Passen en alguns cinemes un entranyable documental, de Thierry Frémaux, que recupera pel·lícules breus fetes pels germans Lumière i molt ben restaurades. Contemplar-les tants anys després resulta evocador i no es pot evitar la nostàlgia, tot i que he de dir que esperava una mica més de contingut pel que fa als comentaris que les acompanyen. És el que passa quan t'acostes a alguna cosa que t'han lloat molt, amb un excés de perspectives.
El cinema és un invent relativament modern, s'ha escrit a dojo sobre la seva invenció i desenvolupament, sobre els mateixos Lumière, sobre Edison, sobre Mélies. Una gran oblidada, pel fet de ser dona, ha estat Alice Guy, la primera directora de pel·lícules de ficció. No crec que tingui un gran interès haver estat el primer o la primera, tots aquests personatges i molts altres van anar conformant això del setè art, sense el qual ja no seríem els mateixos.
Aquelles primeres pel·lícules no són gaire diferents dels vídeos que corren pel youtube, gent fent ximpleries, gatets, criatures simpàtiques, situacions hilarants i alguna cosa més acostada al documental, fins i tot. L'avi de l'obra El Tragaluz, de Buero Vallejo, s'entreté retallant les persones que surten, per atzar, a les postals antigues i es pregunta qui són. A banda de les persones de la família Lumière, contemplant el documental jo també em preguntava qui era tota aquella gent anònima. Crida l'atenció constatar l'incòmode vestuari de dones i criatures, els homes no han canviat tant, pel que fa al vestuari.
El material fotogràfic va ser durant anys altament inflamable. El meu pare tenia un conegut que es dedicava, per fer calaix, al revelat de fotografies, en un laboratori improvisat a casa seva, ell i una filla van morir a causa d'un incendi del material. Hi va haver accidents durant molts anys, a Cinema Paradiso l'entranyable Alfredo és víctima d'un accident d'aquest tipus. Molts anys abans, en una sessió benèfica amb cinema inclòs a la qual havien convidat els Lumière, la princesa Sofia Carlota, germana de la famosa Sissí, va morir després d'haver aconseguit salvar uns noiets en perill.
Quan era petita uns veïns de l'escala tenien una màquina de cinema i els diumenges llogaven pel·lícules antigues, mudes, i ens convidaven a mirar-les, això va ser abans de la televisió. Fins i tot a l'escola ens passaven relíquies del passat que devien resultar més econòmiques que les produccions més actuals, em sembla que la més moderna que ens van arribar a passar en alguna ocasió extraordinària va ser Quo Vadis. A moltes hi sortia Charlot, sobre el qual fins i tot cantàvem a escola, al pati, una mena de cantarella mentre fèiem rotllana, Xarlot, Xarlot, Xarlot és l'home de la risa, Xarlot, Xarlot, Xarlot, és l'home del bigot, un, dos, tres...
Avui sorgeixen molts casos sobre senyors relacionats amb el cinema amb una afició excessiva a fer tocaments i coses més lletges a les noietes. Sembla que tot se sabia, cosa curiosa i que fa pensar. La darrera víctima de la inquisició ha estat el pobre Dustin Hoffman, que fa trenta anys es veu que es va passar una mica amb una joveneta de la feina, cosa que ell mateix ha reconegut.
No sé què farien avui amb Chaplin, que tenia una gran tirada a les adolescents, és clar que sovint les mares ambicioses ja li facilitaven el tema. No és que defensi aquesta mena de capteniment però en tot això hem canviat molt de mentalitat i cal situar les coses en el seu context, considerar que hi ha assetjaments més greus que uns altres i no ficar-ho tot al mateix sac. No tan sols les dones rebien i reben, també els nois jovenets de bon veure podrien explicar moltes coses.
Chaplin, de fet, va acabar la seva vida casat amb una adolescent, la joveneta O'Neill, amb qui va tenir un munt de criatures. Oona O'Neill tenia un pare molt inquietant, de vegades aquestes relacions asimètriques tenen l'origen en la família original i amb allò de cercar el pare o la mare que no s'ha tingut. Però vaja, aquí ja entraríem en temes psicològics en els quals no sóc experta, parlo per intuïció i observació directa.
El documental sobre el cinema dels Lumière ens transporta a un món del qual no hauríem pogut formar mai part. Crec que és al llibre La lluvia amarilla, de Llamazares, on el protagonista, de petit, s'inquieta molt quan sent a la gent gran explicar fets del passat, del temps de la guerra i d'abans, que ell no ha pogut viure.
Abans de la invenció de la fotografia la gent que no tenia mitjans per fer-se retratar per un pintor tan sols podia recórrer a la memòria, tan enganyosa. En algunes cases de pagès s'emmotllaven les manetes de les criatures petites en fang, per tenir-ne algun record. Es guardaven coses com flocs de cabells, en cas de mort, i la mort era molt present en el món familiar. Més endavant aquests flocs acompanyaven aquelles medalletes amb el retrat.
A prop de casa meva, a la Ronda, hi va haver durant molts anys un establiment de fotografia que duia el nom de Can Lumière i va ser molt popular. Al meu blog del barri l'he evocat en diferents ocasions. Una frase antiga, per engegar la gent a dida era, au, fes-te retratar. Unes facècies humorístiques sobre un pagerol que baixava a ciutat incloïen una anècdota en la qual l'home confonia retretes amb retratos.
Això del retrete ja ha passat a la història, em temo, així com aquell eufemisme, el excusado. Potser ara recuperarem allò de Can Felip, jo no sabia quin Felip era però ho havia sentit a dir, així com allò altre del Cent, que sembla que feia referència al Consell de Cent i era una reacció reaccionària a allò del Can Felip.
Quan teníem ganes d'anar al cine i no era possible per motius econòmics la gent gran ens deia que aniríem al cine de las sábanas blancas, o sigui, a clapar. Fa bastants anys una nena que potser ho havia sentit als avis o als pares em va preguntar encara on era aquest cinema. Els llençols ja no han de ser blancs, poden ser de coloraines i per això el mes blanc, en el qual es feia descompte si compraves peces de roba per a llençols, ja té poc sentit. Això d'anar-me'n d'una cosa a l'altra trobo que se m'agreuja amb els anys.
7 comentaris:
això de Can Felip ho vaig saber no fa gaire, em sembla es referia al felip Cinc. Lo de retrat encara ho faig servir.
era en un escrit de Xavier Roig
https://blocfpr.blogspot.com.es/2017/10/hola-felip-sis-que-tens-nom-de-vater.html
Oh, és clar, Francesc, jo ho havia escoltat a casa i també això del 'cent', no sabia a què es referien i quan estudiava un professor ens ho va explicar, tot venia del 1714 i la guerra de Secessió. És estrany que s'hagi recordat tan poc, per cert, va arribar a ser molt popular una cosa i l'altra.
tens molta raó en el tema dels assetjaments. N'hi han hagut sempre i en el món del cinema han estat a l'ordre del dia des dels seus inicis i tant han rebut homes com dones. Ja saps que Clark Gable, abans de ser actor, era un jove que exercia en un prostíbul. Aquest prostíbul, entre molts, el freqüentava George Cukor i Gable era un del seus noiets predilectes. Diuen que la causa de que Cukor deixés de dirigir, de cop i volta, "Allò que el vent s'endugué" té la causa en el record dels antics "clauets" inconfessables d'un i altra. I és sabut que a Chaplin li agradaven, com a Polanski, les nenetes...també Machado va fer el què va poder.
Recordo el cinema mut que jo veia al Casal Catequístic del poble -on hi vaig veure per primera i única vegada a Lluís Llach-. Recordo molt les pel·lícules de Chaplin però també les d'El gras i el prim que m'encantaven.
A mi, amb l'edat, se'm dispersen moltes coses, no sé com dir-t'ho.
Glòria, en el món del cinema i en molts móns. Es passa per alt sovint que de vegades gent jove que volia 'pujar' també ha assetjat els qui ja estaven situats, recordo Elvira Quintillà que una vegada explicava el seu matrimoni amb Rodero, amb qui va estar uns anys separada i comentava això de les joves ambicioses encalçant els qui ja tenien un nom. Amb tot això hi ha molta hipocresia, tot i que és cert que la mentalitat ha canviat en molts aspectes i coses que semblaven normals avui ja no ens ho semblen tant.
Jo també recordo molt les del gras i el prim, a mi no em feien riure tant com a algunes amigues meves, molts dels gags d'aquelles pelis es basaven en cops i patacades, l'humor també ha evolucionat o així m'ho sembla, tot i que aquests petits vídeos que passen de vegades mostren que això de què algú caigui i es faci mal encara fa gràcia.
JO amb l'edat he oblidat moltes coses però me'n passa una d'estranya, de tant en tant em ve com una imatge precisa d'un moment, una situació, una frase que va dir algú de la família, la memòria és estranya i enganyosa. Estic llegint el llibre de memòries de Mary Mc Carhy i al final dels capítols comenta acuradament allò que pot no ser veritat del tot, el que recorda i el que no o el que potser recorda perquè li han comentat.
Sempre és agradable entrar en els teus 'retalls' del món viscut o recordat, o investigat, que també hi ha feina a fer un post com els que fas.
Em va venir una persona de les dels llibres d'autoajuda dient que s'havia de tallar completament amb el passat, per no quedar-nos amb els 'patrons' antiquats. També tallar amb les relacions tòxiques. De manera que de tant tallar i retallar et quedes sol.
Jo, amb els meus records, vaig fent, i encara estic a la meitat de "El rec", que comença amb el meu besavi, però penso acabar-lo, i les imatges antigues, com més les repasses més brillants queden, i hi trobes més detalls i et conforten l'ànim.
Bona nit i confortable, Júlia.
Moltes gràcies, Olga.
Encantadíssima de què estiguis ja a la meitat d'un nou llibre!
S'ha d'anar amb compte amb psicòlegs i gent d'autoajuda, moltes vegades no s'ajuden ni ells. Jo dic sempre que si els metges emmalalteixen, els mestres tenim fills complicats i els psicòlegs, sovint, un munt de problemes diversos sense resoldre, tot s'ha de prendre amb cura i prudència.
De fet aquell vell refrany castellà ja diu 'consejos vendo pero para mi no tengo'.
És impossible tallar amb el passat quan ja es té molt passat, pel que fa a les relacions tòxiques, sovint te n'adones tard i de tota manera, afortunadament, tothom no és tòxic sempre ni en tot moment.
Publica un comentari a l'entrada