Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kenneth Branagh. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kenneth Branagh. Mostrar tots els missatges

20.9.23

NO N'HI HA PROU AMB UN BON BIGOTI PER SER POIROT

 


Kenneth Branagh ha agafat afició a la immortal Agatha Christie, aquesta ja és la tercera aproximació als llibres d'una autora, versionada a dojo. Les seves històries, en cinema, en teatre, en sèries actuals, sempre tenen el seu què, al menys per mi, i no puc deixar d'acostar-m'hi. En aquest cas és menys fidel a l'original que en les dues anteriors però per innovar cal fer les coses bé.

En aquest cas diuen que la narració s'inspira, poc i de lluny, a Hallowe'en Party, sovint titolat 'Les pomes'. La veritat és que si no ho arribo a llegir ni me n'hauria adonat. La pel·lícula ha tingut crítiques diverses, bones, dolentes i condescendents. Un Poirot jubilat a qui sembla que hi ha interès, des de fa temps, a esbrinar-li un passat misteriós, amb tràgics amors desapareguts, va a parar, gràcies a la seva amiga Ariadne Olivier, a qui aquí transformen en una persona inquietant i amb mala intenció, a un palauet venecià decadent on, fa temps, hi va haver una mort d'una jove, en estranyes circumstàncies.

Tot passa en una fosca nit, la de Tots Sants, amb la ciutat plena de terribles màscares carnavalesques. Un munt de gent, un ramell de bons actors i actrius actuals, s'aplega en aquest interior inquietant on podran assistir a una reunió espiritista Com que amb un cadàver no n'hi sol haver prou en tindrem un parell més i a Poirot li va de poc que no fa moixoni. La casa té un passat que fa pensar en 'El Internado' i d'altres històries del gènere, amb nens pel mig, els esperits dels quals també corren pel casalot de tant en tant.

L'ambient terrorífic i els ensurts inesperats fan passar una estona distreta. La història és inversemblant però això passa sovint pel que fa al gènere, també hi ha històries reals molt inversemblants, ho admeto. Però tot resulta apressat, atapeït, excessiu i guinyolesc, pel meu gust. Les novel·les de Christie, millors i no tant, conserven en els seus originals un to d'elegància anglesa molt característic, que aquí se n'ha anat en orris. És clar que, de forma lliure i atzarosa, ens hem traslladat a Venècia, a la Venècia dels anys cinquanta del segle passat, més o menys. L'actual, amb el turisme massificat, encara hauria estat més terrorífica, potser.

No m'ha fet el pes la pel·lícula però no puc negar que he passat una estona distreta, potser perquè feia temps que no anava al cinema. De tot es poden fer interpretacions i versions però Branagh em resulta un Poirot inversemblant, considerant  la mitologia poirotiana que ja porto al damunt. Pel casalot suren els fantasmes i les explicacions als fets i a les visions esotèriques resulten poc reeixides. El passat de Poirot, inventat, car ell no ens n'explica res de res, sempre compta amb una dama misteriosa i hi ha qui s'empipa si se li suposen tendències homosexuals reprimides, malgrat trets que hi poden fer pensar, en algunes versions. En tot cas es va endur el secret a la tomba, vaja.

Tinc devoció irreverent per Agatha Christie, l'escriptora i la persona. Quan jo era jove els entesos lletraferits la bescantaven però els seus llibres, en versions barates, es venien i es llogaven i eren d'interès transversal, com la sarsuela. Una meva parenta amb aspiracions intel·lectuals va veure que jo en llegia un, em va aconsellar llegir coses 'de qualitat', i me'n va portar un de Simenon, un autor amb el qual no he connectat mai i que, com a persona, em cau molt malament. Però és francès i, aleshores, aquell era un valor afegit, a casa nostra. 

Millors, pitjors, més o menys fidels, tenim versions de Christie per a molt de temps, em sembla. El gènere d'enjòlit, com en van dir aquí fa anys, en l'intent de cercar una alternativa nostrada a allò del 'suspense', ha proliferat i avui es fa servir més aviat 'novel·la negra'. Però Christie és tota una altra cosa, per més autors i autores que hagin anat sorgint, amb més o menys fortuna, al llarg de les darreres dècades. En aquest tercer intent de Branagh d'acostar-se al mon de l'escriptora o d'allunyar-se'n sense perdre els referents, crec que les coses no rutllen, la veritat. Reconvertir el 'suspense' en terror tampoc no acaba de funcionar. Pel meu gust el rei del terror és i serà Stephen King, que també ha patit durant anys un cert menyspreu dels 'entesos'.

2.2.22

ELS MISTERIS DE LA INFANTESA I LA VIOLÈNCIA RECURRENT

 


Kenneth Branagh ha escrit i dirigit aquesta història amb un fort component autobiogràfic i un planter d'actors i actrius molt bons i poc coneguts per nosaltres, amb l'excepció de Judi Dench, excel·lent, com sempre. Tot i que mostrar els fets a través de la visió d'un infant és un recurs força utilitzat, en cinema i en literatura, no resulta gens senzill fer-ho i els resultats, en molts casos, grinyolen una mica.

Branagh se n'ha sortit molt bé i ha endegat una història bonica i tendra, malgrat el context violent, angoixant en alguns moments, filmada en blanc i negre, amb algunes pinzellades de colors vius, molt adients als fragments en els quals es fa servir aquest recurs. Una de les virtuts de la narració és la seva durada, relativament breu en un temps en el qual moltes pel·lícules millorarien amb mitja horeta menys.

Un altre encert és la tria d'aquest nen que pregunta, observa, juga, s'enamora i pateix i que s'estrena en aquesta pel·lícula. Per sort, té uns pares honestos i uns avis afectuosos. La situació d'aquell Belfast no sé si ha millorat gaire, les coses semblaven estar una mica més controlades fins que fa, com qui diu, quatre dies, vam tornar a conèixer alguns problemes recents, molt inquietants. Viure en pau, i ser això que avui fa tanta ràbia a alguns, equidistant, no resulta gens senzill, sempre hi ha qui s'entesta en etiquetar-nos i enfrontar-nos d'alguna manera. La pau és molt fràgil i em temo que hi ha poca consciència del seu valor i de la seva necessitat. 

Hi ha qui ha trobat la història poc contundent, a l'hora de reflectir aquells anys i els problemes de l'Ulster però és que el tema no és aquest ni ho pretén. Al capdavall aquesta família no vol prendre partit i vol estar bé amb tothom. De vegades, però, no queda més remei que tocar el dos, si és possible. La música de Van Morrison acomboia molt bé una pel·lícula feta de petits fragments, que esdevenen una mena de flaixos significatius i ens mostren com sovint no n'hi ha prou amb la bonhomia i les bones intencions i que, en temps complicats, la llibertat individual queda reduïda a poca cosa. Fins i tot, sense voler, et pots veure embolicat en fets terribles i injustos, com li passa al protagonista en el saqueig violent a un supermercat  de barri. La irracionalitat té, malauradament, un gran poder de convocatòria, i no és gaire prudent voler esdevenir un heroi en moments difícils. 

A banda de la situació concreta de l'Ulster, la pel·lícula compta amb una acurada ambientació i amb unes quantes referències cinèfiles d'aquestes que agrada tan descobrir i que conformen la mitologia cinematogràfica. Les sales de cinema tenien encara un pes important en aquells anys i retrobem fragments evocadors per a la gent de la generació de Branagh, i ens ensopeguem amb la televisió, amb l'arribada a la lluna, amb les joguines, amb un context escolar sòlid i tradicional però amable i eficaç. Branagh és un home de cinema que ha tingut algunes relliscades i en diferents ocasions ha estat més criticat del que mereixia després d'haver-lo convertit en una mena de nou Laurence Olivier. Aquí mostra una brillant maduresa i una gran sensibilitat. I, a més a més, no ens fa patir més del compte, cosa que cal agrair.

M'ha sorprès veure força gent al cinema, a la primera sessió, tot i ser un dia de cada dia.

3.2.14

PÉRFIDES OMBRES RUSSES I SORT QUE LA CIA VETLLA PER NOSALTRES



ATENCIÓ, SPÒILER!!!

XADOU RECUIT/ OPERACIÓ OMBRA
Dirigida per En Quenet de la Barana o Macbeth Reciclat

Un noi que és molt patriota
S’esclafa amb un licotero
Però com que és un xic torero
Es refà i no se li nota.

A l’hospital té doctora
Exigent i ben plantada
I d’ell resta enamorada
La metgessa seductora.



Hi ha un senyor que és de la CIA
I com que al noi veu valent
Se’l fa seu en un moment
I el col·loca a fer d’espia.

A un gran banc el fan anar
Per tal que amb grapa i amb vista
Vegi si algun terrorista
En el banc vol estalviar.

Troba el noi coses estranyes
Que fan uns russos dolents,
Perversos i decadents,
I que no tenen entranyes.

I ves, ha d’anar a Moscou,
A treure’n bé l’entrellat
Però com que està enamorat
Marxar tan lluny prou li cou.

La metgessa enamorada
Té fa temps la mosca al nas.
-Em vols explicar que fas,
tens alguna amistançada?

El noi a Moscou se’n va,
I un negre molt alt i fort
El va a rebre a l’aeroport
Perquè el vol acompanyar.




Mentre el noi es mira amb calma
El paisatge, rus i bell,
l’home li vol fer la pell
però és el dolent qui la palma.

I aquí comença la traca,
El seu cap el ve a trobar
I per a més enredar
Arriba la noia maca.

-Així doncs, no tens amant
ni m’estàs prenent el pèl?
-No dona, que et sóc fidel,
Però treballo espiant!



Han quedat amb el malvat
A un restaurant per sopar,
La noia l’entretindrà
Mentre ell desfà l’entrellat.

Es veu que les pretensions
D’aquella gent disbauxada
És fer-ne una de sonada
Mentre baixen les accions.

Posar una bomba potent
En un lloc americà,
Tot el país arruïnar
Matar molta, molta gent.

M’estalvio persecucions,
Trets i morts, xocs i ferits,
Hi ha soroll pels descosits
I al final guanyen els bons.



La noia que es a tocar
De morir a mans del guillat
Més i més s’ha enamorat
Quan el noi la ve a salvar.

Aturen l’operació
Financera i perillosa
però encara queda la nosa
de la bomba de neutró.

Al riu cau el terrorista
Amb la bomba i un camió
I qui mana a la nació
Els concedeix entrevista.

El malvat rus venjatiu
El maten el seus col·legues
Doncs troben ja massa pegues
Quan els cau la bomba al riu.

I l’home abans de finar
Amb cosaca dignitat
Diu que per Rússia ha lluitat
I mor sense protestar.

De fet ja estava malalt
I en tenia per uns mesos,
Perquè feia molts excessos
Amb el vodka i el pardal.



Els amants estan ben junts
I aquest conte s’ha acabat
I no sé qui m’ha enredat
A anar al cine aquest dilluns.


THE END


Liuja Tascó i D'Horcec