EL MURMURI DE L'AIGUA I MOLTES COSES MÉS

 

Els llibres de Maria Belmonte tenen un encant especial, barregen opinions, informació històrica, la seva experiència viatgera i una descripció encisadora dels llocs relacionats amb el contingut. I tot plegat amarat d’una poesia especial que potser és el que me’ls fa tan atractius. Possiblement per als qui coneixen els llocs descrits i ‘viscuts’ el llibre tingui un valor diferent però, fins i tot si els llocs es desconeixen, i malgrat que potser no tindrem ocasió d’anar-hi, no hi fa res. El plaer lector és important, sigui com sigui. 

En aquest volum Belmonte no se centra en una localització geogràfica, en un trajecte concret, sinó que pren el tema de l’aigua com element central del contingut. Avui, en el mon occidental, obrim l’aixeta i, en general, tenim aigua a l’abast de forma còmoda, però això no ha estat sempre així ni de bon tros. Encara ens trasbalsa la visió de l’aigua a la natura, les fonts, els rierols, però des d’un punt de vista, en general, més estètic que no pas utilitari.

L’aigua ha tingut relació, des de l’antigor, amb totes les civilitzacions, en aquest llibre ens endinsem en la seva relació amb les divinitats, amb la religió, a través de diferents períodes, el llibre se centra a l'inici en Grècia i Roma i ens porta fins el Renaixement i el Barroc, bàsicament situant-nos a Itàlia.

Després d’una introducció passem per Grècia, on fonts, coves i nimfeus poblaven l’imaginari d’un mon mític evocat pels poetes i narradors. Roma ens aporta el pes civilitzador en el qual ja trobem enginyeria aplicada, arquitectura pràctica, a través, per exemple, dels aqüeductes. Les ciutats romanes precisaven d’infraestructures com ara clavegueram, banys i termes. Tot i que els poderosos també la feien servir com a mostra de la seva riquesa, amb espectacular espais i jardins a les mansions de luxe. Resulta molt evocadora la referència a la vil·la Pliniana.

Ja en el Renaixement ens ensopeguem amb Petrarca, en la recerca de manuscrits clàssics, tot i que ens apartem, en aparença, de l’element central del llibre. El pas pels jardins renaixentistes ens retorna a l’harmonia i la purificació i al protagonisme de l’aigua. I acabem en el Barroc, en una Roma papal en la qual s’opta per la construcció de noves fonts ornamentals, plenes d’obra escultòrica que mostra el poder terrenal dels qui les han encarregat. Seguim els passeigs de l’autora per llocs diversos, alguns ben populars, com la Fontana de Trevi, però també per indrets menys coneguts i més recòndits. Ens ensopeguem amb un munt de referències i en ocasions no resulta senzill orientar-nos en l’imaginari de Belmonte.

Crec que en més d’una ocasió es deixa una mica de banda el tema central per a diversificar-se a través de personatges i indrets diversos, sobretot en els capítols del Renaixement i el Barroc. Malgrat tot paga la pena, el plaer de la lectura ens atrapa, sigui com sigui. L’aigua pot esdevenir una de metàfora del poder papal. Un dels apartats, molt interessant i extens, és el que ens evoca la figura del gran Bernini, tan implicat en la construcció, entre d’altres elements, de fonts monumentals. El llibre ens ofereix un epíleg interessant i referències al mon contemporani, com ara un apunt personal sobre la pel·lícula ‘La gran bellesa'. Al final del llibre l’autora s’endinsa una vegada més en les seves experiències personals i el clou amb una extensa bibliografia. De forma inevitable, en ocasions, l’excés porta a la dispersió i a un excés d’erudició, sempre, però, comptant amb la visió personal de l’escriptora. En tot cas per la xarxa es poden trobar un munt de ressenyes sobre el llibre, entrevistes a l'escriptora i tota mena d'informació adient.

El llibre, al capdavall, ens fa connectar amb l'experiencia pròpia, amb les 'nostres' fonts, monumentals i populars, i amb el nostre propi imaginari.

Maria Belmonte té d’altres llibres, tots ells publicats per Acantilado. Fins ara, per diferents motius, encara ‘Peregrinos de la belleza’ és el meu preferit. Però s’ha d’admetre que és una escriptora que crea lectors i que va molt més enllà de la divulgació històrica convencional.

María Belmonte, El murmullo del agua. Fuentes, jardines y divinidades acuáticas. Editorial Acantilado, 2024, 195 páginas.

https://www.lavanguardia.com/cultura/20240307/9540675/maria-belmonte-el-murmullo-del-agua.html

MEDITACIONS ESTIUENQUES (9): L'AIGUA

La Festa Major de Batea ha ensopegat amb això de l'aigua i les misterioses algues podrides del pantà de Riba-roja. Un problema menor,  de moment, el qual és d'esperar que se solucioni aviat. L'aigua, com la salut o els diners, és un bé necessari que tan sols valorem quan és escàs. Avui estem molt ben acostumats però una sequera imprevista o un problema com aquest, de contaminació, dispara les alarmes. Jo sóc molt escèptica amb el tema del canvi climàtic, al menys tal i com s'explica, envoltat d'alarmes destinades a fer-nos sentir culpables a nosaltres, els pobres humans de la base, de tota mena d'apocalipsis suposadament evitables. És una mica allò del pecat original, sense fer mal a ningú ja ets culpable d'alguna cosa per decret diví.

Fa alguns anys una sequera va fer que les autoritats nostrades prenguessin mides surrealistes com ara buidar els petits llacs dels jardinets i fins i tot aconsellaven fer rogatives, ja que quan van mal dades qualsevol retorn a la tradició és ben mirada. No es va prendre una mida seriosa, com hauria estat tallar l'aigua durant algunes hores al dia, sinó que es va anar fent amb pedaços i per quedar bé amb poc gasto. Els pessimistes asseguraven que no plouria altra vegada però l'any següent va ploure de forma més normalitzada i com que en els anys de vaques grasses oblidem les magres tot va tornar a ser com abans, pel que fa al líquid imprescindible que forma també una part majoritària dels nostres fràgils cossos.

Al poble on sóc i a una gran part de la comarca les sequeres diverses, en concret una dels anys cinquanta, van contribuir a l'emigració de molta gent cap a Barcelona i la seva rodalia. Una gran part d'Espanya (o digueu-ne com vulgueu) ha tingut sempre aquests problemes. El tema climàtic i els recursos en aigua han estat definitius per la història política dels països. Ara, en general, obrim l'aixeta i tot arreglat. Aquí on sóc ara va arribar l'aigua de l'Ebre a finals dels vuitanta, a Barcelona o a Girona en sabíem poca cosa dels problemes de sequera d'altres indrets. Un element imprescindible eren les basses, avui la majoria d'elles abandonades i que podrien conformar, aquí i a molts altres llocs, una ruta d'aquestes turístiques, tan distretes i seguides pels viatgers de diversa procedència. 

L'aigua era imprescindible però no tenia els controls d'ara i un gran nombre de malalties diverses s'originaven en aiguamolls, pous, basses i cisternes, en èpoques difícils. Potser per això, quan jo era petita, encara hi havia una certa prevenció en contra d'ella, no beguis tant aigua que se't faran granotes a la panxa, et deien. Els litines o els sidrals eren un element freqüent per transformar l'aigua en una cosa diferent i, se suposava, més inoqua. Avui l'aigua sembla una mena de medicina, en general la de beure la comprem al súper i la de l'aixeta no acostuma a tenir més problemes que un cert gust a clor de tant en tant. Les màquines actuals de rentar roba i plats gasten molta aigua i també han proliferat les piscines de tota mena. De dutxar-nos un cop per setmana hem passat a un cop o més al dia, i que duri aquesta possibilitat. 

Vaig tenir alumnes, procedents de la immigració andalusa, que venien de pobles on els rics, però també els no tant rics, que posseïen algun pou o cosa semblant, els feien pagar l'aigua a preu d'or. Això era a principis dels setanta, a Barcelona i rodalies el que explicaven semblava de la prehistòria. Vaig compartir cursos de dibuix i pintura amb un xicot -de la meva edat- que era químic i que des de molts anys feia cooperació a països africans. Entre d'altres coses em va comentar que a molts indrets d'aquell continent tan castigat per totes bandes, també des de dins, que no sempre el mal ve de fora sinó que moltes vegades ve del veí del replà, les coses, d'ençà dels molts anys que feia que ell hi anava, no feien res més que empitjorar. Hi ha qui creu que el món sencer va sempre endavant per una mena de llei natural però això no és res més que un desig innocent, la veritat.

Aquest mateix company m'explicava que fins i tot molts africans que dormien al carrer estaven millor aquí que no pas allà pel fet que tenien aigua potable a l'abast. A molts països el camí per anar a buscar uns cantirets d'aigua és de quilòmetres llargs i perillosos, fets a peu o amb algun animaló feixuc i cansat. Aquí també s'anava a peu o amb ruc a les basses, no fa tant de temps. Però tenim poca memòria i ens creiem els reis del mambo. He escoltat comentaris lamentables de mestres suposadament seriosos sobre la higiene dels nou vinguts, que si no es dutxen prou, que si tufegen, que si no es canvien de roba. Els costums no es canvien d'un dia per l'altre i aquí, com deia la meva mare, pel que fa a molta gent, sembla ben bé que sempre haguem menjat en cullera de plata.

L'aigua és un gran bé però de tant en tant es posa de mal humor i en una tardor tràgica es pot emportar cases, persones, bestiar, càmpings i tot el que trobi. Una dita antiga fa el foc té amo, que l'aigua no. Els pobles i poblets vora torrents i rius tenen sovint senyals amb indicacions d'on va arribar l'aigua en algun dia de fa un o dos segles, per exemple, tot i que quan en passa una de grossa molta gent té tendència a creure que allò no havia passat mai i que hem entrat en una època de tragèdies indiscriminades, naturals i artificials. Els aiguamolls també contribuïen a malalties diverses i per això i per aprofitar més terra per als conreus, es dessecaven, i avui alguns es tornen a omplir i ens sembla que els nostres avantpassats eren uns ignorants quan no cercaven res més que la supervivència, cosa que faig extensiva a la mort de llops i d'altres salvatgines, avui tan reivindicades.

La memòria és selectiva i lligada a les nostres dèries del present. El passat es reinventa com cal i convé, serveix per a tot. Els nostres avantpassats tan aviat  són uns grans savis com uns ignorants salvatges, depèn. De fet potser eren com nosaltres, diversos i adaptats, de grat o per força, a unes circumstàncies sovint ben hostils. Pardo Bazán diu a la seva novel·la allò de que a la natura li diuen mare i li haurien de dir madrastra, però és que avui tampoc les madrastres no són dolentes i perilloses com les d'abans, en general. En èpoques pretèrites hi havia poc a repartir i la mare defensava les seves pròpies cries en detriment de les que no li pertanyien per biologia, cosa trista però explicable. L'aigua ha estat mare, madrastra, tieta i amiga i també ha estat mare assassina i destralera de tant en tant. 

Hi ha molts sants i santes amics de fer ploure. Una d'elles, durant molts anys, va ser Santa Madrona, cosa que potser explica que tingui un gran nombre d'ermites pel sud de Catalunya, una de les quals a Riba-roja, per cert. A Barcelona les relíquies anaven i venien del seu convent de Montjuïc a la catedral i sembla ser que fins i tot, en ocasions i com passava amb altres restes de sants i santes, es remullaven a mar, pràctica que es va acabar per prohibir a causa del deteriorament que comportava. Per molt que no es cregui en res sembla que les persones no ens podem alliberar del tot dels rituals diversos que propicien aconseguir determinades coses necessàries o desitjades. En el fons, fins i tot moltes pràctiques de la medicina ortodoxa són una mica ritualeres, la veritat.  Si les algues en descomposició de Riba-roja no desapareixen del tot de forma més o menys científica potser caldrà recórrer a mitjans menys convencionals, qui sap.