CANTEM, CANTEM, PERQUÈ VOLEM...

Ahir mateix escoltava alguna cosa per la ràdio, crec que era un dels entranyables programes de l'Albert Malla, i vaig poder sentir una gravació de fa uns anys en la qual Forges, en pau descansi, evocava els temps en els quals tothom cantava a tot arreu i mencionava, en demanar-li la cançó mes antiga que recordava, d'aquell repertori domèstic, la famosa Yo te diré. Però admetia no recordar qui la cantava ni la seva autoria.

Aquesta cançó ha traspassat muralles generacionals i ha fet moltes revifalles. En els darrers anys l'han recuperat els grups d'havaneres i fins i tot la Marina Rosell, passant per Machín, Karina i El Consorcio. La pel·lícula on es va escoltar per primera vegada, com molta gent sap, era Los últimos de Filipinas, de l'any 1945. La primera vegada que la vaig sentir, però, no va ser al cinema sinó que la cantava una nena de l'escola i explicava que li cantava la seva mare.

En aquella emblemàtica, polsosa i enyorada sala de teatre de les Monges del Sortidor vaig veure la pel·lícula, quan ja era antiga. No em va agradar, no m'agradaven les de guerra amb poc amor i que no acabaven del tot bé. Tenia el regust patriòtic de l'època i no comptava amb la màgia teatral de, per exemple, Locura de amor, un altre títol habitual en aquells repertoris escolars.

No s'ha parlat gaire de l'actriu que l'entonava, per això molta gent no en recorda el nom, tot i que va fer moltes més coses i, de fet, avui, per les xarxes, es pot trobar informació sobre ella. Informació professional. De la seva vida personal s'esmenta que es va casar amb José Nieto i que va morir l'any 1960, als trenta-set anys, de forma misteriosa. La causa no s'explica als diaris de l'època, que li van dedicar poc espai, ni a les ressenyes biogràfiques, a tot estirar es diu que va ser una tràgica mort.

Les morts prematures o bé mitifiquen o enfonsen el personatge en l'oblit, si no absolut, gairebé. Nani Fernández no era una bellesa gens convencional. Va treballar molt i molt bé, també al teatre. Però tan sols per la interpretació de la cançó, una cançó que tothom, avui, coneix, més o menys, mereixeria més atenció. Del tema dels soldats valents de Filipines se n'ha fet una nova versió, que ha passat sense pena ni glòria pels cinemes, potser perquè no és temps, avui, per aquest tipus de cine bèl·lic retrospectiu.

La cançó, poca broma, comptava amb una lletra d'Enrique Llovet, gran home de teatre, però també escriptor de coses diverses, un geni polifacètic amb reconeixements inevitables a totes les bandes de l'espectre polític, cosa gens senzilla. Va ser diplomàtic, en el sentit literal de la paraula, i moltes coses més. Va morir ja gran, l'any 2010 i potser, en aquell moment, al menys a casa nostra, no va rebre tota l'atenció que mereixia la seva figura a l'hora de conformar obituaris. 

La música de la famosa cançó era d'un hongarès del qual tenim poques dades, Jorge Halpner. És una cançó relativament fàcil de cantar, cosa que ha contribuït a la seva difusió pels celoberts dels veïnats populars, a més de fer número en els repertoris de tanta gent. Una cançó romàntica, amarada de melangia, amb un to exòtic i que alguns consideren una havanera i, d'altres, un bolero. 

José Nieto, que va estar casat amb Nani Fernández, va ser un d'aquells actors de caràcter que va fer de tot, fill del seu temps i que potser no va tenir la sort de Fernando Rey i alguns altres, a l'hora de treballar en títols diversos en la seva maduresa. Manuel Aleixandre va aconseguir, de molt gran, papers protagonistes rellevants, per exemple.

Nieto va interpretar molts papers secundaris en produccions de categoria i en superproduccions americanes. Va fer de senyor atractiu però, moltes vegades, de dolentot, a causa del seu físic, una mica inquietant, amb aquell bigoti emblemàtic que ens era tan familiar. Va ser premiat i fins i tot condecorat, en premi a la seva llarga trajectòria. Va morir als vuitanta anys, vint anys després de la mort de Nani Fernández, vint anys més jove que no pas ell.

És ben cert que anys enrere molta gent cantava. Però, segons els meus pares i avis ja no es cantava tant ni tan bé con en temps pretèrits, tampoc. La ràdio va ocupar posicions, és clar. Als barris benestants cantaven les noies de servei, als populars, les mestresses de casa. Es cantava mentre es feien les feines del camp i als tallers de diferents oficis. Cantava sarsuela i òpera el meu avi mentre s'afaitava i cants religiosos i sardanes el meu pare quan tenia festa, cosa molt escadussera en aquells anys ombrívols però musicalment importants. La gent més antiga  que jo, expliquen, cantava a les tavernes peces clàssiques, els lieds de Schubert eren molt populars a tot arreu, en el seu país. Els contes, per cert, s'explicaven també als infants de forma oral i sense suport escrit ni il·lustracions complementàries.

Tot ho fan les màquines, ara, el treball i la música, em va comentar en una ocasió una pagesa molt gran de la Terra Alta. No es cantava amb pretensions de fer-ho bé tot i que hi havia persones que ho feien de forma excel·lent. De més jove, en algunes estades en hotels estivals, havia escoltat les noies del servei, andaluses, cantar coses de la seva terra, amb unes veus impressionants, mentre feinejaven. En un hotel de Menorca on el personal estava empipat perquè no cobrava, a principis dels setanta, un cambrer amb aspiracions de maître se'ns va queixar del que havien pagat a una parella que feia actuacions suposadament flamenques pels hotels, dedicades als turistes estrangers, actuacions d'una qualitat de molt poca volada quan, va dir ell mateix, i li vam donar tota la raó, les noies que treballaven en el servei cantaven molt millor que aquells artistes de temporada.

Potser en algun moment tornarem a cantar sense manies, quan ens abelleixi, no ho sé. Potser es canta molt a molts llocs i jo ho ignoro. En la meva època en actiu laboral, a l'escola, en les celebracions, quan no hi havia criatures i allargàvem les sobretaules, cantàvem de tot i de forma desacomplexada, cançons d'aquestes que agermanen la gent, sovint amarades de grolleries diverses. També havia cantat molt coses d'aquestes fent allò que se'n deia anar de tasques. 

Suposo que aquestes formes d'expressió encara són habituals, no ho sé. Quan anava d'excursió, en tren, amb el centre parroquial, també cantàvem, però coses fines, la majoria de les quals en català, muntanyes, ocells, flors i violes. I miràvem de reüll els qui cantaven grolleries o cobla andalusa, tothom té un passat. Hi ha un repertori que abans es deia de borratxera, i que sol començar amb allò de uno de enero, dos de febrero... Sant Fermín no hi té cap culpa, és clar. A aquest repertori s'hi anaven incorporant modernitats, com ara alguns temes popularitzats per Manolo Escobar, en especial el porrompompero. 

Avui hi ha molta gent que canta en grup, de forma disciplinada, diria que han revifat les corals. Sobre els seus repertoris hi hauria moltes coses a comentar, es volen renovar les coses i a vegades es fan pífies pretensioses, la veritat. Hi ha corals actuals que canten molt en anglès. Fa algun temps van presentar al barri un llibre de fotografies antigues i en l'acte van cantar un noi i una noia d'una coral. Ho van fer en castellà, francès i anglès, i crec que en alguna llengua exòtica, però res de res en català. Em vaig queixar una mica i la cantant, crec que era estrangera, es va molestar, i això que crec que vaig intentar ser amable i raonable. He de dir que la coral aquesta té el nom, així mateix, en anglès.

Un altre repertori a considerar a fons és el dels grups d'havaneres, diria que van de baixa. Aquests grups han incorporat cançons antigues populars, com aquest Yo te diré o el Viajera. La tonada en qüestió forma part, ja, de l'imaginari sentimental d'unes quantes generacions i paga la pena recordar l'actriu que la va entonar per primera vegada i els seus autors. Per cert, crec que quan es fan recitals del tipus que sigui s'hauria de mencionar els autors de lletra i música de les cançons, altrament sovint la gent és pensa que són obra del cantant que l'ha fet famosa o que l'ha recuperat. Fins i tot en webs d'internet on es poden trobar les lletres sovint s'oblida l'autoria.

En tot cas, cantar, el que sigui i on sigui, és ben bé una necessitat vital i per algun costat ens ha de sortir la tonada. Però ai, cada cop que el vent passa s'emporta una flor, ja ho diu la cançó que m'ha inspirat aquesta entrada... Les cançons van i vénen, en sorgeixen de noves, d'altres s'obliden durant un temps i algunes, que creiem relativament modernes, són del temps de la picor.