Els perills d'anar a doctrina

Ningu no dubtaria, avui, de les virtuts de l'alfabetització i l'escola. Llegir i escriure  són  actualment uns aprenentatges indiscutiblement necessaris. No ha estat sempre així, ni de bon tros. En un món amb una majoria dedicada a la pagesia, que no acostumava a viatjar massa, no calia saber de lletra, ni de bon tros. Encara més, l'alfabetització ha tingut, també, la seva cara fosca. Ha servit per adoctrinar en el sentit que el poder decidia, per fomentar nacionalismes suïcides i per moltes coses lletges més. Només cal repassar llibres de text, antics i moderns, per adonar-se'n. I durant un temps, com és sabut, s'anava a doctrina a aprende de lletra.

En els llibres del present això també passa, de vegades fins i tot amb temes molt diversos, que mostren les dèries dels qui fan aquests llibres. Fa poc un cronista del diari Avui es queixava del fet que en un llibre dels seus fills, petits, de naturals o socials, es feia una mena d'apologia del vegetarianisme molt curiosa. Adoctrinar de forma més o menys subtil a través dels llibres escolars és una constant a la qual sembla que no es vol renunciar. Durant els debats a l'entorn d'una de les moltes reformes escolars que hem patit hi va haver una moderada controvèrisa sobre quin tipus de ciències socials s'havien d'ensenyar a primària, hi havia qui opinava que això que en diem història s'havia de començar a fer més endavant i limitar els coneixements bàsics a històries com ara la dels invents, per exemple. Però es va fer el de sempre, substituint el Cid per Roger de Llúria, més o menys. 

Cap a finals dels seixanta sembla que la Unesco va proposar fer una mena de textos escolars a nivell europeo una mica menys nacionalistes i més objectius, en els quals els bons no fossin sempre els nostres. Res de res, ja ni se'n parla. És clar que aleshores semblava que anàvem de pressa cap a una mena d'Estats Units d'Europa, en un sentit molt més profund, però no hem passat molt més enllà de la cultura de supermercat, de moment. El fet és que els textos de casa nostra, malgrat els intents de formació identitària són, per les circumstàncies, afortunadament, em sembla, força descafeïnats. En aquests darrers anys he tingut ocasió de veure llibres i treballs que portaven alumnes que venien de països hispanoamericans o de l'est europeu, les proclames patriòtiques recollides en les seves llibretes de parvulets eren tan hiperbòliques que feien riure -o plorar-. A mi em recordaven força els textos pro-hispànics de la meva infantesa autàrquica, la veritat. De vegades, quan més petit és el país, o menys poder real té, més necessitat mostra de recórrer a aquests adoctrinaments maldestres.

Fa anys, a l'escola on treballava s'impartien al vespre uns cursos per a adults. Els professors voluntaris eren tots de l'esquerra de l'època i recordo que amb el director de la meva escola, que els cedia el local, hi va haver una discussió ja que aquest considerava, i ara que m'ho miro en perspectiva crec que no anava errat, encara que aleshores va quedar com un fatxa, que els textos d'aprenentatge de lectura que s'utilitzaven eren doctrinaris. Corria per internet  un problema matemàtic que anava variant el seu text segons els temps, des de parlar de la voluntat de Déu a fer-ho dels explotadors capitalistes. 

Luigi Comencini va endegar una adaptació de la novel·la Cuore, fa anys, la va actualitzar i hi va afegir un epíleg en el qual el professor, que a escola havia fet classes magistrals sobre la nació italiana, amb abrandades referències al sacrifici dels fills per la pàtria i als herois patriòtics, en trobar un ex-alumne després de la primera gran guerra europea, en la  qual havien mort molts altres nois de la seva escola, admetia que era conscient d'anar enviant aquells nois a l'escorxador, quan impartia aquells continguts, per altra banda obligatoris. 

En un llibre de socials de fa uns anys m'hi vaig ensopegar amb una abrandada descripció de la nació catalana a partir del fet que, en plena Edat Mitjana, una colla de pagesos sabien que treballaven per la seva construcció i engrandiment. Pel que fa a la nació espanyola, no cal cercar exemples, se'n troben amb facilitat. Una vegada una mestra mentalitzada ens va mostrar uns llibres de lectura cubans que posaven els pèls de punta. I referent a la religió, el mateix. Pel que fa a la llengua pròpia, els estats moderns han tingut molta cura de fer que totes les diferències s'esborressin ràpidament, sovint ho ha fet amb mitjans contundents i cruels. 

La França republicana va ser molt eficaç amb el tema, els mètodes amb els quals s'obligava a parlar francés i etre propre avui ens farien esgarrifar. Si a Espanya no ha passat ben bé el mateix els motius han estat, sobre tot, d'ineficàcia, de manca de l'establiment fins fa quatre dies d'una xarxa escolar seriosa que, per cert, encara no és laica del tot, des del moment en el qual s'ha d'impartir religió a l'escola si les famílies ho demanen. Això ha passat a tot arreu, d'una manera o d'una altra, ja que així són els poders, tots en general, quan tenen poder real. Per altra banda, admeto la necessitat d'una llengua d'entesa acceptada de forma voluntària per la gent. La vida quotidiana és, al capdavall, aquella que ens imposa les seves necessitats.

Es critica molt aquella frase de després de l'onze de setembre, pel que fa a la implantació del castellà, sin que se note el cuidado. Personalment, en el context de l'època, la trobo fins i tot educada, ja que sovint a la majoria de poders els importava molt poc que es notés o no el cuidado i els càstigs a l'escola per parlar el que no tocava eren força sàdics. També cal admetre que la violència a les escoles i fins i tot a les famílies era acceptada i normal en temps pretèrits, però no tant.

De fet, si meditem sobre el tema, els romans van instaurar el llatí, del qual venen les nostres llengües actuals, llevat del basc, amb mètodes contundents o d'afalag vers les classes dominants. Hauríem, doncs, de rebutjar també aquesta herència, si fóssim coherents, coherents. El que passa és que amb el temps l'obligatorietat es dilueix i ja no sentim que és una obligació allò que parlem de forma, ens sembla, natural. Per altra banda, qualsevol llengua, així que s'escolaritza, perd la vida que tenia quan era oral, es fixa i normalitza, i es perden molts dialectes generalment mal vistos i menystinguts. Molta gent manifesta coses com ara: és que parlem malament el català, això no és correcte, diem castellanismes, a Girona és on el parlen millor...

Tot plegat són tòpics, que encara funcionen. Només cal mirar la tele per adonar-se de quants accents orals s'estan perdent ben de pressa. Fa poc llegia que les traduccions evelleixen i s'han de renovar. Com és, doncs, que no envelleixen els originals? O sí que ho fan? Aleshores, les traduccions bones serien aquelles contemporànies de l'obra original? Els bons escriptors són capaços de reconvertir les formes populars en literatura, és una, crec, de les seves tasques, encara que no la facin ni tan sols de forma intencionada. Avui volem tenir en compte la diferència, els matisos, però aquesta és una tasca impossible, si anem al veritable fons de les coses.

Durant anys la llengua franca real de les classes cultes va ser el llatí. Encara funcionava aquesta llengua entre el sector religiós fins al Concili Vaticà II, el meu oncle capellà ho explicava entusiasmat després d'un antic viatge al Líban i a Terra Santa, fa molts anys. Les noves tendències aperturistes van bandejar el llatí de la litúrgia i les noves tendències acadèmiques també el van fer fora dels aprenentatges que no fossin molt especialitzats. L'església catòlica ja no és el que era, al menys a nivell popular. Els temps canvien i ara ja tenim l'anglès estàndard per entendre'ns, més o menys. En tot cas, qualsevol llengua que generalitza el seu ús sempre prové dels poders, siguin econòmics, polítics, religiosos. El tema és complex i en el món hi ha situacions diverses molt i molt embolicades pel que fa a la qüestió.

Copio un text del llibre La Revolución Francesa, de Peter McPhee, sobre com estava la cosa en la França pre-revolucionària. A l'estat espanyol la cosa devia ser si fa no fa i m'imagino que fins i tot a dins de Catalunya les diferències lingüístiques devien ser notables, per no parlar de l'estat espanyol. Itàlia i Alemanya van haver d'inventar un estàndard a causa de les unificacions, molts dels seus suposats dialectes (paraula controvertida) s'assemblen menys que el català i el castellà. El que passa és que aquestes llengües inventades i oficials, amb l'escola obligatòria, tenen l'èxit assegurat. Conciliar els drets individuals amb la necessitat d'estructurar senyals d'identitat col·lectives és un tema no resolt, complicat i que, en els temps que corren, es pot complicar encara més. 

Durant molt de temps la monarquia havia tractat d'imposar una uniformitat lingüística (...) obligant a sacerdots i advocats a utilitzar el francès. De tota manera, la majoria de súbdits del rei no utilitzava el francés en la vida quotidiana, al contrari, podia dir-se que la llengua que gairebé tots els francesos escoltaven de forma regular era el llatí, els matins dels diumenges. Al llarg i ample del país el francès només era la llengua quotidiana d'aquells que treballaven en l'administració, el comerç i els diferents oficis. Els membres del clergat també la feien servir, encara que acostumaven a predicar en els dialectes i les llengües locals. Milions d'habitants del Languedoc parlaven variants de l'occità, el flamenc es parlava al noroest, l'alemany a la Lorena. Hi havia minories de bascos, catalans i celtes (...) fins i tot a l'Île de France, prop de París, hi havia diferències subtils en el francés parlat d'una zona a l'altra.

Un viatger de l'època, l'Abbé Albert, del sud dels Alps, va anar a l'Auvèrnia i escriu: no vaig ser capaç de fer-me entendre pels pagesos amb qui m'ensopegava pel camí. Els parlava en francés, en el meu patués nadiu, fins i tot en llatí, però no me'n sortia. Quan finalment em vaig atipar de parlar sense que entenguessin ni un mot, van començar a parlar ells en una llengua inintel·ligible per a mi... (Peter McPhee, La Revolució Francesa, 1789-1799)

I això a finals del segle XVIII, històricament parlant, fa quatre dies. La necessitat d'entendre'ns ha forjat mites com el de la torre de Babel, les llengües de foc idiomàtiques, o, a nivell més casolà, els miracles de Sant Salvador d'Horta, que va fer parlar uns muts en català, encara que quan van ser a l'Aragó ja parlaven castellà. A Sant Vicenç Ferrer expliquen que l'entenien a tot arreu per gràcia de Déu. L'esperanto va ser un intent esforçat de trobar una llengua popular d'entesa, no lligada als poders. Una manera de menystenir determinades formes d'expressió ha estat la consideració de dialecte, un mot tan perillós, controvertit i manipulable que quan el sento em fa una certa angúnia. Avui es diu més aviat formes dialectals, sembla que no sona tan malament. El fet és que la cosa no està clara, ni de bon tros. 

Divagacions sociològiques sobre el passat i el present

Quan jo era petita va començar a arribar a Barcelona molta gent de la resta d'Espanya, cercant una vida millor. Només cal veure fotografies de l'època per constatar que la gran majoria eren molt pobres, com ho era la meva família aleshores. Van anar a parar a barris suburbials, rellogats, o a barris de barraques. A Montjuïc, el cas que tinc més proper, hi va arribar a haver més de cent mil persones que vivien en diferents barris de barraques, encara que no totes les barraques eren iguals. Passar pel mig d'alguns d'aquells indrets, sense clavegueram, amb gent sorollosa i diferent feia angúnia. Com sol passar, entre la gran majoria de persones normals que només volien prosperar hi havia també marginació, petits delinqüents... Alguna pel·lícula de cinema negre va recollir el panorama. 


Al meu barri, la gent deia que tot havia canviat que el barri ja no era com abans. Pels carrers hi corrien bandes de xicots una mica esventats que de vegades es ficaven amb les noies o es barallaven entre ells. Cal dir que la majoria parlaven castellà, cosa que no es podia dir ja que sempre et sortien els bons de sempre manifestant que hi havia molt bona gent d'aquella, també, obvietat fàcilment constatable. Ara, reconvertits en persones serioses i madures, els antics gambirots  recorden aquell temps amb nostàlgia i es recorden a ells mateixos com uns xicots entremaliats però responsables, que anaven a buscar fustes per fer fogueres per Sant Joan i que respectaven les velletes. El tema va fer que alguns veïns tradicionals quan van prosperar, marxessin d'aquell barri decadent i ordinari, entre les barraques de Montjuïc i el Paral·lel, i que els diumenges s'havia convertit ja en un feu de la xarnegada. Però avui, ai, recordem els anys cinquanta com la segona gran època del Paral·lel, amb els seus cinemes de barri i les seves revistes de patacada on es portava els parents a veure cuixa quan venien a ciutat.

En el temps de la meva mare, molts anys enrere, al mateix barri, corrien pel carrer nois esventats com ara el meu oncle, alguns eren immigrants, també, de Múrcia, l'Aragó, València. O de zones pobres catalanes, que n'hi havia unes quantes. La majoria encara parlava català, és clar que no era el català fabrià sinó el català xava, molt mal vist per la gent culta i fina. Els xicots aquells en feien de tots colors. Una vegada, saltant d'emoció al cinema de barri van trencar les cadires, es barallaven a cops de pedra amb bandes rivals, ja que els temps eren, encara que no ho sembli, molt més violents i per Sant Joan alguna noia havia patit cremades greus a causa de bromes dels gambirots, amb una mena de cosa perillosa que en deien correcames. En aquesta època, i en la meva, passar per davant d'una obra en construcció, si eres joveneta, comportava entomar tota mena de disbarats que t'amollaven els paletes de l'època, algunes de gracioses i altres d'allò més grolleres. També era molt més habitual que no pas ara que t'arrambessin i toquessin en aglomeracions diverses. El meu avi, català de soca-rel, ja explicava que de jove, amb els amics, quan hi havia processons i desfilades anaven a tocar culs. 

Repassar alguna revista antiga com El Caso o d'altres diaris mostra com tot sovint es mataven dones per part de les parelles, crims passionals, en deien alesores, ja des de molt abans de la guerra, i es cometien assassinats repugnants per robar miserables botins. Una gran majoria de gent, però, era normal i corrent, treballava i patia i va entomar la guerra i la postguerra amb coratge remarcable. Els temps van canviar, la gent va prosperar i el barri es va buidar de gent jove i criatures. La transició va portar molta eufòria i alegria però també una forta depressió post-part.  Recordo els anys vuitanta com els pitjors, la veritat. Van ser els anys de l'augment de la droga, s'anava pels carrers amb por, doncs els robatoris eren freqüents. La gent que treballava a entitats de crèdits era atracada un dia sí i un altre també, conec persones que van tenir problemes d'angoixa seriosos per aquest motiu. 


Feia por sortir de nit, no només al barri sinó a tot arreu, van fer fins i tot una pel·lícula que es deia Miedo a salir de noche. Es robava molt a les botigues, a tota la ciutat, i fins als poblets. Hi va haver una gran alarma amb els atracaments a joieries, amb morts en algunes ocasions. Hi havia qui ho barrejava tot i recordava, de forma errònia, que en els temps d'en Franco allò no passava. Els temps d'en Franco que es recordaven eren, de fet, els seixanta, quan vam començar a bufar cullera a causa de la millora econòmica generalitzada. Encara no hi havia immigració estrangera o n'hi havia poca. Un problema, es deia, era el fet que els delinqüents entraven per una porta i sortien per una altra, problema que sembla que encara belluga. La polícia i l'autoritat estaven mal vistes, com els militars. La culpa de tot la tenia el capitalisme. 


Mentrestant, molta gent es feia rica amb l'especulació i alguns polítics que havien estat del poble, també. Els sindicats feien soroll quan hi havia problemes a empreses grans, els tallerets i les petites empresetes familiars o les botiguetes modestes eren invisibles per al sector reivindicatiu. La natalitat va baixar molt de pressa i es van tancar escoles, a la població on treballava van desaparèixer en pocs anys tres quartes parts de places escolars, i encara sort que érem funcionaris, altrament hauríem anat al carrer, però això tampoc no ho pots comentar massa perquè molts funcionaris amb feina fixa s'empipen. Moltes fàbriques i empreses van tancar, doncs, i molta gent es va trobar a l'atur. També sé d'alguns que agafaven l'atur i tenien feines al marge i que amb el tema va fer l'agost, perquè la corrupció, ai, també funciona a nivells molt casolans i ningú creu que ell fa cap il·legalitat quan la fa, ans al contrari.


De sobte, com una rierada, va començar a arribar de forma massiva gent de països llunyans i desconeguts. Les escoles suburbials van revifar i algunes es van omplir d'immigrants, però com que eren poques i de barris humils, la cosa  no va provocar massa soroll. De moment. Els pares autòctons treien els fills de les escoles on la immigració creixia, cosa que ja havia passat abans amb les escoles amb un alt índex de xarnegos, sobretot a partir del fet que les concertades es van abaratir. La gent, en general, creu que l'escola primària té un gran pes en el futur de la gent, visió molt errada. En realitat no se cerca qualitat, ja que ningú no sap què és això, sinó prestigi, relacions, quan es tria escola. Persones que van estudiar gràcies a la pública pobra i que han prosperat ara porten fills i néts a l'Opus, al Súnion o les escoles alemanyes o angleses, d'excuses i justificacions no els en falten, vaja.

El meu barri es va omplir de criatures que jugaven al carrer, molt mal vistes per la gent de sempre, que, de fet, no era de sempre, doncs el barri no és pas massa antic, sinó filla o néta d'immigrants anteriors, catalans, murcians, andalusos. Entre la molta bona gent que arribava hi havia alguns sectors marginals, petits traficants i petits delinqüents, de vegades, als vespres, s'aplegaven en alguns punts concrets, però tot plegat va disparar grans alarmes, el barri anava a mal borràs!!! Per sort, no vam sortir massa al diari ni a la tele, només alguna vegada de tant en tant. De moment...

El fet és, segons la meva subjectiva percepció, que el meu barri està prou bé, avui, amb molta activitat i marxeta. Hi ha coses que m'agradaria que no haguessin canviat, és clar. També m'agradaria no haver canviat tant jo ni haver envellit, vaja. Però el temps passa i les coses són com són. Tanta ràbia em fa escoltar injustes i arrauxades manifestacions xenòfobes com etèries proclames multiculturals, per part de gent que viu més amunt de la Diagonal o a una torre a Sant Cugat i que es treu un sobresou fent projectes integradors. Tot plegat només fa que refermar la vella dita: que n'és d'atrevida, la ignorància!


La realitat és que cada casa és un món i cada persona un misteri i que caldria parlar de persones i no pas de col·lectius, quan algú perd la seva individualitat a favor del col·lectiu, malament, no anem bé. El col·lectiu pot ésser religiós, patriòtic, familiar, cultural, veïnal, geogràfic, professional... Estableix dogmes i demana adhesions cegues o miops. Sempre ens sembla que això de ser manipulats pel col·lectiu els passa als altres. En fi, el tema dóna per molt i m'he embrancat massa, em sembla, així que de moment deixo les coses aquí. Marie-Jeane Roland de la Platiere, una senyora que havia estat revolucionària i que va acabar espantada dels excessos provocats pel tema i ella mateixa condemanada a mort, en anar cap a la guillotina sembla que va dir: Oh, llibertat! Quants crims es cometen en el teu nom! 


Des d'un context molt menys tràgic -de moment- i parafrasejant Marie-Jeane de forma destralera, després d'escoltar les coses que s'escolten a tots nivells, sovint tornant a repetir tota mena de tòpics i disbarats, que sovint els mitjans de comunicació no fan res més que engreixar segons toca, se m'acut escriure: Seguretat! Quantes bestieses es diuen i fan en el teu nom!!! I fins i tot podria dir, també: Identitat, cultura pròpia! quants disbarats es diuen i cometen en el teu nom!!!

Amb tot plegat passa com amb la meteorologia, sempre sembla que fa més fred, més calor, més vent que no pas abans, en una època estranya i ideal en la qual les coses eren com havien de ser i la gent, també. De fet, la tele hi ajuda, és habitual escoltar comentaris com ara: l'hivern més fred des dels seixanta, l'estiu més sec des dels vuitanta, fa deu anys que no plovia tant o tant poc... Però tot ha passat i tornarà a passar. Deu, vint, trenta, cinquanta anys, no són res. Tot ha passat i passarà i si no passa aquí passarà allà.

Somerset Maugham, èxit, riquesa i problemes emocionals

La gent no busca raons per fer el que fa, cerca excuses.

Només una persona mediocre es troba sempre en el seu millor moment.

La gent et demana crítiques però vol afalacs.

La majoria de persones abandona els seus vicis, tan sols, quan els provoquen molèsties.

                    W. Somerset Maugham

Cercant ahir informacions sobre l'entrada de les tropes franquistes a la nostra ciutat, que ja són ganes de patir de forma retrospectiva, em vaig ensopegar amb una efemèride imprevista. El 25 de gener de 1874 va néixer William Somerset Maugham, un autor que ha estat dels més ben pagats de la història, de llarga i complicada vida. Fill d'una família benestant i culta, va perdre aviat els seus pares. El pare, que treballava a París, va fer que William nasqués a l'ambaixa britànica, per que el noi no es veiés embolicat en afers bèl·lics futurs, ja que els infants nascuts a França, segons les lleis d'aleshores, eren francesos. De fet, el continent, i en concret França i els països alemanys portaven anys de lluites i se'n preveien de noves, així que el pare de la criatura va fer ben fet. 

L'escriptor va perdre aviat la seva mare, tuberculosa, a qui estimava profundament, i també el pare, una mica més endavant. Va anar a petar a Anglaterra, a mans d'un oncle gairebé sàdic, fred i temible,  vicari anglicà, a l'estil del pare de La cinta blanca, però britànic, vaja. Aquest el va internar en un col·legi horrible on li feien bromes cruels a causa del seu anglès dolent, la seva baixa estatura i la seva quequesa. Avui portarien l'oncle i aquells profes i alumnes a la presó però l'època era diferent, com és ben sabut. William tenia ja de molt jove vocació literària encara que pressionat per les circumstàncies va estudiar medicina. Abans, i amb molts esforços, havia aconseguit que l'oncle el deixés fer un viatge a Alemanya, on, se suposa, va tenir la seva primera experiència homosexual amb un home més gran.

Somerset Maugham va tenir èxit aviat, va poder deixar la medicina, independitzar-se i viatjar. Va escriure molt de teatre i, més endavant, guions per al cinema. Durant la primera guerra mundial va col·laborar a França amb la Creu Roja, amb un grup de famosos escriptors. En aquesta època va conèixer el seu gran amor, Haxton, la relació amb el qual duraria fins la mort d'aquest, l'any 1944. L'escriptor, bisexual, va tenir també una relació amb una dona casada, cosa que va comportar el divorci d'aquesta i el seu casament amb l'escriptor, amb qui va tenir una filla. El matrimoni va ser complex i tempestuós,  ja que ell continuava amb la seva relació amb Haxton, i es va acabar l'any 1928. Somerset Maugham també va ser fitxat pels serveis secrets britànics. Totes les seves experiències es van anar reflectint en la seva literatura. La influència de Haxton va ser molt important per a ell, Haxton era extrovertit, culte, de fàcil comunicació amb la gent, a l'inrevés de Maugham, que tenia moltes dificultats i una gran timidesa. Durant la Segona Guerra Mundial, Maugham va romandre als Estats Units,

Després de morir Haxton va tenir, fins a la mort, una relació amb un altre jove, Searle, un noi dels suburbis londinencs, molt diferent de l'anterior i que potser no va arribar a estimar tant, però que va resultar un fidel company. Maugham, en la seva vellesa, potser a causa de la decadència mental inevitable que provoquen els anys o al fet que, havent estat tan reprimit de jove devia pensar que ja tant li feia, va protagonitzar alguns escàndols sonats i diverses excentricitats que van provocar molts comentaris. Envejat pels seus èxits i la seva riquesa, la crítica sovint es va ficar molt amb ell. Fins i tot ell mateix, insegur pel que feia a la vàlua literària del que escrivia, es definia en ocasions com el millor dels escriptors de segona fila. Va adoptar Searle per a poder-li deixar l'herència, cosa que va sentar molt malament a la filla i el gendre, de tot plegat se'n va parlar força a l'època de la seva mort, el 1965. Els diaris hispànics i de part de l'estranger explicaven que ho havia deixat tot al seu secretari. Els amants i les amants dels famosos que no resultaven convenients a la moral vigent sovint eren definits com a secretaris i secretàries. Va escriure molt teatre d'èxit i un gran nombre d'obres seves s'han adaptat, també amb gran èxit, al cinema.

Somerset Maugham va venir a Espanya en diferents ocasions. Va formar part del jurat d'un premi literari que es va concedir a l'aleshores molt jove González Ledesma, per una novel·la que després no es va publicar a causa de la censura. Va manifestar que la Rambla era el passeig més bonic del món. No sé si ara diria el mateix, potser sí, la Rambla sempre serà la Rambla, malgrat tot. Maugham va ser molt llegit a casa nostra, en versions econòmiques, aquells llibres animaven el panorama, eren novel·les bones, una mica fortes, com deia la gent. A Maugham se'l va acusar de tractar bé als dolents en la seva literatura, ara això sembla una bestiesa però aleshores estava molt mal vist. 

Ell mateix admetia les seves dificultats de relació, o la gent que estimava no el corresponia o bé, si l'estimaven massa, acabava per sentir-se aclaparat. La seva educació sentimental i la seva orfanesa probablement havien marcat per sempre el seu tarannà. Les seves obres més conegudes a casa nostra van ser El filo de la navaja, encara més perquè té una magnífica versió en cinema protagonitzada per Tyrone Power i Anne Baxter, i El velo pintado, amb Greta Garbo patint d'allò més. Fa poc temps es va filmar una nova versió d'aquesta segona, una versió força digna, encara que van canviar el final una mica, ja que en l'original el marit no perdona, ni de bon tros, la dona adúltera. 

També a casa nostra Maugham va patir la destral de la crítica elitista. A les primeres versions de l'Enciclopèdia Catalana se'n parla molt poquet. Se'l va batejar per part dels lletraferits progres com a superficial i de poca categoria. Fins i tot van passar uns quants anys en els quals es feia difícil trobar les seves novel·les. El panorama ha canviat i s'han fet algunes reedicions força reeixides, avui se'l torna a valorar, com a molts altres de la seva generació. Maugham va crear un premi per a escriptors de menys de trenta-cinc anys, amb el seu nom, a finals dels quaranta, gràcies al qual es van descobrir molts autors avui remarcables. Ha influenciat molts autors posteriors, uns ho reconeixen i uns altres no, de  cap manera, només faltaria. Gran viatger i observador, en la seva narració curta va recollir històries reals de coneguts, cosa que, com és natural, va desvetllar també moltes indignacions. Em resulta, vist en perspectiva, un senyor interessantíssim, amb una vida apassionant i, malgrat el seu caràcter, apassionada. 

Ricard Palmerola, els seus temps i els meus

Han mort Odette Pinto i Ricard Palmerola, gairebé al mateix temps. A la primera, qui, segons diuen, s'ha endut la seva edat, -suposo que avançada-, a la tomba, no l'he seguit massa, ni ara  ni en l'època de les seves famoses tardes. Sortia encara fa poc, en un d'aquests canals minoritaris amb el seu aspecte intemporal i inalterable, pentinada i maquillada amb gran cura, fent entrevistes força interessants.

Palmerola, en canvi, sí que va lligat a la meva història sentimental. Va ser un senyor que va fer de tot i tot ho va fer molt bé. Quan jo era petita em sembla que es trobava conquerint les Amèriques amb gran èxit, però les senyores de l'edat de la meva mare, o sigui, de la seva, el recordaven com a un interessant guaperes que desvetllava autàrquiques passions. Jo sóc del temps del Taxi Key amb Isidre Sola, que m'agradava més, i de joveneta veia ja a Palmerola molt gran. La perspectiva de l'edat canvia, amb el temps. Palmerola va ser fins fa quatre dies un senyor en actiu, que encara rebia homenatges, intervenia en homenatges a persones del seu temps i recitava amb esquisidesa radiofònica el que calgués. Va fer ràdio, teatre, doblatge, cinema... No cal que m'estengui en tot plegat, aquí  teniu una pagina web dedicada a aquest personatge irrepetible, i un blog súper interessant on es parla de molts mites del cinema hispànic, amb una documentació i una grapa admirables. Paga la pena conèixer aquesta mena de biografies, ja que sovint tenim la idea, equivocada, que el panorama cultural de la postguerra era una mena de desert feixuc i no és ben bé així. Quan hi ha mancances i restriccions s'acostuma a barrinar molt, la imaginació es desboca i la intel·ligència es manifesta amb subtilitat. Una vegada vaig escoltar el gran Buero parlant del tema, dels autors de l'època, que feien grans coses amb tants condicionants i amb tant poc rendiment.

La ràdio ens va ajudar molt a viure, aquells anys, com el cinema de barri. Recordàvem avui, amb gent de la meva edat, aquelles llargues novel·les de la ràdio, les emissions, magnífiques, de ràdio-teatre, els concursos i els espais culturals. Amb el temps es va permetre fins i tot alguna francesilla en català, a Ràdio Barcelona. A les fosques, aquelles veues desenvolupaven tot un imaginari meravellós, un món de sons on tot era possible. Vaig conèixer molts bons autors, gràcies a aquelles emissions. I també vaig patir amb les desgràcies dels protagonistes dels serials que no s'acabaven mai, com passa avui amb els de la tele. Palmerola va fer també teatre en català. Veig en aquest retall que he manllevat de la web de Palmerola que Polls, encara feliçment viu i en actiu, dirigia aquesta versió de Maria Rosa. Espert també va fer ràdio, amb Palmerola interpretaven, em sembla, la desgraciada parella d'una novel·la d'Antonio Losada que es deia La mentira, on crec recordar que s'hi barrejava el racisme i tot, ja que la noia tenia un fill negre, a causa d'algun gen que havia dissimulat. Ah, quina delícia era fer els deures amb la ràdio engegada i una llesca de pa i mitja presa de xocolata al costat... I amb tant de futur al davant, ves. Tothom mor, Palmerola i Odette Pinto eren d'aquests personatges que jo creia absolutament immortals i que tant podien tenir vuitanta anys com cent cinquanta. Així passa la glòria del món, tant de bo que a l'eteri paradís que ens acullirà facin ràdio-teatre, ja que en aquesta vall de llàgrimes n'hem perdut la petja, ara per ara. Palmerola també va dirigir l'espai Teatro Invisible, per cert, durant anys.


POST-AL-POST: Entre les seves moltes col·laboracions amb la ràdio en català, val a dir que va dirigir una adaptació en capítols de Tirant lo Blanc i també uns programes d'Història de Catalunya, molt interessants, escrits per Maria Aurèlia Capmany.

I, a recuperar, si fos possible, una de les seves pel·lícules emblemàtiques, Palmer ha muerto, de 1961, una co-producció amb Puerto Rico, amb guió de Luis G. de Blain, el del Taxi-Key, en part filmada als enyorats estudis Orphea, i amb inclusió de números musicals a càrrec de la vampiresa inevitable, una magnífica Rosita Fornés, gran senyora de la cançó cubana que, afortunadament, encara està en actiu.

Ens ho creiem???

Des de fa ja uns quants anys trobo articles molt més interessants i informacions sobre temes culturals diversos molt més motivadores i acurades als blogs que no pas a la premsa escrita o als mitjans convencionals, com ara la ràdio o la televisió.

Els mitjans convencionals, però, viuen encara al marge de tot aquest pou de ciència que representa l'aportació dels blogaires. De tant en tant es fa alguna menció concreta, com la referència que Rosa Maria Piñol ha fet a la Vanguardia sobre l'homenatge a Espriu, on menciona, al menys, el blog organitzador, Antaviana, o la que va fer Fonalleras al Periódico sobre la magnífica Devocioteca. 

L'Avui fa un refregit cultural setmanal de fragments de blogs, textos breus trets del context, sense cap menció dels seus autors. Fa alguns anys, als inicis del fenòmen, fins i tot Emili Manzano al seu programa va parlar una mica del tema i va portar alguns autors d'aleshores. Aleshores era, encara, un tema minoritari, aquest.

En general, poques i breus referències que, humans com som, sempre fan il·lusió. Veure un blogaire a la tele, llegir reproduït el fragment d'un blog de culte propi, tot plegat desvetlla un cert entusiasme, molt comprensible. Però... crec que encara no ens acabem de creure del tot que aquest és un món, avui, de més categoria cultural i molt més innovador que no pas el conjunt dels articles de premsa convencionals. Molts articles dels blogs no han d'envejar res als  articles d'opinió dels diaris, aquests articles que seguim també amb interès, val a dir-ho. Un interès que, per cert, no és, ni de bon tros, recíproc.

Els mitjans convencionals, al meu entendre, menystenen, potser de forma instintiva i ben intencionada un món que no entenen, encara que alguns dels seus protagonistes intentin compartir un món i l'altre. Suposo que en el fons hi ha una certa por a la competència, una competència, en general, motivada per la més desinteressada afició a l'escriptura i a d'altres aficions sobre les quals s'escriu, doncs els blogs especialitzats són també molt nombrosos.

L'homenatge a Espriu, si visquéssim en un món normal, hauria merescut tot un suplement cultural d'aquests on sempre surten, més o menys, els mateixos. Encara més quan, de forma oficial, s'ha fet poca cosa per commemorar l'aniversari. El mateix pel que fa a les iniciatives anteriors sobre Riba, Brossa, Amades... Les iniciatives mereixerien un recull de textos, una atenció per part de la omnipotent televisió, i també de les ràdios nostrades. Però tot plegat fa una mica de pena. Els blogs semblen el saló dels refusats, però ja sabem que aquell saló va fer història i va imprimir caràcter estètic.

Es diu que als blogs hi ha molta palla. Evidentment. La qualitat sempre brolla de la quantitat, això va passar amb la Nova Cançó, quan van sortir un munt d'esforçats cantants que, després, van desaparèixer, però que van animar el panorama i van propiciar la florida de les figures importants. Però és que també a la premsa, a la ràdio, a la tele, hi ha tones de palla, i, a més, els professionals fan la seva feina i cobren per fer-la. Molts dels blogs que visito no pretenen res més que donar sortida a unes inquietuds determinades, la majoria no tenen cap mena de publicitat inclosa. Tots els escriuen els qui firmen, cosa que no passa, em sembla, amb determinats blogs d'encàrrec de gent famosa, com ara polítics de primera fila, amb alguna excepció.

I malgrat tot plegat, encara em neguiteja quan veig amb quina alegria rebem les mencions honorífiques que ens fan des del paper imprès o des d'altres mitjans. Mencions generalistes, breus, fetes per persones a qui se'ls suposa la categoria pel fet d'escriure als diaris o parlar a les ràdios i a les quals no els trec cap mena de mèrit. Però és que encara em desvetlla un irònic somriure espriuà el fet que algú, emocionat, em telefoni per dir-me: ha sortit el teu blog al diari. Algú que, en general, ha llegit el meu blog en comptades ocasions i no sap ni què hi escric de forma habitual. Com deia la peixatera del meu barri, el que no es veu, no es ven. I les nostres paradetes, davant de les grans superfícies, tenen poc ressò comercial.

Malsons i miratges

Avui fa vint-i-nou anys d'uns fets que ja s'han convertit en una mena de postal grotesca del passat i en una de les cançons de la Trinca de més fama, cançó la qual, paradoxalment, va inaugurar, més o menys, la seva època bilingüe i empresarial i d'allò de les dues pàtries, una de les quals era la dolenta, van passar a la bigàmia oportunista. Si no hagués existit la televisió segurament dubtaríem, fins i tot, de la realitat del que vam poder veure, encara que ho vam veure una mica més tard i més aviat ho vam escoltar. La ràdio va tenir un gran paper aquell dia. Avui ja ha passat tant de temps que ens fan sèries de televisió sobre el tema i tot, quan les coses serioses es converteixen en pel·lículetes i els personatges en màscares per a actors  del present, tot s'esvaeix en fum d'encenalls.

S'ha escrit molt sobre la qüestió, s'han vessat dolls de tinta, real i virtual, però tenim la impressió que no sabem ben bé, encara, de què anava tot allò i de que no ens han explicat mai tota la veritat i res més que la veritat. El jovent d'avui em sembla que no en té ni idea, o, al menys, aquesta és la impressió que ens en fem quan escoltem les respostes a preguntes sobre la història recent fetes pel carrer a persones de menys de trenta anys. També pot ser que triïn els més ximples, la veritat, sempre m'ho sembla, quan fan aquesta mena d'enquestes d'espardenya televisiva.

Fa poc, en un debat sobre temes d'història al qual vaig assistir, gent més jove es va mostrar molt poc comprensiva amb la nostra generació. Com vam permetre aquella transició tan maldestra i bunyolera? Costa d'explicar, aquest tema. He sentit a dir i no m'estranyaria gens que fos cert, ja que les persones que m'ho han comentat no són pas quatre arreplegats, que actualment es propicia molt la investigació sobre la guerra civil, els testimonis directes de la qual ja crien malves, però que el mandarinatge acadèmic, amb alguna excepció remarcable, és molt reticent a motivar els estudiants per a investigar la transició, de la qual quedem molts testimonis vius, encara, i de la qual resten, en actiu i ben peixats, molts responsables. Això és molt greu. El fet és que al principi de la transició, quan s'hauria hagut de parlar de la guerra civil, es va fer poca cosa i malament. Ara potser ja tocaria canviar una mica de registre i parlar d'allò que ens toca més de prop i anar a empipar els molts testimonis del moment que encara gaudeixen de bona salut. Altrament ens anirem morint, d'aquí vint, trenta anys, i aleshores potser sortirà algun secret amagat que ningú no podrà rebatre.

La memòria històrica de la transició sembla ja canonitzada. No ens replantejarem res més? Cal explicar com i per què es va arribar a compromisos que avui semblen, a les noves generacions, una mica o molt vergonyosos. Fa poc llegia un llibre del professor Fontana on incidia sobre el tema, hi ha molts desenganys, moltes covardies, molts oportunismes, a l'entorn de l'època. I com que encara patim de mal transicional, potser caldria anar fent bugada per al proper trenta aniversari del tejerasso, a veure si ens deixem de pel·liculetes i podem saber on era cadascú i que va fer o deixar de fer. Què vas fer durant la transició, papi? Algú a qui van preguntar què havia fet durant la revolució francesa va respondre: viure. No sé què respondrien molts dels polítics supervivents d'aquella època, que tanta expectació va desvetllar i tant desencant va produir. Alguns potser fins i tot dirien: diners i relacions.  Ahir comentava que amb la mort d'Espriu acabava una època o que potser ja era acabada. De fet, l'època d'esperança i la nostra joventut innocent es van acabar de forma contundent tal dia com avui d'un any que encetava una dècada complexa i decebedora, en la qual, ai, els bojos van fer bitlles. Hi ha una dita recurrent que diu que durant els setanta tots volíem ser lliures, durant els vuitanta vam voler ser rics i a partir dels noranta, tenir salut. Ara ja volem ser rics, saludables, joves per sempre i guapos, ni que sigui a  base de cirurgia estètica. 

Espriu: Records personals en l'aniversari de la seva mort

PERQUÈ L'ENTONIS AMB COMPASSIU AMOR

Que no sigui, però, la cançó de l'odi,

nascuda de la injusta i llarga humiliació.

Ara em despengen uns dits piadosos

de les forques senyorials de la paraula,

i cau a poc a poc la clara pluja

en aquesta terra nostra de pobres sembrats.

Oblido dolçament les ones i les hores,

i la por de morir m'esdevé una tranquil.la

mirada de caminant molt cansat a la porta

de l'hostal silenciós i càlid de la nit.

Enllà quedava la remor de les amples aigües,

em criden al repòs del profund desert,

el meu maligne nombre se salva en la unitat.

Vaig sentir fa anys un escriptor, per la ràdio, deia que arriba un moment a la vida en el qual de tot fa vint anys. Jo ja hi dec haver arribat, i no només en fa vint sinó vint-i-cinc o trenta i fins i tot molts més, de qualsevol esdeveniment lligat a la meva petita història . Vivim en un país estrany on es passa de la lloança a l'oblit en molt poc temps. Espriu, la seva poesia i la seva imatge estan avui lligades al meu imaginari com ho estan determinats actors i actrius del cinema d'abans. Més enllà de la literatura, i de forma no intencionada, Salvador Espriu va marcar una època i va pertànyer a aquesta estranya categoria de personatges que són coneguts per tothom, en un moment determinat.

No era un poeta popular, a l'estil de Sagarra, Verdaguer o Maragall, però fins i tot en els més modestos centres parroquials de barri s'endegaven muntatges sobre els seus poemes i les seves narracions. No va voler exercir de patriarca de les lletres catalanes, a l'estil de Riba, però se li reconeixia una gran autoritat en el tema. No era un poeta que s'entengués amb facilitat, com Martí i Pol, però se'l llegia amb afició i s'intentava entrellucar entre les seves paraules els missatges ocults. Se'l recitava i se'l cantava. No tenia una vida pública ni personal apassionada, era conco, avorrit en aparença, poc atractiu, però desvetllava curiositat i admiració incondicionals. La tafaneria intel·lectual no iniciada l'imaginava molt diferent, més enllà de la imatge oficial, i diferent ens el descrivien també persones que el coneixien de feia temps, com ara la Maria Aurèlia Capmany, una altra gran oblidada d'avui.

Molts grans poetes de la seva època van patir un paper una mica injust de secundaris, a causa del seu singular monopoli literari. Parlant d'Espriu va dir Calders la seva frase sobre el prestatget de la cultura catalana, on si n'hi ha un  no n'hi cap un altre. Les enveges existien però es dissimulaven, encara, perquè eren temps de necessàries unitats polítiques i culturals, ben aviat esberlades. De fet, va ser una època de grans escriptors i escriptores, qualsevol de tots ells podia haver brillat molt més i compartit mitologia amb Espriu, però no va ser així ni de bon tros. Se'l va proposar per al Nobel, fins i tot la cultura castellana moderna de l'època se li va apropar  i se'l va traduir força i bé al castellà, amb algunes edicions bilingües que es venien força, també a nivell hispànic eren temps de necessàries unitats i reconciliacions. No era un home d'esquerres, de fet, però se'l va fer bandera d'un cert esquerranisme. Després se'l va gairebé oblidar i es va dir que havia estat sobrevalorat. Avui es menysté el seu intent de reconciliació nacional poètica amb la resta de la pell de brau i es diu, una mica alegrement, que tot allò està superat. Distant i reservat no va voler admetre del tot el paper que se li atorgava i no es va voler retratar massa amb els polítics, fins i tot, ai, va defensar en una ocasió la co-oficialitat del castellà i el català, i va contemplar la guerra amb uns ulls poc partidistes, cosa que tampoc no agradava ni agrada tothom. És clar que també va refusar la creu d'Alfons X, el sabio, rei una mica bilingüe, per cert. De vegades feia la impressió de nedar i guardar la roba, cosa totalment imprescindible per surar amb èxit  al món complex de la cultura nostrada, en el qual tantes coses es barregen i superposen i on existeix un estrany premi d'honor que suposa que l'excel·lència literària ha d'anar unida a determinats valors patriòtics mitificats.

Sense la guerra, Espriu hagués estat un altre, ben segur, com tothom, com nosaltres mateixos, fills i néts de la tragèdia. Havia sentit explicar que la promesa poètica dels temps republicans era Ignaci Agustí, el de la Mariona Rebull, qui, després,  va esdevenir excessivament  franquista i  es va passar al castellà; Espriu havia de ser, sembla, el gran erudit en història i llengües clàssiques. Quan van passar per TV3 un d'aquells programes  sobre avis famosos, dedicat al poeta, es van poder veure magnífiques filmacions familiars, era de petit un nen de rostre alegre i entremaliat, fent ganyotes a la càmara amb posat de gambirot, en un ambient burgès i elegant, de jardins i mainaderes. Aquella  casa i aquell jardí, ens explicaven, van ser ocupats i malmesos, durant la guerra. Potser cal fer un gran esforç, avui, per entendre tot el que va representar la guerra i la postguerra i fins i tot els darrers temps de la república per a tota aquella generació. Encara em sembla sovint que d'Espriu ho sabem tot i no en sabem res. Em temo que hi ha i hi haurà Esprius per a tots els gustos i totes les interpretacions. Així, per exemple, els seus paral·lelismes amb el poble d'Israel, que en l'època, quan una part de jovent modern i amb possibles anava als kibutz de colònies, i que tanta gràcia feien, romanen una mica de baixa. I això que de la Història d'Esther se'n desprèn una lectura terrible, que Espriu explica amb la seva especial i erudita ironia i que ens hauria de fer pensar força: que quan algú té el poder acaba escabetxant, també, els altres.

A la  Normal, per afortunada casualitat, vam tenir durant un temps el professor Tuson, jove, que després escriuria molt sobre la nostra llengua i que aleshores encara ni tan sols no parlava català. Ens va confessar que, en aquell moment, dels autors catalans només coneixia Espriu. I no era l'únic. Espriu era conegut per tothom, fins i tot per molta gent que no l'havia llegit, el mateix que el seu mite de Sinera, i crec que és un dels autors dels quals s'han escrit més estudis interpretatius, amb més o menys fortuna. Segurament també hi deu haver un munt de treballs universitaris de l'època dedicats a ell, jo també en vaig fer un per a una de les meves inoblidables classes amb Ricard Salvat, llums en la foscor de la mediocritat fatxa i progre de les aules transicionals. Se'l festejava i se li feien encàrrecs, se'l portava a la televisió, quan es deixava, i es discutia abrandadament sobre si les seves narracions llargues eren, o no, novel·les. Semblava defugir els honors però de fet els acceptava, no era un home públic però el vèiem sovint entrevistat i retratat. 


Quan va morir hi va haver cues per passar per davant del seu taüt, al Palau de la Generalitat. També vaig anar-hi jo, per tafaneria i pel sentiment, evident, que amb aquella mort moria tota una època. O potser l'època ja era morta des de feia algun temps, si és que existeix això tan eteri que en diem èpoques. Mai més no he anat a un acte semblant, però aleshores era jove, encara, i sentia, encara, devoció pels mites. La popularitat del poeta, la promoció que se li va fer a tots nivells i com, tot plegat, va esdevenir realment un estrany fenòmen extraliterari encara em va pensar, avui. El més enigmàtic és que quan se'l va recuperar seriosament, com va fer Salvat, amb la reposició de la Ronda de mort a Sinera, l'any 2002,  va tornar a funcionar la màgia de les seves paraules, amb la mateixa lluminositat d'abans. No cal buscar massa explicacions a l'èxit, sovint capriciós i estantís. És una cosa que passa de vegades, com els cometes. De moment, una biografia completa i seriosa sobre Espriu encara està per fer, encara que alguna cosa s'ha arribat a publicar. Els amors incondicionals però efímers, els odis i les mesquineses són habituals a casa nostra, potser quan més petita és la casa, més grans són les seves misèries interiors, que sovint amaguem amb excuses fins i tot literàries. Sempre resulta molt més còmode i populista culpar els altres.

POST-AL-POST  Per tal d'acostar-se a un Espriu molt més polièdric del que mostren les seves darreres intervencions a la televisió, i també a l'humor tan especial de la seva prosa (deien que en privat es feia molts farts de riure, de més jove), a la mediateca de TVE es pot tornar a veure en Quim Federal i, a més, gaudir d'alguns actors magnífics d'aquella època. 

Cinema 'verité' i cinema mentider

Ahir al vespre havíem de passar la pel·lícula La ciutat cremada al Centre Cívic del Sortidor, en el marc dels actes a l'entorn de l'exposició sobre la Setmana Tràgica. La veritat és que amb l'aiguat que queia no va venir ningú i al cap de  mijta hora vam plegar, esperant millor dia o millor nit.  La ciutat cremada és una estranya curiositat catalana, molt més que una pel·lícula. Com a cinema, la veritat, té mancances greus. La història dels protagonistes, que fa de fil conductor de la història és molt fluixeta. Té defectes gruixuts que després es van palesar en les continuacions, les quals amb tants problemes van ensopegar i que tan poc mítiques, en comparació amb la primera, van esdevenir.

Mirada avui, la pel·lícula és tot un monument històric. Una evocació de personatges, actors, polítics, gent popular d'aleshores, als quals has d'anar cercant amb una certa curiositat. Una ventada de morts, parafrasejant Pep Albanell, un gran autor que avui també resta una mica oblidat, ja que la majoria han desaparegut del món dels vius, en aquests trenta anys i escaig. Queden, això sí, alguns supervivents extraordinaris, com Heribert Barrera, de qui es va dir, en l'època, que era el millor de tota la nòmina actoral no professional. Esquitxen la cinta persones que van ser efímeres en el camp polític, sobta encara en quina mena d'estranya iniciativa es va convertir la filmació. Són coses que passen només aquí i en determinats moments. Somnis breus i estatissos. En el fragment que penjo s'hi poden veure dos possibles, en la seva època, presidents de la Generalitat: Josep Benet i el pobre Reventós, tan aviat bandejat de la primera fila, de forma totalment injusta i, al meu entendre, absurda i suïcida, políticament parlant. La gent de les noves generacions precisaria d'un manual extens per saber qui són i què van ser molts dels polítics, actors i personatges diversos que fan aparicions breus en la pel·lícula. També, en el fragment, hi surt la Montserrat Roig, per cert. 

Més enllà del document que representa, més del temps en el qual es va filmar que no pas de l'època de la Setmana Tràgica, em porta molts records. Al cinema Florida ens vam trobar uns coneguts que eren del PSUC, joves ardits d'aleshores, que ens van comentar, mig en secret, que després es faria un cine-fòrum. Vam anar amb ells, a una parròquia propera i vam assistir a una magnífica taula rodona minoritària amb el director, l'actor principal i algunes persones més relacionades amb el tema. Mirar-me aquesta pel·lícula amb ulls tan sols cinèfics em resulta impossible. I de tota manera...

De tota manera, peca de molts pecats del cinema que es fa i s'ha fet a casa nostra. Pecats d'ambientació, de vestuari... Els combatents cubans venen de la guerra amb uniformes que semblen acabats de sortir de la tintoreria, els vestits dels obrers són també nous i atergalats, les tartanes, com sortides d'una cavalcada folklòrica actual dels Tres Tombs. Això passa sovint. No recordeu com la Colometa va a demanar feina de neteja vestida com una maniquí? la ciutat cremada peca d'ingenuïtat en la història i de tòpics una mica recurrents, com ara voler mostrar la corrupció del protagonista a través del costat sexual, sobre tot, que aleshores era una cosa molt trencadora, encara més si s'arremangava l'Ángela Molina. Sembla que fer pel·lícules o sèries d'època és difícil. El blanc i negre tapava molts d'aquests defectes, fa anys. Una vegada filmaven al meu barri unes  escenes d'una de les pel·lícules de Jaime Camino. Es van limitar a posar quatre rètols falsament antics, unes quantes senyores vestides amb faldilles llargues... Representava que entraven els nacionals a Barcelona, venien del front, del front de l'Ebre. Tots eren noiets de la mateixa edat, ben peixats, amb uniformes acolorits i acabats de sortir de la sastreria. La veritat, et mires versions de la BBC, de Dickens, per exemple i tens una impressió de verisme absoluta, fins i tot sembla que sentís les pudors dels barris baixos londinencs.

El cinema català no ha acabat de trobar el seu llenguatge. O l'ha perdut. La piel quemada va ser, per exemple, un intent reeixit de mostrar el món real. Però una flor no fa estiu. S'havia volgut fer un cinema moderníssim, amb parelles de la part alta i missatges eteris, i algunes pinzellades barriobajeras, això sí, amb aquella elitista Escola de Barcelona. Topem també, a casa nostra, amb un altre problema. En voler mostrar ambients suburbials on es barregen català o castellà, o sigui, ambients reals, el tema lingüístic no acaba de funcionar del tot. Sovint sona a fals. Pel que fa a un cinema que reflecteixi la realitat dels barris, Tapas  s'hi va acostar força. Fa molt poc, Bargalloneta parlava de Nacidas para sufrir. La veritat és que sóc fan del cinema d'Albaladejo, té defectes, de vegades rellisca, però sempre compta amb escenes inoblidables que sonen a realitat i en les quals ens veiem reflectits. Pel que fa al món rural d'avui, tan poc rural, recordo amb simpatia i admiració Flores de otro mundo, de Bollain. Em pregunto per què el cinema català no ha intentat entomar temes més quotidians, a l'estil de Solas, i no anar-se'n tan sovint, artísticament, per móns estranys, d'estètica remarcable, però amb una certa i amarga buidor, al capdavall. No citaré exemples, però sovint ens trobem, encara, amb famílies absolutament burgeses amb criada, (avui, sudamericana), o amb jovent amb angoixa vital una mica passada de rosca. Sempre recordo aquella cançó de Yupanqui sobre el poeta, vete a mirar los obreros, los hombres en el trigal y como lucha la gente por un pedazo de pan. Es diu que l'humor negre no és català, que no som berlanguians, jo crec que tot plegat són tòpics. El teatre popular del XIX feia intents molt més reeixits que els del cinema d'avui. Més enllà dels problemes de quotes i de doblatge hi ha, crec, la necessitat de parlar a la gent del que fan, pateixen i senten, a la gent normaleta, vaja. I si pot ser, amb alguna pinzellada d'humor, la vida és una tragicomèdia. De temes, crec, n'hi ha un munt.

Memòries d'una mestra gairebé velleta (XI)

Em sembla que fa gairebé un parell d'anys que tinc aquestes memòries en repòs. Bé, el cas és que no he perdut pas la memòria i que en algunes ocasions he parlat del tema educatiu des de punts de vista diversos. El tema educatiu és d'aquells que sempre sembla està d'actualitat, esquitxat de problemes irresolubles i fins i tot es percep, de forma potser errònia que, quan més ho toquen, pitjor ho deixen.

Fa uns dies vaig assistir a una d'aquestes converses cafeteres a l'entorn dels mestres, les vacances i la resta. Sobre el tema de les vacances, del qual es parlava, pel fet que la qüestió afecta ja a moltes conegudes meves les quals, a causa de l'inevitable pas del temps, han accedit a la categoria d'àvies, es deia alegrement que la cosa no es podia arranjar millor perquè els mestres es queixen. No entenc que la culpa sigui dels mestres i no dels poders públics que tenen responsabilitats; que algú es queixi no ha estat mai definitiu per a no prendre decisions, quan aquestes s'han volgut prendre. Una altra cosa és que no es vulguin prendre per no fer soroll i no provocar les ires reivindicatives dels abaltits sindicats del nostre temps, els caps visibles dels quals semblen immortals (no es renoven, aquests càrrecs?) i que encara són capaços de tant en tant d'escalfar els ànims i treure la gent al carrer. 

He manifestat moltes vegades, en contra dels meus interessos corporatius, que sempre m'ha neguitejat l'excés victimista del sector,  en el qual m'incloc, és clar, incapaç, a l'hora de la veritat, de portar el pòndol reivindicatiu de forma clara i coherent, sense esperar que ens manin fer vaga. Explicava jo a la taula cafetera els meus temps juvenils, en els quals entomaves aules amb seixanta o més alumnes (una coneguda en va arribar a tenir més de cent, de pàrvuls), sense suports ni assessors i havent de repartir els nens entre la gent quan els mestres emmalaltien. Aleshores sempre et diuen:

-Ah, els nens d'abans eren diferents!!!!

De diferents no se si n'eren. Jo crec que eren si fa no fa, àdhuc molt pitjors en diversos aspectes. Potser els que eren bons eren més agraïts. En tot cas, les generalitzacions sempre resulten injustes. Ara ens queixem de la distribució de la immigració però ningú no vol que li toquin l'escola dels seus. A la darrera escola on vaig treballar teníem un sostenible trenta per cent d'immigració. Uns carrers més enllà, en un sector més marginal del barri en tenien més del noranta. Les dues escoles són públiques, i cal insistir en el tema perquè sempre surt això de les concertades elitistes i de concertades n'hi ha d'elitistes i de no elitistes, com de públiques, per cert. 

En la meva època juvenil les públiques de barri perifèric suburbial tenien gairebé un cent per cent d'immigració interior hispànica, i en segons quins sectors, a més, amb un tant per cent elevat de famílies que fregaven la marginalitat. Tot plegat, com ara, depenia del lloc, ja que el que discrimina és, de fet, el preu dels habitatges del barri i no pas la filiació pública-privada del centre. Quan van començar a subvencionar privades, en aquella època, els nens i nenes catalans o fills de les capes més estables i convencionals de la immigració interior, sobretot les nenes, ens van fugir de pressa cap a les monges, així som i serem i no cal insistir en les realitats evidents que no volem reconèixer. He estat durant anys sentir els pares de classe obrera bescantar les escoles de l'Opus i molts dels fills, quan han crescut i han tingut dos rals, i han prosperat mercès a l'educació rebuda a l'escola pública del seu temps, han matriculat la tercera generació al Xaloc i al Pineda sense manies. I si han tingut quatre rals a escoles mega elitistes angleses o religioses de la part alta de Barcelona. Perquè, ai, quan es parla de qualitat escolar en realitat s'està parlant d'ambient social i relacions, tot plegat és una mica com allò de l'amor i el sexe.

D'anècdotes diverses sobre la bondat i rectitud dels infants pre-transicionals en tinc moltes. Per exemple, haver d'explicar lingüística estructuralista i literatura castellana (encara no ens havíem immergit) en una aula on, a la menor distracció, l'arròs llençat amb canyetes o bolis sense mina provocava grans aldarulls o en la qual els rots inesperats eren habituals i es perfeccionaven cada dia. De vegades ens havien posat mocs als poms de les portes o goma d'enganxar al seient. S'havia de trampejar i anar fent com podies, vaja.

Els alumnes singulars eren habituals. En recordo un, d'una família molt estranya, amb diferents casos d'enanisme genètic, i tipa del fet què la classe mèdica els fes servir per a investigacions diverses i estudis inacables els quals, de fet, no els solucionaven cap problema real, que portava mosques grosses i fins i tot dragons i sargantanes en unes capsetes i els deixava anar per la classe. Aquest noiet, no era dolent però li faltaven unes voltes de tornavís, com es deia vulgarment abans de l'evolució políticament correcte del llenguatge i de l'assoliment d'un vocabulari específic relacionat amb síndromes diverses, fruit de la psicologia moderna i aclaparadora. Aleshores corria darrere les mosques cridant: mosca punyetera, moooooscaaaa punyetera... Durant un temps, no sé si a causa d'algun atavisme llatinista, anava repetint la paraula quesus (sic), que volia dir peus i, a més, dibuixava peus per totes les parets de l'escola, amb la paraula quesus al costat.  Acostumava també, com que era menut, a ficar-se per racons i armaris, aparèixer i desaparèixer en el moment més inesperat. O a miolar com un gat en qualsevol instant, féssim el que féssim.


Quan es van crear les aules d'educació especial se l'emportaven una estona. La mestra especialista va acabar per dir-me que només el podia tenir tot sol i no en petit grup, ja que destarotava tots els altres. Això sol passar sovint amb aquestes aules, i el cas és que les tutores han d'entomar els alumnes diferents amb tot el grup-classe. Però fins i tot sol, quan li agafaven els cinc minuts, començava a cridar, picar de mans, i cantar, amb una melodia inventada: me diverto solo, me divierto sooooloooo...


Era menut de talla  i anava endarrerit, però tenia ja totes les picardies adolescents a punt i en ocasion tocava les nenes o els mostrava els seus atributs, cosa que provocava moltes protestes i també va provocar que més d'uns pares se'ns emportessin la nena a la concertada. Aquests problemes, com molt  bé sabeu, no tenen solucions, ans al contrari, els cants de sirena de la integració sigui-com-sigui encara han fet augmentar el nombre d'integrats.  Les deficiències psíquiques són encara una assignatura pendent, si ja els infants són diferents els uns dels altres, els que tenen aquest tipus de problemes són cadascun un cas com un cabàs. Tinc un nebot autista de vuit anys i he viscut el calvari dels seus pares a la recerca del millor per a ell i també m'he adonat de la molta fantasmada suposadament professional, amb perdó, que fa perdre hores i vores a les famílies afectades fins que no encarrilen el tema com poden, amb una sabata i una espardenya, generalment. També a l'escola he viscut casos diversos, fan anar la gent d'Herodes a Pilats perdent hores de feina, els donen explicacions absurdes que amb el temps es mostren errònies i ningú no demana responsabilitats a ningú. De vegades es topa amb algun professional assenyat i responsable, també és veritat.


Per sort, la nombrosa família d'aquest nen, amb tants problemes al damunt, i que semblava sortida d'algun antic quadre  d'ambient popular de Velázquez o Murillo, feia una mena de pinya corporativa i s'estimaven els uns als altres, cosa remarcable i meravellosa. Tenien una petita botiga de lampisteria i anaven fent i crec que ara el noi treballa amb ells, fent petites xapusses. Malgrat els disgustos que ens donava desvetllava una gran tendresa, quan tenia bon dia era molt simpàtic i afectuós. En una funció el vam fer fer de mossèn que casava els nuvis i vam aconseguir que la família, que no acostumava a acostar-se per l'escola, tipa de mestres, metges, assistents socials i psicòlegs, vingués a aplaudir-lo. Una vegada ens va embadalir explicant-nos un somni en el qual havia vist tot d'estranys forats dels quals sorgien molts colomets blancs. Algunes ex-alumnes m'han dit que va fent, que no ha crescut, i que les saluda content quan se les troba. Amb una mica de mala bava ingènua, de la seva botiga en deien la tienda de los enanos, pel barri. Un germà i una germana seva tenien aquesta característica molt més accentuada, feien la mateixa mida que un infant de menys d'un any i van ser encara molt més problemàtics a l'escola. Encara vaig veure que per facebook uns ex-alumnes meus parlaven d'aquesta famosa botiga familiar, present en els seus records infantils. Era una pintoresca planta baixa i al terrat hi havien posat unes banderes de tot el món, acolorides i una mica atrotinades. 


En l'època del descens de natalitat, quan encara no havia arribat tanta immigració, ens van tancar l'escola, va ser de les primeres i el procés de tancament va resultar vergonyós, per part de tothom. Fins i tot per part dels mestres de la mateixa escola i de les escoles veïnes, ja que en aquestes ocasions tothom escombra cap a casa de forma mesquina i descarada. Va ser una llàstima, perquè l'escola s'havia arreglat molt bé, després d'un munt de protestes, ja que l'havien construït en uns terrenys barats que eren, de fet, un barranc. Els diners públics sovint es gasten tard i malament i de vegades quan ja no cal. Van fer una altra escola de disseny, al barri, pública, que ja no feia cap falta però era una reivindicació veïnal de quan sí que feia falta, i tothom va anar cap allà i la nostra va esdevenir una mica marginal, quan havia estat la primera de la rodalia i va anar perdent matrícula. Avui és l'escola d'idiomes de L'Hospitalet, es deia que encara farien un nou canvi de destí, no sé com està el tema. Potser alguna mosca descendent d'aquelles grosses i vironeres que ens portava l'alumne en qüestió encara belluga mentre sent parlar el jovent en estranys idiomes foranis.