REDESCUBRINT ELS GERMANS ÁLVAREZ QUINTERO

 

Joaquín Álvarez Quintero, per Ramon Casas

AUTORRETRATO

Fuimos... entre espigas y olivares:

el uno esperó al otro en la lactancia,

y en el primer pinito de la infancia

ya escribimos comedias y cantares

Después... libros, y novias y billares

(memorias que ilumina la distancia!)

luego... una juventud cuya fragancia

envenenan agobios y pesares.

Fuimos... cuanto hay que ser: covachuelistas,

estudiantes, "diablillos", editores,

críticos, "pintamonos", retratistas...

Y hoy, como ayer, sencillos escritores

que siguen, a la luz de sus conquistas,

sembrando sueños por que nazcan flores.

El darrer programa de la serie 'Imprescindibles' està dedicat als germans Álvarez Quintero. El documental en fa una reivindicació necessaria i justa, viatja per la seva vida i compta amb diferents entrevistes a gent de la cultura. Per cert, crec que no hi surt cap català. Els prejudicis culturals del país obliden que el seu teatre, cinema, sarsueles, poemes, van ser molt populars també pels nostres verals. Una estratègia per esborrar del mapa allò que incomoda és no parlar-me, fer com si no existís ni hagués existit.

Recordo una novel·la de Néstor Lujan, 'La Rambla fa baixada', en la qual, quan algú parla del catalanisme vigent, algú li amolla una reflexió realista, fent-li veure que els espectacles teatrals i cinematogràfics de Barcelona i rodalies compten amb un gruix evident d'obres amb temàtica hispànica, andalusa, més aviat. Els Álvarez Quintero no son tan sols els testimonis d'un passat ranci, tenien un sentit de l'humor interessant, una gran capacitat per copsar l'essència de la condició humana i, si les seves obres es portessin a l'escena, fetes amb grapa, cosa difícil a casa nostra, segurament que gaudirien del seguiment del públic més popular. 'Morena Clara' va ser una pel·lícula de molt èxit... als dos bàndols de la guerra civil.

La dictadura franquista va instrumentalitzar aquell teatre i moltes coses més, fins i tot he sentit a gent que identificava coses com la sardana o la sarsuela amb el franquisme. En el seu temps els Álvarez Quintero també van rebre pals diversos, Valle Inclán va arribar a dir que calia 'afusellar-los'. Segurament ho deia de forma metafòrica però van estar a punt de ser-ho, si no haguessin comptat amb l'ajuda d'un personatge emblemàtic, l'anarquista Melchor Rodríguez, que els va protegir. Malauradament gent com el pobre Muñoz Seca no van tenir tanta sort.

El teatre dels Álvarez Quintero és costumista, fa servir un andalús popular, que avui pot sobtar, però que segurament era 'el que es parlava'. La figura de la dona hi és molt present, sempre en un sentit positiu. Van escriure lletres per a sarsueles i fins i tot per alguna òpera, com ara 'Becqueriana', la música de la qual va ser obra també d'una dona, Maria Rodrigo, qui després de la guerra es va exiliar i avui està força oblidada. 

Segurament entre les més de dues-centes obres de teatre dels germans en podem trobar de molt diverses, millors, pitjors... Tenen poemes molt bonics, equiparables als d'altres autors més valorats. Entre els prejudicis que els han menystingut crec que també compta el fet d'haver tingut èxit. A casa nostra han patit aquest menyspreu interessat gent com Folch i Torres i el mateix Sagarra. Malgrat que a Catalunya sempre hi hagi hagut afició al flamenc aquesta afició es vol limitar a coses suposadament 'de categoria' però que Manolo Escobar omplís a vessar algun teatre del Paral·lel, ja no feia tanta gràcia. Actualment 'Mortadelo y Filemón' estan prou reivindicats però recordo que durant la meva joventut els tebeos populars no eren gens valorats per la 'cultureta' que promocionava el 'Cavall Fort' amb allò de què era un exemple de respecte per als nois i noies que el llegien. I no li trec mèrit, jo en vaig ser suscriptora durant anys.

Els germans van estar molt units, Joaquín va arribar a casar-se però la cosa no va anar bé, tot ho van fer junts. La detenció i la situació viscuda durant la guerra, quan ells eren pacífics i bonhomiosos, els va trasbalsar, Serafín va morir l'any 1938, poc després de sortir de la presó. Havia manifestat que volia una creu damunt del taüt i, gràcies a Melchor Rodríguez, la va tenir, malgrat el risc que allò representava en aquell moment i en un Madrid molt complicat. El seu enterrament va ser multitudinari.

El germà va continuar escrivint i firmant per tots dos. Va morir l'any 1944. El poeta Cernuda, en una ocasió, havia anat amb una colleta a veure unes obres dels germans, per fer barrila, i al final es va haver de treure el barret davant de la bona estructuració teatral i  les seves evidents virtus. Margarida Xirgu va representar sense complexos diferents obres dels germans Álvarez Quintero.

Qui tingui interès pot esbrinar per la xarxa i, encara millor, mirar sense pressa i, si pot ser, sense prejudicis, el programa mencionat. La sèrie Imprescindibles és del bo i millor de la televisió hispànica, el nom li escau d'allò més. 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Germans_%C3%81lvarez_Quintero

https://www.rtve.es/play/videos/imprescindibles/imprescindibles-alvarez-quintero-sembrando-suenos/16511065/

https://es.wikipedia.org/wiki/Melchor_Rodr%C3%ADguez_Garc%C3%ADa

https://es.wikipedia.org/wiki/Mar%C3%ADa_Rodrigo