FEDRA, MITE, TEATRE I EVOCACIONS DIVERSES

S'ha estrenat al Romea una nova versió de la Fedra de Racine. És aquest un muntatge interessant, potser no pas rodó del tot pel meu gust, però escriure o parlar sobre una obra de teatre és molt difícil, ja que cada representació és diferent de l'altra. Ja resulta prou lloable que es gosi muntar un clàssic com aquest, en els temps que corren. La traducció és del mateix director, Sergi Belbel. L'obra està escrita en alexandrins rimats i no és fàcil copsar els matisos del vers en els nostres temps, hi ha un cert afany de modernitat mal entesa que sembla voler aconseguir que el vers no es noti cosa que perjudica el conjunt. 

Alguna cosa deu tenir el personatge perquè hagi temptat tants autors, directors i actrius. Fa uns deu anys vam comptar amb una altra gran Fedra teatral, Rosa Novell, en un muntatge també molt interessant sobre el text de Racine. En aquell cas la traducció era de Modest Prats. L'obra la van fer en castellà per les espanyes, els mateixos actors, amb una traducció de Rosa Chacel i va tenir una molt bona acollida.

Es considera que aquesta obra és la millor de l'autor francès i en ella s'hi pot copsar la influència jansenista, lligada a l'educació rebuda per Racine. La fatalitat que sacseja els personatges clàssics aquí es converteix en un destí implacable, un dels temes importants del jansenisme va ser el de la predestinació. De fet Fedra, pel que fa al seu desig pel fill,en el qual veu també la joventut de Teseu, només arriba a pecar de pensament però aquesta culpa mental li resulta tan feixuga que acabarà per confessar-la i provocar, així, el desenvolupament de la tragèdia amb tres morts en el desenllaç, dos dels quals per suïcidi i un altre per càstig dels déus.

Racine utilitza un nombre de paraules reduït però fins i tot s'ha lloat aquest fet en relació al  conjunt i a l'habilitat de poder expressar grans passions amb poca cosa. Jo crec que en les traduccions es perceben més les limitacions de vocabulari, la veritat. Ja he dit en més d'una ocasió que la cultura francesa sap fer de la necessitat virtut, a l'hora d'exportar. Un altre autor francès molt ben considerat, Simenon, té també un registre força mesquí pel que fa al vocabulari utilitzat.

A casa nostra vam tenir una altra Fedra interessant, més aviat pel que va representar en el seu moment i perquè ens va arribar molt ben promocionada que no pas pel seu pes literari, la que Núria Espert va encarregar a Espriu, el qual, segons expliquen, es va veure gairebé obligat a escriure-la sense massa ganes. Això dels encàrrecs sempre ha estat un perill per als autors, Guimerà es va veure obligat a escriure per Maria Guerrero alguns bunyols, feliçment oblidats. Això no vol dir pas que tots els encàrrecs surtin malament, de vegades esperonen l'autor i en surten coses remarcables. I de fet els artistes, músics, pintors i escriptors han hagut de treballar sovint gràcies a mecenatges. La llibertat creativa és un miratge com tants d'altres.

Pel que fa a Fedra,  hi ha hagut muntatges i versions més alternatives, com la que es va representar, poc i mal promocionada, a Sabadell i que aplegava tres visions del mite, la de Racine, la d'Eurípides i l'agosarada i, pel meu gust, passada de rosca, de Sarah Kane.

Al cinema hem tingut algunes Fedres famoses i jo diria que la més emblemàtica i coneguda va ser la de Melina Mercouri, amb Anthony Perkins i Raf Vallone. Vista amb la perspectiva dels anys se'm fa difícil entendre que es pugui preferir el jove al gran, la veritat.  En aquella versió els amors es consumaven i el fillastre es deixava estimar, no com en les versions clàssiques del mite en les quals Hipòlit és cast i incombustible, era una versió actualitzada i modernitzada.

Quan jo era joveneta Tony Perkins m'encantava i en tenia moltes postals. Si un jovenet hi retirava, ja em queia bé. A escola durant un temps hi havia dos equips d'admiradores, el del Tony Perkins i el del Troy Donahue. El  cas és que en el present m'estranya molt aquella passió juvenil però els gustos canvien. A Perkins el van aparellar en les seves primeres pel·lícules amb unes quantes dames més grans, de pes: Sofia Loren, Ingrid Bergman. 

Bergman, que enamorava Perkins, patia les infidelitats d'Yves Montand, qui sempre feia de les seves i de gran encalçava sovint jovenetes, a dins de les pel·lícules i a fora. La pel·lícula es deia Aimez-vous Brahms? Aquí la  van titolar No es el adiós. Un tema arranjat d'aquest músic servia de banda sonora i fins i tot Perkins el va cantar i gravar en un disc que no estava malament. En la majoria d'aquelles històries els protagonistes eren gent benestant i desvagada, les dones només acostumaven a lluir i a patir. De fet Fedra ha de romandre al palau avorrida mentre els homes fan unes guerres absurdes, inacabables i insensates.

Quan jo era adolescent m'empipava que les dames madures del cinema o les novel·les es lliguessin els jovenets. És clar que aquelles històries d'amor no acostumaven a acabar mai bé, fins fa quatre dies estava molt mal vist això de la senyora gran amb el noi jove i em temo que encara hi ha molts prejudicis a l'entorn del tema. Però a la història real trobem personatges coneguts que van preferir amants grandetes a noies de la primera volada. He conegut parelles asimètriques d'aquest tipus que han durat molt, tant o tant poc com la resta. 

Fedra incideix en el tema de l'incest però és un incest teòric car Hipòlit no té  sang en comú amb ella. Això de l'incest ha estat un dels pocs tabús resistents i avui dia seria molt discutible per diferents motius tot i que encara ha contribuït a engruixir serials i novel·les, fins i tot a Poble Nou la parella s'havia de separar pel fet que eren germans de pare o una cosa així. La versió parent senyor gran versus noia jove també ha fornit dolls d'inspiració tràgica i així, de sobte, em venen  al cap el Panorama des del pont o La Malquerida.

Fa anys, a l'espai Lletres Catalanes vam poder gaudir d'una altra Fedra, la de la versió de Llorenç Villalonga, amb Rosa Maria Sardà i Enric Majó i d'altres grans actors catalans, entre els quals el malaguanyat Llorenç Torras. I Jordi Serrat, un altre dels grans. Per sort la podeu recuperar i veure aquí.

Eurípides no va donar a la seva tragèdia el nom de Fedra, sinó el d'Hipòlit,  Se suposa que devia existir una versió  de Sófocles dedicada al tema i també Séneca el va recuperar més endavant. Miguel de Unamuno es va deixar temptar pel mite i en va fer una versió que vam poder veure per la tele, fa anys, amb Mònica Randall, Pedro Mari Sánchez i Francisco Piquer. Quins temps aquells en els quals en horari de màxima audiència podíem veure teatre del bo...

Com de la majoria de mites clàssics sobre Fedra podem trobar novel·les, obres de teatre, òpera, òpera flamenca i moltes més versions de la tragèdia. I també quadres i estàtues amb ella sola, ella amb Hipòlit, la mort d'Hipòlit... Les grans actrius sembla que han volgut ser Fedra quan han crescut una mica i han pogut accedir a papers de caràcter. El perill de les grans actrius i dels grans actors és que en ocasions ja són molt més ells mateixos que no pas el personatge que interpreten, però això sembla que té una bona acollida per part del públic que ja va a veure més aviat l'actriu o l'actor que no pas l'obra.

A l'entrada del Romea han penjat una mena d'arbre genealògic de la família protagonista i suposo que és pel fet que se suposa que avui poca gent jove coneix a fons els mites clàssics o la filiació dels grans herois grecs, emparentats amb els déus però també joguines febles en les seves mans. On arribarem!

Fedra (Alexandre Cabanel)

Hipòlit refusa Fedra (Pierre Guérin)

La pintura fa anys tenia una gran afició a representar morts tràgiques i terribles, com la del pobre Hipòlit, a mi em feien por però la gent sembla que hi xalava. Els rics en tenien els originals en gran format i els més modestos, reproduccions en làmines emmarcades. Per cert, tota l'escenografia i posada en escena del Romea està molt bé però l'aparició del difunt Hipòlit, convertit gairebé en un zombi ensangonat l'he trobat excessiva. I això que l'actor, Xavier Ripoll, està esplèndid, pel meu gust el millor del conjunt i això que tots són bons.

Mort d'Hipòlit (Lawrence Alma Tadema)

Mort d'Hipòlit (Theodore Gericault)

A posteriori i gràcies a Oliva he recordat una versió hispànica molt interessant, la d'Emma Penella, de 1956, amb Enrique Diosdado i Vicente Parra (un altre homosexual, per cert, moltes casualitats). Era una versió lliure i modernitzada, inspirada en la de Séneca, Pennella era una grandíssima  actriu i no la vam valorar com mereixia, potser ho va fer l'època i que alguns papers, com el de la Regenta o la Fortunata, la van agafar ja una mica grandeta.

Per cert, sobre les traduccions que s'han fet de la Fedra de Racine, l'actor Jaume Comas em recorda que la millor ha estat, fins ara, la de Jose Maria Vidal, avui, com sol passar al país, molt menys recordat del que caldria. Potser també caldria plantejar-nos per a quin motiu fan falta noves traduccions quan n'hi ha una que excel·leix. En una molt bona versió d'aquell text Comas va ser Teramenes, per cert.