Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris salut. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris salut. Mostrar tots els missatges

14.8.16

PECATS D'AHIR, PECATS D'AVUI, PENITÈNCIES, INFERNS I CONDEMNES




Hi ha una tendència perillosa del poder, sigui el que sigui, en fer sentir la gent culpable d'alguna cosa. En aquest poder hi incloc els poders mèdics, científics, pedagògics i la resta. Fa anys, afortunadament uns quants, la culpa tenia a veure en moltes ocasions amb la moral vigent i la religió oficial. De petita recordo que no dormia bé el diumenge si, per exemple, no havia pogut anar a missa. Morir en pecat mortal, i diria que aquell era el pecat mortal més a l'abast dels infants innocents, era terrible i comportava cadena perpètua en un infern surrealista i horrorós.

Però els dogmes no ens abandonen i avui també es recorre al sentiment de culpa per tal de carregar en cadascú de nosaltres culpes que sovint són dels mateixos poders, és més fàcil amollar-te un anunci gore sobre accidents de trànsit en el qual el pobre home que ha tingut una badada amb terribles conseqüències i ha sobreviscut patirà un infern vital irreversible, sense que tanta sang absurda a l'hora de dinar provoqui, però, millores substancials en la xarxa viària. Una altra tècnica de dubtosos resultats és la campanya antitabac que permet mostrar als paquets del vici pulmons podrits o dents fastigoses, sense comptar amb que el fumador reticent pot, senzillament, canviar de paquet o enganxar al damunt de les imatges la fotografia d'una vedette amb poca roba.

La salut és avui una religió indefugible, el tema del menjar clama al cel, és dolent el sucre, el greix, la carn abans objecte de desig avui és sospitosa, la xocolata s'ha de prendre amb mida, amb el vi encara es va amb prudència ja que molta gent, avui, viu de la vinya i d'aquesta revifalla actual del producte. Una jove i brillant ministra sueca ha dimitit després de ser pillada amb un grau d'alcoholèmia que fa riure, tornant d'un sopar, i ella mateixa ha manifestat que aquest ha estat el pitjor error de la seva vida i que allò que va fer està mol mal fet, en una mena de confessió pública de culpabilitat que, al menys a mi, m'ha resultat més anguniosa que la mateixa dimissió.

Renunciar a una persona com aquesta en un govern, per aquest motiu, mostra de forma palesa que no anem bé. O al menys així m'ho sembla a mi, que vinc d'un temps en el qual els pecats eren ben bé uns altres, tan absurds com els actuals, això sí. Per dolent que fos aquell sistema en teoria Déu et perdonava si et penedies, cosa que al menys alleujava de les culpes. Els pecats moderns de veritat existeixen, és clar, però no sembla que inquietin de la mateixa manera, a nivell col·lectiu.


Si estàs malalt, és gairebé culpa teva. Si no tens una llarga vida, abocada a les malalties mentals i senils inevitables en la gran majoria de la població, no t'has cuidat, no has fet esport, has menjat poca verdura, has begut o fumat i coses semblants, com ara el sexe excessiu, tot i que avui és gairebé políticament incorrecte ficar-se amb el tema copulatiu passat de rosca i que durant anys i panys va ser causa de mals sense límit els quals, no ho oblidem, recollien fins i tot llibres escrit per metges de prestigi. Fins i tot el capteniment dels fills és culpa dels pares, tot i que això ja ve del pecat original i de les condemnes bíbliques.

Sembla que la societat no pot deslliurar-se d'un cert grau d'hipocresia i d'incidir, ni que sigui en les col·lectivitats suposadament democràtiques, en aspectes de la vida personal de la gent. No crec que la vida que porten aquests esportistes olímpics, en molts casos, sigui gens sana ni recomanable. Molts viuen gairebé tot el dia immergits en bidons d'aigua, d'altres desenvolupen cossos fantasmagòrics a còpia d'enlairar pesos. Però l'esport està ben vist tot i que no podem saber com acabarà tot aquest jovent. La moda potencia l'anorèxia, fa temps que es comenta que és controlarà el tema, però res de res. La moda absurda poques vegades es critica. 

L'altre dia vaig baixar-me aquesta imatge del facebook d'una amiga. A més a més, pel que fa als peus, sembla que s'ha de caminar de puntetes per esdevenir elegant, això de les modes i les dietes sempre afecta més a les dones, és clar, però tambe els senyors van caient en el parany. Una noia que es va retratar a les xarxes, en format natural, sense depilar, ha generat molt de soroll i fins tot ha escandalitzat els esteticistes. Se suposa que mostrar el pèl natural fa brut o que no tenyir-se el cabell blanc, sobretot pel que fa a les dames encara joves, fa deixat.


9.1.14

A CREMAR CALORIES, QUE SÓN DOS DIES!




No sóc una persona objectiva quan faig referència a temes esportius, no m'han motivat gairebé mai i més aviat em produeixen un cert refús, tan subjectiu i injust com es vulgui considerar i accentuat, crec, pel fet que a escola em van frustrar en aquest camp. Aquests dies, després de festes, proliferen les curses que s'organitzen un dia sí i un altre també, grans munts de gent que corre sense anar enlloc, tota una metàfora dels nostres temps. L'objectiu d'allò que fa anys en dèiem excursions era arribar a algun indret en el qual reposar, xerrar i observar. No calia anar gaire lluny. Ara, en moltes activitats, l'objectiu és córrer, fins i tot molta gent tampoc no hi va a guanyar res sinó a participar, a eliminar greixos residuals i a superar-se. Aquests dies es repeteix sovint que cal cremar els dinars de festes. Ja no es corre només per ciutat sinó també per muntanya, i sembla que el tema desvetlla una gran admiració popular. He vist gent corrent per les muntanyes amb els auriculars posats, no sé que caram escolten, la veritat.

Aquest tema recurrent, la necessitat de cremar calories després dels tecs, el repeteix la gent del carrer però també els mitjans de comunicació hi tornen una i altra vegada. Fins i tot en els telediaris ens comenten l'augment de matriculacions en els gimnasos i piscines. Aquestes coses que ocupen espai en els telediaris, avui que ens fan passar sovint bou per bèstia grossa, resulten una mica singulars, per dir-ho d'alguna manera pietosa. Els temes dels telediaris són de per riure, llevat de quatre coses greus sobre les quals s'hi torna una i altra vegada la resta són temàtiques que haurien d'anar a programes especialitzats o a magazines intranscendents, com ara això de si els bessons han d'anar junts o separats a escola, quan avui hi ha moltes escoles d'una línia i el problema, en aquests casos i si és un problema, no té cap mena d'opció de tria. Per no parlar de si es ven molt o poc en les rebaixes i si aquestes s'han de fer abans, durant o després de festes...

Durant un temps es va posar de moda a moltes escoles llegir els contes de Gianni Rodari. Eren, són, una mica tendenciosos, no sé si avui encara es llegeixen o es fan llegir. Més polititizades encara eren les aventures de Bombeta, però em temo que la literatura infantil sempre comptarà amb una bona dosi d'intenció moralitzant. En un conte de Rodari un grup de mones puja a uns caballitos i va donant voltes, després expliquen que han vist el món i que han viatjat molt. Això és el que fem tot sovint, donat voltes al mateix i pensar que viatgem.

Crec que hi ha gent a qui agrada molt fer esport, gent vocacional, amb aptituds per a les curses i per a d'altres activitats d'aquesta mena, que gaudeix amb aquestes pràctiques de veritat i que no ho fa no per obligació gairebé moral sinó per gust i diversió, però són una minoria, com sol passar en qualsevol activitat humana. La massificació d'aquestes activitats i la seva proliferació, fins al punt que sembles rareta si no vas a fer curses, em sorprèn força tot i que ja em sorprenen poques coses, hores d'ara. Fa uns dies la meva filla em feia veure algunes característiques del nostre temps comparant-les amb la joventut de Sebastià Haffner, que es pot llegir a Història d'un alemany, amb el valor afegit que aquest text es va escriure abans de la guerra i per tant no respon a cap filosofia tòpica sobre causes i conseqüències. Algunes  d'aquestes característiques eren el  culte al cos, a la salut i a l'esport, tot plegat fomentat de forma generalitzada. Precisament avui en entrar al facebook m'ensopego amb la coneguda frase de Bill Nye sobre bicicletes i cotxes. 

1.8.09

Sobre bellesa, salut i d'altres frivolitats



Quan jo era jove, i crec que encara dura l'esclavatge estètic del bronzejat, s'havia d'estar moreneta per obligació, altrament semblaves una vampira i no pas una vampiresa. Com que a mi em costava emmorenir-me i de petita anava poc a la platja, vaig fer grans sacrificis cada estiu per a torrar-me, utilitzant productes fregidors de tota mena. La moda passa per damunt de la salut quan convé i ningú no escolta el que no vol sentir, però ja aleshores se sabia que l'excés de sol era dolent, i molt, com se sabia que fumar no era saludable. Però fumar era també una moda social i si no fumaves quedaves com una estreta retrògada i gairebé feixista, ja que les reunions progres eren plenes de fum i ser una dona emancipada demanava cigarreta i mirada perduda i enigmàtica, per tal de contemplar el món feliç i marxista del futur a través d'un espès núvol de fum apassionat. També les nostres àvies sabien que les cotilles massa apretades no eren recomanables o que beure vinagre per estar blanqueta era un disbarat. Però el que no es vol saber, no se sap.


Avui, amb el tabac, s'ha arribat a límits de prohibició impensables fa anys, cosa que m'inquieta, perquè la constant intromissió dels poders diversos en la meva vida privada em produeix angúnia, angoixa i gairebé pànic. Abans ho feia la religió, aixó, i, quan calia, també utilitzava la classe mèdica i la ciència per afirmar allò que li convenia, sobre tot en temes relacionats de prop o de lluny amb la pràctica sexual. Ja m'han dit que és causa de la meva immaduresa a causa d'una adolescència no superada, això de voler dur la contrària, potser sí. El mateix em passa amb això dels antitaurins, no he anat mai als toros ni hi aniré però no sé perquè ha de ser pitjor matar un brau de tant en tant públicament que matar milers de vaques, porcs i bous de forma clandestina o condemnar les gallines a postes absurdes d'ous, en corrals indignes on la llum artificial és constant, tot plegat per crear excedents alimentaris. Per no parlar de les castracions, inseminacions artificials i esterilitzacions d'animals domèstics. O de les proves de laboratori. En el fons existeix també un cert racisme zoològic. Entre ser brau o de pau, carn d'escorxador o màrtir nacional, com deia el poema de Joan Oliver, no sé pas què triaria, jo.


En canvi hi ha una gran tolerància, per ara, amb coses com l'aprimamenta absurda i el pes de les models de moda, tema estètic que tant de mal ha fet a moltes noies jovenetes. O amb la megafonia generalitzada, que ens deixarà tots sords. I, encara més, amb el sol, perquè les ombres són de pagament, a les platges, o bé et condemen a carretejar el para-sol pel metro, l'autobús o el tren. Fa anys, els establiments de banys comptaven sempre amb una zona amb encanyissat, molt gran, que sempre era plena de gent de mitjana edat en amunt. En alguna ocasió he escrit a l'ajuntament de Barcelona sobre aquest tema, sol·licitant que a les platges públiques m'hi possin un tendal, ara hi ha moltes solucions per a aquest tema i no caldria que fos una instal·lació fixa. M'han contestat, amb bones paraules escrites, que no calia. Ara els poders públics acostumen a respondre't amb amabilitat quan els consultes, però també acostumen a no solucionar res i, com que no saps mai amb qui has parlat, insistir és una qüestió feixuga que acaba per fer-te abandonar per cansament.


Fa uns dies vaig llegir al diari, crec que era a La Vanguardia i a La Contra, les manifestacions d'un metge sobre el tema del sol i els seus perills, que em van agradar molt perquè aquest senyor deia el que jo pensava, de fet és quan t'agraden els articles i comentaris, quan reblen allò que tu mateixa, intuïtivament o amb una base sòlida, creies o desitjaves. Aquest senyor comentava, entre d'altres coses, que si ens miren el culet, en el cas de no ser nudistes, veurem la diferència entre l'estat de la pell de les natges i la de la resta del cos sotmesa a banys de sol per exigència social. També es carregava els moderns uva, que tant de moviment econòmic han generat en les darreres dècades. Admeto que potser hi ha molt de component genètic en tot plegat, ja que conec gent qui, com una sargantana, precisa de sol a tothora i que té una pell acceptable, de la mateixa manera que conec fumadors en perfecte estat de conservació interior i exterior. Però he de dir que en ocasions m'he sentit discriminada, amb això del sol, talment com quan no fumava en un context fumador, en la meva joventut. A la platja, fins i tot al pati de l'escola, la gent amiga acostumava a posar-se al sol i si jo deia que me n'anava a l'ombra semblava asocial i, evidentment, em trobava al marge de la tertúlia, cosa que, amb el que m'agrada xerrar, em produïa un trauma ombrívol.

Bé, el que em fa por és que, com en tantes coses, no ens passem un dia a l'altre costat i ens ombregin amb emparrats sintètics les platges nostrades. De vegades fa por reivindicar res, perquè si et concedeixen el que demanes segur que l'assoliment del desig té, també, efectes perversos, cosa que succeeix en molts contes i rondalles tradicionals.

Parlant d'estètica, dedico una fotografia i un record als inefables productes Bella Aurora, que quan jo era petita anunciaven sovint per ràdio. El nom de la marca, dibuixat amb lletres de cal·ligrafia evocadora, encara es pot veure en aquest edifici de Barcelona on va tenir la seu durant anys l'empresa. Jo pensava que ja no existien, però sembla que guadeixen de bona salut i que, precisament, estan especialitzats en temes de pell i efectes del sol. Para juventud, belleza y lozanía, Bella Aurora cada día...