EL PES DE LES RAONS VITALS

Aquesta fotografia correspon a l'excel·lent sèrie que TVE va fer sobre la novel·la El camino, de Delibes. A Miguel Delibes no li van atorgar el Nobel però va tenir sort en el tema de les adaptacions que en cinema i televisió es van fer dels seus llibres i ell mateix ho havia reconegut en més d'una ocasió. 

D'aquesta novel·la ja se n'havia fet una versió molt digna en cinema,  dirigida per Ana Mariscal, el 1963. Ana Mariscal (1923-1995) no ha rebut encara el reconeixement que mereix, com a actriu i com a directora. També es va dedicar a la literatura. Tant la sèrie com la pel·lícula es poden veure a la xarxa.

El cas és que avui no anava a escriure sobre cinema, ni sobre directores ni sobre escriptors sinó sobre el tema del pes. I la relació m'ha vingut al cap pel fet que un dels personatges d'aquesta novel·la, Quino el Manco, un home que sembla que deu comptar amb un cert atractiu per a les dames, es posa a festejar amb Mariuca, una noia primeta i malaltissa, amb qui es casarà, com deien abans, de penalti i amb qui tindrà una nena. El pobre Quino es queda vidu aviat i acaba per caure en el parany de casar-se amb la Guindilla mandona i beata per interès, cosa de la qual es penedeix aviat. 

Quan Quino tria Mariuca la gent es queda parada i l'home explica que s'ha adonat que els rics trien les primes i no pas les grasses, com els pobres, i que alguna cosa especial deuen tenir els secalls. El fet és que la millora en les condicions de vida ha fet que les preferències sexuals pels prims i primes s'hagin generalitzat fins a extrems que ratllen el surrealisme i tan sols cal mirar les desfilades actuals de moda. 

Participants en el concurs de Miss Itàlia, 1950

Els paràmetres estètics han anat canviant amb els anys i les modes. Fa algunes setmanes vaig veure un documental sobre cinema italià dels anys cinquanta i en sortir una desfilada d'aspirants a miss Itàlia, en aquells anys, es va comentar el canvi, car totes les noies eren grassones, mirades des del present. El tema de l'aprimament ha generat molts negocis, alguns d'honrats i d'altres clarament oportunistes. Tot i que es va dir, davant de l'augment de l'anorèxia, que s'incidiria en el tema de les talles i els excessos de l'estètica secall, em temo que el més calent és a l'aigüera.

Prada, 2010

El pes sempre ha estat una preocupació i una curiositat. Quan jo era petita ens anàvem a pesar de tant en tant a la farmàcia i la meva filla gran encara la vaig pesar més d'una vegada a la mateixa farmàcia, en aquelles bàscules per bebés que encara funcionen però els grans ja teníem bàscula de bany, un estri habitual a les tradicionals llistes de bodes. Més endavant hi havia fins i tot bàscules parlants, que et renyaven si et passaves de pes.

A molts llocs públics, com ara les estacions de metro o tren, hi havia bàscules, quan jo era petita. Per pesar-te hi tiraves alguna moneda i et sortia un cartronet col·leccionable, pel davant tenia la fotografia d'un futbolista, d'una actriu, i pel darrere, en general, propaganda d'algun establiment. Hi ha qui col·lecciona encara aquells cartronets. També recordo haver guardat els bitllets del tren, quan eren de cartró dur, i en alguna escola de les primeres on vaig treballar eren utilitzats com a material didàctic a parvuls, per aprendre a comptar.

 

Cromos de báscula antics

Una bàscula molt popular a Barcelona va ser la de l'antic Regulador, que encara es pot veure al Mercat de la Boqueria tot i que ja no ès el mateix. Aquesta no feia sortir cap cartronet, però era gratuïta, cosa interessant.

Les bàscules i balances sempre han estat molt populars i necessàries. Les balances com aquesta que podeu veure en la fotografia, a la botiga de Las guindillas, eren molt cobejades quan jo era petita, en format de joguina, i convivien amb les que tenien les peses. Encara se'n trobem, dels dos models, però les joguines actuals reprodueixen també estris més moderns de mesura. Jugar a comprar i vendre és una activitat molt divertida, la llàstima és que avui, com tantes coses, s'ha escolaritzat en excés.

Els botiguers antics tenien fama de robar en el pes manipulant les balances i les bàscules, hi devia haver de tot, avui això seria força difícil de fer. Una discussió habitual de temps més modestos era sobre el fet que el pernil, per exemple, es pesés amb el paper, que també pesava i es pagava a preu de pernil.

No és gens estrany que Quino vulgui fer com el rics, en triar promesa. La gent pobre, en general, sempre ha volgut emular els rics. En una ocasió a l'escola on treballava van començar a fer activitats extraescolars com ara ballet i taixí i un pare, comunista per cert, ho va dir ben clarament: ahora nuestros hijos harán como los de los ricos. Som així de contradictoris. 

Pérez Galdós, a Fortunata y Jacinta, incideix en un altre tema que em sembla molt interessant en relació als colors preferits per les dones d'unes classes socials i de les altres. Les classes modestes d'aquell temps, constata, tenen tirada als colors vius i estridents, verds lloro, vermells pujats de to, mentre que les benestants tiren a la neutralitat, malves, ocres. Potser avui, des que hi ha més permeabilitat social, tot i que relativa, la cosa no resulta tan definitiva.

Delibes, jove

Amparo Baró, recentment traspassada, feia a la sèrie de la Guindilla antipàtica, odiosa però que en ocasions desvetlla somriures i fins i tot tendresa, excepció feta de quan me li endinya una bufetada a la pobra filla del Quino. Delibes m'agrada, en general, però aquest llibre, amb el qual, segons ell mateix manifestava va trobar el seu estil propi, té una frescor especial que normalment tan sols es troba en els primers èxits d'escriptors i fins i tot de cantants o pintors als quals sovint no els agrada que els diguin que les primeres obres eren les millors, tot i que a la grapa de les primeres deguin el seu èxit, i  la seva permanència i devoció posteriors. 

Sobre el pes, em temo que cadascú té també una tendència biològica a engreixar-se o no, encara més amb el pas dels  anys i sovint es vol forçar la natura per seguir els dictats de la moda, amb el suport sempre relatiu, de la ciència mèdica. En això, com en tantes coses, el seny poc dogmàtic és el  més convenient, segons la meva opinió. Ja és prou curta la vida com perquè ens l'amarguem amb esforços absurds per mantenir-nos en forma. Per cert, estudis d'aquests que agraden tant a la tele diuen que dels que neixen ara, un de cada dos morirà de càncer. S'obliden de constatar l'evidència, que  l'altre morirà d'alguna altra cosa. O sigui, que dos de cada dos que neixin, moriran, vaja. Prims, grassos o amb un sobrepès moderat.