LITTLE WOMEN, DARRERA VERSIÓ (PER ARA)

Després d'una intensa promoció, i en un dia tan assenyalat com el de Nadal, s'ha estrenat la nova versió de Little Women. Moltes de les grans novel·les del segle XIX s'han fet en cinema i en televisió un munt de vegades i han comptat amb moltes reedicions i amb un munt d'estudis i treballs sobre el seu contingut i la vida dels autors i autores. Com que nosaltres canviem i el món també, aquesta narrativa, que s'ha convertit en clàssica, no pot defugir el pes acumulat al llarg del seu consum per persones de diferents generacions.

En el cas de la famosa novel·la d'Alcott, de fet una veritable sèrie de quatre llibres, tot i que el primer i una part del segon son els més utilitzats en cinema i televisió, ha patit una mena de misoginia, en ocasions subliminal, que l'ha convertit durant dècades en una història per a nenes. El títol original té una part de culpa, això de Mujercitas/Donetes resulta, avui, carrincló. Molts homes que han bescantat aspectes de la història no s'han llegit les novel·les en profunditat ni s'han sentit  tan afectats ni emocionats com les noies de fa, com qui diu, quatre dies. 

Greta Gerwig, la directora d'aquesta versió, ha intentat donar-li una mirada original i potenciar els aspectes feministes avant la lettre del text, així com fer algunes picades d'ullet sobre allò que tothom amb una mica de cultureta sap, o sigui, que Jo March és, idealitzada i amb variacions substancials, un alter ego de l'autora. No sóc capaç d'opinar a fons sobre si se n'ha acabat de sortir. Gerwig recorre amb massa freqüència, pel meu gust, al flash back, i crec que qui no conegui el material literari, cosa que pot passar amb les noves generacions, potser no acabarà de lligar les coses de forma aprofundida.

Les interpretacions son molt bones, però no m'acaben de donar el perfil dels personatges. És clar que jo sóc del temps de la versió de 1949, tendrament acolorida i que ha quedat fixada al meu imaginari, de la mateixa manera que en el de la meva mare havia quedat la versió de principis dels anys trenta, amb un pes pesat com Katherine Hepburn fet el paper de Jo March. Gerwig ha potenciat el paper de la mare, ha humanitzat la tieta rica i ha deixat poc explicat i gairebé en un paper  anecdòtic el pobre senyor Bhaer, mentre que John Brooke sembla un peix sense  suc. Laurie, tot i que Chalamet no m'acaba tampoc de donar el perfil, és l'únic personatge masculí amb vida pròpia, ben mirat. Pel que fa a l'ambientació, és acurada, i palesa l'austeritat familiar ambiental però a mi em va convèncer més la de l'anterior versió, la de Gillian Armstrong.

I és que del llibre se n'han fet un munt de lectures en cinema i televisió, fins i tot a nivell local, però les més conegudes  son la de 1933, la de 1949, la de 1994 i aquesta darrera. Pel que fa a les sèries televisives, en ocasions han volgut canviar l'argument, en allargar-lo de forma lliure i, en tot cas, no han acabat de fer història. L'adolescència d'aquestes quatre  germanetes i el pas, sempre espinós, a la vida adulta, amb la pèrdua prematura d'una de les quatre, té un encant evident i a cadascuna de les quatre versions s'hi troben aspectes encisadors i atractius. No és gens habitual que una narració lligada a la vida familiar d'un grup humà,  en el qual els homes son absolutament secundaris, llevat de Laurie, tingui tant de ressò al llarg del temps, sense que les passions excessives ni els amors tràgics serveixin de ganxo argumental.

La veritable història dels Alcott va ser molt més complicada, atzarosa i rica en matisos. Saoirse Ronan, la Jo del 2019, manifestava, en una entrevista, que no havia volgut tornar a repassar el llibre ni veure versions anteriors, en ficar-se en el paper de Jo March, però que havia llegit  el llibre d'Eve LaPlante, sobre les relacions entre Louise Alcott i la seva mare. LaPlante és descendent d'una branca familiar, la d'un germà de la mare Alcott, i ha escrit llibres interessants sobre el tema i sobre un altre avantpassat, un dels jutges dels judicis de Salem, l'únic que es va penedir dels fets de  forma una mica lucida, amb el pas del temps. Malauradament els llibres de LaPlante no compten amb traduccions a l'abast, encara. 

Fa pocs anys es va reeditar Little Women en una versió suposadament completa, ja que el text canònic havia estat una mica censurat. Això ha passat amb molts llibres, com que els autors o autores ja son morts no poden dir la seva ni fer objeccions a res, tampoc a l'explotació turística d'indrets lligats a la seva biografia, com passa en el cas d'Alcott, les Brontë i tants altres. Louise Alcott va escriure moltes altres coses però no han tingut, ni de bon tros, el ressò de Mujercitas. Em vaig llegir més d'una vegada, de joveneta, tota la història dels March i els seus descendents, i també recordo Ocho primos i Una chica a la antigua. 

Les quatre germanes i el seu entorn restaran per sempre en el nostre imaginari i això fa que qualsevol nova versió sigui acollida amb interès, nostàlgia i curiositat. Avui el paper de la dona, al menys de la dona occidental,  ha fet un tomb importantíssim, i per això cal considerar el context en el qual es van fer les primeres edicions de l'obra d'Alcott i el que representava comptar amb un model literari com aquesta Jo amb empenta, disposada a ser escriptora, refusar un bon partit, i guanyar-se la vida amb l'escriptura. 

La familia Alcott va patir el pes d'un pare amb molt bones idees, unes quantes d'avançades al seu temps, però allò que en diuen un il·luminat, incapaç de fer bullir l'olla i poc disposat a reconèixer el sacrifici de la dona i les filles, tot i que les noies van tenir una educació important, considerant les dèries d'aquells anys. Van fer una vida inestable i gairebé nòmada durant llargues temporades, amb constants canvis d'habitatge i èpoques  en les quals havien de limitar-se  al pa i l'aigua. Una sèrie seriosa i documentada sobre la familia real seria molt interessant. Louise Alcott no es va casar, com Austen, Víctor Català... S'ha especulat força sobre el tema, en tot cas el matrimoni convencional era una mena de trampa, un negoci,  agreujat, per a les dones, amb els perills lligats als nombrosos parts, fins i tot en dones de classes benestants.

La germana que va inspirar el personatge d'Amy va  tenir una vida professional important, com a pintora i il·lustradora, va viatjar i va aconseguir aprendre amb un dels pocs professors que permetien a les dones assistir a classes amb models nus. Es va casar, ja una mica gran, amb un home molt més jove que no pas ella, el mateix, posats a fer comparacions, que la pintora Sofonisba.  Va tenir una filla i, com era malauradament massa habitual, el part li va costar la vida. 

Va il·lustrar una de les primeres edicions del llibre. La filla la va pujar Louise, qui sembla que envejava una mica les possibilitats de la petita,  i després va anar a viure amb el pare, alemany, com el senyor  Bhaer. Aquesta nena, que als nou anys, en morir la tieta, va haver d'anar a viure amb la família del pare, en un context molt diferent i força més encotillat del que havia viscut als Estats Units, va tenir una vida llarga i anònima i va morir l'any 1975, amb més de noranta anys. 

En tot cas, aquesta versió, molt ben interpretada i amb els seus inevitables condicionants, lligats al nostre present, s'ha de veure sense prejudicis, tant si s'ha llegit el text original com si no es així.