La casualitat ha fet que aquests dies, coincidint amb el darrer crim mediàtic perpetrat contra una dona -tot sovint n'hi ha, però en ocasions no són mediàtics- estigués llegint aquest llibre imprescindible, el segon que llegeixo de l'autora. Fa algun temps vaig ressenyar Esperança en la foscor. Podeu llegir-ne el comentari aquí.
Rebecca Solnit (Bridgeport, Connecticut, 1961) és una activista, historiadora i
escriptora nord-americana que ha publicat diferents llibres i articles sobre
medi ambient, art, política i història cultural i que ha treballat a fons en
campanyes diverses a favor dels drets humans, en especial contra la violència
de gènere i per aturar el canvi climàtic. Estic escrivint un article llarg sobre Arundhati Roy i, casualment, veig que van néixer el mateix any, en contextos molt diferents però, ai, amb punts de vista amb grans coincidències. I és que el tema del tracte a la dona té gravetats diverses, segons continents i països, però fins i tot en els més amables resulta que és prou greu com perquè ens hi fiquem a fons i seriosament d'una vegada.
El llibre recull uns quants articles publicats, als quals l’autora ha donat unitat
i un fil conductor, la reflexió sobre com s’ha anat conformant, al llarg de la
història, la diferència entre homes i dones, i com, en l’actualitat, i fins i
tot en les parts del món més suposadament desenvolupades, les dones encara
tenen molts problemes i pateixen agressions de tot tipus. L’autora ens parla
del món, en general, però situa el seu estudi en el cas dels Estats Units.
Malauradament a casa nostra, cada dos per tres, tenim motius suficients com per
constatar que estem molt lluny de què les coses funcionin com caldria.
El llibre
té un títol que pot semblar gairebé irònic i també traspua sentit de l’humor el
primer apartat. L’amfitrió fatxenda d’una festa a la qual assisteix
l’escriptora li recomana un llibre que ha escrit ella mateixa, cosa que l’home
ignora. L’home no escolta, fa el ridícul quan es constata que no ha llegit res
del que recomana, més enllà d’una ressenya, i fins i tot quan es posa en
evidència la relliscada fa l’orni. O sigui, molts homes, sàpiguen o no de què
parlen, volen explicar coses a les
dones i educar-les. El fet és que les bones ressenyes sobre Solnit que he llegit per la xarxa estan escrites, la gran majoria, per dones, i algunes escrites per homes comenten tan sols aquest primer article, com si tot plegat fos anecdòtic. Potser és casualitat o que ja em torno una mica paranoica, no ho sé.
El llibre,
aquests dies, a causa d’una repugnant agressió sexual amb resultat de mort per
a la víctima, m'ha colpit força. Sovint es parla dels problemes a cop
de titular o quan un fet lamentable posa en evidència un problema de gruix: les
violacions, maltractaments i assassinats de dones que es produeixen cada any al
món i que, si bé són diferents en nombre segons països i continents, fins i tot
allà on el nombre és menys alt arriben a xifres d’escàndol. El pitjor és que si no es va a les estadístiques i les xifres tot sembla poc important. L'altre dia la meva filla havia accedit a algunes d'aquestes estadístiques, sobre violacions a casa nostra i, com diem de forma casolana i ximpleta, al·lucinava pepinillos.
Uns casos
són més visibles, d’altres no tant. Si hi ha mort violenta pel mig i violació consumada, el cas té més ressò, és clar. Depèn, com en tantes altres coses, de
l’atenció que li dediquen els mitjans, aquesta visibilitat. A més a més del
maltractament directes hi ha situacions que poden semblar poc rellevants però que
són sistemàtiques, la manca d’atenció que es dedica a la veu de les dones, en
contextos professionals però fins i tot d’oci o familiars, o les subtils estratègies
que endeguen alguns homes amb poder per tal de desacredita-les. Crec que qui més qui menys podria explicar molts casos viscuts, a la feina, a la família i al centre excursionista.
Pel que fa a la
violència que en els darrers anys s’ha etiquetat com de gènere o domèstica, l'etiquetatge fa que es comptabilitzin, sobre tot, els
casos en els quals l’agressor o assassí es la parella o ex parella de la dona
però hi ha un tant per cent alt d’agressions sexuals que no entren en aquesta
classificació. La comparació del nombre de dones mortes per homes, al mon, pren
la seva veritable dimensió quan es compara, per exemple, amb el nombre de morts
a causa de les guerres, les epidèmies o dels desastres naturals. A la pandèmia de la violència
se li cerquen motius que sovint no són els de gènere i incomoda l’evidència de
què el noranta per cent de la violència, en general, la produeixen els homes.
L’autora
referencia casos que li han explicat noies universitàries americanes, sobre agressions
sofertes en el context acadèmic i d’estratègies a considerar a l’hora de fer
esport en solitari o de sortir a passeig en hores considerades perilloses. El
llibre està ple d’exemples reals. Malauradament, tot i que l’autora no hi
entri, la violència contra les dones no s’atura a la tercera edat, al nostre
país hi ha hagut violacions d’àvies, amb maltractament afegit, una de les quals
en una nit de Nadal, en un geriàtric de Sinera, a càrrec d’un cuidador que duia cinc anys
al centre i que semblava normal i
treballador. El pitjor és que molts dels casos de violència contra les
dones es consideren de forma puntual i aïllada quan caldria que sovintegessin
molt més els mapes i gràfics que incidissin en el problema. Existeix un gran nombre de pornografia, per la xarxa, amb imatges de velletes indefenses, no entenc com no es dóna a aquesta especialitat el mateix tractament que al material dirigit a pederastes, la veritats.
L’autora
evoca i comenta escriptores com Virginia Woolf, lúcides i pioneres en molts
aspectes, o Betty Friedam, que va comença a esbossar el problema des del
rerefons i que va haver d’entomar absurdes critiques de tota mena. Ja no n’hi
ha prou amb què les dones accedeixen a l’educació, a càrrecs importants i tot
això, encara cal lluitar per una llibertat de moviment que no estigui
condicionada per coses com ara horaris, espais o formes de vestir. Les
il·lustracions del llibre, amb les quals s’encapçala cada apartat, són
reproduccions en blanc i negre dels impressionants quadres sobre la dona de la
pintora mexicana Ana Teresa Fernández.
Avui s'ha posat en evidència el contingut masclista de molta literatura o dels gèneres musicals actuals però es podria fer un recull de disbarats de tota mena i al llarg de tots els temps, avui ens ho mirem tot amb uns altres ulls. Per exemple, una dona fora de tota sospita, com Joan Baez, cantava sovint allò del preso número nueve, i bé que corejàvem les ànsies venjatives del marit ultratjat. Piaf cantava allò de mon homme, sobre un amant que pega a la dona i aquesta es queda tan a gust.
Dos llibres que fomenten el masoquisme eròtic, Història d'O i això de les ombres de Grey han estat escrits per dones. Per no parlar dels tangos on maten qualsevol adúltera perversa que es fiqui pel mig de la història per a deshonor del pobre noi treballador i enamorat. A sobre, fan el salt, sovint, amb un amic del marit. Malgrat tot el que constato no crec que llegir o cantar coses poc agradables faci que la cosa vagi més enllà de les fantasies personals, hi ha molta gent que va a veure cinema gore o llegeix novel·la negra violenta i no va pel mon assassinant i també hi ha hagut assassins repugnants que eren primmirats i sensibles, en aparença.
Solnit és així
mateix una activista en favor del medi ambient tema que sorgeix en aquest
llibre encara que no en sigui l’eix central. De fet, totes les reivindicacions
van lligades i tenen punts en comú. El seu assoliment, malgrat el molt que s’ha
millorat, va en favor de la humanitat, en general. Un dels apartats el dedica
l’autora al mite de Cassandra, condemnada a dir la veritat però a qui ningú no
creu, un càstig que li va aplicar un déu a causa, precisament... del seu refús
sexual. Un recurs per rebatre les demandes feministes és no creure-les o
titllar les dones de mentideres. Evidentment, hi pot haver casos d’aquest
tipus, denúncies falses o exageracions, però els estudis i les estadístiques
demostren que són poc nombrosos. En tot cas els homes tampoc no han demostrat
ser excessivament fiables, en camps com ara el de la política, per posar un
exemple.
Solnit no
nega pas el fet de què hi hagi molts homes
honestos, defensors dels drets de les dones, de la mateixa manera que hi ha
gent de raça blanca que ha defensat els drets dels negres des dels inicis. Però
això no amaga una realitat en xifres molt preocupant. El pitjor és que els
tòpics, els silencis, les amenaces i els atacs contra l’autoestima femenina han
fet forat durant anys en les pròpies dones. Molts bons homes que conec, quan sorgeix el tema, de forma gairebé inconscient, es posen a la defensiva o fan bromes ximpletes. Tot i amb això s’ha avançat molt i
és qüestió de temps l’assoliment d’una societat més justa i menys
violenta. Com escriu l’autora:
Vet aquí el
camí: potser fa mil quilòmetres, però la dona que hi camina no està al primer
quilòmetre. No sé fins on ha d’arribar, però sé que no va enrere, malgrat tot,
i que no camina sola...
6 comentaris:
No es tracte de perdre la innocència, es tracte de reaccionar contra tanta injusticia i violencia; de moment ho feu les dones. com deia ahir la Fallaràs, els homes estem encara rumiant-ho, tot i que hem avançat bastant.
Salut
La innocència la perds quan te n'adones que les coses no passen 'per casualitat' o que 'sempre ha estat així', dic innocència però més aviat deu ser ignorància. Estic sentint els licopteros que em vigilen, ara mateix. Per cert.
1984 sobre casa teva..JULÍA ¡¡¡¡
I TANT!!!
Cerca de 90.000 mujeres fueron asesinadadas en el mundo durante el año 2017, Júlia. Y la cifra se ha incrementado en 2018. ¿Qué hay detrás de esos números?
Chloé, un mundo complicado y violento, mucho más peligroso para las mujeres, y un problema que hasta hace poco ni se comentaba, por desgracia. Creo que en la agresividad masculina hay un componente biológico ancestral que también explica el tema de la guerra pero se supone que vamos evolucionando. O no?
Publica un comentari a l'entrada