Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Irene Gutiérrez Caba. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Irene Gutiérrez Caba. Mostrar tots els missatges

11.2.22

TEATRE, TELEVISIÓ, RÀDIO I EVOCACIONS DIVERSES

 




En alguna altra ocasió he comentat les excel·lències d'un programa de ràdio, Jardines en el bolsillo, que, malgrat emetre's en horari absurd, de tres a quatre de la matinada, els dissabtes, amb les possibilitats actuals es pot recuperar sense problemes. Fa temps s'emetia una mica més tard i va ser gràcies a l'antic horari que el vaig conèixer, algun dia en el qual em devia despertar més aviat del compte. 

El títol del programa fa referència a un conegut i bonic proverbi àrab que diu que un llibre és com un jardí que es porta a la butxaca. Al programa comenten llibres, moderns o clàssics, sobre literatura juvenil, teatre, narrativa i poesia. Gràcies a aquest programa he descobert autors i autores i n'he recordat d'altres. El programa està fet amb molta grapa, sempre et deixen en la incògnita del desenllaç, en el cas del teatre i la narrativa, i et diuen les edicions que pots trobar dels autors i autores, en molts casos també en català.

Al darrer programa van parlar de l'obra de Strinberg El Pelicà. Sovint, en el cas del teatre, es pot escoltar algun fragment que correspon a obres emeses en els enyorats espais teatrals de la tele d'altres temps. Per sort, avui, una gran majoria d'aquelles gravacions, també les que es van fer en català al segon canal, es poden recuperar sense problemes. 

El Pelicà es va emetre a principis dels vuitanta, la gravació és en color, feta amb més mitjans que les obres televisives dels anys seixanta i setanta, i, més enllà de Strindberg, en tornar-la a veure em va meravellar de nou la qualitat de tants actors i actrius que després, en molts casos, han hagut de fer coses de menys volada. Amb l'excepció d'Irene Gutiérrez Caba, actriu esplèndida, com tota la seva teatral família, morta de forma prematura, els altres tres, Tina Sainz, Manuel Galiana i Emilio Gutiérrez Caba, encara son vius i en actiu, tot i que no tenen el reconeixement que mereixen, com passa en tants camps, per altra banda. L'obra la va dirigir un molt bon home de teatre, Francisco Abad, un altre poc recordat, per cert.

No és aquesta una de les obres més conegudes de l'autor, un home turmentat i infeliç, cosa que no li treu mèrit literari, és clar. Galiana, de més jove, era un intèrpret habitual de personatges turmentats i complexos, que es feien un tip de patir. Emilio Gutiérrez Caba fa aquí un paper antipàtic, d'oportunista rebutjable, però jo crec que, com Bette Davis, quan feia de dolent encara era millor que quan feia de bon noi. Tina Sainz es una altra de les grans actrius encara vives, amb una trajectòria impressionant i, en un altre país, tots quatre, i tants altres, tindrien ja un munt de condecoracions i reconeixements. 

L'obra fa patir força, gira a l'entorn d'una família estranya i desestructurada, com diem avui. El paper de la mare també seria adient per Bette Davis, una dona egoista i que acaba, fins i tot, per inspirar llàstima. Tot plegat és un gran drama, és clar, i encara em sobta la facilitat que tenen determinades persones per amargar-se la vida podent estar bé, malgrat que ens trobem en una altra època, en el teatre i en un altre país. Emilio Gutiérrez Caba té un llibre magnífic sobre la seva família, incidint força en Irene, que va morir de forma sobtada i prematura. 

La televisió, i abans, la ràdio, van donar-nos a conèixer un munt d'obres de teatre de tota mena, millors, pitjors i excel·lents, moltes de les quals han quedat per sempre en el meu imaginari. També hi havia, aleshores, més teatres a Barcelona, molts dels quals havien passat a ser cinema per tornar a ser teatre en els setanta i vuitanta i acabar per no ser res, al cap dels anys, a tot estirar una botigueta de roba juvenil o un súper. 

Quan cerco informació sobre obres de teatre que es poden considerar, ja, clàssiques, em sobta el gran nombre de teatre que es fa als països hispanoamericans o en el camp del teatre amateur, tot i que crec que en aquest camp s'ha imposat en els darrers temps un cert afany de modernitat erràtica. En molts casos, per fer calaix, es recorre al musical, sovint poc innovador pel que fa a la temàtica. Entenc que es facin obres contemporànies, és clar, però tot hauria de conviure d'alguna manera, hi ha molta ignorància avui, fins i tot sobta aquesta ignorància quan es manifesta per part de gent coneguda i reconeguda. 

Tot plegat potser son plans de vella o de major, això de vella és gairebé entès avui com un penjament, per desgràcia, quan hauria de ser una mena de títol honorífic.

Enllaços:

https://www.youtube.com/watch?v=J3BzbfQrHfI

https://www.llegir.cat/2020/01/el-tiempo-heredado-emilio-gutierrez-caba/

https://www.rtve.es/play/audios/jardines-en-el-bolsillo/

26.12.17

ESCAPADETES SENSE VERÍ I TEATRE PER A LES NITS NADALENQUES

Resultat d'imatges de un cop l'any

El Poliorama és, avui, una de les sales teatrals més còmodes que tenim a la ciutat. Mentre els cinemes, en general, tenen seients on pots estirar les cames i relativament amplis, molts dels teatres de la ciutat han optat per encabir molta gent en poc espai, renunciant als passadissos, més enllà del central. Això fa que per entrar o sortir tinguis feina, segons on et toqui seure. I això ho puc fer extensiu a sales de concert, moltes zones del Palau de la Música són absolutament lamentables pel que fa a la comfortabilitat.

La darrera vegada que vaig anar a La Villarroel, en sortir, algú comentava davant meu que en cas d'emergència la cosa resultaria problemàtica. La sala gran del Nacional és un desastre, adient per agafar mal de genolls, amb l'afegitó de problemes d'acústica, segons on seus. El Goya també és incòmode, el mateix que el Borràs, per això dels passadissos i el poc espai individual amb el qual comptes.

Resultat d'imatges de un cop l'any
Al Poliorama hi hem vist, al llarg dels anys, bon teatre i espectacles diversos. Per sort, continua en actiu. Fins a mitjans de febrer s'hi pot veure una obra amable, divertida, adient per aquests dies de festa. El gran mèrit de l'obra, que dirigeix Àngel Llàcer, són els actors. David Verdaguer i Mar Ulldemolins estan molt i molt bé, simpàtics i espontanis donen credibilitat a aquesta relació d'un munt d'anys entre una parella feliçment casada, cadascú per la seva banda. A més a més, un muntatge audiovisual distret i evocador ens mostra el pas del temps i el munt de coses que s'esdevenen amb el transcurs dels anys.

No és aquesta una obra contemporània. El seu autor, Bernard Slade (Ontario, 1930) va aconseguir amb ella un dels seus èxits més remarcables, èxit que el va sorprendre a ell mateix, l'any 1975. Encara el va sorprendre més que l'obra s'adaptés i representés en diferents països, Espanya inclosa. La van estrenar, a Madrid, el 1976, dirigida per Luis Escobar, amb Irene Gutiérrez Caba i Carlos Estrada, que més endavant va ser substituït per Pablo Sanz i a Barcelona es va estrenar al mateix Poliorama i va tenir una molt bona crítica, sobretot, com en aquest cas, a causa del bon treball dels actors i el director. El 1978 es va fer una digna versió en cinema, poc recordada, els protagonistes van ser Alan Alda i Ellen Burstyn. 
Resultat d'imatges de una vez al año pelicula Alan Alda
L'autor va poder veure la versió hispànica i la d'altres països i el va sorprendre l'acceptació d'aquesta història d'adulteri una mica innocent, en indrets que suposava menys tolerants amb aquesta mena de francesilles matrimonials. Encara més,  es veu que molta gent de molts llocs li explicava experiències semblants, relacions llargues i clandestines semblants a les dels protagonistes, quan ell havia pensat que la temàtica era, de fet, una fantasia eròtica recurrent però poc materialitzada en la realitat. 
Image
El tema fa pensar en una altra obra de teatre, Avanti!, del 1968. En aquest cas la versió en cinema, amb el gran Jack Lemmon i Juliet Mills, es va estrenar el 1972 i va ser molt més popular que la teatral, de Samuel Taylor. Éls actors eren excel·lents i la va dirigir Billy Wilder, que també va ser un dels autors del guió, poca broma.

En català és la primera vegada, que jo sàpiga, que es representa i malgrat els anys que fa de la seva estrena funciona prou bé. Hi sobra alguna pinzellada tràgica que no ve a tomb, o que no acaba d'encaixar del tot en el conjunt tal i com se'ns presenta, enmig d'un to general de comèdia divertida i sense un excés de pretensions dramàtiques. I s'han perdut, pel camí, algunes espurnes iròniques de crítica social que tenien l'original i les versions dels setanta. És clar que el món ha canviat a bastament i aquests vint-i-cinc anys de relació extramatrimonial, en aquell moment i ara, no poden ser el mateix, els fets històrics són diferents i el context social i polític, també. 
Resultat d'imatges de que ocurrio entre tu padre y mi madre
És aquesta un tipus d'obra d'aquelles de tota la vida, una comèdia romàntica dirigida a un públic divers i eclèctic. Insisteixo, però, en la grapa dels dos actors en escena, que són la sal i el pebre de la versió que podem veure aquests dies al Poliorama. Tant Verdaguer com Ulldemolins  són actors de categoria, peces claus del molt bon planter de gent relativament jove que pot fer de tot i fer-ho tot bé, preparats i amb un sòlid rodatge al darrere. Llàcer, polivalent home de teatre tot terreny, es va consolidant així mateix com a molt bon director d'actors.