Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Paca Tricio. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Paca Tricio. Mostrar tots els missatges

26.7.20

AVUI, DIA DELS ÀVIS I LES ÀVIES, DELS QUIMETS I LES ANNITES

Sagrada Família amb sant Joaquim i santa Anna - Viquipèdia, l ...

Em diu el google que avui és el dia dels avis, relacionat amb la celebració de Sant Joaquim i Santa Anna, pares de la Mare de Déu. Si tenim dia del pare, dia de la mare i dia del que sigui, considerant que sabem els noms d'aquests iaios emblemàtics, no es podia deixar de banda l'intent de dedicar una diada als personatges, cosa que hauria de propiciar un cert moviment comercial. Malgrat els intents, aquest dia dels avis no ha arribat a fer forat en els costums comercials, en general. Afortunadament.

Jo sóc anti dia del que sigui, per principi. I en una societat cada dia més laica i descreguda, tirar de la religió tradicional per vendre fa una mica d'angúnia. Sant Joaquim i Santa Anna eren els avis materns, en aquella singular sagrada família de fill únic i pare putatiu. No sabem, al menys jo no ho sé, com es deien els avis paterns. Això d'avis s'ha generalitzat per mencionar la gent gran, els vells, vaja. Ja he comentat en moltes ocasions com això de vell provoca refús social, talment com si fos un penjament. 

Al principi de la pandèmia vaig veure per la tele un mini debat entre gent gran en actiu, en actiu laboral, per cert, no en actiu d'aquest que es desenvolupa en cursos, cursets i espais de lleure especialitzat. Tan sols una persona, una doctora, va acceptar i reivindicar això de vell, la resta es van inquietar i semblaven molestos pel tractament que els mitjans donaven a aquest sector generacional. Això del virus ha posat les coses a lloc i ha evidenciat que la gent vella, de seixanta-cinc en amunt, estava situada en una zona de risc inquietant. 

La mortalitat ha fet estralls en aquest sector, com és sabut. I, encara més, els supervivents més vulnerables han quedat, en gran part, practicament empresonats a residències d'avis que han mostrat la seva cara més fosca, amb tot això. Una cara fosca que ja tenien em molts casos quan, en alguns d'aquests establiments, i no vull generalitzar, han passat coses molt grosses, deixadesa, maltractament, fins i tot crims i violacions. I tot això ja se sabia, com també sabíem que la situació dels temporers, a Catalunya i a molts altres llocs de l'estat espanyol, és lamentable des de fa anys i pans.

Quan jo era petita es feien Homenatges a la vellesa. No sé si encara se'n fan, jo havia acompanyat alguna dona gran, alguna velleta, que potser tenia poc més de setanta anys, en algun d'aquells homenatges, promoguts per La Caixa o per centres parroquials. Se'ls feia algun regalet modest, mocadorets, colònia, no sé si en algun cas no hi havia inclosa alguna propineta en metàl·lic. Avui això de vellesa està mal vist, molt mal vist. Hi ha pobles que fan una mena d'homenatges a la gent que ha fet, per exemple, vuitanta anys. No crec que la supervivència sigui cap mèrit però, vaja, aquestes coses animen la monotonia existencial i ajuden a no avorrir-nos massa.

No pots dir que ets vella sense que algú no et miri malament i t'expliqui que tu no ets vella, que l'important és l'esperit i d'altres galindaines d'aquestes amb les quals ens auto enganyem. Aquestes declaracions de principis van acompanyades de descripcions de persones, una minoria, les quals amb noranta o més anys encara fan tombarelles, pugen muntanyes i van a la universitat, ja que l'augment de classes passives ha generat una oferta diversa i que caldria estudiar en profunditat. Allò que s'ofereix, en aquestes activitats, amollaria material per a una tesi doctoral seriosa sobre la visió i l'aprofitament econòmic d'això que avui en dia en diem gent gran.

Joaquim i Anna van ser, certament, avis. Però no tots els vells i velles son avis. Jo tenia una tia-àvia, cosina del meu avi, que s'empipava si li deien iaia o abuelita, ja que no havia tingut fills i va fer fora de casa un marit militar que li feia el salt tot sovint. Ho havia pogut fer, explicava, gràcies, precisament, al fet de no haver tingut fills i comptar amb un ofici, modista, tot i que la pensió corresponent del militar, qui va morir abans de la guerra civil, li van passar durant tota la vida i deia que, en això, li estava agraïda.

Un llibre interessant sobre el tema de la gent gran, o com en vulguem dir, és el de Paca Tricio, La rebelión de los mayores. Porque la indignación no se jubila nunca. És un llibre que no té pretensions literàries, escrit de forma sincera i que incideix en la visió que avui es té de la gent de seixanta-i-tants en amunt. No estic d'acord, però, amb l'autora quan, com tanta gent, defuig l'adjectiu vell. Vell és el contrari de jove i això de jove, avui,  admeto que també té una dimensió diferent. Fa anys, quan se'n feien trenta, ja no s'era jove. Els nois ja no eren joves quan tornaven del servei militar, ja eren homes. I les dones es casaven i tenien fills molt joves, també. En aquest context tampoc no és tan estrany que la vellesa no arribi, en teoria, més enlla dels vuitanta, i encara.

Les paraules, per elles mateixes, tenen el valor que els donem en cada moment, però sembla que es gasten i s'han d'anar renovant. Paca Tricio insisteix així mateix, i en això hi estic d'acord, en què dir a tothom gran avi o àvia és absurd, car no dius a tothom fill o filla, pare o mare, de forma genèrica. Al capdavall es recorre a això de gent gran, o, en castellà, mayores. El nom no fa la cosa, és clar, i per més que no vulguem ser vells, si arribem a fer anys, ho som. Allò de la tercera edat també està passant a millor vida. 

Com en el cas de la gent amb problemes físics o discapacitats, en el camp dels vells es lloen molt els assoliments físics, per damunt dels intel·lectuals. Corren per la xarxa uns vídeos molt apreciats, d'una dama que corre mon tota sola, la abuelita mochilera, li diuen. Que una velleta llegeixi un parell de llibres interessants al dia no sembla rellevant, ni ho sap ningú. 

L'activitat intel·lectual se centra en l'assistència a la universitat però, en general, no és per fer una nova carrera i tenir la possibilitat d'arrodonir la pensió, si s'aconsegueix el títol, amb feines previsibles. Els estudis que fa la gent gran, centrats, en general, en temes 'de lletres', arrodoneixen la nostra cultureta però poques vegades seran productius i, en tot cas, les traves que es posen avui per fer calaix si ja tens una pensió son moltes. Ho entenc, prou feina tenen les noves generacions per guanyar-se la vida com perquè rastelleres de vells i velles es promocionin i, ni que sigui temporalment, ocupin llocs de treball interessants. Molta oferta universitària va encaminada a donar feina a la gent gran que ja està instal·lada en el mon acadèmic, o sigui, jubilats privilegiats, amb totes les excepcions que es puguin trobar. Molta oferta mèdica també va per aquest camí, crear nous llocs de treball i facilitar la vida de la gent en edat de fer bullir l'olla.

Hi ha sectors on això no funciona així però son minoritaris, persones del mon de la política, professors d'elit, metges de prestigi, actors en actiu, escriptors que venen... Un altre sector on s'aplegaven els vells de les noves fornades era el dels viatges, avui en crisi. L'Imserso estava molt bé però resulta que ha estat un focus de contagis, els quals s'han escampat per tot arreu, cosa que no s'ha comentat gaire, em sembla. La gent gran i humil, del temps dels meus pares, en molts casos no havia pogut viatjar gaire, ni estudiar, i l'accés a aquestes activitats era molt cobejat. Per sort per a ells van anar de la foscor a la llum, a la llum econòmica, i, molts d'ells, van poder passar-s'ho bé de grans, o de vells, o de majors. Però tot té un final, una decadència, morirem, emmalaltirem, encara que ens cuidem força, fem gimnàstica, no fumem i mengem verdureta. 

Es estrany que un llibre tan imprescindible com el del doctor Sitges-Serra, Si puede no vaya al médico, un llibre molt sòlid intel·lectualment i que va molt més enllà d'aquest títol, pel meu gust no gaire afortunat car sembla d'autoajuda d'estar per casa, no hagi generat debats, polèmiques o, fins i tot, protestes del sector mèdic, un sector que durant aquest temps ha estat objecte d'ensabonades generalitzades. 

Un mot del qual se'n fa ús i abús és aquest adjectiu tant vigent: vulnerable. De vegades, quan escolto a algú sortir amb això de la vulnerabilitat, aplicada a tota mena de persones i situacions, em ve al cap allò de l'escola, el qué lo dice lo es, el mundo al revés. Vulnerables ho som tots i totes, el metge més savi pot emmalaltir i el científic més saberut, equivocar-se. I, al capdavall, tots acabarem, més tard o més aviat, al mar de l'oblit. 

Una de les pors que he desenvolupat en aquests darrers temps és la de morir oblidada, en un hospital, sense que et vinguin a veure ni et puguin cantar el gori-gori, ho trobo horrible i crec que trepitja tots els drets fonamentals. Però els drets fonamentals, en aquests temps, han anat molt de baixa i Santa Salut i Santa Seguretat, dues santes molt poc fiables, son les que avui apleguen devocions més incondicionals i han empresonat Santa Llibertat Individual, en nom del bé comú, una excusa molt del gust dels poders de tot tipus. Això de la condemna de l'oci nocturn, per sobre de l'oci diurn, també em sembla surrealista, però, vaja, ja no m'allargo més que em faig pesada. Una característica, aquesta de fer-se pesada, habitual en els vells i velles, des de temps immemorials.

En tot cas, i considerant els riscos actuals i la situació de vulnerabilitat irreversible en la qual sembla que estem immergit els ja grandets, que Sant Joaquim i Santa Anna hi facin més que nosaltres. 

22.1.19

SI NO ARRIBES A VELLA ÉS QUE T'HAS MORT




La mobilització de la gent gran, com el moviment feminista, no és pas un fet nou. Durant els anys setanta ja hi va haver manifestacions i protestes amb un eslògan que es va fer popular: Jubilat, aixeca el cap. En aquell moment la situació era força diferent, el col·lectiu era, sobretot, d'homes. Un gran nombre de dones es quedaven encara, en teoria, a casa, fent allò que en deien labores del hogar. Els homes de classe modesta havien treballat molt, havien viscut la guerra i la primera postguerra i la jubilació era tardana i esperada. Hi havia dones que feien d'altres feines, a casa o a fora, per necessitat, però a causa del tipus de feines una de les aspiracions femenines era poder-se quedar a casa. 

Les labors de la llar, que s'especificaven als carnets d'identitat amb les sigles sl (sus labores) eren diverses i feixugues, no existien aparells que facilitessin les coses, es tenien més fills i les dones, en general, assumien la cura dels menuts, els grans i els malalts. Això, és clar, pel que fa a les classes mes desafavorides i modestes. La gent amb possibles, l'ampli ventall de les classes mitjanes, tenia una dona de fer feines. La gent benestant tenia minyones. Les feines en qüestió eren les labors de la llar, pagades, tot i que mal pagades i en negre, a més a més de mal considerades. Per especificar que una feina era galdosa i poc remunerada se solia amollar: això ja ho guanya una dona de fer feines. 
Moltes coses han canviat i millorat però un dels aspectes de la confusa i, en ocasions, decebedora, situació social i política actual rau en la represa de reivindicacions antigues, mirades des de l’òptica del present. Les feines de la llar pagades i la cura dels avis, si es pot, s'encarreguen encara, si es tenen unes mínimes possibilitats econòmiques, però és més freqüent que aquestes persones, dones en general, estiguin, al menys, assegurades. També és habitual que pertanyin a les noves onades migratòries.

Si la situació de la dona continua patint discriminacions diverses, el col·lectiu de la gent gran, dels jubilats i jubilades, es troba avui en una estranya situació. És més nombrós que mai, aplega un ampli ventall d'edat i no fa res més que créixer. Però el tracte social rebut no respon al seu pes específic, molts tòpics antics continuen vigents. Ser dona i gran suma discriminacions. Maria Mercè Marçal hauria d'afegir avui, de no haver mort de forma prematura, a la seva triple rebel·lia, dona, de classe baixa i de nació oprimida, el fet de ser vella, o com en vulguem dir. 

Paca Tricio és la presidenta de la Unión Democráatica de Pensionistas y Jubilados de España i secretaria de la Plataforma d’ONG de Acción Social. Al llarg de la seva vida professional ha compaginat la tasca a l’empresa privada amb la participació voluntària en un munt d’associacions reivindicatives. Aquest llibret incideix en un moment oportú, en una problemàtica centrada en el tracte i consideració rebuts, avui, per la gent gran, persones jubilades, situades en un ventall que pot anar, gràcies a l’allargament de l’esperança de vida, des dels seixanta-i-pocs anys fins a una mort que enguany se sol situar, amb lamentables excepcions, més enllà dels vuitanta anys.

Com en el cas de la situació de la dona moltes coses no se’ns fan visibles, ni tan sols a les persones afectades, fins que algú no ens obre els ulls davant de les discriminacions injustes. Allò del mansplaining, el paternalisme condescendent amb el qual els homes parlen a les dones es podria aplicar, amb algun altre terme, a la forma com es parla a la gent gran o es parla de la gent gran. Tricio, de fet, fa servir edatisme, en referir-se a la discriminació a causa de l’edat. Reivindica termes com vell o ancià malgrat que, tot i ser paraules lloables, s’han malmès a base de pervertir-les, fins a convertir-se en una mena de penjament. Rebutja que es titlli algú de iaio, avi o àvia, ja que aquest és un terme que respon a una situació familiar i que tan sols haurien d’utilitzar els nets i netes corresponents.
El llenguatge té aquesta servitud. Les paraules assoleixen, amb l'ús i abús, connotacions absurdes, no desitjades o pejoratives. Per això Tricio es decanta per mayor en castellà, en referir-se a aquest col·lectiu, terme que es correspon amb gent gran o major, en català, segons la parla de cada indret. De la mateixa manera que en fer referència a gent més jove es diferencia la franja dels vint anys de la dels quaranta o cinquanta, quan s’al·ludeix a la gent gran es fica tothom al mateix sac. L’autora espigola i comenta molts disbarats amollats per polítics o per persones dels mitjans de comunicació, en referir-se a aquesta gent gran que en ocasions sembla fer nosa, en viure massa anys.

Tricio analitza així mateix la publicitat, la imatge que es dona de la gent gran de forma explícita, en una època en què envellir està gairebé malvist, i en la qual s’ofereixen cremes anti-edat o productes per no fer pudor de vell. Els jubilats, molts dels quals amb paga, tot i que un gran nombre d’aquestes pagues no passen dels set-cents o vuit-cents euros, s’enfoquen, de forma paradoxal, com una mena de privilegiats amb la casa pagada i pensió fixa. S’obvia la situació de moltes persones soles, dones vídues una gran majoria, en una situació pràcticament de pobresa. O s’obliden els grans esforços fets, en èpoques difícils, per tal d’assolir un habitatge modest. L'experiència professional compta poc, fa poc una mestra jove, en explicar-li les meves batalletes amb quaranta o més infants a l'aula i cap mena de suport em va deixar anar que aleshores no es coneixien les metodologies actuals. La joventut és arrogant i la ignorància, agosarada.
Si la situació de la dona encara topa avui amb diferències importants, les dones grans van sumant discriminacions. Són les dones grans les protagonistes de molta publicitat lamentable, que no aguantaria una anàlisi seriosa sobre la imatge que es dona i el consum anti edat que fomenta. Quan, de fet, en molts casos son un suport imprescindible per a la cura dels infants i sovint un suport econòmic per als fills i filles. Tot i que el consum i l'estètica i la cosmètica van adduint els senyors encara sembla que el tema del físic i l'aparença afecti molt més les dones. S'ofereixen, per exemple, a través d'anuncis televisius, aquestes petites compreses per als escapaments d'orina, però a les dones, quan molts homes grans tenen el mateix problema o pitjor. Angunieja llegir els molts consells i recomanacions que es fan a la tercera edat, com si fos una mena de col·lectiu immadur, incapaç de fer anar un ordinador o de saber que ha de beure molta aigua a l'estiu si no li diuen al CAP.

Aquest llibre és breu, un manifest necessari, visceral en alguns aspectes, i molts dels temes que hi convergeixen demanarien més extensió i aprofundiment, però té la virtut d’encetar-los tots sense prejudicis, d’una forma clara i contundent, directa i sense embuts. I d’insistir en coses com ara la sexualitat, el dret a una mort digna, el suport familiar que representen els grans, sacrificant sovint el seu lleure i la seva llibertat personal, a causa de coses com ara la incorporació de la dona al mon professional, de forma massiva, o en el maltractament silenciat que reben, els vells, en ocasions, a dins de les mateixes famílies. 

El col·lectiu ha mostrat el seu poder de mobilització, transversal, per damunt d’ideologies i procedència. És necessari aixecar la veu de forma organitzada i participar en les reivindicacions que calgui. De fet, com en tantes coses, és la societat la que ha de canviar i no les persones, en aquest cas, la gent gran. Mentrestant cal tenir en compte que ni la indignació ni la dignitat no es poden jubilar en cap moment. Encara mes si es considera que la gent gran és avui molt nombrosa i diversa, que pot votar i decidir i que no vol quedar bandejada de la societat activa ni vol ser manipulada per la publicitat o pels tòpics que semblen irreductibles. 
Els mitjans de comunicació incideixen molt en la pobresa o la marginació dels infants pobres. La infantesa és, avui, al menys en teoria, el més protegit, pel que fa a la franja d'edat. De fet, però, encara no s'han endegat sistemes de protecció prou eficaços i de tant en tant ens colpeix un maltractament amb causa de mort, una violació en l'interior del nucli familiar, sense que les complexes i, en ocasions, inoperants i burocràtiques institucions de protecció ho hagin pogut evitar o controlar. Es fan moltes coses bé però durant els meus anys a l'escola n'he vist fer moltes de malament i podria posar molts exemples. En general, malauradament, tot depen del professional amb el qual t'ensopegues en cada moment. 

Pel que fa a la gent gran, sobretot a les dones, en els darrers anys hem sabut casos d'assassinats gairebé en sèrie en un geriàtric -cas d'Olot- o de violacions horribles de dones grans en un altre. Son casos els quals, d'afectar criatures o joves, haurien tingut molt més ressò. O així m'ho sembla. De vegades els assassinats de dones grans han passat, al principi, desapercebuts, perquè sembla que no cal parar massa atenció a la mort d'algú  en edat avançada. Se suposa que és un fet natural i esperat.
Com en tants aspectes de la societat, per tal que es reconeguin els problemes han de ser els mateixos afectats els qui es belluguin. En això els infants, per raons evidents, es troben en desavantatge. I, és en aquest sentit, el de la seva dependència dels adults i la manca d'autonomia, que mereixen una protecció molt més intensa i directa. Tot i que la gent gran, en ocasions, també es pot trobar en una situació de dependència i precisar d'una protecció constant i eficaç.
Però l’experiència i la tasca del col·lectiu de jubilats, al qual la gran majoria de persones arribarà, conforma un potencial que no es pot obviar ja que el reconeixement del seu valor beneficia la societat, en general, sense divisions absurdes en franges d’edat. Aquest és un llibre imprescindible a l’hora d’encetar un debat a fons sobre la situació actual de les persones de més de seixanta o seixanta-cinc anys, moltes de les quals, ja, jubilades de la seva tasca professional.  Fa algunes generalitzacions que caldria matisar. Per exemple, no crec que els vells comptessin, en el passat, amb més respecte i devoció. Hi havia de tot, com ara. De famílies n'hi ha de moltes menes. La literatura, que sovint ens reflecteix un passat més objectiu i divers que els manuals d'història, pel que fa a les costums i la mentalitat, ha incidit sovint en els problemes de la gent gran.

Hi havia molts poemes populars relatius al menyspreu que sofrien els vells. Poemes molt populars i recitats sovint, El plat de fusta, El camí de l'hospital, explicaven la història d'un vell, per cert, un home, menystingut i a punt de ser abandonat o maltractat. Per trasbalsar les consciències s'esmentaven dites com ara allò de Tal faràs, tal trobaràs, un refrany, per cert, que s'ha demostrat erroni en moltes ocasions, i el fill malcarat acabava per reflexionar i tenir cura del pare malalt i xacrós.

Ignasi Iglesias té diferents obres de teatre sobre els vells i la seva situació, i una obra de teatre que se situa a Galícia, La mala ley, molt representada durant els anys vint, feia referència al tema del repartiment de l'herència abans de la mort dels pares i en com aquests es podien trobar al carrer d'un dia per l'altre. Víctor Català té un conte terrible sobre una vella que es troba sola quan la gent que en té cura és al tros i mor en un incendi, sense poder-se'n escapar. Un vell refrany català feia és més lleig que pegar a un pare. No pas una mare, ep. El pare era qui remenava les cireres. 

Com que el món es divers i la literatura, també, trobem en les obres populars i cultes iaies bonhomioses, avis simpàtics, avis abusadors i dolentíssims, que exerceixen una autoritat inqüestionable, com ara el pare Karamazov, o matriarques que dirigeixen els negocis de forma egoista i sense concessions. Per tot plegat crec que parlar en general del tema, d'aquest i del que sigui, sempre resulta relatiu, parcial i injust.

En el món del present tan aviat es lloa la presència de la gent gran a les grans manifestacions reivindicatives, com en el cas de les mogudes independentistes, ja que fa gràcia veure homes i dones de noranta anys disposats a lluitar pel que sigui, com es culpa als més grans de seixanta anys dels resultats d'eleccions com la de la independència d'Escòcia, com si el vot l'hagués motivat la covardia i no pas l'experiència o la prudència. Una persona gran es reflecteix en els mitjans de forma positiva si fa tota mena de coses, esport sobretot, viatges, cursos diversos que no li reportaran cap benefici econòmic sinó, més aviat, una despesa. El consumisme i el negoci que comporta han trobat en aquest sector, en general amb la seva pagueta, tot un filó explotable.
Ser gran no és un mèrit ni una malaltia. No podem obviar que és la darrera etapa de la vida, encara que aquesta s'allargui. I que, per més bé que estem als seixanta o setanta anys les coses empitjoraran, si tot segueix el seu curs raonable. Un dels problemes és la hipermedicació a la qual se sotmet a molta gent gran. Es parla de la lluita contra la malaltia, en ocasions, com si fóssim immortals i, fins i tot, com si una tingués la culpa de les seves xacres, perquè no s'ha mirat o no s'ha cuidat. De fet, els problemes generacionals sempre existiran, els grans hem estat joves i els joves es faran grans però no coincidirem mai, pel que fa a l'edat, en el mateix temps, cosa impossible. Les mentalitats canvien, els costums també. I nosaltres canviem, al llarg del pas de la vida, amb l'experiència i tot això, constatant que en tot plegat hi ha molt d'atzar, de casualitat, de surrealisme històric i de dogmatisme presentista.
En el fons tot rau en allò del respecte i la dignitat, que tota persona mereix, més enllà de l'edat que tingui i d'on provingui. En teoria, tots som iguals, però això no sé pas si ens ho acabem de creure del tot. Per cert, no tothom es jubila als seixanta-cinc, hi ha feines desitjables, en els quals les persones es mantenen en actiu molt a gust, hi ha sectors que permeten envellir treballant, escriptors, actrius, autònoms amb un ofici fet a gust o un negoci que rutlla, científics de prestigi, metges de culte. I després hi ha la gent important, vegeu personatges com ara el Sant Pare, la reina d'Anglaterra o Berlusconi, per exemple... Un altre tema, seria el de les pre-jubilacions, algunes fetes a gent de cinquanta i pocs anys, no sempre desitjades ni ben rebudes. El mon es estrany i potser ha de ser així. La vida passa i encara hi ha qui s'enutja si li recordes.