28.12.15

MACBETH HA TORNAT



Fa un parell d'anys ja vaig escriure en aquest blog sobre el personatge de Macbeth. En aquella ocasió acabava de veure la versió d'Orson Welles a la filmoteca i explicava com aquest conte de por m'havia trasbalsat de petita, en llegir-lo en un llibret per a infants molt antic, en forma de tebeo. El llibret, que pertanyia a la filla d'un senyor de l'escala la qual havia mort en l'adolescència, aplegava d'altres històries clàssiques, adaptacions diverses però tan sols recordo aquesta ja que la memòria és selectiva i m'imagino que la narració em devia impressionar. També a Mujercitas, un llibre de referència de la meva generació, molt més interessant del que ens van voler fer creure, Jo March, l'escriptora, menciona Macbeth i representa de forma casolana l'escena de les bruixes en la qual s'inspira per a algun dels seus primers treballs.

Macbeth i els seus crims d'estat han tornat ara als cinemes en una versió diferent, extraordinària, i és d'esperar que no serà la darrera, ja que Shakespeare és Shakespeare, i resulta ja un valor intocable tot i que en èpoques passades no fos del gust de gent com Voltaire, a causa dels seus excesos verbals i sanguinaris, precisament. Macbeth és en certa manera un conte de por amb tots els elements recurrents de les rondalles més ombrívoles. En tot cas l'ambició política continua propiciant magnicidis, tragèdies col·lectives, assassinats d'innocents, traïcions i batalles, malgrat que afortunadament la meva generació, tot i haver-ne patit les conseqüències,  no les hagi viscut en directe, de moment i que duri. Al menys, després de tantes morts, en aquest cas i sempre de forma oficial, aquí guanyen els bons.

Fa uns dies escrivia sobre Carey Mulligan i crec que dos actors del present a qui  molta gent anem a veure facin el que facin són també Michael Fassbender i Marion Cotillard, reunits aquí de forma intel·ligent per tal de donar vida a uns personatges tan ambiciosos i turmentats. La resta del repartiment està format per bons actors que són menys coneguts per nosaltres tot i que portin treballant molt de temps i comptin amb un prestigi reconegut. 

Els ha dirigit un jove director australià, Justin Kurzel, que té un currículum encara breu però interessant i que va trasbalsar el públic fa un parell d'anys amb una història real, la d'uns joves criminals australians, terrible i inquietant, Snowtown. Actualment està treballant sobre una altra història violenta, la del llegendari Ned Kelly Macbeth està inspirada així mateix en una història real però que ja ens queda molt lluny en el temps tot i que no ens hi quedin gens l'ambició humana o les ànsies d'aconseguir poder. Sembla que les referències a la nissaga del bon Banquo tenien relació amb el desig de quedar bé amb el probable futur rei de l'Anglaterra d'aleshores.

Amb les imatges i els escenaris, sense voler comparar, passa com amb les de La novia, resulten fascinants, hipnòtiques i magnètiques i mostren les grans possibilitats que la fotografia actual té a l'abast quan es troba al servei d'un bon guió i d'un equip de gent amb grapa i imaginació. La boira és una protagonista més, en ocasions aconsegueix fer augmentar la inquietud i en d'altres, fins i tot, fer minvar l'excés de sang i fetge de la narració, ajudada per una acurada utilització de la càmera lenta. No tothom ha lloat de forma incondicional aquesta versió, d'entrada va desconcertar una mica la crítica, i fins i tot alguns del gremi han hagut d'admetre que en un segon visionat s'han rendit, al capdavall, a aquest Macbeth dels nostres temps. 

Les bruixes, aquí, ni són bruixes ni tenen olles, i el bosc que camina no és ben bé un bosc. Les frases recurrents i repetides de la història, com ara aquella de que la vida és un conte explicat per un ximple, que s'han fet malbé a còpia de repetir-les, estan tractades amb cura i sense grandiloqüència, cosa que els dóna un nou sentit i un nou valor. Hi ha una presència del fill mort que explica, en part, la duresa inicial de Lady Macbeth, i hi trobem d'altres llicències diverses que no traeixen cap aspecte de l'original, un original sobre el qual s'ha vessat molta tinta, com ara que potser una part era copiada de forma gairebé literal de l'obra d'un altre autor o que el que ha arribat fins a nosaltres no és el text sencer, ja que hi ha algun aspecte que no lliga del tot o que no s'acaba d'entendre. 

Personalment sempre m'he quedat amb el dubte de quin és el motiu real de la mort de la dama, si el pes del remordiment que l'ha emmalaltit de forma irreversible o un suïcidi molt mencionat en comentaris diversos però absent, que jo sàpiga, del texto original. En tot cas davant d'aquestes històries ens continuem preguntant com és possible que la violència hagi estat una constant en la història de la humanitat o que es malmeti la tranquil·litat possible, convencional i modesta a causa d'una irrefrenable ambició de diners o poder. Però això és el que fa que aquests textos clàssics ens siguin tan propers i resultin adaptables a un munt de situacions, èpoques i circumstàncies diverses. 




10 comentaris:

Allau ha dit...

Ahir vaig veure el tràiler al cinema i em van entrar unes ganes boges de veure-la. Quina bona pinta! A més, d'en Fassbender i la Cotillard ho vaig a veure pràcticament tot.

Júlia ha dit...

Crec que t'agradarà, Allau, tot i que no totes les opinions són unànimes, el Fassbender fins ara m'ha agradat sempre, el mateix la Mulligan però no així la Cotillard tot i que ha millorat molt amb el temps i aquí està impressionant. Però els actors no són els únics valors del conjunt, el paisatge, la llum i l'ambientació són una meravella, pel meu gust.

Unknown ha dit...

Té molt atractiu. Me'n recordo de quan vaig passar el dia al castell dels Steward -com un parc temàtic- a Edimburg. En una llista de reis d'Escòcia gravada a la paret hi vaig llegir i rellegir el nom de Macbeth com si no em pogués creure que aquell home tan ambiciós com fràgil hagués estat un ser real. Si s'hagués casat amb una bona noia, d'altra manera li haurien anat les coses.
Quan penso en Lady Macbeth penso sempre en suïcidi. Emmalaltís de remordiment o es tallés les venes -és un dir- aquella dona no és capaç de viure quan pren consciència del seu crim.
Si puc l'aniré a veure.

Júlia ha dit...

Bé, Glòria, el nom va existir però la història real, que no es pot saber del cert, va tenir poc a veure amb l'obra de teatre, de fet la narració dramàtica està 'polititzada' en el sentit de legitimar la futura nissaga de reis anglesos-escocesos, en morir Isabel sense descendència.

De fet en molts comentaris sobre l'obra es menciona el suïcidi però en el text tan sols es diu que ha embogit i després que ha mort.

Crec que t'agradarà.

Olga Xirinacs ha dit...

Vam preparar un Macbeth amb tota la parafernàlia a l'entrada i escalinata de seminari de Tarragona: olles amb fum, rats penats, bruixes, gats, el bon rei Duncan dormint, Macbeth al tron, la dona rentant-se les mans, el bosc de Dunsinània que avançava...
Mai n'he vist cap de tan bo com el nostre.

Unknown ha dit...

Júlia,
En cap moment he pretès que la història dramatitzada per Shakespeare fos real. Rarament les obres del poeta s'adscriuen a la veritat històrica, veritat, d'altra banda, que mai acabem de saber on rau.
Gràcies per la teva aportació sempre tan ben documentada.
Els dolents de Shakespeare -i les dolentes- resulten fascinants. I penso en Ricard III, aquell xai...

Júlia ha dit...

Òndia, Olga, m'hauria agradat veure-ho, havia de ser impressionant.

Júlia ha dit...

Glòria, de fet en moltes obres de Shakespeare, i d'altres autors clàssics, al final podrien afegir allò que en els telefilms d'avui fa tanta ràbia 'inspirat en fets reals', he, he.

Tens raó, tot i que els personatges femenins tot i ser clau en molts moments no acostumen a ser els principals del tot, d'aquí que grans actrius hagin volgut fer els papers masculins, com ara l'Espert i abans d'altres com Sarah Bernhardt, tot i que també algun senyor ha fet el contrari, recordo Merlo pare fent de mare a la Casa de Bernarda Alba.

Marta ha dit...

Júlia ahir varem anar a veure-la. Els anglesos saben ambientar molt bé les èpoques i crec que aquesta pel·lícula, ho han sabut fer de meravella. Poca llum, foscor, la duresa del clima escocès. Els castells. Austeritat medieval, etc. Com dius, els actors no els coneixem però crec que dónen la "talla". Jo també crec que Lady Macbeth es suicida, L'escena de la capella em va semblar sublim. Val la pena veure-la en versió original, malgrat que si no hi haguéssin subtítols, és difícil entendre-ho.

Júlia ha dit...

Bé, Marta, pot ser tot i que com explico, al text no s'especifica i a la peli tampoc, cal pensar que el pes de la culpa en d'altres temps també matava. L'escena de la capella, efectivament, és una meravella i algunes llicències de la versió estan ben justificades ja que s'han fet amb grapa i intel·ligència, jo no sé anglès però ja fa temps que sempre puc vaig a veure la versió original, m'agrada més. Els actors poc coneguts ho són per a nosaltres però tenen un impressionant currículum la majoria.