MÉS ENLLÀ DEL CONFINAMENT

Amb el tema del virus, el confinament i la resta, el món exterior, que ja era mig bandejat de les nostres dèries, ha quedat definitivament llunyà. Com que els de fora de l'àmbit europeu no podran entrar-hi i, de fet, nosaltres no podem anar ni al barri del costat ni a casa de la tieta, coses greus, guerres oblidades i els pobres refugiats i fugitius de virus més tràgics ja no surten a la tele ni es planteja com i quan els hem d'acollir. L'altre dia parlaven a la tele, com de passada, de les mides, tèbies i apressades, que es prenen amb la gent que dorm al carrer, en 'confinar-los', per posar un altre exemple.

Fa poc vaig escoltar una d'aquelles notícies que potser en d'altres moments hauria provocat més sensacionalisme, una pobre iaia amb alzheimer, molt gran, havia estat violada i apallissada de forma reiterada, en una residència barcelonina. Alguna treballadora va avisar la filla, la qual va posar una càmera per a comprovar el tema. Pot semblar un cas puntual, però no és pas el primer ni serà el darrer. Potser hi ha homes maltractats, a les residències i les llars, però els casos de dones son molt més nombrosos i, a més a més, compten amb l'abús sexual com a lamentable pinyol dels fets. Si alguna dona pensa que envellir l'enretira del perill de violació, està ben equivocada.

Aquestes iaies, així com les prostitutes estossinades de mala manera per mafiosos, en ocasions ni tan sols identificades, no compten en les llistes de violència de gènere però també s'hi podrien incloure i hauria de ser així. El pitjor és que, malgrat que la majoria de personal de les residències és admirable, considerant que la feina és dura i els sous, escassos, i fa el que ha de fer i sovint, més i tot, aquest cas no és pas una excepció. La cura dels vells i velles ha passat, de forma majoritària, a persones nou vingudes, en aquests darrers anys, cosa que també ens hauria de fer pensar en com és que no motiva al jovent de casa, aquesta tasca, amb un mercat laboral quantitativament important.

Ahir em vaig entretenir a espigolar per la xarxa i he trobat molts fets semblants, sobre maltractaments a gent gran, a Catalunya, Espanya i el món mundial, uns quants de relativament recents i tots ben documentats. Les condemnes als maltractadors acostumen a ser ridícules, en general, si no és que han matat algú de forma evident. Per aquests fets no es demana gaire responsabilitat a les autoritats sanitàries, que jo sàpiga. Es castiga els culpables directes i poca cosa més. Les notícies s'interpreten segons el moment en el qual surten als mitjans. Fa anys, quan manava el senyor Pujol, hi va haver el cas d'una residència on es van descobrir unes situacions d'higiene absolutament fastigoses i ens van passejar el seu director emmanillat i hi va haver un gran rebombori, malgrat que amb el temps tot s'oblida.

L'aleshores president Pujol, en ser interpel·lat, va dir, fugint d'estudi, com tenia per costum, que els primers responsables dels  vells ingressats eren els parents. Potser sigui cert, no diré que no, però els parents, fills, nebots i la resta, poden no ser perfectes o tenir problemes diversos, com passa en el cas dels alumnes de l'escola, i no ens podem rentar les mans dels temes fent referència al sentimentalisme filial i les responsabilitats dels altres. Quan la família falla o no pot arribar a tot arreu, en un mon suposadament civilitzat, hi ha d'haver d'altres suports.

El tema de les residències, afegit als casos de maltractament a les llars, ha anat conformant un goteig constant, i en això hi podem incloure públic i privat. Criatures i vells son gent indefensa però, com resulta, potser, natural, els infants ens desvetllen més tendresa i, les seves penes, reaccions més viscerals, tot i que també intermitents, depén del context de noticiari i de la difusió mediàtica.

Alguns assassinats de velletes han passat, al principi, desapercebuts, si el crim no ha estat visiblement violent. Cas de l'infermer d'Olot o d'un assassí santanderí de fa anys. Les víctimes amb demència i molts anys no tenen credibilitat, ni futur en el quan demanar venjança o justícia. Un altre cas escandalós van ser les violacions d'unes quantes senyores molt grans, en una nit de Nadal, per part d'un guillat que feia temps que treballava al centre i semblava normalet. Quants casos hauran passat desapercebuts després de la mort de les víctimes? 

Per una banda ens allarguen la vida fins extrems surrealistes i absurds i, per l'altra, ens obliden quan ja no podem ballar la conga ni consumir el que sigui. En el llibre que comentava ahir es parla molt d'aquest tema, tractaments dolorosos, operacions agressives, quimios llargues, a persones molt grans, que no tenen possibilitats de sobreviure gaire més. L'eutanàsia està bé però no cobrirà tots els supòsits, com tampoc això de les darreres voluntats expressades de forma fefaent en un document. Els sistemes no poden detectar tots els psicòpates guillats, amb possibilitats de fer mal a gent indefensa, els quals potser no ho son sempre ni en tot moment, de guillats. Però, com es fan les revisions, en aquests centres? Tanta cura en vigilar-nos i controlar-nos en mols aspectes de la vida quotidiana i, en canvi, aquest tema, greu, a causa del gran nombre de vells i velles que poblen els nostres països ben peixats, sembla que no inquieti com caldria.

Una meva cosina havia tingut cura de la seva mare, que va morir molt gran i amb moltes complicacions. Però la malalta tenia el cap clar. En canvi el seu pare va desenvolupar un alzheimer complicat, agressiu, no era possible tenir-lo a la llar i va haver de cercar residència. De la primera se'l va endur al cap de poc temps, l'anava a  veure constantment, matí i vespre i va detectar brutícia i deixadesa. Finalment va trobar el lloc adient. Però les residències son cares, en general, i de públiques i més econòmiques n'hi ha poques. La gent com el senyor Pujol, avui ell també, un vell, té possibles per pagar ajudes diverses i residències correctes però aquestes persones son minoria. 

Vull fer constar que no tinc una mania especial al senyor Pujol, fins i tot el vaig votar en alguna ocasió. I considerant com el tracta determinada premsa, en comparació qualitativa i quantativa, pel que fa al volum del guany familiar, amb d'altres, com ara, per posar un exemple recent, la família reial, doncs, mira, qui sigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Però aquella resposta ha quedat gravada en el disc dur de la meva memòria selectiva.

El llibre que comentava ahir parlava de corrupcions mèdiques diverses i sucoses. Tenim tirada a fer la vista grossa amb els nostres o amb nosaltres mateixos i a ser molt crítics amb la resta, sobretot amb els polítics. Però el cert és que la corrupció és un fet en la nostra societat i va de baix a dalt i conforma una mena d'estranya xarxa de connivència general. Qui roba un ou, roba un bou, deien, a casa. Sobretot quan no el roba perquè té gana sinó per estranya cobdicia. 

La gent no vol que sigui dit que es fa vella, però aquests dies ens hem ensopegat amb la trista realitat, els més grans de seixanta, de setanta, de vuitanta, som grup de risc, un grup molt nombrós, estadísticament parlant. I la gran majoria de difunts i difuntes a causa del virus, afegit a d'altres problemes, son d'aquesta edat. Gent gran que s'ha de protegir, diuen ara per la ràdio, tot i que aquesta protecció no sigui sempre igual ni en tot moment, ep.

Aquest tema de les residències i de la indefensió en la qual ens podem trobar en algun moment ens hauria d'empènyer a incidir en coses que no ens agraden o que semblen molt llunyanes. Encara més, ara, tancats a casa, sí o sí, i piconats de forma insistent amb el tema que ens ofega i aclapara per totes bandes. Encara que puguem llegir llibres  de franc, mirar pelis, escoltar música, pintar quadres, parlar pel mòbil o tocar el piano. Quan no hi ha llibertat personal, la resta no és ben bé el mateix, la veritat.