FESTES FRÍVOLES I INOPORTUNES

Ja tornem a marejar la perdiu de les festes i festetes. Sembla que finalment algunes d'aquestes festes que cauen enmig de les setmanes s'aniran situant en dillunsos per tal d'evitar ponts i aqüeductes. Com sol passar, i fins al proper control de qualitat, en quedarà més d'una pel mig i així podrem tornar a polemitzar sobre la qüestió. Per exemple, la Puríssima, festa a la qual no li veig la gràcia, es mantindrà potser pel fet que la puresa resulta avui a certs sectors religiosos molt reivindicable, i l'1 de maig, emblema obrerístic d'un temps en el qual els obrers eren obrers i pobres i les vagues es feien contra els amos i no contra els que encara eren més pobres que no pas ells, és intocable.

No entenc perquè, d'una vegada per totes, no s'escombren d'una vegada, sense excepcions, vers el cap de setmana, absolutament totes les festes de dia fix. Jo he estat contrària al tema durant anys, sóc tradicional i conservadora, però he anat canviant d'opinió per molts motius, entre els quals, el fet que les festes ja no són el que eren, ni les religioses ni les laïques. El tema sempre ha desvetllat visceralitats diverses, quan Els Esquirols existien, cantaven i reivindicaven, van fer una cançó molt bonica sobre el tema, que adjunto al post, però aquí cantada per un altre grup que els homenatja.

Ja fa molts anys, a finals dels setanta, encara sense immersió, a les escoles ens vam bolcar en l'intent de recuperar tradicions i festes catalanes. Em feia molta il·lusió veure els alumnes d'origen castellà participar activament en aquelles celebracions, ho admeto. Com sol passar amb tantes coses, en reeixir l'invent va reconvertir-se en una mena de burocratització pedagògica, absolutament frívola i pervertida, que amb els anys ha anat perdent sentit i contingut i ha esdevingut una barrija-barreja de bestieses, murals, treballets manuals, cançons obligatòries i la resta. 

Quan ja anava cap a la jubilació es va començar a replantejar el tema i la necessitat de limitar el temps dedicat a les festes, a escola, que feien perdre molt de temps i molts esforços fins al punt que la majoria de programacions giraven a l'entorn de la qüestió. La pedagogització festera ha arribat a situacions molt surrealistes i a pràctiques absolutament delirants, com ara fer que per carnaval, la festa de la llibertat individual i la disbauxa, la disfressa fos obligatòria i uniforme per a cada grup-classe o penjar quaresmes de set potes,  sense parlar mai de setmanes santes ni de passions de Jesús o menjar la mona per Rams, o sigui, fer Pasqua abans de Rams, en sentit literal. Quan he intentat endegar un debat a escola sobre la raó profunda d'aquestes pràctiques, els seus absurds i els seus objectius, no me n'he sortit i m'han mirat malament.

Hi ha hagut escoles puristes que han prohibit cantar nadales amb rerefons cristià  i fer pessebres i que han intentat en debades transformar el Nadal nostrat en allò del solstici d'hivern. Això era molt del gust de certs sectors dogmàtics d'Iniciativa, dels progres tòpics i típics. Per no parlar del retorn folklòric del tió, disfressat el pobre tronc amb barretina i transformat per obra del maquillatge en una mena de Chucky nostrat. 

Fa molts anys, jo anava a dinar a una escola que no era la meva però que tenia una cuinera excel·lent, motiu pel qual ens hi aplegàvem mestres de diferents centres. Una pobra substituta novella va arribar un dia plorant, molt amoïnada, pel fet que el seu director, un progre, l'havia esbroncat quan l'havia sentit cantar amb els nens allò de Sant Josep i la Mare de Déu feien companyia bona... El poder corromp i quan més petit i ridícul és, de vegades més corromp.

Mentrestant no ens n'hem sortit de fer una escola laïca de veritat on la religió fos una matèria externa i no ofertable, per exemple. De despropòsits n'he vist fer tants que he arribat a la conclusió de què, precisament, la gràcia de moltes festes és que no siguin escolars i obligatòries sinó lliures i del barri, dels amics, de la família. Al cole amb quatre dibuixos i una carota de cartró pintat ja n'hi ha prou, que després ve el fracàs escolar i això de perdre el temps amb francesilles no està gens bé. A escola s'han de fer grosses les festes escolars, el final de curs, coses així. I, si pot ser, fora d'hores lectives. Sobre la Castanyada, algú va trobar no sé on allò del marrameu torra castanyes i se n'ha fet un himne oficial, a més d'amanir el tema amb el Halloween, amb l'excusa que es fa anglès i tot això. Les disfresses de castanyeres anacròniques també han estat una constant.

En lloc d'acostar el món a l'escola, el món s'ha anat reconvertint en una immensa escola, al menys el nostre món occidental i ben peixat malgrat les crisis. Com que som multiculturals i respectuosos, si volem fer les coses bé, ara que a les aules hi ha gent de tantes procedències, haurem de celebrar a escola un munt de festes del món mundial i de totes les religions, afany impossible més enllà de poder amollar alguns trets culturals generalistes als infants aplicats. Pel que fa a les festes que es fan a la feina adulta, els ponts han estat una gran bestiesa i la gent ha aprofitat festes i festetes per guillar al càmping, a la caseta o fins i tot a qui sap quins països llunyans, gràcies als vuèlings. Ara és temps de vaques magres i no lliguem els gossos amb llangonisses, potser seria hora de reflexionar sobre tot plegat.

El tema de les festes, per no retornar a les discussions i polèmiques habituals, hauria de prescindir de cap mena d'excepció. Altrament no en sortirem mai, ni aquí, ni allà. Amb els anys acabes per constatar que sempre estem donant voltes al mateix i que no hi ha cap afany per arreglar res sinó més aviat per fer volar coloms i marejar perdius, què hi farem.

Després de festes

Ja han passat les festes i, malgrat la mica de tristor amable que deixen aquests dies, quan han passat, també es tenen ganes de deixar enrera tots els seus tòpics recurrents: pau, amor, loteries amb imatges de gent fent el ximple, cagations amb barretina, amics invisibles, àpats excessius, consum inevitable, regalets a dojo, reis de plàstic amb una cavalcada que cada vegada sembla més de revista musical, premi Nadal sense sorpreses (sembla que els premis grossos, en aquests camps literaris, darrerament els monopolitzin els periodistes, per cert), comentaris ingenus sobre uns nadals antics amb més 'valors', guerres i malvestats que no s'aturen, això pel que fa a aquelles que 'veiem' perquè n'hi ha moltes d'oblidades i invisibles que no mouen ningú a manifestacions ni verbals ni presencials.


Per a contradir tots els comentaris sobre canvis definitius en el temps, aquest any fa fred. Ah, el fred d'abans, la pluja d'abans... Sabem i ens diuen, els grans, que si no plou, ja plourà i si no neva, ja nevarà, però això només es pot comprovar de forma experimental al llarg de la vida. De jove, la pluja i la neu ens deixen una forta empremta que fa que recordem aquests fenòmens com si haguessin sovintejat molt més del que ho van fer durant la nostra infantesa. Els de la meva edat tenim tendència a confundir el fet de fer fred amb el d'anar poc abrigats i no tenir bones estufes. Aquestes vacances, de totes les de l'any, eren aquelles en les quals se'm feia més feixuc tornar a escola, tant d'alumna com de professora. Ara no hi haig de tornar, ja.


Tot arriba i passa i els dies s'aniran allargant de forma gairebé imperceptible, i arribarà la festa de Sant Antoni, el dels rucs, que al barri veí se sol celebrar de forma esplèndida, per tal d'animar aquesta època, freda i llarga, de l'any. Les festes nadalenques fan il·lusió, molta, quan hi ha criatures a casa o pel voltant, però em temo que la il·lusió de veritat, aquests dies, no és pas la de les criatures sinó la dels adults amb criatures a l'entorn, ja que en els infants i els joves revivim, els vells (amb perdó del Sani), les il·lusions antigues que mai no poden materialitzar-se perquè pertanyen a l'estadi dels somnis. Per això, aquest conte ple de rondalles que és l'època nadalenca, gaudeix i gaudirà d'una salut excel·lent. Llàstima que, com deia León Felipe, gran poeta que, com tants, avui em penso que resta una mica oblidat, me sé todos los cuentos. Bé, per no donar de mi una imatge excessivament negativa, modificaré el vers, me sé -casi- todos los cuentos. Sobretot, el conte de les rebaixes de gener, les quals, enguany, com estic sentint per ràdio, seran històriques.