ESCRIURE MASSA ÉS PECAT

Ahir vaig tornar a anar al cinema, aprofito aquests dies de vacances iaieres, car demà ja tornaré a tenir la meva ocupació quotidiana que és anar a buscar la meva néta a l'escola. De vegades dic, en broma, que si pugués aniria al cinema cada dia, és clar que tampoc no ho aniria a veure tot, ep. Per la ràdio escoltava fa uns dies l'escriptor Jordi Sierra i Fabra, manifestava que va molt sovint al cine, gairebé cada dia, tot i que el seu horari de treball és absolutament disciplinat i constant.

Sierra i Fabra pertany a un món literari que desconcerta les elits del mon de la ploma, avui món de l'ordinador, les quals no l'acaben mai d'admetre al canon. Som en un país on es castiga l'excel·lència i la capacitat de treball, tot i que això potser passa a molts indrets, tan sols cal pensar en Stephen King. Encara es castiga més si l'afectat té èxit popular i es guanya bé la vida escrivint, és clar. El gran Sagarra va patir moltes crítiques absurdes i una bona part venien motivades per l'enveja a causa de la seva facilitat per escriure obres de teatre i poemes. A sobre el seu teatre tenia un gran èxit de públic, un públic transversal i popular que quan el programen, hi torna, com es torna a veure sarsuela quan en fan en condicions adients. 

A França, que són més eclèctics, de la necessitat en fan virtut, i van exagerar la vàlua de Simenon, qui també feia llibres com a xurros, i amb grapa, però amb un vocabulari reduït i pràctic, car està estudiat que el seu ventall semàntic era molt limitat. En castellà el paradigma d'aquest  tipus d'escriptor és Vázquez Figueroa, tot un personatge el qual, com Sierra i Fabra, ha desenvolupat de forma generosa iniciatives diverses, destinades a millorar la vida de la gent, cosa sobre la qual fins i tot s'ha fet brometa.

Aquests autors han escrit centenars de llibres entre els quals hi ha de tot i pocs crítics els poden valorar a fons ja que no sé si hi ha algú que els hagi llegit tots amb cura. Però també és estrany que hi hagi algú que no n'hagi llegit mai cap, de l'un o de l'altre. Per a mi són gent amb un do especial, escriuen de tot i més, toquen tots els gèneres i això comporta agafar una pràctica immensa. En el cas de Sierra, a més a més, en uns anys rancis i propers se li va criticar alternar castellà i català, ara això ha passat a la història i ja ignorem, fins i tot, en quin idioma s'ha escrit un llibre de forma original, car la gran majoria surten simultàniament en els dos idiomes, aspecte que encara neguiteja alguns puristes, és clar.

M'agrada escoltar un i altre quan els entrevisten en els mitjans, però no ho fan gaire sovint, malauradament. Hi ha una idea preconcebuda sobre la literatura que fa que es pensi que escriure poc i a poc a poc aconsegueix millors resultats però això no és així, o, al menys, no sempre és així. Si Balzac hagués pogut escriure menys hauria escrit millor? No ho sabem ni ho podem saber. 

Aquests escriptors prioritzen la literatura que distreu, una literatura funcional, però com que ambdós han tingut unes vides amarades d'experiències, viatges i coneixement gairebé aventurer del món, els seus recursos són immensos i fonamentats en l'experiència vital. Van començar a escriure quan eren unes criatures, cosa que fa pensar que la seva vocació literària, alternada amb d'altres vocacions diverses, deu ser genètica, un do dels déus. 

Vázquez Figueroa admet en ocasions que ha escrit molta palla, fins i tot reconeix que no és un bon escriptor, cosa que jo matisaria, però ell mateix diu, també, que és un bon explicador d'històries. Sierra pertany a una generació diferent per a la qual la vida ha estat més amable i ha tingut, fins i tot, més possibilitats per polir el seu estil dels inicis, no rumbeja la fatxenderia de Vázquez i cau millor a la gent. També es un gran explicador d'històries. Crec que es tracta de dues personalitats molt diferents, evidentment, però amb alguns paral·lelismes, sobretot pel que fa a la percepció que té el públic de la seva literatura.

Sierra ha guanyat molts premis, la gran majoria en el camp de la literatura infantil i juvenil. Vázquez ho ha intentat, en una ocasió va estar a punt, amb el Nadal, però no el va aconseguir. Això dels premis és el de menys, si tenia dubtes sobre com s'atorguen avui i des de fa anys els que tenen una mica d'anomenada i difusió, la lectura de biografies a l'entorn de gent de la cultureta de les generacions que em precediren ja ha aclarit tots els meus dubtes. Sempre queden els altres, els locals, premis més modestos, però amb una difusió relativa i complexa. Molts premis d'aquests grossos deceben en llegir-los però també deceben llibres no premiats i molt lloats. 

Els escriptors prolífics han generat llegendes a l'entorn de si ho fan tot ells solets o no, o sigui, si compten amb col·laboradors que treballen per a ells, a l'estil Dumas. En aquest tema l'enveja té un pes important i, per altra banda, també hem anat esbrinant que escriptors menys prolífics havien rebut ajudetes externes. És estrany que no és qüestioni això dels negres en d'altres camps, de tant en tant t'assabentes que algú conegut d'algú ha guanyat dinerons fent un informe, o uns plànols, o un article que ha firmat un altre, el que tenia el nom fet, i això en camps diversos, adhuc en els científics. 

L'inefable Dalí va firmar moltes coses que no havia pintat. Pel que fa a Dumas, alguns dels seus empleats van intentar fer camí sols i no se'n van sortir, car no n'hi ha prou amb escriure bé o en fer el que sigui bé, hi ha d'altres trets del caràcter que compten, l'ambició, la sort, l'oportunitat, la capacitat de vendre, l'enginy promocional...

El món de la literatura l'he tingut mitificat durant anys, avui el veig d'una altra manera i, en aquest context del present, la gent treballadora i constant em mereix un gran respecte. La qualitat és valorable i podem fer servir paràmetres diversos, molts dels quals lligats al nostre imaginari cultural i als aprenentatges acadèmics que ens han conformat els gustos. Avui, a més a més, es fa difícil apreciar res a fons ja que els llibres desapareixen dels prestatges, els taulells i les catalogacions amb una velocitat de vertigen. Cada dia m'arriben a la bústia un munt de propagandes editorials sobre llibres publicats o que es publicaran i això que cada dia, per a molta gent que escriu força bé, es fa més difícil treure llibres en paper a no sé que es paguin el gasto o una part, que sobre això també hi hauria moltes coses a comentar.