HOMES QUE EXPLIQUEN COSES I ESCOLTEN POC

La casualitat ha fet que aquests dies, coincidint amb el darrer crim mediàtic perpetrat contra una dona -tot sovint n'hi ha, però en ocasions no són mediàtics- estigués llegint aquest llibre imprescindible, el segon que llegeixo de l'autora. Fa algun temps vaig ressenyar Esperança en la foscor. Podeu llegir-ne el comentari aquí.

Rebecca Solnit (Bridgeport, Connecticut, 1961) és una activista, historiadora i escriptora nord-americana que ha publicat diferents llibres i articles sobre medi ambient, art, política i història cultural i que ha treballat a fons en campanyes diverses a favor dels drets humans, en especial contra la violència de gènere i per aturar el canvi climàtic. Estic escrivint un article llarg sobre Arundhati Roy i, casualment, veig que van néixer el mateix any, en contextos molt diferents però, ai, amb punts de vista amb grans coincidències. I és que el tema del tracte a la dona té gravetats diverses, segons continents i països, però fins i tot en els més amables resulta que és prou greu com perquè ens hi fiquem a fons i seriosament d'una vegada.

El llibre recull uns quants articles publicats, als quals l’autora ha donat unitat i un fil conductor, la reflexió sobre com s’ha anat conformant, al llarg de la història, la diferència entre homes i dones, i com, en l’actualitat, i fins i tot en les parts del món més suposadament desenvolupades, les dones encara tenen molts problemes i pateixen agressions de tot tipus. L’autora ens parla del món, en general, però situa el seu estudi en el cas dels Estats Units. Malauradament a casa nostra, cada dos per tres, tenim motius suficients com per constatar que estem molt lluny de què les coses funcionin com caldria.

El llibre té un títol que pot semblar gairebé irònic i també traspua sentit de l’humor el primer apartat. L’amfitrió fatxenda d’una festa a la qual assisteix l’escriptora li recomana un llibre que ha escrit ella mateixa, cosa que l’home ignora. L’home no escolta, fa el ridícul quan es constata que no ha llegit res del que recomana, més enllà d’una ressenya, i fins i tot quan es posa en evidència la relliscada fa l’orni. O sigui, molts homes, sàpiguen o no de què parlen, volen explicar coses a les dones i educar-les. El fet és que les bones ressenyes sobre Solnit que he llegit per la xarxa estan escrites, la gran majoria, per dones, i algunes escrites per homes comenten tan sols aquest primer article, com si tot plegat fos anecdòtic. Potser és casualitat o que ja em torno una mica paranoica, no ho sé.

El llibre, aquests dies, a causa d’una repugnant agressió sexual amb resultat de mort per a la víctima, m'ha colpit força. Sovint es parla dels problemes a cop de titular o quan un fet lamentable posa en evidència un problema de gruix: les violacions, maltractaments i assassinats de dones que es produeixen cada any al món i que, si bé són diferents en nombre segons països i continents, fins i tot allà on el nombre és menys alt arriben a xifres d’escàndol. El pitjor és que si no es va a les estadístiques i les xifres tot sembla poc important. L'altre dia la meva filla havia accedit a algunes d'aquestes estadístiques, sobre violacions a casa nostra i, com diem de forma casolana i ximpleta, al·lucinava pepinillos. 

Uns casos són més visibles, d’altres no tant. Si hi ha mort violenta pel mig i violació consumada, el cas té més ressò, és clar. Depèn, com en tantes altres coses, de l’atenció que li dediquen els mitjans, aquesta visibilitat. A més a més del maltractament directes hi ha situacions que poden semblar poc rellevants però que són sistemàtiques, la manca d’atenció que es dedica a la veu de les dones, en contextos professionals però fins i tot d’oci o familiars, o les subtils estratègies que endeguen alguns homes amb poder per tal de desacredita-les. Crec que qui més qui menys podria explicar molts casos viscuts, a la feina, a la família i al centre excursionista.

Pel que fa a la violència que en els darrers anys s’ha etiquetat com de gènere o domèstica, l'etiquetatge fa que es comptabilitzin, sobre tot, els casos en els quals l’agressor o assassí es la parella o ex parella de la dona però hi ha un tant per cent alt d’agressions sexuals que no entren en aquesta classificació. La comparació del nombre de dones mortes per homes, al mon, pren la seva veritable dimensió quan es compara, per exemple, amb el nombre de morts a causa de les guerres, les epidèmies o dels desastres naturals. A la pandèmia de la violència se li cerquen motius que sovint no són els de gènere i incomoda l’evidència de què el noranta per cent de la violència, en general, la produeixen els homes.

L’autora referencia casos que li han explicat noies universitàries americanes, sobre agressions sofertes en el context acadèmic i d’estratègies a considerar a l’hora de fer esport en solitari o de sortir a passeig en hores considerades perilloses. El llibre està ple d’exemples reals. Malauradament, tot i que l’autora no hi entri, la violència contra les dones no s’atura a la tercera edat, al nostre país hi ha hagut violacions d’àvies, amb maltractament afegit, una de les quals en una nit de Nadal, en un geriàtric de Sinera, a càrrec d’un cuidador que duia cinc anys al centre i que semblava normal i treballador. El pitjor és que molts dels casos de violència contra les dones es consideren de forma puntual i aïllada quan caldria que sovintegessin molt més els mapes i gràfics que incidissin en el problema. Existeix un gran nombre de pornografia, per la xarxa, amb imatges de velletes indefenses, no entenc com no es dóna a aquesta especialitat el mateix tractament que al material dirigit a pederastes, la veritats.

L’autora evoca i comenta escriptores com Virginia Woolf, lúcides i pioneres en molts aspectes, o Betty Friedam, que va comença a esbossar el problema des del rerefons i que va haver d’entomar absurdes critiques de tota mena. Ja no n’hi ha prou amb què les dones accedeixen a l’educació, a càrrecs importants i tot això, encara cal lluitar per una llibertat de moviment que no estigui condicionada per coses com ara horaris, espais o formes de vestir. Les il·lustracions del llibre, amb les quals s’encapçala cada apartat, són reproduccions en blanc i negre dels impressionants quadres sobre la dona de la pintora mexicana Ana Teresa Fernández.

Avui s'ha posat en evidència el contingut masclista de molta literatura o dels gèneres musicals actuals però es podria fer un recull de disbarats de tota mena i al llarg de tots els temps, avui ens ho mirem tot amb uns altres ulls. Per exemple, una dona fora de tota sospita, com Joan Baez, cantava sovint allò del preso número nueve, i bé que corejàvem les ànsies venjatives del marit ultratjat. Piaf cantava allò de mon homme, sobre un amant que pega a la dona i aquesta es queda tan a gust. 

Dos llibres que fomenten el masoquisme eròtic, Història d'O i això de les ombres de Grey han estat escrits per dones. Per no parlar dels tangos on maten qualsevol adúltera perversa que es fiqui pel mig de la història per a deshonor del pobre noi treballador i enamorat. A sobre, fan el salt, sovint, amb un amic del marit. Malgrat tot el que constato no crec que llegir o cantar coses poc agradables faci que la cosa vagi més enllà de les fantasies personals, hi ha molta gent que va a veure cinema gore o llegeix novel·la negra violenta i no va pel mon assassinant i també hi ha hagut assassins repugnants que eren primmirats i sensibles, en aparença.

Solnit és així mateix una activista en favor del medi ambient tema que sorgeix en aquest llibre encara que no en sigui l’eix central. De fet, totes les reivindicacions van lligades i tenen punts en comú. El seu assoliment, malgrat el molt que s’ha millorat, va en favor de la humanitat, en general. Un dels apartats el dedica l’autora al mite de Cassandra, condemnada a dir la veritat però a qui ningú no creu, un càstig que li va aplicar un déu a causa, precisament... del seu refús sexual. Un recurs per rebatre les demandes feministes és no creure-les o titllar les dones de mentideres. Evidentment, hi pot haver casos d’aquest tipus, denúncies falses o exageracions, però els estudis i les estadístiques demostren que són poc nombrosos. En tot cas els homes tampoc no han demostrat ser excessivament fiables, en camps com ara el de la política, per posar un exemple.

Solnit no nega pas el fet de què hi hagi molts  homes honestos, defensors dels drets de les dones, de la mateixa manera que hi ha gent de raça blanca que ha defensat els drets dels negres des dels inicis. Però això no amaga una realitat en xifres molt preocupant. El pitjor és que els tòpics, els silencis, les amenaces i els atacs contra l’autoestima femenina han fet forat durant anys en les pròpies dones. Molts bons homes que conec, quan sorgeix el tema, de forma gairebé inconscient, es posen a la defensiva o fan bromes ximpletes. Tot i amb això s’ha avançat molt i és qüestió de temps l’assoliment d’una societat més justa i menys violenta.  Com escriu l’autora:

     Vet aquí el camí: potser fa mil quilòmetres, però la dona que hi camina no està al primer quilòmetre. No sé fins on ha d’arribar, però sé que no va enrere, malgrat tot, i que no camina sola...

Fa anys jo no era ni feminista radical ni catalanista convençuda, crec que m'hi han fet tornar, acabes perdent la innocència, vaja.