RONDALLES ACTUALITZADES I ROBOTS DE BON VEURE

 

Ahir, divendres, al cinefòrum virtual de Tot Història vam parlar a l'entorn de la pel·lícula Ex Machina (2014). No havia vist abans la pel·lícula i, en ocasions, crec que això pot ser un avantatge, com en el cas dels llibres. També vaig intentar, cosa difícil avui, no llegir res sobre ella fins no haver-la vist. Tot ens condiciona, al capdavall, i cada dia costa més acostar-te a l'art, la literatura o el que sigui de forma lliure del tot i intel·lectualment virginal.

Ex Machina s'ha definit, en general, com a thiller psicològic de ciència-ficció. El seu director és Alex Garland, escriptor i guionista que es va estrenar com a director de cinema amb aquesta historia. De forma molt resumida se suposa que ens explica la història d'un jove programador brillant, convidat per l'executiu en cap de la seva empresa a viatjar a la llunyana i solitària casa d'aquest per realitzar un Test de Turing a un robot humanoide. La prova, proposada el 1950 per aquest matemàtic, que els ignorants en aquests temes hem conegut gràcies al cinema, rau en com arribar a esbrinar si una màquina té un comportament intel·ligent i pot pensar.

La ciència-ficció és un camp molt extens que permet dolls d'especulació i imaginació. En aquest gènere, que té les seves devocions, tant en literatura com en cinema, hi podem trobar coses molt diferents, sovint relacionades amb un futur més o menys previsible que, de fet, reflecteix gairebé sempre les nostres pors col·lectives i individuals del present. Hi ha persones que han escrit ciència-ficció a partir de coneixements seriosos sobre el camp de la ciència i d'altres que han escrit llibres remarcables sense necessitat de tenir aquests coneixements. Les utopies i les distopies s'han adscrit al gènere, no sempre de forma prou raonada, de la mateixa manera que hi ha qui t'assegura que, per exemple, Crim i càstig, és novel·la negra. I és que les etiquetes sembla que ajuden a vendre, tot i que de vegades fan un efecte contrari i no desitjat.

Ex Machina és una història que es presta al debat, ja recurrent, a l'entorn de la intel·ligència artificial, la consciència, la rebel·lió del robot enfront del seu creador, i un munt de temes que suren per la pel·lícula. Compta amb un repartiment limitat però brillant i efectiu, Domhnall Gleeson, Alicia Vikander, Oscar Isaac i Sonoya Mizuno en un paper menor, però rellevant. Tots i totes estan molt bé, segons la meva subjectiva opinió. Opinar sobre la versemblança de la història em sembla inútil, i també m'ho sembla intentar especular sobre la intel·ligència i consciència de les màquines i els robots. 

La narració beu en moltes fonts, en la tradició més ancestral, al capdavall el déu tradicional cristià fa homes, perquè es deu avorrir, i àngels que se li rebel·len, se li enfronten, i fins i tot el voldran matar. Té elements de rondalla de por que evoquen Els tres pèls del dimoni o Barba Blava. I en alguns casos fa pensar en pel·licules de culte, com ara La huella, original i remake, amb dos homes d'edat diferent immergits en un estrany joc amb previst final tràgic i, en els dos casos, en una mansió claustrofòbica, rareta i solitària, que també ens pot recordar la de Parásitos o la de Rebeca. El sistema electrònic que permet observar el que sigui evoca el Gran Germà, fins i tot en les seves derivacions frívoles televisives. I podem entrar, així mateix, en el tema de Frankestein o fins i tot en allò d'Hildegard i la seva mare abusiva. Això de l'aparença humana que, a sota, no és res més que un conjunt de connexions o, com a V, un llangardaix terrible es, així mateix, un tema molt ben aprofitat. 

El director ha tingut molta grapa a l'hora d'aconseguir que amb pocs decorats, poca gent i poca acció tot mostri la seva coherència, que no vol dir versemblança. Algunes veus feministes han incidit en això de què el savi bevedor, masclista, esportista i, potser, guillat, però no pas més que molta gent de pes, tan sols faci senyores, senyores joves i de bon veure. Pero, al capdavall, en el mon típic masculí ja fa anys que existeixen les nines inflables i coses més estranyes. I, al capdavall, aquesta roboteta de bon veure, gairebé angelical, acabarà per alliberar-se dels senyors i de l'espai i guillarà, amb talons de pam i mig i vestida de noia elegant, amb faldilleta, en un interessant final molt obert, que provoca més especulacions i força derivacions teòriques a l'hora de debats distrets i profunds.

Sobre la pel·lícula, amb força premis i reconeixements, es pot llegir i escoltar de tot. Té la seva màgia perversa i és lògic que existeixin opinions per a tot els gustos. O que s'ironitzi sobre qui, per exemple, neteja una casa tan gran i complexa. És  clar que la intel·ligència artificial pot fer de tot però, normalment, no s'entra a fons en temes domèstics ni quotidians, en aquestes històries. A nivell personal i des de la meva ignorància irreversible no crec pas que les màquines arribin a tenir consciència ni intel·ligència, al menys com hem entès, fins ara, aquests dos conceptes tan fràgils i relliscosos. I és que hi ha humans -i humanes, no discriminarem- que no tenen o no semblen tenir ni una cosa ni l'altra.