EL MÓN D'AHIR ERA UN MÓN D'HOMES

Stefan Zweig és un d'aquests autors de gruix, que va arribar a ser molt conegut i llegit, després es va oblidar, en part, tot i que en els darrers anys ha fet una intensa revifalla. L'Editorial Juventud havia publicat molts dels seus llibres. Uns dels més famosos i llegits van ser les biografies, sobre tot les de Maria Estuard i Maria Antonieta. Fa alguns anys no eren fàcils de trobar, tot i que a les llibreries de vell, als Encants o a la Fira de la Mercè sempre aconseguies algun volum oblidat.

Zweig va guanyar molts diners amb els llibres i va aconseguir un públic eclèctic, divers, popular. Aquest va ser un dels seus grans mèrits però també li va comportar crítiques i acusacions de frivolitat en gran part, ben segur, motivades per aquestes enveges mesquines que suren en el context dels intel·lectuals quan algú assoleix un èxit majoritari, fins i tot en el cas, com aquest, de què els llibres mereixin les lloances i les lectures massives.

Zweig em resulta un personatge complex, no gaire simpàtic, encara que li reconec la  immensa cultura i la grapa literària. N'he llegit molts llibres però me'n queden uns quants per llegir. Va deixar incompleta la biografia de Balzac tot i que està publicat el que havia escrit. No em sembla del tot reeixida, cal pensar que no està acabada. O potser és que el personatge no té la grapa d'altres. En general la més lloada ha estat la de Fouché tot i que les de les dues reines de tràgic final tenen una màgia especial que explica el seu gran èxit popular.

El món d'ahir no és ben bé una autobiografia convencional. Hi ha qui creu que és com una llarguíssima carta de comiat, abans del suïcidi, un dia després d'haver lliurat el llibre a l'editor, l'any 1942. N'havia iniciat la redacció el 1934. La seva vida personal, al llibre,  pràcticament ni s'esmenta. La relació de Zweig amb les dones, també la literària, dóna per moltes anàlisis psicològiques. Un llibre ben escrit i d'èxit,  Carta d'una desconeguda, em sembla una mena de fantasia masculina. Això de desvetllar un amor absurd i incondicional, gairebé secret, resulta altament inversemblant, sobretot contemplat des del present. Tota una altra cosa és Clarissa, un altre llibre inacabat amb una dona molt diferent com a protagonista. No sabem com l'autor pensava fer evolucionar la narració, és clar.

El món d'ahir, subtitulat Memòries d'un europeu, ens situa en els darrers dies de l'imperi austríac. Tot i que no defuig temes espinosos, com ara el tipus d'educació tradicional i rància que es practicava o la lamentable formació sexual dels joves, hi ha una idealització del sistema i dels seus avenços. De fet, a l'imperi s'havien fet reformes socials importants. Zweig ens descriu un munt de personatges importants i d'anècdotes diverses, moltes de les quals amollarien material per a nous llibres o per a debats interessants sobre coses com ara l'estranya matèria de la qual estem fets els humans i que tant pot servir per a coses bones com per a la perversitat més terrible. Fins i tot, en ocasions, la vida ens pot fer anar, segons l'època i el moment, per camins divergents. Si llegim el llibre sense pressa i cercant més informació  sobre cadascuna de les coneixences notables de l'escriptor, la nostra panoràmica sobre l'època pot ser molt interessant i educativa.

Més enllà dels personatges hi ha situacions, en aquesta evocació del passat, que ens fan pensar en el present, com ara la facilitat per fer canviar la gent d'opinió, gràcies a notícies falses. No calien les xarxes socials, vaja. Zweig s'adona, neguitós, de com l'opinió  popular francesa sobre austríacs i alemanys passa de l'admiració i la bonhomia  a l'odi visceral, per exemple. El seu inevitable elitisme el fa meditar sobre la capacitat de convèncer al poble però obvia que també la gent culta i preparada es deixa convèncer del que sigui, en determinades situacions. Incideix en l'encantament que el comunisme rus va exercir sobre tanta gent, visita aquell país i percep l'ambivalència i perills del sistema, cosa que una carta anònima d'un dissident li fa evident. Menciona l'existència dels lamentables  guetos jueus russos, però ho fa com de passada.

El món d'ahir és un passeig intens pel passat intel·lectual d'un home culte, privilegiat i castigat a fons per les circumstàncies històriques. Però el pas del temps, com passa amb tants llibres, ens ofereix noves lectures, lectures que l'autor no va poder fer per raons òbvies. I és que en aquestes memòries, parcials, hi trobem un munt d'homes i tan sols tres o quatre dones esmentades, entre les quals Berta de Suttner que intenta, de forma desesperada  i inútil, sumar esforços per mirar d'evitar la guerra imminent. Al menys, encara bo, l'escriptor sent una mica de pietat per les dones marginades quan evoca el món miserable de la prostitució, amb el qual s'ensopegava durant la seva joventut. És clar que ho fa com si allò fos cosa del passat.

La visió de Zweig és la d'un món el qual, malgrat haver avançat de forma lineal, de sobte s'esberla, amb les dues grans guerres europees. La primera sembla impossible, però arriba, de forma sobtada i imprevista. La segona ja es veu venir amb més inquietud. Zweig obvia que abans d'aquelles guerres Europa, malgrat els seus homes de ciència, músics, poetes i filòsofs, no havia estat mai una bassa d'oli. Un home que va dur el continent al desastre, Napoleó, es vist amb condescendència i aquesta visió encara dura, em temo. De forma recurrent, en moltes ocasions, em venia al cap la coneguda frase del cínic Talleyrand sobre allò d'haver viscut abans de la revolució. 

Zweig passa de puntetes per damunt de la injustícia social i no entra a fons en cap moment en el tema de l'antisemitisme, malgrat que l'ha tocat de ple. A la pel·lícula Adéu a Europa, poc reeixida en molts aspectes, es fa evident la reticència de Zweig a l'hora de condemnar l'Alemanya nazi de forma evident i pública. En aquesta mateixa pel·lícula s'incideix en la seva manca de contacte amb la realitat, fins i tot amb la realitat més quotidiana, en les converses amb la seva primera dona, la interessant, lúcida i intel·ligent Friderike.

Zweig sembla ingenu en moltes ocasions, malgrat els seus immensos coneixements de tota mena de coses. Però això ens pot passar a tots. La Primera Guerra Mundial semblava impossible, hi ha molts escrits sobre la seva impossibilitat, quatre dies abans d'esclatar. L'autor sent devoció per personatges als quals avui, des d'un punt de vista més feminista, podem jutjar d'una forma menys badoca, tot i que fossin grans professionals: Rilke, Rodin... No pot evitar l'evidència, davant de les misèries de la guerra, els odis que la precedeixen i les seves conseqüències. La seva fugida cap endavant serà el suïcidi, al qual arrossegarà Lotte, la seva devota secretària i segona dona, amb trenta-quatre anys, a la qual hauria d'haver protegit i cuidat. És clar que aquests grans homes ja ho tenen això, una propensió excessiva a mirar-se el melic.

Zweig forma part del meu imaginari sentimental per molts motius. En una època en la qual els llibres eren pocs i cars, a les cases modestes, en aquelles escasses biblioteques casolanes, sempre hi havia algun dels èxits de l'autor, Maria Antonieta, els Moments Estelars, ja fos en l'edició de tapa dura i amb imatges o en la versió abaratida que l'enyorada Editorial Juventud posava al nostre abast. Hi va haver, durant aquells anys, una gran afició al gènere de la biografia i se'n van publicar moltes, de Zweig i d'altres autors, ben editades i amb bones imatges que complementaven el text. Recordo, per exemple, entre d'altres, la de Napoleó III, també de la Juventud, d'Octave Aubry, o la de Víctor Hugo, editada per Espasa Calpe, de Raymond Escholier. 

El món d'ahir era un món d'homes. El d'avui, també, però menys. I al menys ens adonem de les injustícies i discriminacions, de moment i mentre ens deixin. La guerra ja no és heroica, resulta altament rebutjable. Però els patriotismes irracionals que propiciaven els enfrontaments semblen revifar un dia sí i un altre també. L'europeisme està en crisis i molts intel·lectuals, polítics, poetes i la resta continuen mirant-se el melic. La rebel·lió de les secretàries devotes encara està per fer, vaja.