CASTANYES I D'ALTRES EVOCACIONS ESTACIONALS

Sota del pont camina l'aigua trista
és l'aigua de la pluja de Tots Sants;
el cel és malva i rosa i ametista,
hi ha un or de fulles pels camins forans...

Girona a la tardor, Josep Maria de Sagarra (fragment)

Avui celebrem la Castanyada. La celebració d'aquest vespre, a pagès, segons narracions del meu pare, en la seva nombrosa, religiosa i modestíssima família rural consistia en el res de les tres parts del rosari.  Ço vol dir els misteris de goig, de dolor i de glòria,  cent cinquanta avemaries més lletanies i la resta, o sigui, parenostres introductoris, glòria patris finals i lletanies i oremus. Llegeixo que Joan Pau II hi va afegir els misteris de Llum, però, per sort, en aquells anys llunyans de la infantesa del pare encara no existien. Tothom badallava però, de forma estoica i esforçada, no és menjava ni una castanya ni es tastava el moscatell que no s'hagués acabat amb la pràctica obligatòria. 

Els panellets, quan jo era petita, resultaven cars i no en menjàvem gairebé mai. Tampoc menjàvem moniatos, no ens feien el pes. Per cert, durant un temps alguns dels meus alumnes petitons s'insultaven dient-se moniato frito, innocent penjament que em feia molta gràcia.

Les  castanyeres d'avui no van vestides com les que el tòpic reprodueix als murals escolars de temporada, arriben que  encara fa calor però  aviat ve el canvi de temps, pels volts de Tots Sants, si fa no fa. He repassat el blog i veig que sovint he escrit sobre costums, castanyes, castanyeres i difunts, tal dia com avui. Resulta inevitable, és clar.  Un altre tema és que tingués la pretensió d'escriure sobre la rebel·lió dels joves, com el jove Soleràs a Incerta Glòria. En un divertit fragment del llibre a la redacció de Mirador diu a l'aspirant  a escriptor, abrandat de joia juvenil i que ha aconseguit publicar un article sobre el tema:

Jove, d'articles sobre La rebel·lió dels joves només en publiquem un cada any, no s'hi faci il·lusions. Més d'un article sobre aquest tema, els lectors no ho suportarien. És un article, ¿com li diré?, com aquell altre de 'Ja s'han vist les primeres castanyeres'. Potser li diria que torni l'any que ve, quan hi hagi una altra vegada saragata a la universitat i els estudiants tornin a ser notícia; però resulta que cada any l'autor de l'article 'La rebel·lió dels joves ha de ser nou'; no és com el de les castanyeres, que el pot fer cada any el mateix redactor.

El llibre de Sales és irregular i recordo que em va agradar molt quan el vaig llegir per primera vegada. Després, amb el temps i noves lectures, ja no em va fer tant el pes. La pel·lícula té poc a veure amb l'esperit del llibre i en el trasllat s'ha perdut força càrrega irònica, la veritat, però és que possiblement Villaronga, un gran director amb el qual no connecto, no està per bromes. El seu cinema és interessant, però feixuc i cruel. Procuro no comparar llibres i pel·lícules però en moltes ocasions no hi puc fer més.

Per fer un treball, un estri d'aquests que en diuen, amb certes pretensions, llibre d'artista, havia de triar, l'any passat, una olor. El vaig fer sobre l'olor de la farigola, lligada a la primavera, tan present al llibre, quan es parla de la proclamació de la República i la Trini explica que tot el món feia aquella olor esplèndida. La farigola floreix per la primavera, la tinc associada a l'antiga celebració del dijous sant però també a l'hivern, a causa de les sopetes senzilles i aromàtiques que em feia la mare i que jo encara faig de tant en tant. 

Jo no podria escriure sobre la rebel·lió dels joves perquè un dels idiomes més difícils d'entendre és el de les  generacions diferents. Ara no pots dir que ets vella, et miren malament. Tothom vol ser jove i tenir l'esperit jove i fer com els joves. Bé, tothom potser no, però sí molta gent. O potser és que queda bé dir que tens el cor jove i d'altres ximpleries  semblants. Però la vida passa i la tardor, amb la inevitable evocació dels difunts, ens mostra l'evidència de la brevetat vital. Per molt que et sentis jove les generacions portem, cadascuna, les nostres pròpies ulleres. 

Les meves castanyades juvenils estaven molt bé, trobades al centre parroquial, ja sense haver  de  resar cap rosari, fent representacions d'aquestes tipus foc de camp kumbaia. Tot semblava millorar, malgrat la grisor. El món sembla teu, quan ets adolescent, jove. Tot fa olor, de farigola, de camamilla o de  menta fresca. Ara no sé si he perdut olfacte o que, de fet, moltes plantes són de viver, ni tan sols en aquests llocs on les venen a dojo notes l'aroma penetrant del passat botànic. Ara bé, hem perdut en aromes però hem guanyat en quantitat i presència floral i arbrada. La ciutat es plena d'arbres i de flors, durant tot l'any, gràcies al clima i als esforços municipals. Una de les flors lligades a aquesta època són els pensaments, tan bonics, que  avui compten amb un munt de varietats i colors.

Ara estic jubilada però a l'escola, haver de meditar cada any en decoracions i celebracions lligades a les festes, era una creu. Cargols, bolets, fulles seques, sortides a la muntanya per veure la tardor, car sembla que la tardor barcelonina no té pes específic, contes de por, de por moderada, i cançons com aquella estranya troballa del Marrameu. Quan comences a treballar a l'escola tot fa molta gràcia però després ja n'estàs fins al monyo, la veritat, és allò que deia el poeta: Ser en la vida romero, romero sólo que cruza siempre por caminos nuevos...  L'aprenentatge escolar de l'anglès ha  introduït això del Halloween, avui som diversos i coincidents i tot es barreja i s'ha de barrejar.

Tinc poca fe, però, per si un cas, en un vespre com aquest, recordaré allò que havia escoltat repetir a la meva gent gran, quan jo era petita: ànimes difuntes, al cel ens veiem juntes.