien rusiñoliana. 

El llibre de Guillamon sobre Perucho és exhaustiu i una mica irregular, però apassionant. És inevitable llegir-lo fent salts endavant i endarrera, fins i tot diria que no cal llegir-lo fil per randa. A mi, per exemple, els fragments relacionats amb l'art contemporani i les picabaralles entre artistes, semblants a les que es donaven entre escriptors, no em fan ni fu ni fa. Tot i que cal pensar que un pintor reconegut és fàcil que guanyi més diners que un bon escriptor, en general. En l'art contemporani hi veig molta presa de pèl, ho sento, i moltes consideracions sobre les seves virtuts em semblen parrafades etèries. 

En el llibre t'adones que en tot plegat hi pesava molt l'amistat personal, les relacions, i et preguntes per què uns pintors d'aquells avui són més famosos i cotitzats que no pas uns altres tant o més bons -o dolents- que els altres. Un altre tema que queda una mica diluït és el del catalanisme, que no va preocupar gaire gent fins que no se'n va començar a parlar a fons, una mica com allò de les bruixes de Zugarramurdi.

Perucho m'agradava en els articles breus, també m'agrada força la seva poesia, ara que l'he llegit una mica. En els llibres més extensos no m'ha convençut tant i això m'ha passat amb molts autors. Sembla que tothom ha d'escriure novel·les o alguna cosa que se li assembli, un gran error. No sóc l'única a qui passa això, fins i tot a nivells més mediàtics populars conec molts i moltes que s'han decebut amb llibres escrits per gent a la qual seguien amb interès a través de la ràdio, de la tele, d'articles breus al diari, sobre tota mena de temes. Però com que sembla que en el fons el que cal es vendre i que ven qui és mediàtic, ja sigui a un nivell més popular o més minoritari, doncs cal treure un llibre una mica llarguet de tant en tant i en molts d'aquests casos ja es té la promoció assegurada als mitjans.

I és que això de la qualitat, la cultura i la resta són conceptes manipulables, relatius, espinosos. Txékhov deia que no coneixia cap altre criteri, a l'entorn de les obres de l'art, i aquí hi podem incloure la literatura i moltes coses més, que dividir-les entre aquelles que li agradaven i les que no, crec que és un gran criteri i si l'acceptem haurem d'eliminar molta palla teòrica i molts experts de tot arreu. Allò que ens agrada i allò que no ens agrada tampoc no és immutable, nosaltres canvíem de gustos, fins i tot pel que fa al menjar. 

Tot és segons el cristall amb el qual es mira, com deia l'avui demodé Campoamor, amb molt de criteri. I aquest cristall pot ser així mateix el llibre que llegim o la revista que fullegem o la conferència que ens abelleix. I, sí, el gruixut i polièdric cristall d'aquest interessant estudi de Guillamon sobre un senyor i el seu temps, una mica com els miralls sense fons de l'espai de Perucho al Destino, m'ha fet veure moltes coses d'una altra manera. Un problema d'aquests llibres és que pesen molt, que no te'ls pots emportar a passeig i que en les versions digitals perden gràcia, tot i que no sóc tampoc una maniàtica del paper. Un paper que avui ja no fa ni olor, sobretot no fa, ni farà mai, l'olor d'aquell Destino dels dissabtes esvaïts en els records adolescents i de la primera joventut, tot pesa i nosaltres, els d'aleshores, ja no som els mateixos.

Fa pocs dies una regidora feminista del nostre temps va fer una referència, que és tan discriminadora com les discriminacions a l'entorn de les quals volia cridar l'atenció, als senyors de quaranta anys, amb corbata. Li manllevo la referència per posar títol a aquestes divagacions enyoradisses.

REMODELACIONS MUSEÍSTIQUES

Com tothom deu saber hores d'ara el MNAC ha remodelat i ampliat la seva col·lecció d'Art Modern. Ja feia falta i potser més que remodelar donar a conèixer i promocionar. Això que en diuen el discurs museístic està ara prou bé, així com que hagin tret del calaix obres desades i uns quants mobles, la mostra està una mica en la línia Centre de Cultura Contemporània i ja he comentat en d'altres ocasions les grandeses i les servituds d'aquests tipus d'exposicions. Algunes obres han desaparegut per deixar lloc a unes altres, per cert, cosa que també es podria discutir. La meva opinió és que aquesta col·lecció estaria molt millor en un altre espai, fora del gran i excessiu Palau Nacional, però m'imagino que tot és qüestió de pressupost. Fa anys es va parlar de situar-la als dos palaus bessons Alfons XIII i reina Victòria Eugènia. De fet jo encara recordo amb cert enyorament els anys en els quals el fons va ser a la Ciutadella però tot canvia i es reforma, t'agradi o no. 

En tot això de l'art hi tenen un gran pes la moda, les tendències i el consum turístic. De tota manera a veure si ara aquesta col·lecció tindrà més públic, moltes vegades m'havia passejat gairebé en solitari per les sales que se li dedicaven. La qüestió dels museus, com la dels zoològics, és avui complicada. Fa un temps escoltava per la ràdio uns antropòlegs museístics, l'antropologia incideix en tot i és una matèria sobre la qual tinc una certa prevenció però en aquest cas hi tocaven força. Insistien en el fet de què als museus s'hi va una estoneta a veure una miqueta. I que sovint és més interessant contemplar el públic i escoltar els seus comentaris que el passeig, sempre més apressat del compte, per davant de tant d'art aplegat en un indret. O que pagava la pena anar a veure una peça i dues i voler saber alguna cosa més del perquè i el com aquella peça va arribar fins allà. Crec que en general, amb poques excepcions, no es fomenta gaire l'interès per la veritable història de l'objecte, d'on va sortir i com va arribar fins allà. Un professor em va comentar fa anys que anar a veure un museu, així, en general, és com entrar en una biblioteca i pretendre llegir tots els llibres d'una tirada. 

L'art és quelcom indefinible, com tantes coses lligades a això estrany i polièdric que hem anomenat cultura. Com en el cas de les modes en el vestit o els pentinats evoluciona i si una cosa no ens agrada fan que ens acabi agradant o que, al menys, no gosem dir que ens sembla un bunyol. De vegades em pregunto com és que els artistes actuals no protesten davant d'obres suposadament de qualitat, emmarcades en una modernitat que ja comença a ser rància, Tàpies, Miró,  Dalí, de la mateixa manera que els avantguardistes protestaven davant de l'art tradicional i realista. És clar que com vaig escoltar en una xerrada sobre el pintor Tapiró, la qualitat no cal explicar-la, es percep. El camp de l'art està lligat al tema econòmic, agradi o no. Les visites escolars que vaig fer en els darrers anys a museus diversos em van fer patir, les explicacions als infants semblaven adoctrinament estètic pur, el senyor Miró té molt de mèrit, això que va fer costa molt encara que no ho sembli, etcètera. 

Pel que fa a la col·lecció em sap greu que el realisme català encara sembli el parent pobre del conjunt quan tantes figures interessants va aplegar i considerant que en el seu temps es feien cues davant de Bòria avall i de quadres d'aquests històrics, tan entranyables i que han conformat el nostre imaginari durant anys i panys. La revalorització del Modernisme també és ben curiosa després que les tendències elitistes posteriors l'odiessin fins a extrems enfervorits i iconoclastes. La literatura i l'art en general són com la borsa, pugen i baixen segons toca. En tot cas això de la remodelació és una bona excusa per tornar a donar un volt pel MNAC i, si pot ser, lluny de les inevitables visites comentades, amb algunes excepcions lligades a la persona que les fa, és clar. 

L'excés de demanda ha fet que aquest tipus de visites proliferin de forma exponencial i de vegades, quan el comentarista s'ensopega amb una pregunta compromesa, ja no sap què dir pel fet que el fan anar d'Herodes a Pilats i no és especialista en res concret sinó un jove i inexpert servidor d'allò que en diuen gestió cultural, sovint amb un contracte que fa pena. Un tòpic recurrent és allò de l'art burgès en sentit pejoratiu, per tal de qualificar tot allò que no és avantguardista o modern, quan a les llars obreres, ni que fos a través d'estampes barates, hi havia -i potser hi ha- un gran nombre d'aquest art i era ben apreciat per la gent humil, la veritat. Mentre que per una banda s'insisteix en el fet que no cal entendre per a gaudir d'un producte d'aquest tipus, per l'altra es menysté la gent poc entesa i se la vol educar com sigui, amb una orientació gens innocent vers el foment del consum de cultureta en píndoles.