Al Teatre Nacional han estrenat una versió remarcable del Desig sota els oms, d'O'Neill. És una obra molt coneguda, al menys pels qui som una mica grandets, forma part d'aquest gran teatre americà que sempre revifa. A Barcelona, fa molts anys, l'havia fet Núria Espert, a qui m'imagino perfectament fent el paper que ara reprèn Laura Conejero. No sé si és la primera vegada que es fa en català, potser sí. En aquells inoblidables Estudio 1 també l'havíem vist, amb la malaguanyada i gran actriu Maria Massip, José Calvo, i un dels meus ídols particulars, Emilio Gutiérrez Caba, que avui ja podria fer de pare, gairebé, en el paper del turmentat Eben.
La vam veure al cinema, amb Sofia Loren, Burl Ives i Tony Perkins. Jo, hores d'ara, al Perkins el veig una mica mitja cerilla per a una dama com la Loren, però el van posar sovint al costat de senyores madures, Mercouri, Bergman, de la mateixa manera que a la Hepburn la aparellaven de tant en tant amb senyors molt grandets, coses del cinema.
La versió del TNC compta amb una bona escenografia, potser hi hauria d'haver més presència d'aquests oms del títol però, en general no hi ha res a dir. La versió ha optat per triar el català de la Garrrotxa, més o menys, sembla que també O'Neill va optar en l'original per una mena de forma dialectal rural. He de dir que no m'acaba de fer el pes la tria, tot i que la història podria passar, ho admeto, en qualsevol racó de la Catalunya profunda de l'època. El que passa és que la Sala Gran del TNC no té una bona acústica i l'accent contribueix a què es perdin, encara més, matisos del text.
Els actors estant tots ells molt bé, excel·lents, Conejero sempre ha estat una bona actriu però millora amb el temps, Pep Cruz ho broda i el jove Ivan Benet està ben bé a l'alçada dels altres dos. Com es sabut, la història és una represa del mite de Fedra barrejada amb interessos per la terra i la propietat, cosa que ens apropa, com el mateix accent dialectal triat, al tòpic català del treballador dur, esforçat i pessetero. Tant és així que amb el meu germà comentàvem en sortir records lligats a narracions sobre enfrontaments, crims i heretatges, alguns dels quals situats a la mateixa Garrotxa, que havíem sentit explicar fa anys. També fa pensar en llibres com els de Sebastià Juan Arbó, en aquelles terres ebrenques avui tan diferents però que quan a Barcelona ja es respirava modernitat eren ben bé la Catalunya remota, com d'altres, és clar.
Diuen que és la millor obra d'O'Neill, no ho sabria dir. Jo vaig patir i gaudir més amb el Llarg viatge cap a la nit, en la versió en castellà que van passar fa un temps pel Romea, però potser és que la temàtica de les passions rurals ens queda una mica lluny, la societat ha canviat molt. O'Neill va ser un home turmentat i difícil, la seva situació familiar es fa evident en el Llarg viatge, obra que és, pràcticament, autobiogràfica, però sura a tota la resta dels seus textos. Els oms es trobem avui, per cert, en perill d'extinció a causa de la grafiosis i la seva població, una de les més esteses del món, ha minvat de forma progressiva i evident.
La relació madrastra-fillastre, el mateix que la padrastre-fillastra, ha donat molt de joc en el món literari i teatral, és més acceptable que l'incest pur i dur, que també es donava en indrets tancats i tradicionals. A l'obra, crec que és cosa del text original més que no pas de la versió del TNC, trobo que el desenllaç resulta excessivament apressat, aquest final que evoca històries com la de L'innocent. Els personatges del Desig sota els oms inspiren pietat, més que no pas rebuig, són uns solitaris irreversibles, infeliços i incompresos. Hi ha incomunicació entre ells, incapacitat d'empatia, tragèdia soterrada que pot aflorar en qualsevol moment.
En aquests temps que corren convé més que mai llegir, anar al teatre i al cinema, al capdavall tot ajuda a contemplar el context des de punts de vista diferents i diversos.
6 comentaris:
Vaig veure la publicitat i l'accent, oportú, em va fer somriure perquè tinc cosins garrotxins i parlen ben bé així.
La pel·lícula, ara hauria de buscar-ho, va tenir un guió molt retocat. Es podia dir que era "inspirada en" i Loren feia d'italiana. Fa molts anys que la vaig veure però no em agradar massa i Perkins, com bé dius, era mitja cerilla al costat d'aquella dona volcànica. Si recordo, encara que vagament, la versió televisiva amb Emilio Gutiérrez Caba que actuava molt bé i, a més a més, era molt atractiu...
Jo també vaig creure durant molt de temps que reprenia Fedra però em vaig adonar i vaig constatar llegint-ho que només té en comú el triangle del pare amb la dona jove i el fill que també ho és però tots sabem que Hipòlit no va perdre mai els trucs per Fedra. L'Última Fedra que vaig veure va ser per la Vilarasau molt i molt emprenyada i hiperhistriònica degut al poc cas que li feia l'Hipòlit que, diuen els estudiosos, tenia altres gustos.
Sí, Glòria, el meu pare també era de la Garrotxa, aquesta ha estat la intenció. La pel·lícula s'havia 'actualitzat' però la història era més o menys. Per cert, Perkins també va ser la passió de la Fedra protagonitzada per Melina Mercouri, resultava impensable que es guillés pel noi quan el marit era Raf Vallone, que representava un armador grec, però la peli estava bé. Hi ha una Fedra hispànica molt bona, protagonitzada per Emma Penella. Jo també sóc fan del Gutiérrez Caba des de la meva tendra jovenesa.
Sobre això d'Hipòlit, hi ha diferents versions, ja en l'època clàssica però una d'aquestes és la que dius, que al noi les dames ni fu ni fa, a la versió protagonitzada per Penella això es feia força evident i, a més, el jove era Vicente Parra. Una mica com allò del casto JOsé.
La versió interpretada per la Vilarasau no em va agradar gens, per cert, crec que ja vaig escriure sobre el tema quan la vaig anar a veure.
Els mites es poden actualitzar i reinterpretar, ja ho feien els clàssics, això, en aquest sentit si que l'obra està 'inspirada' en Fedra encara que sigui molt diferent. Però a l'obra d'O'Neill, al principi, el noi també la rebutja tot i que no sigui sincer, és clar.
Júlia,
Ja recordava que eres filla d'un garrotxí. N'has parlat molt i es fa palès en els teus llibres d'Userda.
A mi tampoc em va agradar la fedra Vilarsau. Segurament en vaig llegir el teu comentar-hi però ja saps que, per desgràcia, no podem recordar tot el que llegim. No conec la versió d'Emma Penella ni en sabia de l'existència.
Salut!
Sí, de Mieres, Glòria. Ara he mirat el que vaig escriure, ni jo mateixa recordo el que he escrit, he, he. Sobre Fedra i Fedres:
http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2015/01/fedra-mite-teatre-i-evocacions-diverses.html
L'espanyola és de 1956, va tenir problemes amb la censura per raons òbvies de l'època, la vaig tornar a veure quan a l'espai de la segona cadena van dedicar alguns passis a Mur Oti, la veritat és que sorprèn, per l'època i perquè està molt bé.
La de Jules Dassin amb Mercouri, Vallone i Perkins és del 1962, també estava prou bé. Els mites són eterns i recurrents.
http://www.libertaddigital.com/chic/vida-estilo/2013-12-12/fedra-de-jules-dassin-la-tragedia-griega-mas-sexual-1276506281/
De Mieres com el teu oncle capellà que jo estic segura d'haver-lo tingut com a notable professor de francès i tú em vares dir que no podia ser. Als seixanta Mossèn Costa era molt popular a Girona, era alt i prim i moreno i anava escabellat i amb una sotana molt vella. Es posava les mans a les butxaques laterals. Havia estat al Collell i era de Mieres. L'estiu passat encara en vaig parlar amb una senyora d'aquell poble. Mossèn Costa era un ser irrepetible. Insisteixo en que havia de ser el teu oncle. No n'hi havia dos com ell.
Glòria, pot ser que fos un cosí seu, era una família molt extensa, com la majoria en aquells anys, però el meu oncle mai no va donar classes enlloc, va ser rector al Mercadal de Girona, a Arbúcies, on li han dedicat un carrer, i a Llagostera. En els darrers anys va ser a Sant Felix, a Girona, i després va ser capellà del geriàtric de Girona, fins que no es va retirar de forma definitiva a una residència per a capellans vells que també és a Girona, la seva llarga història és molt interessant, tot un personatge, amb les seves contradiccions, com tothom al capdavall. Està enterrat a Mieres. La seva germana, una altra tieta meva que li feia de majordoma, criava gallines i pollastres en un dels comunidors de Sant Félix, he, he. L'edifici on hi havia la rectoria on dormíem quan l'anàvem a veure ja no existeix, tot aquell centre de Girona s'ha remodelat força. Tots passaven pel Collell, aleshores, on, per cert, no els tractaven gens bé, a més del fet que eren fàmuls, o sigui, que estudiaven fent de criats de la resta i gairebé no menjaven. Tenia la intenció d'anar a les missions però després de la guerra amb els capellans que havien mort no va poder ser. Quines històries!
Publica un comentari a l'entrada