INFELICITAT, MÉS QUE NO PAS DESIG, SOTA ELS OMS

Al Teatre Nacional han estrenat una versió  remarcable del Desig sota els oms, d'O'Neill. És una obra molt coneguda, al menys pels qui som una mica grandets, forma part d'aquest gran teatre americà que sempre revifa. A Barcelona, fa molts anys, l'havia fet Núria Espert, a qui m'imagino perfectament fent el paper que ara reprèn Laura Conejero. No sé si és la primera vegada que es fa en català, potser sí. En aquells inoblidables Estudio 1 també l'havíem vist, amb la malaguanyada i gran actriu Maria Massip, José Calvo, i un dels meus ídols particulars, Emilio Gutiérrez Caba, que avui ja podria fer de pare, gairebé, en el paper del turmentat Eben. 

La vam veure al cinema, amb Sofia Loren, Burl Ives i Tony Perkins. Jo, hores d'ara, al Perkins el veig una mica mitja cerilla per a una dama com la Loren, però el van posar sovint al costat de senyores madures, Mercouri, Bergman, de la mateixa manera que a la Hepburn la aparellaven de tant en tant amb senyors molt grandets, coses del cinema.

La versió del TNC compta amb una bona escenografia, potser hi hauria d'haver més presència d'aquests oms del títol però, en general no hi ha res a dir. La versió ha optat per triar el català de la Garrrotxa, més o menys, sembla que també O'Neill va optar en l'original per una mena de forma dialectal rural. He de dir que no m'acaba de fer el pes la tria, tot i que la història podria passar, ho admeto, en qualsevol racó de la Catalunya profunda de l'època. El que passa és que la Sala Gran del TNC no té una bona acústica i l'accent contribueix a què es perdin, encara més, matisos del text. 

Els actors estant tots ells molt bé, excel·lents, Conejero sempre ha estat una bona actriu però millora amb el temps, Pep Cruz ho broda i el jove Ivan Benet està ben bé a l'alçada dels altres dos. Com es sabut, la història és una represa del mite de Fedra barrejada amb interessos per la terra i la propietat, cosa que ens apropa, com el mateix accent dialectal triat, al tòpic català del treballador dur, esforçat i pessetero. Tant és així que amb el meu germà comentàvem en sortir records lligats a narracions sobre enfrontaments, crims i heretatges, alguns dels quals situats a la mateixa Garrotxa, que havíem sentit explicar fa anys. També fa pensar en llibres com els de Sebastià Juan Arbó, en aquelles terres ebrenques avui tan diferents però que quan a Barcelona ja es respirava modernitat  eren ben bé la Catalunya remota, com d'altres, és clar.

Diuen que és la millor obra d'O'Neill, no ho sabria dir. Jo vaig patir i gaudir més amb el Llarg viatge cap a la nit, en la versió en castellà que van passar fa un temps pel Romea, però potser és que la temàtica de les passions rurals ens queda una mica lluny, la societat ha canviat molt. O'Neill va ser un home turmentat i difícil, la seva situació familiar es fa evident en el Llarg viatge, obra que és, pràcticament, autobiogràfica, però sura a tota la resta dels seus textos. Els oms es trobem avui, per cert, en perill d'extinció a causa de la grafiosis i la seva població, una de les més esteses del món, ha minvat de forma progressiva i evident. 

La relació madrastra-fillastre, el mateix que la padrastre-fillastra, ha donat molt de joc en el món literari i teatral, és més acceptable que l'incest pur i dur, que també es donava en indrets tancats i tradicionals. A l'obra, crec que és cosa del text original més que no pas de la versió del TNC, trobo que el desenllaç resulta excessivament apressat, aquest final que evoca històries com la de L'innocent. Els personatges del Desig sota els oms inspiren pietat, més que no pas rebuig, són uns solitaris irreversibles, infeliços i incompresos. Hi ha incomunicació entre ells, incapacitat d'empatia, tragèdia soterrada que pot aflorar en qualsevol moment.

En aquests temps que corren convé més que mai llegir, anar al teatre i al cinema, al capdavall tot ajuda a contemplar el context des de punts de vista diferents i diversos. 

DES DEL PONT DE BROOKLYN

Eddie Carbone ha tornat, en aquest cas, al Romea, en una interpretació d'Eduard Fernández molt personal i la qual, pel que he llegit, ha desvetllat opinions diverses. Fa anys que no he tornat a veure la pel·lícula de 1961 que va protagonitzar el gran Raf Vallone. Vallone va ser un gran actor, aquest es va considerar un dels seus millors papers. Malgrat això crec que no se'l recorda tant com a d'altres grans italians de la seva època. 

Tinc la percepció de què en la majoria de les versions que s'han fet de l'obra es dóna poca importància al personatge de Rodolfo però en aquella pel·lícula Rodolfo era un jove i atractiu Jean Sorel. I és que un Rodolfo amb poca grapa fa malpensar sobre l'elecció de la noia, sobretot quan l'oncle turmentat és, en la majoria de casos, un senyor de bon veure.

En català vam poder gaudir d'una versió inoblidable al TNC, ja fa nou anys. I és que el temps passa molt de pressa i jo mateixa m'he sorprès de què fes tant de temps d'aquell muntatge, fins al punt que en veure que la programaven vaig arribar a pensar: si fa quatre dies ja la van fer al TNC. 

Aquella versió era molt diferent de la del Romea, amb un esplèndid repartiment en el qual destacaven Toni Sevilla, en un dels millors papers que li he vist mai, Pepa López, excel·lent i, sobretot, Carlota Olzina fent de Katherine. He llegit fa poc un comentari en un diari amb el qual coincideixo en alguns aspectes, sobre tot pel fet que cal anar al Romea oblidant les versions anteriors ja que aquesta és força diferent. 

La parella jove de la nova versió grinyola una mica. Eduard Fernández fa un Eddie molt al seu estil, que pot semblar passat de rosca en algun moment si no es volen entendre les intencions d'aquesta versió i del director de l'obra, Georges Lavaudant,  fer minvar el clima de tragèdia de gran volada per deixar la història en un marc més proper i quotidià. Mercè Pons fa una Beatrice menys temperamental que Pepa López però també està molt bé. 

No és fàcil acostar-se sense prejudicis a aquests clàssics moderns. Miller situa l'acció durant els anys cinquanta però molts aspectes de la situació que planteja ens són ben propers avui. Les passions encara trasbalsen la gent, només cal llegir els diaris. Eddie Carbone és un bon home, treballador, amb autoritat a dins de la família i que no vol acceptar ni entomar el que li passa però que resulta arrossegat per aquesta passió incontrolada.

La versió del Romea potencia la figura de l'advocat, convertint-lo en un cronista del drama, un drama que es veu a venir i que no es pot aturar de cap manera, com passa amb tantes coses de la vida. També hi ha una variació en el desenllaç, aparentment de poca importància però que en té força, respecte la mort del protagonista, en aquest cas assumida com a sortida a la seva situació. De fet, aquesta variació del final ja s'havia triat en d'altres versions de l'obra, a la pel·lícula i també en una versió operística. Vallone, que va fer el Panorama al teatre, en moltes ocasions, la preferia ja que donava una dimensió diferent del protagonista i les seves motivacions.

Panorama des del pont va ser una obra que fa anys vam escoltar per la ràdio i veure per la televisió on Eddie va ser en una ocasió Julio Núñez, un actor molt atractiu, ja traspassat i que ens agradava molt, a les noies. La neboda era Victoria Vera, cosa que fa la situació ben comprensible. De fet l'anècdota central no és original, parteix de l'atracció que pot sorgir en molts casos entre un home gran però no pas vell i una noia joveneta, sobretot quan la proximitat familiar els uneix de grat o per força. 

Tenim obres com Misteri de dolor o La Malquerida on el tema és si fa no fa, en un altre context i amb desenllaços encara més tràgics. En la vida real vaig conèixer fa anys el cas d'un oncle del veïnat que va fugir amb la neboda i en el famós  atracament del Facerias a un meublé de luxe expliquen que també hi havia un oncle i una neboda els quals van enxampar in fraganti.

El personatge de Katherine és important, no tan innocent com sembla, un personatge que ha de madurar al llarg de l'obra, força complex. Potser per això a la seva protagonista actual li manca alguna cosa, una mica de moderació en aquests entusiasmes exagerats, mentre que a Rodolfo li passa a l'inrevés, una mica més d'entusiasme no li aniria malament. Però tot això són detalls petits que potser en d'altres representacions ni es podran copsar ja que la grandesa del teatre rau en què cada representació és diferent i la que vaig veure ahir no és pas la que veuran un altre dia els nous espectadors. 

Les millors obres de Miller sempre són actuals,  s'han convertit en clàssiques i en veurem sempre versions noves que potser no ens faran oblidar les antigues però que ens obriran noves visions sobre la història que se'ns explica. El Romea porta ja un temps amb una programació variada i remarcable, amb el valor afegit de l'espai, un espai ple d'història, clàssic, amb bona acústica i de mida humana. Ahir els actors i el director van ser, amb justícia, molt aplaudits. Aquí podeu llegir una ressenya més acurada sobre aquest Panorama sobre el pont.

OCELLETS, LLOPS, TEATRE I SAGARRA AHIR, AVUI I SEMPRE

Ja he manifesta en més d'una ocasió la meva incondicionalitat sagarriana. Ara bé, Ocells i llops em sembla una obra menor tot i que em meravella que s'arribés a estrenar en el tronat 1948. També he de dir que és una obra que demana escenari tradicional i entreacte, que és com la devia pensar el seu actor, modernitzar el context demanaria modernitzar-ho tot i això no és gens fàcil. El que passa és que aquests experiments modernitzadors sovint no acaben de reeixir, cal tenir molta grapa i intel·ligència per adequar obres antigues al nostre temps i sovint el que es fa és remoure l'escenografia, canviar finals, retalla el text, suprimir els entreactes i poca cosa més.

He cercat per l'hemeroteca del diari La Vanguardia i he trobat una interessant crítica d'Ángel Zúñiga, gran periodista que per sort per a ell va poder córrer força pels Estats Units, en concret per Nova York, gràcies a la seva especialització en el món de l'espectacle, sobretot del cinema. La crítica podria haver estat escrita ara mateix si no fos que en aquesta ocasió a l'obra se li han cercat metàfores diverses relacionades amb la guerra civil i amb el tancat context de la postguerra. Potser això també hi era, no diré que no, ja que ho ignoro i el senyor Sagarra, per desgràcia, no m'ho pot aclarir. El teatre de postguerra més realista de l'autor s'ha reivindicat en més d'una ocasió. Com és sabut l'home no s'hi guanyava la vida i el públic, en aquell trist moment, més aviat preferia mirar cap a passats idealitzats als quals Sagarra va retornar, obligat per les circumstàncies i l'economia familiar. De les obres d'aquesta època breu  i d'aquests intents de posar al dia l'escena nostrada la meva preferida és, sense cap mena de dubte, Galatea.

He de dir també que el gran Sagarra, poeta i autor, el retrobo sobre tot en dues obres emblemàtiques que no és difícil d'entendre per què van tenir tant d'èxit i en tenen sempre que es tornen a fer amb una mica de gràcia i amb gent què sàpiga vocalitzar, L'hostal de la Glòria i El Cafè de la Marina. En alguna ocasió se n'han volgut endegar adaptacions modernes, de totes dues, matisant els seus finals feliços, gran error. També ha estat un error no trobar els personatges adients, que no ens fessin recordar els grans actors del passat, del meu passat, és clar, ja que jo no vaig tenir la sort de gaudir de la companyia de Maria Vila i Pius Daví. Maria Vila hauria de ser un mite nacional però aquí amb la Xirgu, que aviat es va passar al castellà, sembla que en tenim prou. El merit de Vila i Sagarra va ser reprendre el teatre en català així que van poder, molt abans que d'altres personatges més lloats. És clar que no podia ser un teatre compromès ni de denúncia, a veure qui era el guapo que el posava en escena, aleshores, ni en català ni en castellà. Tan sols Buero s'acostaria una mica al tema i encara de puntetes. El teatre de Sagarra, com el d'altres autors, ha reviscut moltes vegades d'una forma molt més tendra i brillant, en el camp de l'amateurisme.

El TNC, teatre que no m'agrada gens, d'aspecte mussolinià, situat al mig de gairebé el no res, lleig i fatxenda i amb una sala gran on segons on seus no sents res i, a més, et casques els genolls, ha posat en escena de forma gairebé simultània aquests Ocells i llops, i també Doña Rosita, la soltera. Lorca a la sala gran, Sagarra a la petita. Una mica com això de la Xirgu i la Vila, vaja, tota una metàfora actual de com van les coses per aquests verals. Sobre Lorca hi hauria molt a comentar. Crec que és més poeta que no pas autor teatral, però això és una opinió subjectiva. També era de bona casa i elitista però la seva mort injusta i absurda, cruel i poc aclarida encara, va magnificar-ne el significat i fins i tot el pes literari. Segons qui et mata et miren d'una manera o d'una altra tot i que Lorca no volia pas morir a mans de ningú, és clar i tenia bons amics falangistes. 

Bé, el tema de qualitats i gustos no em canso de repetir que és una qüestió subjectiva, temporal, i lligada a modes, tendències, lectures i relectures. Sobre la qüestió del pes que la seva homosexualitat va tenir en l'assassinat també hi hauria material per a vessar molta tinta. Aquest tema surt a l'obra, mirat de forma sagarriana, o sigui, sense una comprensió excessivament profunda tot i que fins i tot en els anys quaranta es tolerava en determinats ambients si no et ficaves amb ningú i no en feies ostentació, com molt bé devia saber el senyor Zúñiga que te té una breu entrada a Viquipèdia i no la té a Wikipedia. A l'entrada en qüestió hi ha uns quants enllaços dels quals no en funciona gairebé cap. Personatge viatger, alternatiu en molts sentits, intel·ligent, brillant, pagaria la pena fer-ne una reivindicació a fons. A la crítica feta a l'obra de Sagarra, tot i admetent que hi sura la grapa verbal de l'autor i la seva poesia inevitable, ironitza sobre la dolenteria dels fills i el sermó final del metge que no creu que influeixi per a res en el tarannà d'aquests ni en el seu capteniment futur. Carme Conesa ja ha demostrat manta ocasions que és una gran actriu quan la deixen i fins i tot quan no la deixen, així que res a dir si no és que la bata d'estar per casa fashion, amb sabates de taló alt, malgrat el seu delicat estat de salut, és una mica excessiva. La resta, com sembla que va passar l'any quaranta-vuit amb l'estrena, fan el que poden i hi ha de tot. 

En tot cas sempre agrada retrobar Sagarra, i el millor per a aquest autor és que encara generi polèmica, no sé si tanta com es diu i s'escriu, car en aquest país les polèmiques sobre temes culturals no arriben a fer història gairebé mai, que ja ens agradaria. En l'actualitat, per cert, és fàcil veure a l'obra alguns temes que ens evoquen el present, els llops continuen en actiu a les millors famílies i els Millets i la resta són uns bons descendents i hereus d'aquest Albert impresentable, els xanxullos del qual són els menys explicats en una obra en la qual tot s'explica a mitges ja que no podia ser de cap més manera per raons òbvies. Pecat amagat és mig perdonat i en el fons aquesta matriarca ocellaire pensa això mateix, val més tapar els pecats dels nostres ni que ens resulti una mica car que no pas entrar a fons en allò que ens pot fer mal. Llàstima que Sagarra ens la mati a causa dels disgustos dels fills, encara hauria pogut fer tronar i ploure, si s'hagués alliberat dels convencionalismes i l'excés de proteccionisme familiar, aquesta Lucrècia, el nom de la qual no és pas gens gratuït, com tampoc ho és el de la parella d'ocellets punyents.

Més opinions i informacions:

Article de Xavier Albertí, a Núvol

Dos magnífics articles de Maria Nunes sobre Sagarra, Ocells i llops i el teatre sagarrià de postguerra. L'obra li ha agradat més que no pas a mi, així que sempre està bé contrastar.

Critica d'Ángel Zúñiga a La Vanguardia amb motiu de l'estrena a Barcelona. Per cert, va ser al Teatre Apolo, el Paral·lel també és molt difícil d'encotillar!