PÀGINES VISCUDES A PROP DE CASA

Ahir vaig anar a un acte cultural al barri. Per amenitzar l'acte, una parella jove, un noi director d'una coral, va tocar la guitarra i una noia que també participa en aquesta coral i que crec que es dedica professionalment a la música va cantar, molt bé per cert. El repertori va comptar amb dues cançons en anglès, una en francès i una altra, una estranya versió a la brasilera dels Clavelitos tunaires, en castellà. 

Vaig comentar com era que no en cantaven cap en català i més d'una persona em va mirar de cua d'ull, talment com si jo fos l'àvia bola rondinaire. L'únic ressò comprensiu va ser el d'una altra persona del barri, una mica més gran que jo, que fins i tot li va recordar a la noia, durant el pica-pica posterior a l'acte, de forma informal, que no havien cantat res en la nostra llengua.

La xicota es va posar a la defensiva, oh, va dir, hem triat aquestes cançons... La meva coneguda li va comentar que en català hi havia cançons molt maques i la noia, visiblement molesta i incòmoda, va dir que en totes les llengües hi ha cançons maques i que n'havia cantat una en castellà, com si allò dels clavellets fos una compensació per l'absència de llengües oficials. La cantant és de parla castellana però porta alguns anys a Catalunya. El noi de la guitarra és català. Preciso això pel fet de què algú, davant dels meus comentaris em va recordar què la noia no era d'aquí. Oh, sí, però bé que ha cantat en anglès i francès, vaig dir jo, cosa que crec que va sonar com una inconveniència.

Aquesta anècdota és una de tantes com n'he viscut i en viuré. Considerant els temps que corren i tot i que no m'agradaria que passessin coses com en el temps de la Nova Cançó, quan grups d'indignats puristes anaven a xiular Núria Feliu perquè cantava alguna coseta en castellà, el tema em sembla adient per a la meditació sobre el país i els catalans. Moltes corals i grups actuals canten avui en anglès, si bé no sempre tot el repertori, una gran part. En això també val més caure en gràcia que ser graciós, a determinades persones, escriptors, cantants, se'ls exigeix fidelitat lingüística i a d'altres res de res i encara sembla que fa fi això de fer l'americà internacionalista.

Precisament no em considero gens radical amb aquesta mena de coses, la noia em podia haver dit que no hi havien pensat, que tenien aquell repertori preparat, una excusa, vaja. Personalment hauria entès fins i tot millor que ho haguessin cantat tot en anglès. Consideraria que es fa efectiu allò que va dir Riba a Unamuno, que ens passaríem directament a l'anglès, però no va ser ben bé així. El pitjor és que ni et pots queixar, sembles una perepunyetes, però mentre en tantes coses hem potenciat la reivindicació, jo diria que en el tema cultural, fins i tot en el cultural-casolà, anem enrere. 

En aquesta qüestió i en tantes altres ens mata una tendència a la modernitat badoca, no sigui que ens considerin barretinaires, xiruqueros i amants xarons de la botifarra amb mongetes. Després d'haver escoltat, en un dels parlaments que es va fer a l'acte, per milionèsima vegada, allò de què qui perd els orígens perd identitat, la indiferència davant de l'oblit musical em va semblar una mica surrealista, però així és el món, també el nostre.

Fa anys, moltissims, a l'empresa on jo treballava un dels caps, fora de la feina i pagant la col·laboració com a hores extraordinàries, -m'imagino que devia ser proper a alguna entitat com Òmnium-, va fer passar a fitxes perforades de l'època una enquesta sobre el tema de la llengua. Devia ser a mitjans dels seixanta, si fa no fa. Recordo que una de les preguntes, formulada ja aleshores de manera una mica tendenciosa, comparava el fet de què uns cantants italians haguessin gravat un disc en català amb què Joan Baez hagués gravat, en anglès, temes catalans, com ara El cant dels ocells i demanava als enquestats quina de les dues opcions els semblava més rellevant per a la nostra cultura. La formulació de la pregunta t'empenyia a què consideressis millor per a l'estat de la qüestió això de Baez i l'anglès. 

Crec que en la formulació de la pregunta hi havia també un cert pes elitista, Baez tenia un prestigi cultural determinat i els cantants italians pertanyien al món de la música de consum. Ja ho deia el senyor Unamuno, que ens perd l'estètica. O allò que pensem que és l'estètica avantguardista que toca defensar. 

Per sort, pel matí vaig assistir al concert de Nadal que van fer els alumnes de l'escola de la meva néta, una escola pública propera que acull alumnat de tot arreu del mon, sense problemes ni prejudicis per part de ningú i que funciona molt bé, una mena de Nacions Unides Infantil. El repertori va ser majoritàriament en català, amb alguna petita incursió al castellà i l'anglès i sense manies a l'hora de recuperar temes tradicionals d'aquests dies. 

M'han explicat iaies conegudes que en alguna escola  de menuts s'ha reduït al no res el tema nadalenc, per un suposat respecte estrany als nou vinguts no cristians. Crec que el millor respecte és la normalitat i la consolidació de les tradicions, les mares i pares multiculturals van gaudir d'allò més del concert i no es van plantejar temes eteris, més enllà de voler fer fotografies amb el mòbil, aquest estri que ens agermana en el present, als seus espavilats plançons en escena.

Fa temps, uns quants anys, a una escola on anava a dinar, va venir una jove mestra, substituta en una escola veïna, plorant i amoïnada. L'havien esbroncat de valent pel fet d'haver ensenyat als infants una cançó tradicional catalana de Nadal, en aquella època la cosa no anava de respecte cultural, sinó d'ideologia esquerranosa i reduccionista, es veu que feien això del solstici i para de comptar. Per circumstàncies comprensibles però que hauríem d'haver superat hem confós dogmatisme catòlic amb tradició entranyable. Sobre adoctrinament escolar hi hauria molts aspectes a debatre i crec que l'educació mai no és neutral ni ho pot ser, ni a casa, ni al cole.

No se m'acut res més, per acabar, que reivindicar aquell pobre dimoni escuat amb ganes de gresca, el qual els pastors estoven de valent i en l'evocació del qual sempre s'obvia, no sé el perquè, la darrera estrofa. Per cert, és possible que la violència exercida sobre el Banyeta sigui avui, objecte de condemna pel que fa a la famosa nadala, tot i que això d'apallissar el pobre tió, un tió que ara té horribles trets antropomorfs i, per tant, resulta més humanitzat, no sembla que inquieti ningú. De moment.