CINE PER A UNA TARDA NADALENCA: WEST SIDE STORY, 2021

 

Malgrat haver renunciat al dinar nadalenc familiar i tradicional, per raons ben conegudes, per la tarda si que vaig apuntar-me, amb la meva cunyada, el meu fill i els meus nebots, a anar al cinema, una altra tradició recurrent. En aquest cas vam anar a veure el West Side Story 2021, una pel·lícula esperada, temuda i de la qual es poden llegir comentaris per a tots els gustos, malgrat que la gran majoria son positius.

Per als qui ja som grandets la pel·lícula dels primers seixanta té molta mitologia afegida. L'època era una altra i nosaltres, uns adolescents entusiastes descobrint el mon. Era apta per a més grans de setze anys, jo i l'amiga amb la qual hi vaig anar, en una d'aquelles matinals econòmiques d'aleshores, no els teníem encara però, en aquella ocasió no ens van demanar el carnet d'identitat, cosa que podia passar de tant en tant. Després he vist la pel·licula en moltes ocasions, sobretot per la televisió i, com la gran majoria de gent, em sé moltes de les seves cançons, fins i tot en la versió catalana de l'enyorat Salvador Escamilla i lletres de Josep Maria Andreu.

Comparar aquella pel·lícula amb la nova, tot i que inevitable, és absurd. Hi ha persones de la meva generació que troben un sacrilegi l'intent, reeixit, pel meu gust, de Spielberg. De moltes pel·lícules en trobem versions diverses, de remakes n'hi ha de tota mena, millors i pitjors que els originals, com passa amb les segones parts, no és cert que mai no hagin estat bones. Els nois del meu temps es van enamorar de Natalie Wood i, en general, les noies preferíem Chakiris a Beymer. El nom de Maria, que havia anat de baixa, es va tornar a posar de moda.

Tot i que Spielberg ha innovat i recreat ha estat fidel, en general, a la pel·lícula antiga i al musical de Broadway. Una altra cosa hauria estat voler fer canvis més profunds, com es fan en ocasions al teatre, a l'òpera, quan els soldats medievals es transfomen en hitlerians, extraterrestres o coses així. O voler fer una actualització mentalitzadora amb, per exemple, catalans i nou vinguts de qui sap on. Com que havia llegit que s'entomava un discurs social més evident temia ensopegar-me amb alguna inquietant proposta reinvidicativa però res d'això. Hi ha al·lusions a la gentrificació, els carrers potser son més bruts i el tema racista o com en vulguem dir, una mica més evident.

Però, segons la meva percepció, els canvis suren en detalls diferents, ens donen més pistes sobre alguns personatges, sense excessos i focalitzen el tema, més aviat, en els hispans, que parlen en castellà no subtitolat i son més autèntics. La humanitat continua amb la tendència a barallar-se i conrear els prejudicis enfront dels altres i la història de Romeu i Julieta admet un munt de lectures i reinvencions i ja sabem que acaba malament. 

Com que, Txekhov díxit, tan sols podem valorar l'art segons ens agradi o no i, fins i tot cal comprendre que no som del tot lliures en opinar, car les opinions dels suposats experts ens afecten i condicionen, diré que a mi m'ha agradat molt i comparar amb la versió anterior seria inútil, com ara allò tan tòpic de comparar llibre i pel·lícula. Aquí els actors i actrius canten ells, per cert, un mèrit afegit. L'enamorament sobtat de la parella, tot i que més realista que en aquella trobada entre boires romàntiques, continua, pel meu gust, esdevenint una mica carrincló però, vaja, així son les històries amoroses eternes. 

Emociona recuperar Rita Moreno, aqui preciosa velleta botiguera de caràcter, qui, en la versió anterior, robava moltes escenes als protagonistes, cosa que aquí també fa Ariana DeBose, l'Anita 2021, que brilla en el conjunt, malgrat que, en general, tots els actors estan molt bé. La violència és més explícita, així com el mal rotllo d'un jovent que tan sols troba sentit a la vida en les baralles i els enfrontaments. S'ha potenciat la figura del pobre i tràgic Chino que, en la versio anterior era, gairebé, un figurant. I el noi, Toni,  té les seves ombres i no és ben bé un angelet, més aviat un gat escaldat amb bones intencions. Els fragments de ball, les coreografies, extraordinàries, modernes i clàssiques a la vegada, són impressionants en molts moments. 

Encara es podia haver potenciat més la sensació, molt evident al principi, de mon en procés de desaparició, els barris pobres acabaran per ser barris de rics i els supervivents de la pobresa esdevindran gent més o menys ben situada o marginats irreversibles. Tot canvia i canviarà, ens agradi o no. Nosaltres, encara més. També crec que aquell esplèndid inici del West Side Story de 1961, és insuperable, pel meu gust. Però la meva visió i els meus sentiments, aleshores, així com el pes que tenia el cinema en les nostres vides, és, actualment, molt diferent. Crec que a la gent jove que conec li ha agradat força, de moment. I, pel que fa als vells o majors, és difícil no barrejar records, emocions, sociologia i crítica cinematogràfica, ja ho feia la meva mare que no trobava res tan bo com el que havia vist quan era joveneta, per molt que haguessin acolorit els remakes. I, aleshores, hi havia el pes, per a aquella generació, del temps misteriós i enyorat d'abans de la guerra. 

Hi havia gent, al Renoir, però no era ple, cosa estranya en un vespre nadalenc, al capdavall han aconseguit, qui sap si amb raó, esporuguir-nos. Al menys que ens permetin anar al cinema, de moment. 

AQUELLS PRIMERS AMORS TRÀGICS DE LA MARIETA I EN TONET

 

Hi ha pel·lícules, i potser, en el passat, hi havia sarsueles, òperes i obres de teatre, que van molt més enllà de la seva qualitat objectiva, tot i que ja no crec gaire en objectivitats qualitatives. Tot és, afortunadament, temporal i subjectiu. El Tenorio, durant anys, va ser molt més que una obra de teatre delirant, va ser el símbol de la festa de Tots Sants, va generar divertides paròdies i va anar molt més enllà del senyor Zorrilla qui, per cert, té coses de molta més volada.

No recordo què feia quan va morir Kennedy però sí que recordo la primera vegada que vaig veure West Side Story. Un amic de la feina, d'un centre excursionista, m'havia convidat a anar a una sortida cultural a Arenys. Amb una amigueta ens vam acostar on s'havia quedat, amb la intenció d'anar a la sortida, de lluny vam veure la gent que s'esperava i tothom ens va semblar molt gran. Quan tens quinze anys els de vint-i-pocs semblen vells, què hi farem. Ens ho vam deixar córrer i ens vam acostar a l'Aribau, no teníem encara l'edat convenient, que eren setze anys, en ocasions demanaven el carnet i tot, als cinemes d'estrena, en aquells anys reprimits. Però ens van deixar entrar a la matinal del diumenge, sense problemes, i ens vam sentir unes vividores. Ens vam fer un tip de plorar i vam gaudir a dojo. 

Després he vist la pel·lícula moltes vegades, la gran majoria per la tele. Per la tele tot perd pistonada, és clar. I el temps tampoc no passa en debades. Aquest dissabte la tornaven a passar en algun canal, la vaig mirar amb la meva neta, que té vuit anys tirant a nou i que, com és lògic, no l'havia vista mai. Li va agradar molt tot i que em va dir que no entenia les ganes de barallar-se que tenien aquella colla de noiets. Ja la vaig avisar de què no acabava gaire bé per tal que no tigués un disgust. Entre alguns comentaris pragmàtics em va dir que la noia era molt jove i que potser trobaria un altre xicot, amb el pas del temps.

Després vaig cercar per la xarxa les versions en català de les cançons, que va fer Salvador Escamilla, encisadores i entranyables, traduïdes i adaptades pel gran poeta, avui una mica oblidat, que va ser Josep Maria Andreu.  En aquella pel·lícula i en moltes altres els actors i actrius eren doblats quan cantaven. A Natalie Wood la va doblar Mirna Nixon, que doblava gairebé totes les veus femenines en els musicals cinematogràfics i que sovint no sortia ni als títols de crèdit, en aquells anys. L'origen de la peli estava en un musical d'èxit, de fet és una de tantes revisitacions de Romeu i Julieta i segurament l'obra de Shakespeare ja era un remake d'alguna història més antiga. 

Vaig mirar per la xarxa què n'havia estat, dels actors i les actrius. Menys la pobre Wood, que es va ofegar ben jove, en circumstàncies estranyes, la resta han arribat a vells i han anat fent i treballant. I això malgrat una mena de llegenda sobre la maledicció que l'èxit de la pel·licula havia escampat sobre el repartiment. Aquell èxit va ser un pes feixuc, és clar, sol passar, això. Però Beymer, Shakiris, Tamblyn, Rita Moreno, ho van superar a còpia de professionalitat coratjosa. Tenen més de noranta anys, tots ells, si fa no fa. Rita Moreno fa un paper de lluïment a la nova versió, que veurem aviat.

Per bo que sigui el remake segur que als qui ja som vellets no ens agradarà mai tant com 'aquella' dels seixanta. Però això no depèn de grapes ni qualitats, nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos. El mon ha canviat i nosaltres, encara més. Això ja li passava a la meva mare amb moltes noves versions de cinema que, potser, també tenien ja l'origen en el cinema mut dels seus pares o el teatre oblidat. Entre les moments d'emoció cinèfila viscuts al llarg dels anys un dels més recordats, per mi, és aquell inici de la pel·lícula, amb la càmera que mira la ciutat en conjunt, des del cel, i es va acostant als barris marginals i als nois desafavorits i tirant a violents que es veu que, en aquella època, ja existien, fins i tot a Amèrica. 

El pitjor és que vam sortir del cinema convençudes de què el noi de la nostra vida el trobaríem com la Maria, de cop i volta, i que tan sols en mirar-nos ja sabríem que allò era l'amor etern, malgrat que no haguéssim intercanviat encara ni quatre paraules.