16.1.21

EL SUD PROFUND, CINEMA, LITERATURA I EVOCACIONS

 


A la darrera sessió de cinefòrum de Tot Història vam comentar The Sound and the Fury, la versió que Martin Ritt va fer, l'any 1959, de l'emblemàtica novel·la de Faulkner. És una pel·lícula que té poc a veure amb el llibre original, poc rodona, no es va gosar anar molt més enllà a l'hora de reinventar l'argument original, si és que es pot dir, de forma convencional, que el llibre de Faulkner té argument.

El fòrum va ser una bona excusa per parlar de l'escriptor i del seu complex mon. Admeto que he llegit a Faulkner per imperatiu intel·lectual però que no hi he acabat mai de connectar, com m'ha passat amb d'altres escriptors de categoria. Diuen alguns entesos que els grans textos de Falukner no es poden portar a la pantalla, però jo crec que en cinema es pot fer de tot, depèn del director i de la interpretació que sap fer del text. També depèn del guionista i dels actors i actrius, és clar. Per altra banda, els directors tampoc no poden fer sempre el que volen.

Els anys cinquanta i una petita part dels seixanta van aplegar títols diversos que reflectien el sud dels Estats Units, sovint es tractava de pel·lícules considerades, aleshores, fortes. I això que moltes coses mig s'insinuaven i encara gràcies. La Caddy de la pel·licula de Ritt evoca molt més la Blanche DuBois del Tramvia que no pas el personatge de Faulkner i fins i tot el cartell publicitari de la pel·lícula insinua més del que veurem en realitat. 

Martin Ritt va ser un molt bon director, encara que en aquest cas no l'encertés. No era del sud, cosa que cal tenir en compte, sino novaiorquès. Va ser un professional molt preocupat per la societat i els seus mals, el mon obrer, el racisme i la injustícia, en general, cosa que es reflecteix, d'alguna manera, en una bona part dels seus títols. 



Ritt va ser molt proper al partit comunista, sense arribar a militar-hi, però això va tenir un pes a l'hora de treballar, va tenir problemes i es va haver de dedicar al teatre fins que va passar, de forma relativa, la vergoyosa tempesta de la cacera de bruixes. Abans d'aquest versió ja havia pouat en Faulkner, amb El llarg i càlid estiu, una pel·lícula basada en diferents narracions curtes de l'escriptor, més reeixida que El soroll i la fúria.

El llarg i càlid estiu va comptar amb un Paul Newman jove i esplèndid, en tots els sentits, que va trasbalsar la nostra adolescència. Es va limitar la cruesa dels originals i es van potenciar els trets romàntics. Va comptar amb un gran repartiment, també amb Woodwarth, és clar, que repetiria al Soroll i la fúria amb un paper que no li anava gens be, ja que tenia a prop de trenta anys i havia de representar una adolescent. El soroll i la fúria també té un bon repartiment, però no tan glamourós ni conegut. Sembla que s'havia de comptar am Vivien Leigh i Laurence Olivier però es va haver d'optar per Yul Brinner, a qui van haver de posar pèl al cap, i Margaret Leighton, una molt bona actriu que va morir relativament jove, d'esclerosi múltiple. Alguns personatges masculins de bon veure, d'aquelles pel·lícules, van popularitzar l'atractiu del mascle una mica esventat o desarrelat, amb samarreta sense mànigues i suada. 



Ritt té molts títols excel·lents. Jo, si he de triar, amb quedo amb Hombre, també amb Paul Newman, ja de mitjans dels seixanta, i, sobretot, amb l'esplèndida Els Molly McGuire, amb un Sean Connery i un Richard Harris magnífics, ambdós en estat de gràcia, una pel·lícula encara poc coneguda, em temo, que em va trasbalsar d'allò més la primera vegada que la vaig veure. La van rebatejar com a Odio en las entrañas. I també triaria Norma Rae, ja de finals dels setanta, que potser no es tan rodona com les altres dues però que té molts valors ben intencionats i entranyables i és molt d'un temps jove i esperançat. Sally Field també ha estat una actriu una mica oblidada, en els darrers anys. Ritt en té moltes de bones, és clar, però diuen que la memòria és un bon crític, encara que sigui un crític subjectiu.  


No tinc res a dir amb què en el cinema es canviïn arguments, si les coses es fan be. Buñuel n'ha fet de tots colors i no li han tingut en compte. Un tema recurrent és allò de si el llibre és millor que la pel·lícula, tema absurd, car podem trobar de tot. Hi ha fidelitats literàries que empobreixen el resultat però també fidelitats molt ben resoltes. Hi ha llibres dolents o mediocres que han propiciat grans pel·lícules i a l'inrevés, el mateix pel que fa al teatre on, per cert, es fan moltes coses estranyes amb versions de tota mena d'autors i amb resultats diversos. En tot cas ahir, amb això del cinefòrum, vaig tenir la percepció de què es pensava, per part dels menys iniciats, que Ritt era un director fluixet o de poca volada, i res d'això.


No sempre podem accedir a tota l'obra d'un escriptor, d'un director de cinema, d'un autor teatral, però crec que és important conèixer-ne una mica la trajectòria, més enllà d'una obra en concret. Si ens ensopeguem amb una cosa poc reeixida, ja hem begut oli. Per sort, avui, tenim molts recursos per a informar-nos. Per altra banda, la franja generacional té molt de pes, i resta lligada al nostre imaginari sentimental. Al capdavall vam acabar parlant més de Faulkner i el seu univers, tan especial i complex, que no pas de Ritt i el seu cinema. Per aixo he volgut reivindicar-lo a la meva manera.

4 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Molt em temo que Faulkner, com Joyce, és un d'aquells autors molt citats, però poc llegits. En qualsevol cas, m'afegeixo a la teva reivindicació de Martin Ritt, director amb una única nominació a l'Òscar per "Hud, el más salvaje entre mil" (1963), també protagonitzada per Paul Newman.

Júlia ha dit...

Hud també és una altra bona pel·lícula. I tens raó, hi ha autors mencionats perquè 'queda bé' però poc llegits, cosa que tampoc no m'estranya. Jo admeto que Faulkner em costa molt d'empassar, el mateix que Proust, i que de Joyce, sobretot l'Ulisses, el mateix. També em passa amb llibres d'aquí, com ara alguns de Cabré molt valorats. I jo crec que, així mateix, poc llegits a fons.

Paul Newman, per a la gent de la meva edat, era un 'valor afegit', he, he.

Martin Ritt és, efectivament, un director a reivindicar i recuperar a fons.

Ricard Masferrer ha dit...

Coincideixo amb les teves apreciacions sobre Joyce i Proust. En canvi sóc un incondicional de Jaume Cabré. Després d'escoltar parlar molt sobre Faulkner, tot just estic llegint un segon llibre d'ell i de moment em va agradar molt el primer (Llums d'Agost) i també m'està agradant aquesta segona lectura (El llogaret).
Martin Ritt, és un molt bon director, i Paul Newman, és un intocable.
Ja veus com diu la dita castellana: "sobre gustos no hay nada escrito"

Júlia ha dit...

Ricard, jo cada vegada soc menys incondicional de res ni de ningú, he, he. I, encara més, les coses et poden agradar o no en un moment vital determinat, nosaltres també canvíem de gustos, sabem més coses, el temps passa i en canvia la visió... Per això cada vegada m'agrada menys 'recomanar i que em recomanin', puc dir tan sols si el que sigui m'ha agradat o no i, encara més, 'en un moment determinat'.

Al llarg del temps t'adones com moltes valoracions artístiques i literàries pugen i baixen, com la borsa. Hi ha hagut actors molt millors que Newman, per cert, però la presència també pesa. En actor que m'agradava era Brando i ara, per exemple, el trobo sovint histriònic i passat de voltes.

Tot es relatiu, subjectiu i temporal, què hi farem. Les modes també tenen el seu pes ens agradi o no. I les promocions.

El llogarret és un dels textos en què s'inspira 'El llarg i càlid estiu', per cert. O això em sembla.