De vegades la casualitat fa que convergeixin en la nostra vida coses diferents, en un moment puntual. Aquests dies he estat llegint alguns llibres de Natalia Ginzburg que em va passar la meva amiga escriptora, Montserrat Galícia qui, a més d'experta en ciència ficció ho és també en literatura italiana. Confesso que no havia llegit res d'aquesta autora, al menys que jo recordi, car la memòria és estranya, traïdora i selectiva. No vull opinar sobre l'escriptora encara, fins no haver llegit més coses d'ella, però si bé no m'ha entusiasmat no puc deixar d'admetre que té un estil absolutament personal i trasbalsador.
Ahir mateix, en escriure sobre Passions em va venir al cap aquella inoblidable versió de Pasolini sobre L'Evangeli segons Sant Mateu. En aquella pel·lícula hi sortia Ginzburg. Ahir per la tarda vaig anar a Vilalba dels Arcs on, des de mitjans dels noranta, representen una Passió original i tradicional a la vegada que ha agafat una esplèndida volada en aquests darrers anys. Fa uns dies, pel canal comarcal, vaig escoltar una entrevista a l'entorn del muntatge de Vilalba i el xicot que ha fet aquest any el paper de Jesús em va evocar l'Irazoqui de Pasolini, sense que s'hi assemblés especialment, potser a causa de la seva joventut, el seu aspecte mediterrani i el seu entusiasme.
No sóc una incondicional de l'obra de Pasolini, admeto el poder transgressor i inquietant del seu cinema i la personalitat del turmentat director ha esdevingut tràgica, encara més a causa de la seva violenta mort, mai aclarida del tot, que potser té una sòrdida i Hi ha pel·lícules seves molt incòmodes i a les quals no acabo de trobar el sentit, la veritat. En la meva primera joventut va ser un director habitual en els cinemes d'art i assaig, que tantes alegries ens van donar. He de dir que l'exposició sobre Roma i el director, que es va fer al CCCB em va decebre una mica, en comparació amb d'altres semblants que s'han fet a l'entorn de creadors i ciutats.
Per la xarxa es poden trobar molts comentaris, estudis i entrevistes sobre aquella versió cinematogràfica, tan allunyada dels convencionalismes sobre el tema. També fa uns dies, com vaig explicar, vaig tornar a veure El Judas, pel·lícula la qual, amb tots els seus encotillaments lligats a l'època i a la moral hispànica indefugible, té molts elements de neorealisme, el poble, actors no professionals i una mena d'aura de cinema verité que encara es percep en el conjunt.
És del millor que va fer Iquino, director que va tenir els seus coneguts estudis a prop de casa meva, per davant dels quals passaven de petites a veure si aconseguíem filustrar algun famós. Durant els anys cinquanta Iquino va entomar un cinema més ambiciós però després va apostar pel cinema comercial i popular ja que amb l'altre potser, parafrasejant Sagarra, s'hi feia més savi que ric. Els mateixos títols de les seves pel·lícules ja ens donen una idea d'aquella evolució professional.
L'Evangeli de Pasolini avui té valors afegits, la gent coneguda però no popular que hi surt, un munt d'anècdotes sobre el rodatge i la figura del seu protagonista, un jove basc que es trobava a Itàlia per motius polítics, un d'aquells nois de casa bona que volien fer la revolució, Enrique Irazoqui, avui veí de Cadaqués. Irazoqui és en l'actualitat un senyor madur, intel·ligent i amable, expert, entre d'altres coses en els escacs, el qual en moltes ocasions ha explicat les circumstàncies i els detalls d'aquell rodatge.
El seu aspecte juvenil d'aleshores, dinou anys, molt més jove que el del Jesús real o mític, encara impressiona. Irazoqui va establir relacions d'amistat amb un munt notable de personatges del món cultural, com ara Elsa Morante, però no va continuar de forma professional en el món del cinema. Era d'ideologia marxista i va tenir els seus dubtes en haver d'interpretar un personatge tan manipulat per la posteritat però, en general, es considera que la versió de Passolini conté molt de marxisme en la seva lectura del text evangèlic.
Irazoqui explica que, per exemple, el leprós que havia de besar i abraçar ho era de veritat, i com va aconseguir Passolini que la seva pròpia mare expressés dolor, en recordar-li un seu altre fill, un germà del director, que va morir a la guerra, molt jove. Hi ha anècdotes fins i tot divertides com ara el muntatge maldestre amb el qual van aconseguir que Jesús caminés per damunt de l'aigua o la mala estona que va passar Irazoqui mentre el crucificaven. La pel·lícula es va rodar a diferents poblacions de la Itàlia profunda, Irazoqui explica també com en algunes d'elles han canviat molt poques coses des d'aleshores.
La pel·lícula va generar polèmica però és absolutament respectuosa amb el contingut, molts d'aquells sectors progressistes del catolicisme d'aleshores la recomanaven. Avui fins i tot l'església més vaticana, rància i oficial la lloa, no va ser ben bé així en aquell 1964, aleshores li van recriminar la manca d'esperit catòlic i coses així, malgrat que fins i tot aquells sectors immobilistes semblaven voler-se posar les piles de la renovació.
6 comentaris:
A mi em va quadrar molt aquell jove Irazoqui per fer de Jesucrist i la pel·lícula em va interessar força malgrat que Pasolini i altres directors de la seva fornada, també italians, com Antonioni, m'avorrien cruelment.
Conec algú que estudiava primer d'arquitectura i anava a la mateixa classe d'Irazoqui -no sé si aquest últim va seguir estudiant-però això succeïa abans d'anar-se'n a Itàlia. Es veu que, a la classe, hi havia un professor que, tot sovint, mirant-se l'Irazoqui, li deia: ¿No te han dicho la cara de judío que tienes?. No sé si el professor era antisemita però sembla una premonició del rol que va encarnar tot i que, Irazoqui, segons com, semblava una talla romànica.
Salut, Júlia!
Glòria, Antonioni, en concret, era força plasta, i Pasolini, pel meu gust, té de tot. Fellini i Visconti són tota una altra cosa.
L'Irazoqui, de fet, tenia una cara ben especial, no m'estranya que el director és fixes en ell. Irazoqui va fer estudis literaris a París i els Estats Units, va variar d'orientació, crec.
Qué dius Visconti!. Vaig veure El gatopardo que, tal vegada, no tenia ni vint anys i vaig sortir del cinema il·luminada. Ha estat i és un dels meus directors de capçalera. Fellini era genial però, de petita, al cinema del poble, vaig passar tanta pena peer Gelsomina que vaig odiar a Anthony Quinn per sempre més -no és un actor que m desagradi en segons quins rols-. Vaja, Itàlia ha donat grans figures, Rossellini en seria un altra...a veure si amb Sorrentino, Tornatore, Moretti, tan interessants, vann una revifalla.
vull dir, ...fan en lloc de "vann".
Glòria, de Visconti m'agrada gairebé tot però Il Gatopardo és la joia de la corona, cada vegada que la veig la trobo millor. Fellini no m'agrada sempre, malgrat que admeto la seva genialitat, La Strada era molt maca però molt trista, em va agradar molt Amacord, potser per l'època en què la vaig veure però, per exemple, Giulieta de los Espíritus i coses així no em fan el pes tot i que recordo que a la feina vam estar moltes estones elucubrant sobre el seu simbolisme. Rosellini no m'acaba de convèncer, per diferents motius. Hi ha hagut d'altres directors també molt bons,Dino Risi, De Sica, per exemple. Itália ha tingut i té un molt bon cinema, tant a un nivell més seriós com en l'àmbit de la comèdia de costums, i també grans actrius i actors. El mateix pel que fa a la literatura, d'abans i d'ara. La llàstima és que avui no arriba tot el cinema que es fa i aleshores tan sols arriben pel·lícules premiades o coses així i desconeixem la trajectòria d'actors i directors actuals. A la filmo en vaig veure fa un temps una molt bona d'una directora, que vaig comentar al bloc, Il resto di niente, i no en sabíem res de res. Una llàstima però potser no hi ha prou mercat ni public a banda de què la distribució és molt parcial i restringida.
Els directors que esmentes són molt interessants. S'ha de passar per ell si un estima el cinema. França també va donar grans artistes i Alemanya...més tard hi ha hagut un descens potser lògic. Estic segura de que hi ha molt talent pel món però ni ens pot arribar tot i ho poder abastar tot.
No sé quin dia de la meva joventut vaig veure Il Gatopardo però s´´e que hi ha un abans i un després.
Publica un comentari a l'entrada