BOIRES BARCELONINES I MALVATS MEXICANS

L'espai de cine de la segona cadena, un tresor que cal valorar com cal però del qual, potser a causa de la quantitat de títols que ens ofereix, no poden gaudir del tot com seria desitjable, va passar fa dies una pel·lícula interessant per molts motius. El ojo de cristal, de l'any 1956, dirigida per Antonio Santillán, un bon director amb una trajectòria relativament curta, a causa de la seva mort, prematura, el 1966.

Tot i que la història compta amb les limitacions pròpies de l'època té molts valors afegits a considerar. Parteix d'un relat de William Irish, un dels pseudònims de l'escriptor Cornell Woolrich, les narracions policíaques del qual han estat molt aprofitades en el cinema i la televisió. El ojo de cristal, potser perquè hi surt un nen coratjós, es pot trobar en una col·lecció actual de títols orientats als joves i per la xarxa he pogut llegir comentaris fets per adolescents que l'han llegit per imperatiu escolar, probablement sense conèixer la versió en cinema.

Pel·lícules tan emblemàtiques com La ventana indiscreta o La sirena del Mississippí i La novia vestía de negro adapten novel·les d'aquest autor però en podem trobar moltíssimes més, dirigides per gent de pes. El ojo de cristal es pot incloure en l'apreciable paquet de cinema negre barceloní de l'època, es va rodar a Can Iquino, amb uns molts bons exteriors que ens retornen a aquella ciutat pobra i en procés de recuperació dels anys cinquanta. 

Era una coproducció amb Mèxic i per això hi trobem dos actors molt importants d'aquell país, Carlos López Moctezuma, de qui deien que va ser el villano més estimat pels mexicans i Beatriz Aguirre, encara viva i molt estimada també a la seva pàtria. Llàstima que el dolent la mata massa aviat i no podem gaudir de la seva presència gaire estona. 

El bon policia destinat a aclarir els fets, amb l'ajuda inestimable del nen coratjós, el seu fill, que investiga pel seu compte, era ni més ni menys que el guapo, intel·ligent i polifacètic marit de Núria Espert, Armando Moreno. Aleshores devia fer poc més d'un any del seu casament. El pobre policia està preocupat ja que fa temps que no resol cap cas important i el seu cap, el qual no veiem mai, es veu que el té amargat. 

La seva dona en la ficció era una actriu molt maca i elegant, Carolina Giménez. Fa algun temps, en un d'aquests foros de la xarxa vaig llegir un comentari molt emotiu en el qual un fill seu explicava que encara era viva, tot i que tenia alzheimer i que havia complert noranta anys. D'això ja en fa cinc. Va ser la primera locutora dels estudis de Miramar i es va dedicar força al doblatge.

Els nens que surten ho fan molt bé, el que fa el paper del fill del policia es deia Manuel Fernàndez Pin, poca cosa n'he pogut esbrinar. La pel·lícula té pinzellades humorístiques i costumistes a càrrec de Saza, que fa d'un tintorer rondinaire, pare d'un dels nens i d'altres actrius de l'època, més grans, que interpreten una portera, una solterona -amb gosset- i una venedora de diaris. 

Les habituals lloances al cos policial, obligatòries en aquell tipus de cinema, estan inserides amb una relativa discreció. Per exemple, el nen li pregunta al pare si la professió policial és millor que les altres i aquest li diu que totes són importants però que la seva té més responsabilitat i risc. 

El criminal compra la revista Destino, per cert, i aquest serà un dels indicis que fan sospitar el policia, ja que s'adona que no ha llegit, per exemple, l'important escrit sobre circ fet per Sebastià Gasch, el qual menciona i lloa l'investigador. 

Els paisatges urbans ens passegen entre boires pels volts de la Catedral, pels Porxos d'en Xifré, pel port i per algun altre indret i constitueixen un document impagable sobre aquella època, ja tan llunyana, rere el malvat, abillat com cal, amb gavardina, barret i cigarreta. 

L'acurada tria d'escenaris situa el pati de l'escola dels nens al de l'Escola Sant Miquel, on es va traslladar el claustre de l'antiga seu original (que era el del monestir de Santa Maria de Jerusalem), malmesa a causa dels tràgics fets de la Guerra Civil. També retrobem els Jardinets del Passeig de Gràcia o la Plaça Ramon Berenguer. I podem copsar com i de quina manera treballaven els tintorers d'aquells anys o com encenien els fanals, quan es feia fosc.

Aquí es poden llegir més coses sobre aquesta pel·lícula i moltes altres. Ah, i la música, de Casas Augé, un clàssic!!!

MÉS EVOCACIONS A L'ENTORN DE PASSIONS, DEVOCIONS, LITERATURA I CINEMA

De vegades la casualitat fa que convergeixin en la nostra vida coses diferents, en un moment puntual. Aquests dies he estat llegint alguns llibres de Natalia Ginzburg que em va passar la meva amiga escriptora, Montserrat Galícia qui, a més d'experta en ciència ficció ho és també en literatura italiana. Confesso que no havia llegit res d'aquesta autora, al menys que jo recordi, car la memòria és estranya, traïdora i selectiva. No vull opinar sobre l'escriptora encara, fins no haver llegit més coses d'ella, però si bé no m'ha entusiasmat no puc deixar d'admetre que té un estil absolutament personal i trasbalsador.

Ahir mateix, en escriure sobre Passions em va venir al cap aquella inoblidable versió de Pasolini sobre L'Evangeli segons Sant Mateu. En aquella pel·lícula hi sortia Ginzburg. Ahir per la tarda vaig anar a Vilalba dels Arcs on, des de mitjans dels noranta, representen una Passió original i tradicional a la vegada que ha agafat una esplèndida volada en aquests darrers anys. Fa uns dies, pel canal comarcal, vaig escoltar una entrevista a l'entorn del muntatge de Vilalba i el xicot que ha fet aquest any el paper de Jesús em va evocar l'Irazoqui de Pasolini, sense que s'hi assemblés especialment, potser a causa de la seva joventut, el seu aspecte mediterrani i el seu entusiasme. 

No sóc una incondicional de l'obra de Pasolini, admeto el poder transgressor i inquietant del seu cinema i la personalitat del turmentat director ha esdevingut tràgica, encara més a causa de la seva violenta mort, mai aclarida del tot, que potser té una sòrdida i Hi ha pel·lícules seves molt incòmodes i a les quals no acabo de trobar el sentit, la veritat. En la meva primera joventut va ser un director habitual en els cinemes d'art i assaig, que tantes alegries ens van donar. He de dir que l'exposició sobre Roma i el director, que es va fer al CCCB em va decebre una mica, en comparació amb d'altres semblants que s'han fet a l'entorn de creadors i ciutats.

Per la xarxa es poden trobar molts comentaris, estudis i entrevistes sobre aquella versió cinematogràfica, tan allunyada dels convencionalismes sobre el tema. També fa uns dies, com vaig explicar, vaig tornar a veure El Judas, pel·lícula la qual, amb tots els seus encotillaments lligats a l'època i a la moral hispànica indefugible, té molts elements de neorealisme, el poble, actors no professionals i una mena d'aura de cinema verité que encara es percep en el conjunt. 

És del millor que va fer Iquino, director que va tenir els seus coneguts estudis a prop de casa meva, per davant dels quals passaven de petites a veure si aconseguíem filustrar algun famós. Durant els anys cinquanta Iquino va entomar un cinema més ambiciós però després va apostar pel cinema comercial i popular ja que amb l'altre potser, parafrasejant Sagarra, s'hi feia més savi que ric. Els mateixos títols de les seves pel·lícules ja ens donen una idea d'aquella evolució professional.

L'Evangeli de Pasolini avui té valors afegits, la gent coneguda però no popular que hi surt, un munt d'anècdotes sobre el rodatge i la figura del seu protagonista, un jove basc que es trobava a Itàlia per motius polítics, un d'aquells nois de casa bona que volien fer la revolució, Enrique Irazoqui, avui veí de Cadaqués. Irazoqui és en l'actualitat un senyor madur, intel·ligent i amable, expert, entre d'altres coses en els escacs, el qual en moltes ocasions ha explicat les circumstàncies i els detalls d'aquell rodatge. 

El seu aspecte juvenil d'aleshores, dinou anys, molt més jove que el del Jesús real o mític, encara impressiona. Irazoqui va establir  relacions d'amistat amb un munt notable de personatges del món cultural, com ara Elsa Morante, però no va continuar de forma professional en el món del cinema. Era d'ideologia marxista i va tenir els seus dubtes en haver d'interpretar un personatge tan manipulat per la posteritat però, en general, es considera que la versió de Passolini conté molt de marxisme en la seva lectura del text evangèlic.

Irazoqui explica que, per exemple, el leprós que havia de besar i abraçar ho era de veritat, i com va aconseguir Passolini que la seva pròpia mare expressés dolor, en recordar-li un seu altre fill, un germà del director, que va morir a la guerra, molt jove. Hi ha anècdotes fins i tot divertides com ara el muntatge maldestre amb el qual van aconseguir que Jesús caminés per damunt de l'aigua o la mala  estona que va passar Irazoqui mentre el crucificaven. La pel·lícula es va rodar a diferents poblacions de la Itàlia profunda, Irazoqui explica també com en algunes d'elles han canviat molt poques coses des d'aleshores.

La pel·lícula va generar polèmica però és absolutament respectuosa amb el contingut, molts d'aquells sectors progressistes del catolicisme d'aleshores la recomanaven. Avui fins i tot l'església més vaticana, rància i oficial la lloa, no va ser ben bé així en aquell 1964, aleshores li van recriminar la manca d'esperit catòlic i coses així, malgrat que fins i tot aquells sectors immobilistes semblaven voler-se posar les piles de la renovació.