24.5.21

MIRAR ENRERE SENSE IRA, RESSENTIMENT NI INGENUÏTAT

 


Gràcies al meu germà he llegit aquest llibre extraordinari i interessant per diferents conceptes, Vásquez és avui l'escriptor més reconegut al seu país i un dels més importants en l'àmbit de la llengua castellana. L'autor, colombià, amb una llarga i sòlida carrera com a escriptor i traductor i amb un immens gruix intel·lectual al darrere, malgrat ser relativament jove, aquí fa ficció de la realitat i en una nota al final del llibre recupera el sentit etimològic de 'ficció', que fa referència a 'modelar'.

Com ell mateix explica, és aquest un llibre de ficció, entenent la paraula en un sentit molt ampli i polièdric, una novel·la, però tot el que explica és real. Jo tinc alguns prejudicis sobre això de fer servir la realitat per a la narrativa, sobretot perquè m'he ensopegat amb llibres que inventen i especulen massa i que sovint, i aquest és el problema, no tenen la volada literària que caldria. Per aquests prejudicis vaig canviar els noms i alguns fets en el meu darrer llibre, però m'he adonat de què tot es pot fer si es fa bé i amb respecte i responsabilitat. I amb una certa grapa a l'hora d'escriure, evidentment.

Vásquez ens explica la història de la família Cabrera, sobretot a partir de la de Sergio Cabrera, reconegut cineasta colombiá, tot i que en el llibre hi tenen molt d'espai el seu pare, la seva mare i la seva germana. La vida d'aquesta família semblaria mentida si no fos veritat i si l'autor s'hagués inventat els fets potser trobaríem que té un excés d'imaginació. Descriure la complexitat de la trajectòria d'aquesta família, al llarg dels darrers cinquanta anys d'història del mon, va molt més enllà del tema familiar. Comunistes convençuts, el seu itinerari s'inicia amb la fugida d'Espanya a causa de l Guerra Civil, continua amb l'exili i amb una anada a la Xina de Mao en la qual els dos fills adolescents s'educaran i lluitaran, mentre els pares tornen a Colombià per fer la revolucio. El retorn a Colòmbia, uns anys després, dels dos joves, els implicarà a fons en la guerrilla colombiana, i, després d'haver-se jugat la vida en aquell context, encara no superat del tot, triaran recueperar una existència més o menys convencional, d'una relativa normalitat.

Sergio Cabrera, que també ha treballat i viscut a Espanya, va venir a Barcelona el 2016, amb motiu d'una retrospectiva del seu cinema. La seva obra més coneguda aquí és La estrategia del caracol, que potser molts recordem i on hi té un paper el seu pare, home de cinema, amb qui va tenir una relació complexa, al capdavall, i que va morir molt gran, precisament durant l'estada del fill a Barcelona, una ciutat que té un cert pes en la narració. 

Per la xarxa es poden trobar entrevistes a l'autor del llibre, i als germans Cabrera, que han valorat i acceptat un llibre que explica realitats incòmodes, moltes de les quals lligades als miratges revolucionaris violents, amb la lluita armada com a improbable solució de les injustícies. L'esquerra no sempre és tan valenta, a l'hora de reconèixer les febleses i els errors o la fe cega a la qual van abocar, sobretot als joves, les ideologies revolucionàries, encara tan mitificades en molts àmbits. L'autor té la gran virtut de no jutjar, explica els fets, les circumstàncies, les motivacions, això tampoc és gaire habitual en els narradors d'idees progressistes, es fa molta mala literatura en l'intent de justificar fets i ideologies i això acaba per perjudicar les narracions.

Impressiona veure alguns dels protagonistes del llibre en el present, explicant la gestació d'aquesta novel·la, les converses amb l'autor, la generositat amb la qual li van facilitar documentacio, fotografies, la seva evolucio personal... S'ha dit de Vásquez que és el millor autor colombià després de García Márquez, tot i que la seva prosa no tingui en aquest cas absolutament res de realisme màgic, més aviat tot el contrari. 

3 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Molt interessant: em recorda al que va fer Javier Cercas a "Soldados de Salamina".

Júlia ha dit...

De fet Cercas és amic de l'autor i conegut del cineasta però, segons la meva opinió, res a veure, el llibre de Cercas no em va fer gens el pes, no es poden comparar i hi ha molta especulació en el de Cercas, precisament la meva família paterna vivia a prop del Collell, on se situa una part del llibre, de forma força maldestra, per cert. Aquí, a més, el protagonista principal s'ha implicat en la narració i ha expresssa la seva opinió. Precisament el llibre de Cercas ha contribuït a la meva desconfiança vers els llibres que incideixen en la realitat i, a banda d'això, i, ja dic, és opinió meva, literàriament aquest és molt més superior. Si més endavant el llegeixes ja em diràs el què. Potser també tinc mania a Cercas, he, he, no ho negaré pas.

ncj... ha tornat! ha dit...

Jo de llibres d'aquests ("sud-americans" i de guerra em vaig llegir ara deu fer tres anys "Cien años de Soledad". Tot un assoliment una mena de 'fita', -que deia l'altre dia-una fita per mi!

També i per l'estil, hi havia un llibre de Eduardo Mendoza... no sé si abans o després que el nomenessin "Premio Cervantes" havia ja llegit el llibre de G.García Márquez. Però amb l'embranzida de la notícia, -per bé que ès cert que llegir la primera part de "La Ciudad de los Prodigios" supera a la pel·lícula del 1999 (que es basa només en el 1r terç del llibre) (més que res perqué, vaig trobar que el llibre continuava com un desvarío, de 150 pp que quedaven encara i la inefable desilusió (que deia un bon amic (en Xavier Horta); a partir d'allà; feia molt més creïble que li posin a BCN una bomba al descapotable (a Onofre Bouvila) que no pas tots els cuentos xinos (o xinesos) que explica després Mandoza i que el fan a més de "animalada": infumables.

Doncs això que encara hi havia un altre llibre de Mendoza... -jo vaig pensar que devia haver escrit quelcom de "valor" em vaig trobar així curtet i a una biblioteca (de la UPC) una altra animalada (el cas era 'no més de 200pp.') que ja ni recordo (sé que es feia un fart el protagonista, el Sr. Gurb (ai! que us desvel·lo la trama:
(no es tracta doncs de Gurb de la Plana (diuen el segon terme municipal més gros de Espanya (el primer és a Extremadura... això és el que diuen.

Doncs Gurb és un esxtraterrestre que s'afarta de xurros i de fregiduries.

En aquest humil (sentit meu d'ara) (Això és el que passa quan es llegeixen llibres!"... ('que ho desmitifiquen tot!') i et porten, com deia el Dr ALfons Pérez (et porten per otros derroteros"...