TERESA REBULL, IMMORTAL I ETERNAMENT JOVE

 

Aquesta setmana he pogut tornar a veure, a la biblioteca del barri, el documental sobre Teresa Rebull, 'Ànima desterrada'. El documental ja té alguns anys, es va emetre després de la mort de Rebull, i és obra de Susanna Barranco (Barcelona, 1975), actriu, productora, escriptora i moltes coses més. Susanna Barranco va fer una breu presentació del documental ja que havia de marxar, però va remarcar com va connectar amb Teresa Rebull, cosa gens estranya ja que totes dues pertanyen a un tipus de dona coratjosa, polifacètica, valenta i compromesa amb el seu moment històric, malgrat la diferència generacional.

El documental incideix, sobretot, en la personalitat volcànica de Rebull, recull testimonis de molta gent, coneguda i no tant, però no entra a fons en el tema biogràfic, de forma molt intel·ligent la directora va evitar fer un biòpic convencional. Tot i que, de forma inevitable, sorgeixen preguntes diverses i no es pot deixar de banda els lamentables Fets de Maig. Teresa Rebull va militar en el POUM i va fer una estada, relativament breu però terrible, en una txeca, un conegut seu, Manolo Maurin, germà de Joaquim, amic seu, va morir a causa dels maltractaments soferts allà dins. 

Hi ha un estrany interès en amagar o dissimular fets que incomoden, relacionats amb una guerra civil que la mitologia actual va convertint en un conte de bons i dolents. Una cosa és la ideologia i, l'altra, el tarannà individual de les persones. Però la complexitat ens aclapara, què hi farem.

Recordo quan, de joveneta, vaig sentir parlar de la Serra de Pàndols, gràcies a la cançó més coneguda de Teresa Rebull, aquell Paisatge de l'Ebre, amb una cova inquietant on algú ha tornat per trobar 'les sabates d'en Jaume'. El poema, més emotiu i impressionant que altres textos amb pretensions que evoquen la guerra, és obra de Josep Gual (Badalona, 1929-2005). En aquest poeta vida i obra van lligades, va ser una de les vícitimes de l'injusta i inútil 'lleva del biberó'. Va estar molt vinculat a Badalona i amb la represa de la vida cultural i del catalanisme, es va relacionar amb gent del mon intel·lectual i a Badalona se l'ha homenatjat sovint. Però, més enllà del famós poema, la lletra del qual molta gent atribueix a la mateixa Rebull, és avui injustament poc conegut.

Davant d'aquest cas o del, per a mi, molt més greu d'Olga Xirinacs, encara feliçment viva, se'm diu de vegades que ha estat a causa de la vinculació dels escriptors amb uns espais determinats, Badalona pel que fa a Gual i, en el cas de Xirinacs, Tarragona. Em semblen absurdes excuses, tot va més aviat lligat a capelletes, modes, tendències i potenciació de les novetats al preu que sigui. Amb tres o quatre 'clàssics canònics' sembla que ja en tenim prou. I fins i tot els valors indiscutibles de vegades funcionen com la borsa, pugen i baixen.

Teresa Rebull es deia Teresa Soler, com que va viure a França, casada amb Pep Rebulll, militant del POUM, va admetre el costum francès d'adoptar el cognom del marit. Quan va començar a col·laborar amb la Nova Cançó li deien la 'iaia' i tot just tenia cinquanta anys i estava d'allò més bé. En aquella època no la van dur al Palau però anys després, en els vuitanta, se li va fer un homenatge en aquell indret emblemàtic, massa carregat d'ornamentació pel meu gust, tot i que hi ha qui em mira malament quan critico els excessos dels modernistes. 

Motivada pel tema m'he comprat a iberlibro el llibre amb la poesia completa de Josep Gual, és un llibre nou, tot just una mica esgrogueït pel pas del temps, que m'ha arribat des de Badalona amb una rapidesa remarcable. El tipus de llibre que, en el passat, podies trobar a l'enyorada setmana del llibre català, quan es feia a les Drassanes i no tot havia de ser novetat immediat o reedició maquillada de novetat. 

En un altre poema, per cert, l'autor ens desvetlla el destí d'en Jaume, menys desesperançador del que sempre havia suposat.:

En Jaume van ferir-lo

el dia del seu sant

passant el riu a gual.

Per les presses i els tràfecs

va estar-s'hi sis hores

amb l'aigua a la cintura.

Tot plegat va complicar-se

amb una emprenyadora

preumònia.

Van evacuar-lo a Tivenys

i el sanitari li va fer dir

allò de: trenta-tres i carretera.

Ara ja ha tornat a Prat de Compte

gras com un toixò,

perquè té molt bona carnadura.

Josep Gual Lloberes (Badalona, 1920-2005)

https://www.youtube.com/watch?v=MXva6SnocC0

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-documental/teresa-rebull-anima-desterrada/video/5660748/

UN CANT A LA VIDA, JAQUETTI VISTA PER SUSANNA BARRANCO

 

L'any 2020 es va dedicar a Palmira Jaquetti, amb motiu del cent vint-i-cinquè aniversari del seu naixement. Jaquetti és encara un personatge poc conegut per la majoria tot i que en l'àmbit de la música popular  i en molts indrets pels quals va passar no se l'ha oblidat mai. Vaig saber, aleshores, que Jaquetti, per casualitat, havia nascut al Poble-sec. Amb aquesta excusa li vaig dedicar una xerrada de CERHISEC la qual, per les circumstàncies d'aleshores, va haver de ser online.

https://balcopoblesec.blogspot.com/2020/04/palmira-jaquetti-va-neixer-al-poble-sec.html

No em va costar fer la xerrada, el Departament de Cultura de la Generalitat va endegar una web excel·lent, amb molta informació de tot tipus, molt interessant i recomanable.

https://cultura.gencat.cat/ca/temes/commemoracions/2020/anypalmirajaquetti/inici/

Ahir es va estrenar, a la Filmoteca, el magnífic documental de Susanna Barranco, qui, per cert, també té el seu estudi al meu barri, Palmira Jaquetti. Un cant a la vida. Barranco va comentar que fer un documental és, avui, un miracle, però els miracles, de tant en tant, sembla que existeixen. La temàtica i la directora mereixien una assistència molt més nombrosa però, vaja, l'acte va ser digne i ben organitzat. 

El documental es passarà pel canal 33 el dia 13, demà passat, una mica tard per als meus horaris. En tot cas no hi ha res com veure el cinema en pantalla gran. En el documental s'entrevisten persones diverses, s'hi poden veure imatges emblemàtiques d'aquelles muntanyes tan endarrerides del passat, ja que se centra, sobretot, en la tasca feta al Pallars i es passa de forma subtil per la biografia de Jaquetti. Per cert, a la web de la tele diu que s'ha fet 'amb motiu del centenari de la mort del personatge', cosa que vol dir que potser ja som a l'any 2063. 

https://www.ccma.cat/tv3/el-documental/el-documental-estrena-palmira-jaquetti-un-cant-a-la-vida/noticia/3188598/

Una de les persones que surten al documental és el monjo Massot i Montaner, un gran savi, que vam perdre l'abril d'aquest any, em va emocionar veure'l. A banda de gent gran que va conèixer o va tenir referències sobre Jaquetti també hi surt gent jove, fent reflexions molt interessants sobre el lloc que li pertoca a la cançó tradicional en el present. L'enyorament del passat, sovint inevitable, obvia les mancances i misèries d'aquells indrets muntanyencs tan feréstecs. Massot i Montaner incideix en la importància, més enllà dels reculls de cançons, que tenen les reflexions i anotacions de Jaquetti sobre els llocs i la gent. 

Amb aquest documental, i em passa amb molts altres, em vaig quedar amb ganes de saber-ne més, la complexa personalitat de Jaquetti i el seu coratge anant per aquells mons de Déu, fins i tot amb tots els seus problemes de mobilitat després de la malatia, o el trist matrimoni amb un marit que no va estar a l'alçada i va guillar, son elements altament novel·lables. Jaquetti, sempre en actiu, va sobreviure a la guerra i la postguerra i va morir d'una forma contemporània, en un accident de trànsit, el 1963. 

Susanna Barranco té molts altres documentals de categoria,  és una professional multidisciplinar, poeta, actriu i un munt de coses més. No sé si valorem com cal aquestes persones de tanta volada. Hi ha persones que, ahir, em van dir que no anaven a la Filmoteca perquè ja 'el passarien per la tele', em va recordar allò dels que no es compren un llibre perquè 'ja el trobaran a la biblioteca'. Servituds del present còmode que ens acull, vaja.