QUE SONIN TOTS ELS MÒBILS D'UNA VEGADA!

Les novetats tecnològiques sempre passen, durant la seva existència, una llarga temporada de condemna social fins que arriba un altre estri pecaminós i inquietant. Quan jo era jove l'esca del pecat era la televisió. En l'àmbit educatiu es va escriure i debatre molt sobre el tema: contemplació de la tele per part dels infants, nombre d'actes violents que es consumien i d'altres francesilles de consum pedagògic progressista. 

Com en tants àmbits de la vida social, una cosa és el que es diu i l'altra, allò que es fa o deixa fer a casa. Avui els perills socials rauen en el mòbil, un estri admirable, polivalent, imprescindible, que, com un ganivet de cuina, pot servir per pelar trumfes o per estossinar innocents. O això diuen i escriuen els experts, una espècie avui més nombrosa que els bolets en temps de pluja. Els debats sobre ús del mòbil a escoles i instituts, ara que ja els ordinadors no son objecte de desig metodològic, cada dia en fa escriure de més grosses.

Fa pocs dies una actriu veterana, Lola Herrera, es va empipar molt en escoltar un mòbil durant la representació del clàssic que li ha donat més prestigi, les Cinco horas con Mario. El públic va poder assenyalar la culpable, una senyora gran, qui, avergonyida, va abandonar la sala. No vull treure pes al pecat, però s'exagera molt amb això dels mòbils al teatre, als concerts. Entre els culpables hi ha els qui, com aquesta senyora, s'avergonyeixen i penedeixen i son condemnats al foc etern i l'ostracisme i els que fan la viu-viu i dissimulen, com si l'infractor fos el veí del costat. 

Fa alguns anys, crec que al Romea, ja abans de començar la representació i sense que ningú no hagués pecat, el director de l'obra va endegar una filípica hiperbòlica al respectable, sobre la manca de respecte criminal que representava això de què sonés el mòbil en algun moment. També al Romea, fa anys, Rosa Novell, ja malalta i cega, però amb un sentit de l'humor envejable, va ser qui va avisar la gent, insistint en què apaguéssim els estris del tot i no ens limitéssim a silenciar-los.

Crec que el gremi actoral hauria de tenir més corretxa, i n'hi ha que en tenen, i ironitzen, quan escolten el sorollet indiscret o tossir, un fet natural i de vegades impossible d'atura amb caramels de menta o eucaliptus, molt mal rebut pels purs i que a mi m'ha fet patir en cas d'encostipat o d'una certa al·lèrgia que tinc en els indrets tancats. Una solució seria poder sortir de la sala, però això no és fàcil ja que a llocs com alguns teatres i sales de concert, per poder fer calaix, la gent es troba d'allò més atapeïda i els passadissos son pocs i amb accés difícil, si no tens la sort d'haver pogut seure en un extrem.

A mi hi ha coses que em destorben més que això del mòbil puntual. Per exemple, el soroll i olor de les crispetes, que avui ja son habituals fins i tot als cinemes de culte i versió original. O l'excessiva calefacció o refrigeració, acompanyada, en aquest segon cas, del sorollet dels ventalls de les dames que no en tenen prou amb la fredor convencional i fan bategar els vanos sense manies. Hi ha fets empipadors que no semblen motivar la mateixa condemna. No em queixo mai de res, la veritat, no m'agrada discutir ni fer quedar malament ningú. I, encara més, et pots ensopegar amb algú que rebi malament el teu avís i t'endegui un moc.

Jo crec que hi ha gent que va a cercar infractors, als espectacles, a la cacera dels pecadors, per tal de poder-los renyar. Jo sempre tanco el mòbil però sóc molt despistada i, qui em pot assegurar que algun dia no em passi per alt i em soni en un moment inoportú? Tots som humans i febles. Pel que fa als teatres, avui els actors i actrius estan molt ben acostumats, ja no se sol anar a xiular una obra o a fer soroll per tal de boicotejar-la, com en el passat. Les obres suposadament escandaloses i provocadores no ens fan ni fu ni fa. Al cinema, malgrat tot, els seients acostumen a ser més còmodes, per cert. Però també he escoltat protestes absurdes, una vegada algú va fer callar unes dames xerraires quan encara no havia començat la pel·lícula i feien anuncis, per exemple.

Quan treballava havia dut en molts casos alumnat al teatre, una veritable creu del nostre temps, per al personal dedicat a l'educació obligatòria. Amb els petits no hi havia massa problema, les obres acostumaven a ser adients i ja se sap que les criatures menudes fan barrila. Però la franja adolescent acostuma a ser un calvari i més d'una vegada, davant de la remor i la xerrameca, alguna companyia havia aturat la representació i 'renyat' alumnes i professorat, en ocasions en un to que fregava l'histerisme. Malgrat això, les companyies recorren a jovent escolar i jubilats de centres cívics, que també xerren -xerrem- força, però amb la gent gran no s'hi veuen tant amb cor de renyar, els de la professió teatral. I és que el sector escolar i els casals d'avis i àvies ajuden a mantenir companyies, obres i teatres, és així.

Fa molts anys vaig llegir un article divertidíssim de Fernando Fernán Gómez sobre el tema dels grups escolars d'adolescents al teatre. Raonava sobre el fet de que aquest jovent, encara més en grup, estava per altres coses, més que no pas per escoltar el monòleg de l'Alcalde de Zalamea. Els grups, siguin de gent gran, de criatures, d'adolescents, afavoreixen l'anonimat de la gresca i coses que no fem quan anem d'un en un o de dos en dos queden diluïdes en el conjunt.

Crec que el tema dels mòbils i el teatre no ha estat, encara, aprofitat com caldria pel mateix teatre. Si grups com La Cubana primigènia existissin avui, segurament haurien pensat en una mena de performance en la qual una companyia, en representar una obra seriosa, comencés a sentir mòbils a la sala. Això podria generar tot un seguit de divertides anècdotes i de situacions hilarants, que ja em puc imaginar i que em fan riure tot i que siguin, encara, inexistents. Directors de cinema com el malauradament desaparegut aquests dies, Cuerda, amb afició al surrealisme, també tindrien tema, amb aquesta mena de coses.

Un altre aspecte és el de les fotografies, prohibides en general però que cada dia son més tolerades a causa de la impossibilitat de control. Abans als museus i exposicions et prohibien fer fotos i ara tothom retrata i no sé pas què retraten ni que en fan, de tants retrats. En un espectacle musical divertit que vaig veure fa un temps s'avisava al públic de què podien fer tantes fotos com volguessin i penjar-les a la xarxa, per tal de fer propaganda de l'espectacle.

Quan jo era petita, un indret on els sorolls eren habituals però mal vistos era la missa del diumenge, tothom tossia, les criatures ploraven, coses així. I de vegades els capellans o els devots ortodoxos també s'emprenyaven. En aquesta mena de situacions, com en tantes altres, funcionaria bé allò de què qui sigui lliure de pecat que llenci la primera pedra.  Però la nostra autoestima exagerada fa que pensem que estem lliures de pecat en tot moment. A mi no em passa mai, això, t'asseguren els indignats.

Tinc amigues i amics que condemnen sense dret al perdó això dels mòbils inoportuns però que, si t'acompanyen al cinema, no paren de fer-te comentaris pocasoltes quan no toca. Per això, avui, gairebé m'agrada més anar sola a teatres, concerts, cinemes o museus. En tot cas, si em sona el mòbil o m'agafa la tos, la decisió i la vergonya seran només meves i no afectaran els coneguts de la colla.