Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Andalusia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Andalusia. Mostrar tots els missatges

12.3.22

LA PELL CREMADA DELS PALETES POBRES

 


I encara més
si us deia l’ofici de paleta:
de paleta que en sap
i basteix aixoplucs.
El mateix fan un porxo com una xemeneia
-si ho volen
sense escales
pugen al capdamunt;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
-els finestrals que esguarden tota la serralada,
i els capitells
i els sòcols
i les voltes de punt...
Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d’un tancar i obrir d’ulls!

Salvay Papasseit, 'Els oficis', fragment


Aquest divendres, al CineFòrum de Tot Història, vam comentar l'emblemàtica pel·lícula La piel quemada, del director Josep Maria Forn, qui va morir tot just l'octubre de l'any passat. He escrit sobre el director i la pel·lícula en diferents ocasions, l'any 2016 van restaurar-la i ara es pot gaudir en un blanc i negre excel·lent. L'amic de molt anys de blog i tertúlies d'història, Toni Serra, va dir més o menys el que jo pensava, que la pel·lícula, per a nosaltres, la gent que era jove en el moment de la seva estrena, és un mite. 

Em va sorprendre comprovar que molta gent no la recordava o no l'havia vist mai, i no tan sols gent més jove sinó també de la meva generació. La pel·lícula s'ha passat més d'una vegada per televisió, a BTV, al segon canal. En tot cas, al contrari del que em passa en ocasions, em va agradar tant o més que les altres vegades. La gent del meu temps hi pot veure i reconèixer detalls, fets i personatges que, per als de més endavant, poden quedar ignorats o llegir-se d'una altra manera.


La pel·lícula explica la darrera nit que José, un paleta andalús que treballa a Lloret de Mar, en unes obres, passa sense la dona i els fills, que han d'arribar en tren, amb un germà seu, l'endemà, des del seu poble andalús. És, doncs, un viatge sentimental, sociològic, gairebé documental, i també un viatge interior dels personatges, que en una sèrie de flashos ens ofereixen records del seu poble, del seu casament, de la situació de misèria que vivien i del trasbals que, per als homes joves, representava l'enfrontament amb aquella Catalunya i aquell turisme d'aleshores.

A banda de la història, molt reeixida, cinematogràficament és un monument, pel meu gust. I també una panoràmica documental per l'Espanya de l'època, és clar. Forn va tenir la idea en contemplar, amb ulls d'artista, el contrast entre el turisme del moment i uns paletes que treballaven a ple sol, a les moltes obres que van anar sorgint com bolets a tot arreu. L'any 1965 el director ja havia fet un primer intent, que no va reeixir, i que havia de comptar amb uns intèrprets una mica diferents. En tot cas el quadre actoral és de categoria, Iranzo, un gran actor que no va tenir, després, grans oportunitats de fer protagonistes de tant de pes, resulta excel·lent en el seu paper, i Marta May, a qui va passar una mica el mateix, es capaç d'expressar, gairebé sense paraules, els seus temors, els seus desitjos i els seus sentiments més pregons. Un munt de secundaris molt interessant interpreten els companys de feina de José, els familiars, els passavolants. Hi trobem moments entranyables, Escamilla cantant una tonada molt en la línia de la Nova Cançó, en un capvespre costaner, o Jaume Picas amollant un rotllo filosòfic pedant, tipus Woody Allen, a una noia jove i atenta. O la gran Gina Baró, avui poc recordada, fent un extraordinari ball africà en aquells espectacles estiuencs d'aleshores.



Noies en bikini, turistes alliberades sexualment, aquells paletes que et deien tot tipus de barbaritats quan passaves per sota d'una obra, discursos morals religiosos i autoritarisme patern, els prejudicis de la societat catalana de classe mitjana, però també baixa, davant dels costums dels nou vinguts... Com en algunes darreres produccions interessants sentim parlar català, de forma gairebé subliminal, però evident. Recordem allò de quan es pagaven els punts i assistim a la forma de treballar del peonatge d'aleshores, sense gaire mides de protecció. Els paletes d'avui continuen sent 'de fora' però vull pensar que les condicions laborals han millorat, com ha millorat la situació de la dona i les condicions de vida, tot i que em sembla que sovint no volem veure allò que no ens convé i que trobaríem moltes variables poc agradables als nostres bonismes d'estar per casa. 

Forn va tenir després problemes diversos, els de més gruix amb la versió de M'enterro en els fonaments, el famós llibre de Manuel de Pedrolo. Crec que Companys, amb les seves limitacions, és avui una pel·lícula que encara emociona. En canvi amb El coronel Macià no se'n va sortir tan bé. Les seves filles continuen en el mon de la producció cinematogràfica. El conjunt de la seva obra és prou interessant com perquè el tinguem molt més en compte, en el context de la nostra cultura. Evidentment, però, La pell cremada és la seva obra mestra i va coincidir en el temps, gairebé, amb la publicació de Els altres catalans. No ens agrada recordar-ho però hi havia molts prejudicis envers els nou vinguts i avui, ai, n'hi continua havent vers els qui arriben, de tants llocs diferents. També ells, els 'de fora' en tenien, ho hem d'admetre, vers la societat catalana, i aquest és un tema que, així mateix, cueja de tant en tant. Tot és molt més complex del que voldríem. De vegades, que ens posin al davant un mirall retrospectiu, resulta molt saludable.

Revisitar La pell cremada, avui, ofereix un munt de noves lectures i, com en les relectures de bons llibres, hi trobem un munt de detalls inoblidables i d'aspectes que potser ens havien passat per alt. 

29.10.21

FOC A LA SANG I PASSIONS INDEFUGIBLES

 


Com que sembla que, de moment, el tema epidèmic està més controlat i s'han obert algunes aixetes, vaig recuperant activitats diverses. Aquests dies he tornat al cinema convencional i a la Filmoteca, per tal de celebrar això del dia del Patrimoni Audiovisual, ja que cada dia és el dia d'alguna cosa i no acabo d'entendre per a què serveixen aquesta mena de commemoracions.

En tot cas ahir, i de franc, gràcies a això de la commemoració,  vaig poder veure una pel·licula molt ben restaurada i molt interessant, que no coneixia, Fuego en la sangre, un títol que porten d'altres pel·lícules, per cert, i que per això, si es fa una recerca virtual, cal afegir, per exemple, el nom del director. El seu productor i director va ser Ignaci F. Iquino, tot i que la direcció artística és de Lluch, segons he llegit. Iquino mereixeria un llibre extens i il·lustrat o, gairebé, una sèrie biogràfica de televisió. Ed Wood, al seu costat, era un aprenent.

Malauradament Iquino no tenia ambicions artístiques, al menys en la seva darrera etapa, la de westerns i erotisme amb dobles versions. Una llàstima ja que la seva intuïció cinematogràfica és de categoria. En aquests darrers anys s'han recuperat i revaloritzat títols seus, alguns ben emblemàtics, condicionats per la moral rància de l'època, que demanava finals moralitzants i poques expansions amoroses evidents. Això fa que a Fuego en la sangre, amb un títol que ja fa preveure tòrrids amors difícils, els amants que no arriben mai a ser-ho del tot no es facin ni un petó als llavis, cosa habitual a l'època. 

La pel·lícula es va rodar a Sevilla durant l'hivern del 1952-53. Llegeixo a la informació de la Filmoteca que Iquino va voler fugir de la imatge tòpica de l'Andalusia que es mostrava al cinema i al teatre del moment. Es va rodar en gran part en espais naturals, en un cortijo autèntic, i tot i que hi surtin toros, tot plegat té un alè de western hispànic i poètic, gràcies, així mateix, al bon conjunt d'actors i actrius, tots excel·lents, i de l'aportació de la gent del poble, ja que un dels mèrits d'Iquino era saber copsar la realitat en directe, quan calia.

Llegeixo que la pel·lícula pertany als anys de transició del suport de plàstic de nitrat a l'acetat de cel·lulosa, menys inflamable, i que això va provocar que el negatiu original i els contratipus no es conservessin. En van quedar un positiu de 35 mm incomplet i tres còpies de 16mm. Avui amb aquests elements els experts fan miracles i estem assistint a recuperacions gairebé miraculoses de cinema gairebé perdut o que havíem vist gràcies a còpies deteriorades. En tot plegat hi han col·laborat la Filmoteca d'Andalusia i l'espanyola i la digitalització i reconstrucció l'ha dut a terme l'equip del 2CR de la Filmoteca de Catalunya i els col·laboradors Ferran Alberich, Manel Almiñana, Andrea Campillo i Juan Soto. Totes aquestes dades les he manllevat de la web de la Filmoteca, com us podeu imaginar.

La pel·lícula ens explica una història d'amor, gelosia i fatalitat. Antonio Vilar, que en aquells anys era habitual al cinema hispànic, és l'home de confiança de l'amo. El cortijo, una explotació ramadera que és una petita comunitat humana, com ho podien ser les grans masies nostrades, es mostra de forma realista i sense carregar les tintes en cap moment i fins i tot hi surt un tractor senzillet. Vilar era un home alt i prim, que semblava una mica que l'haguessin estirat pel cap i pels peus i la indumentària de feina no li fa favor però la seva mirada inquietant supera les limitacions. 

El personatge de Vilar, casat amb una dona malaltissa i trista, interpretada per Maria Dolores Pradera, té una passió irrefenable per una noia, interpretada per la gran Marisa de Leza, a qui van donar un premi d'aleshores per la seva interpretació, premi ben merescut. A la parella els acompanyen d'altres actors i actrius molt bons, Conchita Bautista, molt joveneta, abans de l'eurovisió, Antonio Casas, Luis Induni, Consuelo de Nieva i molts més, potser més coneguts aleshores en el mon del teatre que no pas en el del cinema. 

No entraré més a fons en l'argument, més aviat perquè, mal explicat, pot semblar tòpic, que no pas per no fer spòiler ja que la pel·lícula té molts valors que s'han de veure, els ramats de braus pel camp polsegós i els seus desplaçaments, les imatges de vida quotidiana a l'interior del cortijo, les dones cosint i tafanejant o  fent bugada,  la Sevilla d'aleshores, els interiors domèstics, tan autèntics, i el reflex de la passió de la parella protagonista, terrible i indefugible, menada per l'ingrat destí, amb un final que recorda el de Duelo al sol i suposo que deu ser una casualitat, ja que aquesta pel·lícula es va veure, més o menys, al mateix temps que l'espanyola. La música també està molt bé, era de l'August Algueró fill, i de la cobla i el flamenc no se n'abusa gens, tot i que soni en els moments més adients. La intenció de mostrar una Andalusia diferent a la tòpica, que oscil·lava entre la misèria rural i el folklore divertit, s'aconsegueix amb escreix i la forma dialectal utilitzada resulta creïble i defuig les gracietes que no venen a tomb.

5.3.12

Art barceloni i follets cantaires del sud

He de dir que, malgrat la meva família materna i paterna, que jo sàpiga, no tenia cap mena de sang del sud, a tot estirar el més exòtic podien ésser unes engrunes de la França propera per part d'uns besavis figuerencs, sempre m'ha semblat que alguna cosa ancestral surava en l'ànima sentimental dels meus pares i avis que ens lligava a una ànima col·lectiva molt andalusa. Per cert, fa pocs va ser el Dia d'Andalusia, així que el tema ve molt a tomb.

La meva mare era una gran amant de la cobla, de Concha Piquer, de Lola Flores, de Manolo Escobar i fins i tot amb el pare anaven a veure, en alguna excepció ocasional, flamenc popular quan aquest venia al Paral·lel, com ara el debut d'una joveníssima Pantoja, que sempre recordaven. Cert que el Paral·lel d'abans de la guerra i, evidentment el de després, acollien grapats de multiculturalitat encara que no abelleixi constatar l'evidència. Un dels encerts del nou Molino ha estat entomar aquesta tradició sense complexos.

La postguerra també va accentuar el tema per raons òbvies. Però Néstor Luján a La Rambla fa pujada fa que un dels personatges, en plena època republicana i estatutària, ironitzi en una conversa amb un jove catalanista dogmàtic, mostrant-li els èxits teatrals, cinematogràfics i de varietats, que tenen més èxit en aquell moment, la majoria lligats, per als puristes, al folklore espanyolista més convencional. Morena Clara, està demostrat, va ser la pel·lícula de més èxit als dos bàndols de la guerra civil, Catalunya inclosa.

És clar que això no era cap impediment per al fervor familiar i devot vers Vendrell, les sardanes i el que fos fet i escrit en català, evidentment, i, en el seu moment, per una gran part de la Nova Cançó. Un personatge al qual tinc molta mania, Boadella, deia una cosa que tot i venint de qui ve no deixa de tenir una certa veracitat, que els catalans manifestem que ens agrada la sardana i ens agrada més el pasdoble. Jo matisaria, crec que als catalans de l'Eixample cap avall ens agrada, encara, gairebé tot.

Hi ha qui, però, no admetrà mai ni una engruna d'aquest interès per les manifestacions populars d'arrel forastera, no posarà mai Ràdio Olé ni Ràdio TeleTaxi, la qual, tot s'ha de dir i comptant amb la grapa comunicativa del senyor Molinero, emet una bona part de programació en una mena de bilingüisme molt divertit, -així com discos en català- i després s'estranyarà dels resultats electorals, és clar. Per no parlar de la versió postmoderna de la popularitat juvenil actual en castellà que ara es parla, Estopa, que sempre omplen i que cauen extraordinàriament bé a gairebé tothom, la veritat.

Hi ha una producció de cançó andalusa senzilla que toca tots els temes, cantada per grups com ara Ecos del Sur i d'altres. He de dir que aquesta que penjo m'agrada d'allò més, mostra una tendresa immensa per la terra d'acollida i, a més, aplega topònims, que a mi és un recurs poètic que m'encanta. Recordo com l'enyorat Paco Candel, figura vivent i emblemàtica del tema, explicava sovint anècdotes en les quals s'aplegaven el record de poemes i cançons d'aquestes en les quals la Macarena, la Pilarica i la Mare de Déu de Montserrat comparteixen miracles i devocions.