Reveillons amb cotillons

De totes les festes de suposada gresca que celebrem al llarg de l'any, a la de la nit de Cap d'Any li tinc una mania especial, cosa que no sé des de quan em passa, encara que diria que des de ben joveneta. Aquests dies de festa obligatòria ja resulten tots ells feixucs però la veritat és que les revetlles, en ple estiu, em són molt més simpàtiques i en tinc molts més bons records. El juny és un mes bonic, alegre, de llargs dies i nits breus i càlides, la cosa és molt, molt diferent.

Cap d'Any, la nitvella, com diu avui molta gent, és una festa que ha anat a més pel que fa a la disbauxa i la xaronada. S'han de prendre mides per tal que no es destrossi més mobiliari urbà del compte, ja que es dóna per acceptat i assumit que tothom sortirà al carrer, en el cas de Barcelona, a la plaça de Catalunya, a fer poca-soltades i llençar envasos diversos per tot arreu, encara bo si no són de vidre, ves.

Una pregunta recurrent que et fa la gent aquests dies és: on aniràs pel reveillon? En aquestes nits els hotels i restaurants fan l'agost, organitzant sopars caríssims, on menges tot de coses estranyes i que pagues a preu d'or si caus en el parany d'anar-hi. Hi ha opcions més barates, trobades fraternals a centres socials, a càmpings, a casa dels amics. Ara bé, sempre s'han de menjar coses una mica excepcionals, i, sobre tot, empassar-te els raïms de la sort, que ara faran un segle, segons expliquen, i que deuen la seva popularitat a la iniciativa comercial d'uns valencians amb excedents de producció. Fa uns anys van voler posar de moda empassar-te grills de mandarina però la cosa no va prosperar. 

No n'hi ha prou amb els raïms, has d'obrir la bosa del cotilló, posar-te un horrible barret, una màscara, un collaret de paper, bufar l'espanta-sogres o la trompeta i llençar paperets i serpentines o inflar globus, per tal que en el moment àlgid de la nit tots fem el carallot tal com toca, encara que, de fet, l'hora oficial, que jo sàpiga, no coincideix del tot amb la solar. També és habitual, des que es va estendre la moda del petoneig generalitzat, besar i abraçar tothom que tens a la vora, conegut o no conegut i brindar amb aquest xampany que ara es diu cava. Els teatres també fan funcions on aturen la representació per fer el que cal, augmenten preus i reparteixen bossetes de cotillon amb ampolletes de cava i copes de plàstic.

Si ets al carrer has d'anar amb compte amb la cartera, és un dia molt adient per als espavilats amb tanta gent, tantes abraçades, tanta gresca. Com que les tradicions van augmentant i són acumulatives, també cal comprar-te unes calces vermelles i, si et sembla, cremar-les després, això es fa per tenir sort, però no està científicament comprovat que aquests rituals funcionin del tot. En alguns llocs encara, a més, llencen llenties al sostre, que sembla que és un costum que ve del temps dels romans. Això del cotillon crec que ve d'una dansa, segons expliquen, i el nom de la dansa ve d'unes peces de roba que es duien sota les faldilles, com que en el ball llençaven paperets i serpentines, doncs es veu que el tema va acabar donant nom a la bossa aquesta, que avui es pot comprar a preu mòdic a les botigues de xinesos, per exemple.

A més, si ets una dona has d'anar vestida per passar fred, cosa que vol dir que les calefaccions hauran d'estar més altes que mai. Aquest tema no afecta els senyors, que poden anar amb americana, sinó a les senyores, ja que malgrat l'alliberament de la dona de tantes servituds ancestrals, sembla que les sabates de taló alt destrossa-peus i els vestits escotats en ple hivern continuen comptant amb seguidores de totes les ideologies, cosa que em costa d'entendre, la veritat. Només cal veure els aparadors per contemplar els modelets que es promocionen per a l'esdeveniment. 

Les televisions fan, normalment, programes infumables. TV3 es mirarà el melic amb coses i gent del cor de la ciutat i del Polònia, o sigui d'un programa jubilat i d'un que ja demana jubilació. De tots els programes de la nit de Cap d'Any el que em va agradar més va ser aquell antic, de quan la Cubana era la primera Cubana, fresca i esplèndida, TV3 no fa res. Va ser un prodigi d'humor i imaginació, una perla en el mar de la mediocritat nitvellera, vaja. Crec recordar també que en una ocasió, fa molts anys, van sortir els presentadors mudats, cantant ells mateixos temes d'ahir, d'avui i de sempre. Va estar molt bé, però després tothom es va copiar la idea i la cosa va anar degenerant en males còpies de l'original. No hi ha res més trist que veure decadents males còpies de glòries passades, per cert. Un altre Cap d'Any, de fa pocs anys, vaig anar a veure la nova cubana, i si la festa ja em semblava depriment encara m'ho va semblar més veure aquella mala còpia desfasada del que havia estat un grup tan innovador.

A causa de la meva feina sempre he comptat l'any per cursos, per això, potser, Sant Joan és el meu Cap d'Any i em compro l'agenda pel setembre, d'aquestes dirigides a les escoles que s'han popularitzat tant. El reveillon no em fa ni fu ni fa i quedar-me a casa aquesta nit, cosa que no resulta fàcil a causa de la pressió social, no m'entristeix. M'entristeix més l'espectacle del carrer, o d'aquestes festes on la gent acaba que en porta més al cap que no pas als peus, i que, a més de la mamància, al cap hi aguanta, ja una mica rebregat, el barret de cartró de la bossa del cotillon mentre balla de forma maldestra el Paquito el chocolatero o Los pajaritos.

Admeto que no totes les meves nits de Cap d'Any han estat tan deplorables com explico, només faltaria. De vegades l'alegria s'encomana, la companyia és bona i estàs a gust i un certa màgia popular fa que acabis amb el barret al cap, sense complexos, ballant la conga amb fruïció i petonejant a tort i a dret tothom que t'ensopegues pel camí. 

Blocaires invisibles

Òndia, m'he apuntat al blocaire invisible o blogaire invisible i amb això de les pistes tinc un embolic. S'han de posar al bloc de l'emissor o al del receptor?

Bé, sigui el que sigui, aquí en poso algunes sobre qui m'ha tocat:

a) No és un/una blocaire massa productiu/iva

b) No ens coneixem, el seu nom personal no forma part de la informació que porta el blog... és una (crec que és 'una') blocaire misteriosa.

c) Fa anys vaig tenir un blog de curta durada amb un nom que s'assemblava una mica al del seu.

d) Crec que fins ara no ens havíem 'visitat'...

Si algú em vol donar pistes sobre on trobar les meves pistes... ep, que estic molt intrigada.

Divagacions sobre literatura, senyores oblidades i moltes coses més...

Aquests dies he agafat alguns llibres de la biblioteca, a l'atzar, entre els quals dos de novel·la policiaca, d'aquesta de moda, que ens arriba dels països nòrdics a gavadals, darrerament. Les novel·les negres, policiaques, de detectius, de misteri, o com en vulguem dir, distreuen, però gairebé sempre acabo decebuda amb els seus finals agafats pels pèls, inversemblants i mal resolts. Aquestes dues, una de Jo Nesbo, Nèmesis,  i l'altra de K.O. Dahl no han estat una excepció. La de Dahl, amb el títol una mica humorístic d'Un mort a l'aparador, m'anava agradant força fins que es va començar a embolicar i, a més, era privisible que arribés algun tema relacionat amb els nazis, ja que li han posat una coberta amb un aparador amb cartells de propaganda hitleriana, una relliscada, em sembla, encara que potser es creu, editorialment parlant, que el nazisme encara ven. Possiblement molts autors opten per aquest gènere pel fet que té sortida actualment, el mateix que la novel·la pseudo-històrica. Les biblioteques van molt bé per fer aquests tasts sense haver de gastar diners en llibres que potser no t'acabaran de convèncer però que ajuden a fer passar l'estona distrets. Aquests llibres que menciono es troben, per cert, amb facilitat a biblioteques i llibreries, de moment. No sempre és així.

Fa pocs dies un editor de culte va respondre les preguntes que li feien en una entrevista i va incidir en el tema, manifestant que és ingenu pretendre viure de la literatura. Vaja, una obvietat. Però, de fet, hi ha gent que en viu, de la literatura, si és que a aquest periodisme desenfadat de columneta, ni que sigui amanit amb tertúlies radiofòniques o televisives pagades, en volem dir literatura, és clar. Un escriptor minoritari, com la majoria, ha respost al tema amb una entrada al seu blog, fent un repàs sobre el panorama literari català actual, cosa que també feia l'editor mencionat, des d'altres punts de vista. El panorama, es miri com es miri, sembla molt trist, però crec que sempre ha estat així, més o menys. He llegit des de fa anys, amb gran tafaneria, aquesta mena de polèmiques sobre capelletes, misèries editorials, negoci... Els problemes s'han agreujat perquè hi ha molta més gent que escriu, fins i tot que arriba a publicar i que posa la il·lusió en el llibre publicat amb la mateixa innocència amb la qual comprem loteria per Nadal, de tant en tant.

S'escriu en molts casos, com en el meu, per afició, com es pot practicar ioga o remenar boixets. Poca gent es fa rica amb la literatura, són minoria, però existeixen, com existeixen aquells a qui toca la rifa. Dedicant la teva vida a l'ensenyament primari es pot viure amb dignitat però no et faràs rica, ni que siguis la millor mestra del món, cosa molt subjectiva i gairebé impossible de valorar. Amb la literatura sempre hi ha la remotíssima possibilitat que un llibre sigui un èxit de vendes, que el tradueixin a tot el món i que en facin una pel·lícula catalana que més endavant copiïn els americans i que t'arribi, ni que sigui tard, la fortuna. Com comprendreu, tot un conte de la lletera, més o menys. Sobre editorials, n'hi ha de molt diverses, les petites fan una gran funció, sempre queda la por que no morin d'èxit en algun moment o que no acabin per ser xuclades pels grups grans, o pel grup més gran de tots. De casos, en la nostra història recent, n'hi ha un munt. 

Paradoxalment, els escriptors aficionats, que no tenim intenció ni possibilitats, de moment,  de professionalitzar-nos, també hem estat molt bescantats. Havia llegit àcides crítiques sobre els escriptors de diumenge a la tarda, fa anys. S'havia de tendir a la professionalització. La professionalització, però, comporta un gran nombre de servituds i misèries, també, com és ben sabut. El món literari, com l'artístic en general, sempre ha estat excessivament idealitzat, es pontifica sobre allò que és o no és bo. L'editor de culte diu que l'obra d'art es reconeix de seguida. Jo en dubto. El temps, les tendències, les modes i el nostre tarannà, i el tarannà i els gustos dels editors que poden editar, també compten. Els suplements culturals són també subjectius, de vegades es critica descaradament l'enemic i es sobrevalora l'amic o el company de feina fins a límits ridículs. Els premis els donen les institucions, en general. Abans els 'grossos'  servien per promocionar nous valors, en el sentit de gent poc coneguda, no només jove. Avui es va a la venda segura, mediàtics i ja consagrats. A un escriptor encara en actiu li han muntat una exposició i tot, aquesta mena d'homenatges es feien a gent difunta o molt velleta, abans. La sacralització d'aquest autor sempre m'ha sorprès, no diré pas que escrigui malament, però ha escrit poc i també algunes coses infumables, com tants d'altres. 

A més de les quatre patums nostrades que ens toca en cada moment, a casa nostra hi ha una gran badoqueria pels estrangers. En això pequem tots, els dels mitjans i la gent normaleta, que anem a fer cues per veure el Murakami, per exemple i no coneixem més de mitja dotzena d'autors de casa. Avui trobo al diari que tornen a dedicar un espai ben gros a... Paul Auster. Aquest senyor també té coses bones i coses que no tant, però, vaja, el valor literari se li suposa. Fa anys se li va pagar amb gran rebombori una estada a Barcelona a Leavitt, aleshores de moda, una patum novella dels 80, avui oblidat, gairebé. La cosa va aixecar polseguera, no massa, perquè malgrat que el món més o menys intel·lectual es miri el melic, el ressò del tema és pobre i limitat. 

No heu percebut cap cosa estranya en tot el que explico? No heu trobat a faltar res?  I si dic que l'exposició de Monzó ve precedida d'altres que es van dedicar a Pla, Brossa, Palau i Fabre, Perucho? Doncs que tot són homes, no hi ha dones, com passava en aquella antiga cançó, on la taverna era un cenacle masculí. N'hi ha unes quantes, és clar, moltes, diria jo, però no fan soroll i se'n parla poc, quan se'n parla. Olga Xirinacs ha guanyat tots els premis que es poden guanyar, és una gran treballadora, cosa que per mi és, també, un gran mèrit, sobre tot quan comprovo la requesta que tenen aquests xicots que es fan famosos amb un grapat de contes als quals no trec mèrit literari, ja que no vull entrar en valoracions crematístiques sinó en temes més pedestres. Certament, a Tarragona la tenen molt en compte, però de vegades no ho ha tingut pas fàcil per publicar i sempre es queixa, amb gran raó, de la mala política de traduccions. Qui recorda avui l'excel·lent narrativa de Maria Aurèlia Capmany, que va ser fins i tot mediàtica i política? Vaig endegar el blog Tèrbol Atzur en comprovar l'oblit en el qual es troba la poesia de factura femenina, però m'adono que no és només en el camp de la poesia, que passa això. Si molts escriptors-homes ja es queixen dels problemes del sector, de la invisibilitat comercial, de la manca d'atenció que els dediquen els suplements literaris, en el cas de les dones la cosa és, encara, molt més greu. I voldria dir que mai no m'he tingut per feminista i que fins i tot en ocasions he de fer examen de consciència per analitzar seriosament si no estic carregada de punyetes amb aquest tema...

Tot això no és nou i en els temps espriuans i anteriors ja es bandejava l'aportació de les senyores, poetes-dones de tanta categoria com Vinyoli o Espriu, que fins i tot compartien ambients literaris amb aquells senyors, són poc, molt poc conegudes. A França hi ha un gran nombre de dones que publiquen, amb èxit. Goso dir que un llibre com L'elegància de l'eriçó, amb un tema intimista i familiar, aquí no hauria arribat a publicar-se o que una Gavalda catalana possiblement ja hauria llençat la tovallola... a la rentadora. Els llibres de Marianne Fredriksson, per tornar al vell nord glaçat, no tenen res a envejar a moltes narracions intimistes recents, escrites per la rodalia, publicades o inèdites per manca d'editor, escrites per dones. Però és clar, no és el mateix ser francesa, sueca, venir avalada per l'empenta de la teva terra i comptar amb un nom exòtic que dir-te Marieta de l'Ull Viu i haver guanyat els Jocs Florals de Santa Tecla dels Lletraferits. I això sense entrar en èxits recents d'autores dels països més pobres, narracions personals, de vegades autobiogràfiques que passen a l'Índia, a Xina, a Àfrica... Ai, aquí ens titllaran de provincianes si gosem insistir en aquests temes que són els de sempre i que sempre existiran!!! Mares, pares, àvies, fills, filles, quina vulgaritat!!!

He començat parlant d'autors del fred i acabaré, encara que no vingui a tomb, recordant  un personatge de la calidesa mediterrània i de l'humor fallero, Joan Monleón, que ens ha deixat en aquests dies d'hivern i que va lligat a una època en la qual era possible conviure amb entusiasme amb tantes coses diverses. De vegades em pregunto com hem pogut acabar d'aquesta manera amb la resta de la península, països més o menys catalans inclosos, quan en uns anys entusiastes aquí ens vestíem de fallera, cantàvem en gallec, basc i castellà, en totes les seves variants dialectals, i a Madrid i més indrets llunyans aplaudien Raimon o Llach sense complexos. Bé, passa a les millors famílies, grans amants acaben que es llencen els plats pel cap. De vegades fins i tot es reconcilien, però ja res no és com en el temps de les cireres. Per cert, en el món de la cançó sovint sembla, també, que només hi hagués hagut homes, s'han sabut vendre millor?????


Sobre autors treballadors i els qui no ho són massa, o no ho són gens, sembla que la quantitat comporta la manca d'excel·lència, al pobre Pedrolo sempre li retreien que escrivia massa. Jo crec que això és totalment injust, el que passa és que enfrontar-se amb un bon feix de literatura costa més que no pas llegir -o escriure- un poema i un parell de narracions. Fins i tot amb això dels blogs hi havia, al principi, bizantins debats sobre com havia de ser la llargada de les entrades, posts, apunts o com n'hi vulguin dir, que el nom no fa la cosa, -curta, és clar, segons els entesos-, i si pagava la pena escriure quan, per exemple, no tenies més de cinquanta visites diàries. Massa experts i poca gent fent feina, la veritat.

Sobre bromes pesades, brometes innocents, enganyifes i enredades

Avui és bulla d'innocents, mes jo diré de més prest, ara, de nocents, puix de d'innocents era en aquells feliços antics temps que no reinava tant la malícia i llibertinatge, com si en estos nostres infeliços temps, i que les més de les bulles dels xicots i àdhuc gent gran són més de fer mal i inquietar a aquell i a aquella que passa pels carrers i places, i ja no es parla d'escrúpols de consciència, com llavores, que era la gent més senzilla...

Fa molts anys un senyor escrivia el text que copio. No en diré l'autor, ja que forma part del conjunt de l'enigma sabàtic que he penjat a un altre blog. Vegis aquí. El text incideix en un tema recurrent al llarg dels segles, els temps empitjoren en la percepció de la gent gran i fins i tot dels joves que escolten antigues batalletes i sempre hi ha un passat idealitzat i eteri en el qual érem innocents, senzills i teníem valors. Un repàs als llibres d'història, fins i tot als manuals amb menys pretensions filosòfiques, ens evidencia que això no és cert, però aquest passat estrany, en el qual feia, fins i tot més fred o menys calor o plovia amb regularitat cartesiana, continua viu en l'imaginari individual i col·lectiu. Amb el passat justifiquem el present i les nostres dèries i misèries, les més innocents i les més inquietants. 

Avui és el dia dels innocents, i, com tothom sap, s'acostuma i s'acostumava a fer bromes. Les bromes no m'agraden massa, en tot cas han de ser inofensives i no durar de forma excessiva, altrament em neguitegen. Que una mítica matança de criatures hagi propiciat una festa d'aquest tipus ja resulta tràgicament paradoxal. La gent gran del meu temps explicava bromes que havien fet de joves, algunes d'absolutament cruels, però les explicaven com volent remarcar que en la seva època hi havia una gran i necessària ingenuïtat i unes ganes de riure molt saludables malgrat les mancances materials. Normalment tothom es recorda molt millor del que ha estat, de petit i de jove. 

Les bromes típiques han anat de baixa, però hi ha bromes sofisticades, que no esperen pas al dia dels innocents per realitzar-se. Fa pocs dies un senyor va fer una gran broma, va entrar en un avió intentant fer un atemptat malgrat els controls que han complicat les nostres ànsies viatgeres fins a límits surrealistes. Fa molts anys un noi va aterrar a Rússia amb una avioneta, malgrat el teló d'acer que hi havia aleshores, un teló més pesat que el plom. Unes bromes habituals a la premsa progressista de la meva època era explicar-nos que als països comunistes la gent era esforçada, feliç, humana, que tenia uns grans valors col·lectius. El mite de l'home nou, vaja. Les bromes de la premsa conservadora eren tan barroeres que ja no feien ni gràcia, per allà els seixanta. Els mossos d'esquadra acostumen a fer bromes cada dia, s'amaguen per tal que la gent no els vegi, i així enxampen infractors i els posen multes. Si això no fos de broma crec que més aviat circularien, per tal que  els conductors els veiessin i evitessin la infracció en contemplar-los de prop. Una broma que ens fan sovint és aquesta de dir-nos pels altaveus del metro que no patim, que hi ha càmeres que vigilen i graven. És a dir que si ens roben, maltracten, assassinen, tot plegat quedarà gravat per a gaudi del youtube. És un trist consol, la veritat. Com en aquell acudit que explicava Eugenio, sempre m'agafen ganes de dir, a l'inexistent personatge de l'altaveu, que hi ha algú més????

Les bromes pesades sovint tenen conseqüències tràgiques, inesperades. Kundera ho va explicar molt bé a La broma, una gran novel·la en la qual una broma suposadament innocent provoca l'efecte papallona en el protagonista. Fa alguns anys uns nois de casa bona, catalans de soca-rel, van voler fer una broma a una senyora que dormia en un caixer i ja sabeu com va acabar tot. La literatura i, el que és pitjor, la realitat, són plenes de bromes terribles. Un tipus de broma recurrent era la novatada, les bromes que es feien a aquells que acabaven d'arribar a un internat, una caserna, una empresa, on fos. No sé si encara existeixen. Per Nadal, a la Harry Walker, havien enviat molts aprenents a buscar un inexistent gall d'indi a la quinta forca, per exemple (la quinta forca, quina expressió més surrealista, també). 

Moltes bromes pesades del jovent avui es diuen bullyng, s'escriu molt sobre el tema però la veritat és que tot plegat no es pot evitar la crueltat, la maldat, la inconsciència, per més que els vulguem trobar explicacions i solucions psicològiques, mèdiques, educatives. La gent gran volem creure que l'educació és controlable i que els riscos es poden preveure, és habitual pontificar sobre el tema infantil, l'escola i la resta, se suposa que els mestres mai no fan tot allò que haurien de fer, és clar, altrament no caldria tanta xerrameca. Uns  gambirots han fet un disbarat amb conseqüències criminals? Doncs ja farem un projecte a una taula de despatx, ben pedagògic, per tal que a l'escola segueixin un protocol de prevenció i actuació que doni molta més feina burocràtica i no serveixi, estadísticament parlant, per a res. Les bromes pesades, en els indrets suposadament educatius, provoquen les ires dels adults en moltes ocasions i reaccions semblants a les dels poders públics quan ens fan treure les sabates, els cinturons i els aros dels sostenidors en els aeroports. Recordo un Sant Jordi a l'escola dels meus fills, una escola activa, democràtica, catalana i la resta. Algú va fer la broma de robar diners de l'escola, hi havia molta gresca, moviment, festa al pati... Doncs no es va deixar marxar els alumnes més grans durant una bona estona, després de l'horari escolar, fins que no sortís el culpable, que no va sortir. També havia vist aquesta mena de càstig col·lectiu, de broma autoritària, a moltes escoles on jo havia estat, d'aquí no surt ningú fins que s'aclareixi la qüestió. Castigar tothom per castigar el culpable és, realment, una manera de fer absurda i, diria, fins i tot feixista, però és aquesta la mateixa lògica que ens castiga a tot en els viatges aeris, a l'hora de passar controls excessius, tot plegat a la recerca del risc zero, inexistent, com és ben sabut i comprovat gairebé científicament.

La paraula innocent té molts matisos, però innocentada en té molts pocs. Ens planyem de la ràpida pèrdua de la innocència infantil, una innocència que ens fa creure en reis generosos i en moltes coses més i que avui, en el món en què vivim, dura menys que abans, quan la innocència es barrejava amb la ignorància més absoluta sobre temes diversos. Jo he fet bromes de vegades, sempre he intentat que fossin breus i sense conseqüències, l'any passat vaig incidir en el tema de la censura dels blogs, no era ben bé una broma ja que s'havia parlat del tema en alguns mitjans, cosa normal, ja que la llibertat fa por, sobretot la llibertat individual.   En una ocasió, a l'escola, vam posar una taca de tinta falsa a una companya d'escola en aquells llibres de comptabilitat que s'havien d'omplir quan es feia comerç, va tenir tal disgust que vaig estar patint fins que la cosa es va descobrir.  Durant la meva infantesa els articles de broma es venien en papereries de barri, era habitual l'ús de bombes fètides, d'aquells gels que provocaven fred i calor, avui prohibits. El pitjor de les bromes és que sempre repiquen sobre els més innocents de la colla, en aquestes etapes de creixement.

En una ocasió em van penjar un ruc de paper a l'esquena, a escola;  jo veia que les companyes reien i reien, vaig anar amb el ruc fins a casa i vaig tenir un gran disgust, no pas per la broma, sinó pel fet que algunes nenes que jo creia molt amigues meves també s'havien fet un bon tip de riure i en cap moment no havien tallat el tema. Les traïcions són bromes molt pesades, et tornen desconfiada, venjativa. De vegades ens fereixen coses que als altres els semblen bestieses i coses que semblen més grosses, ens rellisquen i fins i tot ens fan gràcia. Les relacions humanes són complexes, difícils, i les bromes formen part d'una tendència molt humana a ser nosaltres els llestos, els espavilats. De les enredades sense massa espines en dèiem, fa anys, enganyifes, per cert. Els reis de l'enganyifa i de la broma a gran escala fan, fins i tot, molts calerons, amb les seves habilitats, com hem vist en aquests darrers temps. Bé, espero que no em pengin la llufa, avui.

El matí de Sant Esteve i els galls muts

El meu oncle capellà, del qual parlava ahir, tenia com a majordoma una germana, una altra tieta meva, conca; a casa del meu pare van ser tretze germans dels quals en van viure onze. Si el meu oncle capellà era, en aquells anys, la veu intel·lectual de la colla, contemplat amb el respecte general que es tenia en les famílies catòliques per les persones dedicades a la religió, que, a més, eren les primeres de la saga en haver accedit als estudis superiors, la meva tia Maria era una persona ben diferent, rondinaire, molt especial i amb sortides fins i tot extravagants, casolanes i pedestres.

Acostumava a criar on podia, a les rectories on va acompanyar el seu germà, pollastres, gallines o conills i, per Nadal, com era habitual en moltes famílies amb parents a pagès, ens feia arribar per recader alguna animal viu, per tal que fos sacrificat per les festes de Nadal. A Barcelona hi havia molta gent que criava també, en improvisats galliners, al celobert, al pati o en petits terrats, un animaló comestible. De vegades no ens enviaven el bitxo directament a casa, sinó que el deixaven, amb algun altre, a casa d'una altra meva tia que vivia a prop de la Sagrada Família, la tia Angelina. Angelina és un nom que sempre m'ha agradat, té una música especial, fineja, com deia la gent gran fa anys.

El barri de la Sagrada Família era aleshores un indret remot per a nosaltres. L'església semblava una mena de castell a mig fer, fosc i temible; durant molt de temps es va discutir el tema de la seva finalització i molta gent progre hi estava en contra. Fins que va començar a donar diners gaudinians a raig i el tema ja no es va debatre més. Avui tota aquella rodalia és una mena de parc temàtic, com em va comentar en una ocasió una persona que hi viu. Per anar del Paral·lel fins a aquells barris llunyans va existir, durant molt de temps, un autobús o trolebús de dos pisos, força característic. L'any de la nevada, els dies abans, va fer un fred que pelava, i jo em vaig encarregar, amb una companya d'escola, d'anar a recollir una gallina que ens havien enviat els oncles, a casa de la meva tia Angelina. En aquella època no hi havia anoracs, ni bones sabates, i els pantalons per a senyores no es feien servir. Anàvem habillades amb mitgetes fines i abrics autàrquics. La gallina treia el cap pel cistell i la cosa no es que ens fes massa gràcia, la veritat. Per Barcelona ja perdíem l'hàbit de conviure amb els animals domèstics i, com passa amb tot allò que no es coneix massa, ens feien una mica d'angúnia i basarda, fins i tot.

Aquells animals vius, conill, pollastre o gallina, acostumaven a romandre a casa uns dies, amb una pota lligada en algun lloc, sota la pica de la cuina. Acabaves per agafar-los afecte, però, ai, calia assassinar-los i de vegades fins i tot col·laborar en l'execució, que feia la meva mare, aguantant-li les potes, cosa que em va provocar grans traumes infantils que no sé si he arribat a superar. La feinada, després, era immensa, plomar, netejar, veure com aquell ésser viu esdevenia rostit convencional era molt i molt trist. De fet, les polleries, que fins i tot en algunes parades del mercat ostentaven el nom, evocador i poètic, de volátiles, eren establiments on s'arrengleraven els pollastres degollats, regalant sang, que s'aprofitava per fer una mena de flamets que es fregien, molt bons per cert.

La meva tia Maria va criar els darrers pollastres a un petit terrat de les torres de Sant Félix de Girona. Avui la vella rectoria on van viure ha desaparegut, amb la remodelació del barri i la restauració de l'església, i ja seria impensable pensar en la cria de pollastres en un campanar de tanta categoria. Una rata maligna li assassinava durant un temps els pollets i ella estava molt empipada, finalment va aconseguir caçar-la, amb gran satisfacció per part de tothom. De vegades els petits pollets corrien lliurement per una mena de passadissos secrets, aquestes antigues construccions tenen moltes raconades, i de nit podies escoltar sorolls estranys que semblaven d'ànimes en pena però que no eren res més que pollastres adolescents.

Al cap dels anys, els contractes immobiliaris de compra van portar una clàusula que prohibia la cria d'animals domèstics als pisos de la ciutat, però, en canvi, gats i gossos han proliferat als habitatges barcelonins durant les darreres dècades. Avui els animals ens vénen trossejats i ben posadets en safates de plàstic. Es mata de forma massiva als escorxadors, no em vull ni imaginar els genocidis que es produeixen de forma quotidiana a llocs com Guisona,   vaja. En una visita turística que vaig fer a la cooperativa d'aquest poble, que ha esdevingut un muntatge extraordinari, ens van explicar que no ensenyen els escorxadors, ja que impressionen molt. La noia que comentava la visita ens va confessar que ella només hi havia estat un parell de vegades i que n'havia sortit trasbalsada. El fet és que, com diu Gable a Monroe en aquella gran pel·lícula crepuscular, The misfits, quan menys es mata més dolent sembla. Un dels problemes de les curses de braus és aquest, que se'ls mata d'un en un i de forma pública, com es va fer amb les execucions de persones durant anys, que també van esdevenir espectacles populars contemplats per les masses amb una gran naturalitat, curiositat i afició. Per no parlar de la trista i anònima vida d'aquestes grans masses de pollastres, gallines i conills pràcticament immobilitzats en les seves granges sinistres. Jo crec que es mata més del que ens cal per menjar, la veritat, però vaja, no entraré en temes morals, que és un terreny relliscós, espinós i complicat. 

Els animals vius eren freqüents, doncs, als pisos barcelonins els dies abans de Nadal. Pels matins ens despertàvem amb els seus cants, cants de cigne, car el seu final era proper. Escoltar el cant del pollastre evocava paisatges llunyans, galliners rurals, tot un món mític. Els conillets no cantaven, però desvetllaven encara més tendresa, tan suaus i peludets. El matí de Sant Esteve els galls havien emmudit, i aquella sensació la va recollir Pau Riba en la seva cançó sobre les primeres hores d'aquesta diada de canelons i nous dinars familiars i pantagruèlics. Pau Riba també té una cançó desmitificadora sobre la Nit de Nadal, molt interessant i, en el seu temps, innovadora.

El matí, de Sant Esteve

els galls no cantaran

i amb el fred i la vila deserta

la tristor, serà molt gran.

Quan el gris desperti l'alba

i s'aixequi el sol brillant

sense els galls cantat-li l'arribada

la gent no es despertaran.

Dormiran com soques d'arbre

i el Nadal se n'haurà anat,

però el seu somni encara farà festa

de tips i morts que estaran.

Apa vinga, nois i noies,

vingueu tots aquí a cantar!

Correrem pels carrer de la vila

despertant a la gent gran.

Prendrem pals, i pots i olles

farem gran terrabastall,

diran: "Ai, a què ve tanta gresca?"

direm: "és que volem galls!!"

No volem, no no senyora

que els mateu tots per Nadal

i volem que cada matinada

ens despertin bo i cantant!

No ens agraden les gallines

nosaltres volem els galls;

si els mateu altre cop farem vaga

perquè ah, aha, aha...

De fet, sempre arriba un matí de Sant Esteve, a la vida, en el qual els galls emmudeixen de forma inquietant. 

Una missa del gall de fa setanta-un anys

Al blog Altres Barcelones s'explicaven fa poc diferents anècdotes relacionades amb les dificultats que tenien els catòlics practicants, aleshores molts més que no pas ara, en la trasbalsada i dividida Catalunya revolucionària del temps de la guerra. Cercant informacions familiars per la xarxa vaig ensopegar-me, fa temps, amb un article publicat al Diari de Girona pel Nadal de 2006, que feia referència al meu oncle capellà, tot un personatge, a qui també havia sentit explicar jo aquesta història, doncs era un excel·lent narrador. Sense entrar en consideracions polítiques, només incidint en el fet que, sobretot en aquells temps, tocar els sentiments religiosos va contribuir a fomentar força el franquisme sociològic, copio aquest article, escrit per un gran cronista de la ciutat de Girona, el senyor Enric Mirambell. D'aquelles admirables misses clandestines vam passar, ai, a molts anys de tedeums intensius i obligatoris; aquestes coses s'obliden, avui, amb un gran facilitat. Prohibir dogmàticament des del poder sempre provoca resistències importants, del signe que sigui.

ENRIC MIRAMBELL I BELLOC (Cronista oficial de la ciutat de Giorona)

Una singular missa del gall a Montserrat

La celebració eucarística de la Nit de Nadal a la basílica de Nostra Senyora de Montserrat adquireix un relleu molt especial. La litúrgia monàstica cada dia de l´any es desenrotlla amb una gran dignitat, que en les diades més assenyalades revesteix un to extraordinari. La celebració de la santa nit té encara una més gran solemnitat. Però en la llarga i notable història del monestir s´han viscut Nadals molt especials, en què l´anomalia de les circumstàncies ha motivat que no es pogués celebrar de cap manera. Guerres, desamortització, saqueig, exclaustració... han deixat repetides vegades buit i inoperant el cenobi.

Avui ens volem referir a un d´aquests Nadals atípics. Concretament al de l´any 1938. Un Nadal certament molt trist a casa nostra. Els monjos absents de la santa casa. El monestir destinat a finalitats molt diferents a les que li són però aquella nit de Nadal a Montserrat s´hi celebrà la missa del gall. Una missa del gall d´unes característiques ben diferents a les que allí s´acostumen a observar. La celebració no tingué pas per marc la basílica, sinó una de les cel·les convertida en temple provisional per a aquella singular ocasió. El celebrant va ser un sacerdot gironí, mossèn Llorenç Costa i Riera. No hi participaren monjos ni escolans ni hi hagué la gran concurrència de fidels que s´hi reuneixen en temps normals. Només hi foren presents una vintena d´homes; metges, infermers i ferits de guerra. Tampoc s´hi veieren els minyons escoltes que estem acostumats a observar com cuiden de l´ordre durant les celebracions. En lloc d´aquells servicials joves, un o dos guaites estaven molt atents a què no fos descoberta aquella celebració clandestina.

Mossèn Llorenç era un sacerdot del nostre bisbat, nascut a Mieres, l´any 1903. L´any 1936 exercia el seu ministeri a la Casa Missió de Banyoles. Es veié obligat a abandonar aquella residència davant la persecució religiosa que es desencadenà aquell tràgic estiu. Visqué un temps refugiat en diversos amagatalls, pels boscos i masies de la Garrotxa. Fracassaren tots els intents de passar la frontera. Quan mobilitzaren la seva lleva no trobà millor solució que presentar-se voluntàriament, per tal de no caure en la condició de desertor i no comprometre aquells que l´ajudaven a sobreviure. Quan es veié obligat a declarar la seva professió mai no va negar la seva condició de capellà, malgrat ser molt conscient dels problemes que això li podia comportar. Aquesta seva franquesa i valentia li proporcionaren el reconeixement i estimació de molts dels que amb ell convisqueren en aquelles difícils circumstàncies. Incorporat als serveis de Sanitat militar estigué destinat en diversos fronts de guerra i durant un temps exercí com a infermer en l´hospital de sang en què s´havien convertit algunes dependències del monestir de Montserrat. Allí es trobava en les diades nadalenques de l´esmentat any 1938.

Aquella missa del gall la celebrà sobre una senzilla taula que provisionalment féu les funcions d´altar. Un vas qualsevol serví de calze. No vestí ni alba, ni casulla ni estola. Una bata blanca de sanitari, sobre l´uniforme de soldat ras.

El recolliment i la unció d´aquella celebració foren extraordinaris. L´emoció, indescriptible. Aquell senzill sacerdot que mai havia tingut ocasió d´assistir a la missa del gall a Montserrat, ara s´hi trobava com a celebrant. Quan, molts anys després, ho recordava, encara no se´n sabia avenir. Durant la seva llarga vida sacerdotal va celebrar moltes misses del gall en les diverses parròquies que successivament tingué encomanades; però cap suscità en el seu esperit l´emoció d´aquella humil celebració en tan especials circumstàncies.

Superada aquella tràgica etapa de la història del nostre país, el mossèn va poder deixar l'uniforme de soldat i l bata d´infermer i tornà a vestir, sempre amb gran il·lusió, els hàbits sacerdotals.

Va estar uns anys de rector d´Arbúcies. Posteriorment exercí com a ecònom del Mercadal coincidint amb la recuperació del temple parroquial que acabava de ser reconstruït. Va ser destinat, l´any 1946, com a rector a Llagostera i uns anys més tard se li encarregà la parròquia de Sant Feliu de Girona. En totes les parròquies en què exercí el seu ministeri va ser molt estimat i de totes en va marxar amb gran recança per part dels feligresos que li havien disposat la seva confiança i la seva estimació. No és d´estranyar que fos ben acollit arreu ja que es tractava d´un capellà zelós i d´un home senzill, planer, obert a tothom. Servicial en extrem. Tractava tothom amb la mateixa deferència sense fer distincions i ajudava incondicionalment els que sabia necessitats de la seva aportació i del seu consol. La seva disponibilitat i el seu esperit de subordinació i d´obediència no fallaren mai. Ni quan es podia sospitar que el superior abusava de l´autoritat. Quan se sentia identificat amb una parròquia i els feligresos el consideraven insubstituïble, el prelat considerava que podia fer un millor servei en un altre lloc. En aquestes ocasions, ell sempre callava i obeïa. Però els feligresos es mobilitzaven per demanar la seva permanència. En aquells temps l'autoritat episcopal era indiscutible i totes les sol·licituds dels parroquians resultaven inútils.

Després de molts anys de vida parroquial, va ser destinat com a capellà de la residència geriàtrica del Puig d´en Roca. Finalment acabà la seva vida a la Residència Sacerdotal Bisbe Sivilla. Però encara en la seva època de retirat, en algunes festivitats el vèiem caminant diligentment des de la barriada de Vista Alegre per anar a l´excol·legiata de Sant Feliu per col·laborar celebrant alguna Missa.

El seu ministeri va ser llarg, variat i fecund, però ni el pas dels anys ni l´activitat que sempre desenvolupà foren causa que oblidés l´emoció i el goig d´aquella singular missa del gall, celebrada clandestinament en una cel·la del monestir de Montserrat, la nit de Nadal de l´any 1938.

Nadal, targes, costums i la resta

La moda d'enviar targes de felicitació nadalenca s'ha transferit a internet, cosa que fa que els missatges tramesos i les imatges que els acompanyen restin sovint en el camp de la virtualitat. Quan jo era petita les postals de Nadal eren molt clàssiques, reproduïen quadres famosos sobre el tema o les representacions habituals de les estampes. Ni papasnoels ni arbres, evidentment. La majoria representaven el naixement, la cova, els reis sota l'estrella. Hi havia alguna excepció, centrada en paisatges nevats, per exemple.

Les postals de Ferrándiz, en aquell context, van representar una mena de revolució estètica. Els nens i nenes coneixíem Ferrándiz pels seus contes retallats, que incloïen una petita joguina, en vers. Uns versos senzills, fàcils d'aprendre, el meu germà i jo ens en sabíem uns quants de memòria, en concret recordo el de La ardilla hacendosa: era una vez una ardilla, muy de su casa, hacendosa, limpia, ordenada y sencilla, su hogar una maravilla, en su sitio cada cosa. Total, que eran con su esposo un matrimonio dichoso. Els àngels de Ferrándiz ens van obrir un món de colors i lluminària, màgic i ple de possibilitats, i durant un temps el dibuixant va ser el rei dels Nadals, encara que quan les targes anaven dirigides a gent seriosa i d'edat avançada es triaven els temes antics.

Amb l'adolescència vaig dir, com tocava, que Ferrándiz era massa pastós, m'agradava igual però quedava bé dir que no t'agradava com ja començava a quedar bé dir que no t'agradava el Duo Dinámico, resultava infantil i poc intel·lectual. Les postals van començar a evolucionar vers una mena d'avantguardisme divers i els seus temes també es van ampliar i diversificar. En aquella època ens enviàvem moltes, moltíssimes postals. Tantes, que fins i tot el servei de correus devia incrementar-se amb personal temporal, perquè en un dia t'arribaven a casa, cosa que avui ja no funciona tan bé. Les postals eren rebudes amb emoció, sobre tot si provenien de nois de la nostra mateixa edat. Servien per decorar, es col·locaven a prop del pessebre, o penjades en algun lloc, subjectes a una cinta nadalenca. Havíem passat de la pobresa autàrquica a l'esperança del temps del desenvolupament i tot semblava anar millor. De fet, hi anava, fins i tot semblava que els seixanta portarien un canvi de règim polític, però, com sabeu, de eso nada, monada. El que van portar va ser canvis en els costums, els Reis, ara força recuperats, van ésser substituïts per part de la gent moderna pel papanoel i els seus arbrets, es justificava el tema dient que així els nens i nenes tenien més temps per jugar amb els regals. La gent gran sempre intentem justificar les nostres dèries amb l'excusa de les necessitats dels infants, però el cert és que una de les coses més excitants del cicle nadalenc, per a la mainada, era i és la prolongada espera de la traca final, l'arribada dels Reis!!!! 

Avui també resultaria interessant fer una anàlisi de les targes virtuals i dels powers points que ens arriben, amb frases i poemes de vegades copiats i de vegades originals. L'estètica dels ordinadors ha propiciat una mena de fons artístic estil imatges pre-dissenyades. De targes en cartolina ja n'arriben poques i, a més, acostumen a ser de magatzems i empreses. Són, en general, molt boniques i ben editades, però, és clar, no fan il·lusió. Les postals de Nadal, durant un temps, quan ens desenvolupàvem i modernitzàvem es van dir christmas, cosa que no ha fet massa fortuna, la veritat. Recordo que a la revista El mensajero del corazón de Jesús, que rebíem a casa, ja que el meu oncle capellà ens la feia arribar, es va endegar una campanya en contra d'aquella expressió, i que es va fomentar l'ús de navidales, un altre mot que tampoc no va prosperar.

El gran Ferrándiz va morir el 2007 sense que se'n parlés massa, som així d'iconoclastes, injustos i amnèsics, però continua tenint els seus devots. Per cert, i com a curiositat, en la viquipèdia en català només inclouen les seves obres en aquesta llengua, cosa que em sembla molt reduccionista. Els llibres de contes de la meva infantesa s'han reeditat per a col·leccionistes i les figuretes de pessebre dissenyades per ell continuen venent-se. Era un senyor molt elegant i intel·ligent que havia guanyat premis importants de poesia en català. Ell mateix va assumir els canvis ideològics i artístics i en una ocasió s'autocriticava, explicava que no hauria d'haver fet contes rimats per als infants. La rima, ai, ha patit també els trasbalsos dels canvis estètics, i durant un temps, com l'art figuratiu, va esdevenir mal vista. Doncs a mi encara m'agraden molt aquelles històries en vers, i als meus fills quan eren petits, i als nens de l'escola. La rima ajuda a treballar la memòria, hi ha rimes bones, rimes dolentes i rimes útils. Ferrándiz més endavant va escriure força coses en català, quan es va poder. Com tothom sap era germà de la gran actriu Paquita Ferrándiz, oncle de l'actriu Maife Gil, una senyora immensa que no ha tingut, crec, totes les  oportunitats que mereixia ni allò que en diuen el paper de la teva vida. 

Aquests grans treballadors i artistes de la il·lustració, Ferrándiz, Freixas, de qui parlava fa poc, són menystinguts per aquells que consideren que l'art només són Miró i la resta. Avui, a moltes escoles, hi ha un excés mironià i no entraré en valoracions que no sóc experta ni ganes. Com que ningú no sap què és art jo demanaria que pel que fa a l'educació estètica de joves i infants no es caigués avui en nous dogmes, i que aquells dibuixos fossin coneguts i vistos, també, per tal que les noves generacions tinguessin camp per triar. Però això és impossible, les modes són les modes i a elles estem lligats, ens agradi o no, en més o menys grau i de vegades de forma subconscient o totalment inconscient, des del disseny de les sabates al pentinat, no ens n'escapem pas. Allò que avui és original després es copia i acaba per embafar. Art, cultura, són paraules tan manipulables i interpretables que s'han fet reculls amb milers de definicions d'ambdues.

Amb targes convencionals o amb targes virtuals, ens continuem desitjant bon Nadal i bon any nou i tot això. Per cert, sembla que el pare Noel, segons un estudi recent, no dóna una imatge positiva, fa panxa i condueix de forma perillosa i irresponsable. Això per no entrar en el seu simbolisme cocacolero. Aquí, ja se sap, som dels Reis, encara que siguin tres senyors burgesos i aristòcrates, que van a camell mentre els seus servidors porten el fato. Aquí ho hem assumit tot, ara deien que s'havia de defensar el  tió... però si mai no hi havia hagut tants tions com ara!!! El tió no era, per cert, una tradició tan generalitzada com sembla avui, no es feia a tot arreu, ni de bon tros. El tió autèntic no té cara ni barretina, és un tronc fort i gruixut i odio l'expressió actual que diu farem el cagatió. De moment, els escolars hauran perdut, el proper any, el dia després de Reis, aquell dia que servia per jugar a casa i assumir que es retornava l'endemà a la realitat de les aules quotidianes i que la màgia no pot durar de forma indefinida. Els parenoels de plàstic inflable continuen escalant façanes, això sí que és art kistch, i les llumetes histèriques guarneixen arbres de Nadal que, en el meu temps, eren un símbol protestant i detestable. 

Unes expressions també detestables que estan envaint el context són les de Nit Bona, Nit Vella, Fi d'Any... Sóc molt tolerant amb les qüestions lingüístiques en general però hi ha coses concretes que em fan mal d'oïda, sobre tot quan provenen de dogmàtics patriotes nostrats. De tota manera, ai, voler fixar aspectes de la llengua, en un món tan divers i permeable és com voler agafar aigua amb un cistell. Aquests dies, canviant una mica de tema, he assistit a alguns dels molts i molts recitals que corals i grups diversos ofereixen, amb repertori nadalenc. Els cantants de moda sempre s'apunten al Nadal i fan discos diversos, els nostres, com sabeu, han unificat esforços per oferir-nos una reivindicació caganera, molt catalana. El fet és que les cançons tradicionals de Nadal -i les que no són de Nadal- acostumen a oferir-se en versió reduïda, sembla que se suposa que no tindríem paciència per escoltar tota la rastellera d'estrofes que desenvolupen petites històries. Quan jo era petita, a escola, agafàvem el cançoneret de Nadal i les cantàvem de dalt a baix amb fruïció. Fa anys que no he pogut escoltar El cant dels ocells sencera i, pel que fa al dimoni escuat, sempre es deixen l'estrofa darrera, aquella del farum, farum, que tanca de forma molt rodona l'anècdota demoníaca. Bona nit de Nadal, doncs, amb arbre de plàstic il·luminat amb llumetes intermitents, pessebre amb caganer, tió amb barretina, parenoel obès, cocacolero i escalador, ponsètia florida i el que calgui, ja que tot plegat ajuda a viure, ves.

Christmas
Pere Quart


Planten un arbre sense arrels
al líving,
i fan que llevi, de sobtada
torrons de can Fatjó
i un tren elèctric.
El favorit,
el dolç monopolista
despengen un estel
-tal com ho dic-, si volen,
per al fill embrutit
que marraneja.


Doncs, està vist:
fer miracles no és pas cosa de sants
ara com ara.


I tampoc ningú ja no s'estranya
-ni la rància donzella,
cul refinat de sagristia-
que l'infant vagi nu
a l'hivern i de nit.


Pels christmes de tres tintes
s'endeuten els pobres.


I amb el pretext dels Reis
degollarem tants innocents com calgui.


No, no exagero.

Entrevistes i entrevistats

Ahir, al meu barri, vam dedicar la xerrada de cada mes sobre història local al músic Frederic Mompou. El motiu  principal és que la família Dencausse, la materna, havia viscut al barri, concretament a l'actual plaça del Molino, que aleshores es deia placeta de Sant Pau, ja que tenien, al mateix indret, un taller de fundició de campanes. A la casa on va néixer  hi ha, des de fa anys, una placa commemorativa, la primera que es va dedicar a un personatge del barri, per cert.

Durant la xerrada es va passar l'entrevista que Soler Serrano va fer a Mompou, en el programa A fondo. Aquestes entrevistes, com las de Montserrat Roig, han esdevingut un clàssic, sobta veure el conjunt de personatges de gran categoria que hi van accedir i als quals el temps ha donat encara més volada. Soler Serrano era un locutor que no gaudia de les meves simpaties, el trobava pesat i xerraire, però amb aquesta sèrie de programes es va guanyar tot el meu respecte i el de la majoria de la gent, és com si li haguessin donat allò que en diuen el paper de la seva vida. Eren entrevistes ben preparades, es notava que l'entrevistador havia llegit el que calia, es deixava parlar l'entrevistat, no es temien els silencis ni es donava pressa al personatge. Vaja, una meravella que cada vegada em meravella més, no sé si molts dels entrevistadors actuals, que intenten parlar més ells que no pas l'entrevistat i fer allò que en diuen xupar càmera se les han mirat amb atenció, per aprendre'n. Amb una sabata i una espardenya es feien, ai, aquests miracles, de la mateixa manera que amb una espelma, paper aprofitat i una ploma d'oca s'escrivien coses com Guerra i pau.

Afortunadament, en arribar a casa em vaig ensopegar amb en Jaume Barberà i els seus Singulars. Barberà és també un periodista entrevistador de la casta respectuosa  i professional, que deu comptar amb un equip de categoria i que sap potenciar, com ha de ser, el protagonisme de l'entrevistat. Estic segura que molts d'aquests personatges singulars faran història i es recuperaran en el futur i que aquest programa esdevindrà un clàssic de culte. Ahir entrevistava una veritable perla, Marina Escolano, una noia molt jove que és ja una eminència a l'estil de Champollion i que, a més, mostrava un tracte senzill i desacomplexat, sense ni una engruna de fatxenderia. Marina Escolano domina la transcripció dels jeroglífics, l’escriptura hieràtica, el grec i l’hebreu antic, el copte, el llatí, l’anglès, l’alemany, l’italià, el francès... I estudia el sumeri, l’accadi i el maia clàssic. Ha aconseguit una beca per estudiar el demòtic, vella llengua que només coneixen, en el món, unes deu persones. Aquests miracles del coneixement, avui que tant ens queixem de l'ensenyament i les seves mancances, resulten encoratjadors. El millor de tot és que es veia una noia absolutament normal, simpàtica, amb afició a aquests temes com podia haver estat afeccionada a la música pop, vaja.

Bé, de vegades fins i tot em reconcilio amb la tele dels nostres temps. 

Almanacs i calendaris

En els temps en els quals els tebeos eren algunes de les poques alegries dels infants de renda baixa, la publicació dels almanacs nadalencs era esperada amb candeletes. Cal dir que en els anys més pobres de l'autarquia ni tan sols els tebeos no es llegien de primera mà, hi havia molts establiments que canviaven i llogaven novel·letes, revistes i publicacions infantils, disposaven d'unes caixes molt grans i allà remenaves i triaves. Ara que tant es parla de la manca d'olor del llibre digital he de dir que el paper cada dia fa menys olor. L'olor dels tebeos i diaris antics, dels llibres de text de la meva infantesa i fins i tot dels rebregats tebeos reutilitzables s'ha perdut per sempre. Fins i tot els quioscs feien una olor molt especial, fins i tot a distància; les tècniques d'impressió i les tintes eren molt diferents i contribuïen a escampar aquelles sentors perdudes.

Durant la meva infantesa, fins l'aparició del Cavall Fort, les publicacions infantils eren totes en castellà. Van sortir molts tebeos, en aquells anys. Les estrelles eren el mateix Tebeo i, pel que feia a les noies, la Florita. El Tebeo va tenir una llarga vida, encara ara es publiquen recopilatoris de les seves historietes. La gent gran, que recordava l'esplendor patufetista, també en deia patufets, dels tebeos. Jo, de petita, pensava que això de TBO venia de veure, o sigui, que venia de 'te veo' i que havien canviat la consonant. He trobat molts llocs on s'explica que els tebeos venen del nom del TBO però no he sabut trobar el motiu pel qual el seu creador va batejar la revista com a TBO.

La gent gran de la meva època infantil recordava amb nostàlgia el temps d'esplendor del Patufet i els seus inoblidables almanacs, que sempre s'han pagat bé en les llibreries de vell. Com aquells almanacs del Patufet... comentaven en fullejar els almanacs i tebeos de la meva època, cosa que m'empipava molt, sempre hi havia un passat al qual jo mai no accediria. La paraula almanac ja m'evocava tot un món de literatura entretinguda i dibuixos meravellosos. El TBO va comptar fins a la seva mort amb la col·laboració del genial Opisso, que cada any creava un pessebre retallable molt bonic per incloure a l'almanac. Per casa corrien algunes antigues revistes, Hojas selectas, en algunes de les quals, anteriors o contemporànies de la primera guerra mundial, s'incloïa un acudit polític que jo no entenia massa, és clar, i que encara em costaria d'entendre, dibuixat per Opisso, els veia tan antics que em va costar esbrinar que era el mateix Opisso del meu tebeo, aquell senyor.

Em va estranyar, fa anys, escoltar gent de parla castellana que identificava almanac amb calendari. De fet, hi ha indrets on són pràcticament sinònims. Els calendaris també havien portat molta informació adicional, a més dels sants del dia, incloïen de vegades frases de gent famosa, petites anècdotes. Els establiments del barri donaven tots els seus calendaris, modestos, amb una fotografia paisatgística, de gatets o gossets i fins i tot de senyores una mica destapades. Aquelles fotos agosarades dels calendaris servien per decorar segons quins indrets de poca volada. Recordo que durant un temps, més endavant, algunes persones fines tenien uns calendaris amb paisatges suïsos, de paper més bo, que no sé com aconseguien. Un altre tema, molt ampli, un clàssic del Nadal, eren les targes de felicitació d'escombriaires, fanalers, repartidors, vigilants, serenos i la resta, amb les seves inefables dècimes.

El padre Garreta, un vellet simpàtic que ens donava religió a la Normal, es planyia que la gent ja no tingués al menjador ni el sant sopar, ni el rosari, ni el calendari. I això que tot just érem al tardo-franquisme! Els sants sopars dels menjadors tenien una gran tradició, normalment eren làmines barates emmarcades i un dels entreteniments era cercar el malvat Judes, que amagava la bossa amb traïdoria. Calendaris, dietaris i almanacs han fet una revifalla, se'n publiquen molts i de tota mena, així com també aquests calendaris en forma de bloc de fulls, que es van arrencant dia a dia, tan característics, però tenim tant de tot que les coses ja no desvetllen la mateixa emoció d'aquells temps de vaques magres. Avui, a Saragatona, hi ha una referència al fet que determinada caixa no dóna aquest any calendari, per eteris motius de fusions i crisis. Malament, no anem bé. Els calendaris de les caixes d'estalvis han esdevingut també un clàssic, quan una tradició es perd fa de molt mal recuperar. La tradició iniciada pel Corte Inglés fa anys, d'endegar complexos aparadors animats, que esperàvem amb gran expectació i que funcionaven a determinades hores del dia,  va durar poc, avui es conformen amb quatre llumetes convencionals. Recordeu allò de Cortilàndia, Cortilàndia? Una meravellosa curiositat és la persistència editorial de perles com el Calendari del pagès o el del Zaragozano, en castellà, dedicats als camperols. El del pagès també porta dibuixos d'Opisso, per cert.

Als almanacs antics hi trobàvem anècdotes històriques, efemèrides, calendaris perpetus, entreteniments i tota mena de coses, a més d'historietes especials dels personatges habituals. Eren una meravella i es llegien en família. Eren més cars que el tebeo setmanal, és clar, però com que era Nadal s'acostumava a fer un esforç i a comprar-ne algun, sobretot el del tebeo, és clar. L'etimologia de la paraula almanac és una mica incerta, encara que sabem que ve de l'àrab. Aquí, en castellà,  hi ha una bona explicació, i també hi ha la de calendari.  Per cert, crec que s'ha perdut una mica allò de les calendes gregues, equivalent a la setmana dels tres dijous, o sigui, a mai.


Del TBO fins i tot hi havia una cançó de principis dels anys 30, que molta gent gran recorda encara, yo quiero un tebeo, yo quiero un tebeo, si no me lo compras rabio y pataleo...

Evocacions olfactives: el cafè nocturn i els veïns autàrquics

De forma habitual me'n vaig a dormir molt aviat i no tinc cap problema en clapar de seguida. De vegades, molt de tant en tant, per estranyes circumstàncies que no controlo massa, em desperto de matinada, com en el cas d'avui, cosa molt empipadora, ja que aleshores em costa de tornar a endormiscar-me. De nit i de matinada totes les coses prenen una dimensió molt diferent, més feixuga i melangiosa, no sé com explicar-ho, encara més per a mi que no tinc ni un sol bri de noctambulisme genètic. Tampoc les olors, sempre evocadores, són ben bé iguals de nit. Possiblement l'explicació sigui científica i poc literària, és clar, imagino des de la meva ignorància que la  humitat ambiental hi té molt a veure.

Una de les olors més evocadores és la de cafè. Del cafè, com de molts altres productes mengívols, me n'agrada més l'aroma que no pas el gust, fins i tot. L'olor del cafè a la nit, que puja pel celobert i em fa pensar en algun cafeter proper i insomne, em transporta als anys de la meva infantesa en els quals la televisió era un privilegi dels veïns més afavorits econòmicament de la meva escala. A davant de casa hi vivia una família que va ser de les primeres en tenir televisió, eren gent acollidora i ens obrien les portes quan calia per anar a veure els programes d'aquell temps, que tothom contemplava on i com podia i comentava l'endemà. Ara, quan hi penso, valoro la paciència que tenien, la veritat.

La família estava formada per un matrimoni més jove que els meus pares, amb dos nens molt bufons i entremaliats, el més gran dels quals era de l'edat del meu germà petit. La mare de la noia feia estades amb ells i mare i filla, molt treballadores, cosien camises a casa, mentre miraven la tele i prenien el cafè del vespre, que feia aquesta olor especial de cafè nocturn, tan característica. El meu pare treballava en una fleca, de nit, i la meva mare i jo, quan el meu germà petit dormia, anàvem a casa de les veïnes a mirar la tele, jo sovint contemplava el teatre televisat i d'altres programes mentre m'estudiava les lliçons o feia deures. També xerràvem molt, comentant els mateixos programes i mil aspectes de la vida quotidiana i social d'aleshores.

El marit de la noia era força més gran que no pas ella, amb la meva mare es coneixien de petits, feia anys que vivien al pis, la seva família era una de tantes famílies d'origen murcià que hi havia al barri. El seu pare havia estat ferroviari i havia mort en un accident. La seva dona, la mare dels nens, era una noia que jo admirava, molt fina, elegant i bonica. El marit, empès per la misèria i manca de feina de la postguerra, més que no pas per cap mena d'ideologia filo-franquista, s'havia enredat, de jove i solter, en marxar a la División Azul, cosa que aleshores em semblava fins i tot mítica i aventurera. Va tenir sort de sortir-se'n, el van ferir aviat i va quedar una mica coix. De resultes d'allò, però, va trobar una feina, no sé si de funcionari o en alguna caixa d'estalvis. 

La seva dona era tan aparentment fràgil i bufona, i semblava tan jove,  que, en una ocasió, en què a casa meva vam fer una festa de ballaruca a causa d'haver guanyat jo una capsa de coca-coles en el concurs de redacció de l'època, uns amiguets meus de disset o divuit anys la van veure al balcó i em van dir que la convidés. Es van quedar de pasta de moniato quan van saber que era la mare de dues criatures. Sovint hi havia qui pensava que era la filla del seu marit. Aquella família tenia aspiracions, amb el temps van marxar del barri i van anar a viure a Infanta Carlota, un sector de la ciutat que aleshores acabava d'emergir i que era el súmmum de l'elegància. Crec que el pis també el van aconseguir gràcies a les coneixences, de fet, moltes coses anaven i van per coneixences, jo creia que amb la democràcia la cosa canviaria però cada dia m'assabento de que encara calen padrins per gairebé tot. Fa uns dies, fins i tot, dinant amb unes amigues, una d'elles em va confessar que havia aconseguit uns bons destins de l'imserso gràcies a uns coneguts, que no sé qui coneixen, que coneixia a no sé qui més. 

Amb aquells veïns ens vam veure alguna vegada, però el temps passa i les amistats es dilueixen en el record moltes vegades, perquè la distància física també compta. El meu germà era amiguet dels seus fills, jugaven tots plegats a Bonanza i cadascun d'ells feia un dels fills de la Ponderosa, ningú no volia ser el gras, i havien de fer rotació. Jo m'ho havia passat molt bé a casa d'aquells veïns, aquella noia tenia molta paciència, em va ensenyar a dibuixar una mica i van ser també dels primers en tenir tocadiscos, recordo que posaven sovint una cançó de moda d'aleshores, Verdes campiñas, cantada -en anglès!- pels Brother Four. La trobava molt i molt moderna, en comparació amb la meva mare que era més convencional. Em recordava una mica l'Àngels Moll de jove, fins i tot la Grace Kelly. Curiosament, molts anys després vaig anar a veure una obra de teatre de Benet i Jornet, Quan la ràdio parlava de Franco, que descrivia molt bé aquells anys de familiars escales de veïns, programes de ràdio i primeres televisions, i en la qual Àngels Moll i el marit prosperaven i també deixaven el pis del barri per anar a viure a... Infanta Carlota! És clar que la meva veïna era una honrada i seriosa mestressa de casa i, en aquella obra, Àngels Moll feia el paper de l'amant d'un policia, casada i reciclada en senyora seriosa i benestant.

Aquells veïns tenien, a més d'aspiracions, una vessant una mica fatxenda, és clar. En una ocasió, mentre feien la bugada al safareig de la galeria, la meva mare li va comentar a la noia que potser el meu germà i el seu fill gran farien la mili plegats, car els cognoms començaven per la mateixa lletra.

-Oh, no -va fer ella-. Els meus seran de les milícies universitàries, és clar!

Cal dir que aleshores la universitat no estava ni de bon tros, com el No-do, al alcance de todos los españoles.  En tot cas aquelles relliscades classistes eren perdonables, atenent a la molta paciència que van tenir deixant-nos mirar tants rintintíns, tantes marionetas d'Herta Frankel i tants festivals de la canción mediterránea. També compraven més revistes que no pas nosaltres, recordo l'inefable Garbo, econòmic i tafaner. Fa molts anys que no en sé res, d'aquella estimada i simpàtica família, vam assabentar-nos que l'ex-combatent de la División Azul havia mort, fa  alguns anys. La seva dona va conservar bellesa, finor i elegància en la maduresa. Vaja, que tot això m'ha vingut al cap de matinada, en percebre la sentor d'algun cafè nocturn en l'aire poble-sequí que m'envolta.

D'altres temes filo-blocaires: 

• Fa uns dies vaig parlar de Jennifer Jones i avui m'assabento que ha mort recentment, descansi en pau. Em pregunto ara per quin estrany fenòmen telepàtic em va venir al cap...
• Al blog de les Tertúlies 99 que coordino, sobre història, he iniciat una secció amb enigmes històrics, que publicaré cada dissabte i que deu molt a dos blocs en els quals m'he inspirat, Jugant amb Barcelona i Dimarts de Sang. Si algú té ganes de desvetllar enigmes històrics, doncs, ja ho sap.
• Em vaig apuntar a l'amic invisible que organitza el Veí de Dalt i m'ha tocat un blog en el qual no havia entrat fins ara, amb un nom molt adient al meu tarannà, per cert.