PLANYS, NOSTÀLGIES I DIVAGACIONS FOLKLÒRIQUES

Aquest  dimarts vaig assistir a  una xerrada de Lluís Permanyer, al Molino. En les intervencions posteriors a la xerrada van sorgir algunes d'aquestes veus nostàlgiques sobre el passat esplèndid de llocs com el Paralelo. Permanyer va incidir, de passada, en un aspecte de la realitat que ja havia escoltat, fa anys, al senyor Badenas, autor d'un llibre sobre l'avinguda mítica i mitificada que l'autor va autoeditar, en una primera edició, i del qual ha begut molta gent del present reivindicatiu: Que si la gent que és plany hagués donat suport a espais, botigues, cafès i teatres otro gallo nos cantara. 

Per exemple, plorem pel petit comerç desaparegut, i admeto que hi hagut tancaments motivats per especulacions i fets estranys, però el cert és que una gran majoria de gent ens hem passat, de forma definitiva o temporal, als supermercats i als grans magatzems i superfícies, i això des de fa uns quants anys.

Aquests planys es poden fer extensius a moltes coses. Més d'una vegada em trobo amb algú que em comenta que els blogs son morts. Hi ha una gran afició a cantar les absoltes al que sigui. Doncs això dels blogs és una mica com la botigueta, si no hi vas a comprar i t'has passat als còmodes i breus tuits, val més que no ploris perquè s'ha amagat el sol car les llàgrimes no et deixaran veure els estels, vaja. 

Les modes canvien i no s'hi pot fer gran cosa, al cuplet el va bandejar el tango, al tango i la sarsuela, el cinema de barri, i a tot plegat el sis-cents i la segona residència. Però de tot n'ha quedat alguna cosa viva o resistent. 

El que es pot fer amb el Paral·lel, tornant al tema inicial, amb aquest col·lector que sembla que ja estava pagat i concertat i ara resulta que no està ni a mitges, és reconvertir el lloc en una mena de Venècia intermitent, aprofitant les inundacions habituals que entomem els de la rodalia quan plou més del compte i que ja existien abans de tot això del canvi climàtic. Enguany seria una bona època per promocionar el tema, ja que la Venècia genuïna s'ha convertit en un decorat i han de limitar les visites turístiques. 

Per acabar d'enfosquir el panorama ara resulta que un senyor inefable d'un partit pintoresc però altament inquietant ha fet mofa grollera dels castellers i han trontollat les essències. Ara ja no podré dir lliurement que no m'agraden els castells, reconvertits en símbol de la pàtria oprimida, ja que aleshores em diran traïdora i botiflera i coses més lletges, com les que han dit i escrit sobre persones com ara el pobre Junqueras o Joan Tardà, per les inevitables  xarxes socials  del nostre present. 

Ha arribat la tardor, la fresqueta, les fulles mortes i aquesta melangia ambiental que fa que ens tornem enyoradissos i nostàlgics, com si el passat recent o remot hagués estat mai esplèndid  i pacífic. Un personatge de Ruth Rendell manifestava que amb una cama al passat i una altra al futur t'acabaves pixant -amb perdó- en el present. Viure no és fàcil, vaja, i manllevo l'expressió d'un llibre maleït, el d'Enric Massó que va guanyar un llunyà Sant Jordi en el qual l'avui intocable Rodoreda va quedar finalista. 

Que plogui amb moderació, vaja, car vivim en el risc, a tocar d'aquestes rieres seques durant anys que, de sobte, s'emporten cotxes, cases, persones i somnis, i al costat de les quals hem bastit pobles, poblets i càmpings. El foc té amo, que l'aigua no, deien els grans de la meva infantesa.