ESPERITS SUPERVIVENTS I LLIBRES PERDUTS

A la biblioteca del barri ha començat un interessant club de lectura al qual m'he apuntat per motius de curiositat i proximitat. La temàtica gira entorn de les relacions entre Mèxic i Barcelona i, en aquest primer cicle, els cinc llibres  triats, un per mes, són Pedro Páramo, Paraules d'Opoton el Vell, Antologia poética de Sor Juana Inés de la Cruz, Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes i Rito de iniciación o Balún Canán, de Rosario Castellanos, l'única autora que no he llegit, de tot el conjunt, que jo recordi, ja que amb els anys em trobo amb oblits d'autories que després, en recuperar algun text, reconec.

De clubs de lectura n'hi ha de molt diferents. De la primera sessió d'aquest n'he sortit molt contenta i satisfeta. El conductor és un jove professor mexicà molt preparat i entès en la matèria, Cristián Cortés i el conjunt de participants, gran majoria de dones, com sol passar, eclèctic i divers. Al conductor l'acompanyava l'Albert Torras, coordinador de la Casa Mèxic. Com que el Cristián Cortés ha explicat un munt de coses sobre el seu país, els girs lingüístics, l'atmosfera i possibles interpretacions del llibre i la seva història i trajectòria literàries, ha quedat reduït el temps dedicat a les intervencions dels participants, cosa molt positiva ja que en determinades trobades d'aquest tipus hi sol haver el petit grupet de persones dedicades a això que vulgarment en diem enrotllar-se i que, no sé si per un defecte de percepció, acostumen a ser més aviat els homes, encara que es trobin en franca minoria.

Fa molt de temps vaig llegir Pedro Páramo, en aquellos años del boom, i em va semblar raret. En recordava poca cosa. L'he tornat a llegir amb una altra visió però continuo sense entrar-hi a fons tot i que en valoro l'alè poètic, el misteri, l'ambigüitat i el que va representar en el seu moment. Una noia hispanoamericana ha dit, amb molta grapa, que semblava un llibre cubista, en el sentit de com trosseja la realitat, si és que hi ha alguna realitat. Malgrat les dificultats òbvies del llibre, és un clàssic al seu país, que es fa llegir a la secundària, aspecte que ha provocat un comentari sobre l'assassinat literari que representen les lectures obligatòries quan no és el moment d'acostar-s'hi. 

S'han fet algunes  pel·lícules sobre Pedro Páramo, totes maldestres, pel que sembla. Per la xarxa es pot veure sencera la de 1967, la primera, on Páramo era John Gavin, per cert. Més enllà de la relació amb el llibre, difícil d'entomar i reflectir, la pel·lícula té la seva gràcia folklòrica i pintoresca. Per la xarxa,  avui, hi ha tones d'articles sobre Rulfo i la seva novel·la, amb aclariments, interpretacions i esquemes sobre les relacions dels personatges. 

En alguns aspectes, els esperits vagarosos que es creuen per aquesta Comala mítica, em recordaven la presència dels difunts a Trinta lumes, la pel·lícula que comentava fa poc. M'he posat a pensar en com internet, aquest núvol eteri, és també una mena de mon mític per on vagaregen els difunts, als quals podem escriure records, comentaris i felicitacions, encara que ja no siguin vius. Molt sovint els blogs i indrets que pertanyien a persones vives no s'esborren, a mi això no em sembla pas de mal gust, tot al contrari. Esdevé una mena d'homenatge no comentat a aquestes persones que vam conèixer, en persona o de forma virtual. També comprem i llegim molts llibres que van escriure gent que ja no és viva i veiem pel·lícules on actors i actrius que avui ja no existeixen riuen, ploren, canten, estimen i ens emocionen. 

Crec que això de la pervivència virtual pot ser un tema literari molt interessant en un futur que potser ja no coneixeré, però vaja, tot plegat és fer literatura-ficció.

Al meu barri hi ha una associació cultural que potencia també els llaços amb Mèxic, la Bibliocinemusiteca, de la qual ja he escrit en alguna ocasió. 

Pel mes que ve recuperaré un altre llibre que vaig llegir fa anys i que recordo molt poc, les Paraules d'Opòton el Vell, de l'enyorat Tísner. No sé què en vaig fer, del meu volum. L'havia comprat en un Club del Llibre en català, un intent de conformar una mena de Círculo de Lectores nostrat. Com tantes bones iniciatives sense fonaments sòlids va estar molt mal organitzat, va acabar malament, deixant de pagar gent que hi treballava i ja ni us explico el malament que funcionaven les trameses. Pitjor, encara, que les trameses del Diari Avui quan n'era subscriptora. Però tinc uns quants bons llibres dels inicis, d'aquella època en la qual tot era més complicat però també més cobejat. Durant un temps, en anys difícils, participava en moltes iniciatives d'aquest tipus per fer país, però amb la bona voluntat i l'esperit muntanyenc no n'hi ha prou, per fer país, com s'ha anat veient. Fa falta fonament, solidesa i seriositat. Malauradament encara anem amarats de retòrica, jo diria que en lloc de perdre'ns l'estètica, en algunes ocasions, ens perd la retòrica i el cofoisme. Puix escriu i ven llibres en català, Déu li do glòria.

Els esperits de tantes iniciatives catalanes esvaïdes i oblidades suren avui pel meu imaginari i conformen una mena de xarxa de relacions complexes i difícils d'entendre, com si formessin part d'una mena de realisme màgic casolà i entranyable.