Curzio Malaparte i el seu temps

A causa d'algunes modernes reedicions s'està recuperant la memòria i el text dels llibres de Curzio Malaparte, sobretot de Kaput i La piel. La moralina de la societat de la meva joventut, curiosament, deixava filtrar alguns llibres considerats forts i La piel era un d'aquests, al qual s'accedia de forma habitual a través de comentaris de conegudes i coneguts que l'havien llegit i te'l recomanaven, sovint no pas pel fet que fos un bon i interessant llibre sinó perquè era, precisament,  fort i parlava de sexe, tema del qual no es parlava ni llegia res, més enllà del Diari de Dani o de Quan l'amor neix, al menys de forma oficial i, sobretot, en els sectors femenins.

També vaig llegir Kaput, el qual recordo més que l'altre, crec que va ser un dels primers que la meva mare va comprar a través del Círculo de lectores, del qual es va fer sòcia al principi, quan feien una publicitat porta a porta intensiva i eficaç. Eren temps d'escassedat i la sequera literària a les llars s'agreujava per la manca de biblioteques i el preu excessiu dels llibres, en general. És un fet que aquells bens inaccessibles avui són poc valorats, fins i tot als encants vaig veure l'altre dia, molt rebaixats, llibres que de segona mà ja eren cars fa quatre dies. Tot canvia i, encara que no ens agradi haver-ho de reconèixer, generalment és el preu el que dóna valor a les coses i el preu canvia, segons tendències i possibilitats de consum.

No sabia aleshores res de Curzio Malaparte, que no es deia ni Curzio ni Malaparte, però el llibre em va causar una profunda impressió, el mateix que un altre molt llegit a l'època, d'un altre autor de moda agosarada, Papini, El juicio universal. Aquests autors van flirtejar molt a fons, amb el feixisme, com molts joves de l'època, fascinats per la seva brillantor que es va mostrar de llauna perillosa amb el temps. Després de la guerra civil un cosí de la mare, molt jovenet, es va apuntar a la falange pel mateix motiu i sempre m'explicaven que el meu avi li havia fet moltes reflexions sobre l'error que cometia. De fet, hi va durar molt poc temps i va donar la raó al meu avi ben aviat. La lluita, els uniformes, uns ideals distorsionats i grandiloqüents, algun líder amb grapa, tot plegat conforma una barrija-barreja que quan ets jove et pot cremar amb molta facilitat. 

Vaig saber més endavant que a Malaparte se'l considerava un mussolinià i de fet ho va ser, tot i que va tenir els seus problemes amb els feixistes ortodoxos. Va passar per molts estadis ideològics, i va acabar sent comunista i fins i tot catòlic. El mateix que va passar amb Papini o amb Celine, els seus pecats els van condemnar a l'ostracisme intel·lectual d'una progressia que era molt espavilada a l'hora de sordejar davant dels excessos dels seus ídols, Stalin, Mao. Malauradament l'horror humà i la demagògia magnificada es troben a totes bandes. Em va estranyar això de Malaparte quan ho vaig saber, ja que a Kaput hi ha molta reflexió profunda sobre la perversió de tot plegat i la misèria dels desastres. Del llibre recordo també la presència de Foxà, un interessant personatge que va ser falangista heterodox, diplomàtic, intel·ligent i estrany.

De Foxà s'explicaven moltes anècdotes, com ara que en una ocasió, quan els espanyols que manaven eren més aviat antiamericans franquistes, un americà li va recriminar que li agradaven els dòlars. Va dir quelcom com ara que et pot agradar el pernil però no te n'has d'anar a dormir amb els porcs. El règim va premiar un dels seus llibres, Madrid, de corte a checa, amb un gran èxit mediatitzat. El mateix escriptor, que era intel·ligent, es va adonar de l'excés oportunista de lloances, crec que també ell deia que un bon llibre s'havia d'escriure amb escepticisme i llegir-se amb entusiasme i no copsava l'entusiasme desitjat. Tot i amb això cal dir que els experts el consideren un llibre interessant, considerant la ideologia amb què està escrit i la mateixa experiència de terror experimentada per Foxà durant la seva estada a la capital hispànica en l'època de la guerra. Pel ràdio-teatre de Radio Nacional havien emès en alguna ocasió una obra seva, que em produïa una mena de profund neguit, Cui-Ping-Sing, un text sobre un amor impossible i tràgic.

Tot una època estranya i sòrdida aquella. A Espanya i a tot Europa. El veritable horror s'ha anat transformant amb el temps en pel·lículeta distreta i en contes per a nens encuriosits, molt allunyat de la complexitat que va possibilitat tants morts, més de cent milions, sense comptar seqüeles diverses posteriors, revenges, exilis... Dels seus mals encara en patim. Accedir a la literatura dels contemporanis d'aquelles bogeries, contra les quals mai no estarem prou vacunats, tot i que no ens siguin simpàtics o fins i tot ens provoquin un fons rebuig, hauria de ser gairebé una obligació moral. D'aquella generació, elitista -la cultura era a l'abast de molts pocs, en aquells anys- i sovint incoherent, apassionada i turmentada, ens sorprèn avui el gruix cultural i l'excel·lència en l'art d'escriure que, pel meu gust, ha anat  a la baixa. Cosa que crec que és una virtut dels nostres temps, personalment m'estimo més un món on la majoria pugui menjar pollastre de granja a l'ast que no pas un món on refinats pollastres de pagès ric es rosteixin per a mitja dotzena. Tot i que hem de tendir a recuperar el sabor genuí del bon pollastre i, al mateix temps, aconseguir que sigui a l'abast de tothom.

El Pastor d'Andorra i les seves circumstàncies

Avui hi ha un cert retorn a considerar el pes de la genètica i de l'herència com a profund i, en ocasions, gairebé irrenunciable.

La tendència de les darreres dècades era fer-nos creure que tot era cultural i educatiu i anava lligada a l'orgull absurd del nostre temps i del nostre espai. Tot es podia canviar i controlar, el caràcter, els riscos, la salut... I possiblement existeixen molts factors culturals i ambientals que ens influeixen, una altra cosa és com es controlen. L'escola per a tothom, quan era un somni popular, semblava ser el remei de tots els problemes però no ha estat així, evidentment, tot i que l'accés a l'educació ha estat una gran fita política i social.

Llegia fa temps un especialista en aquests temes i aquest comentava que de vegades és més genètic el temperament, el caràcter, que no pas d'altres aspectes que es creien hereditaris. Jo crec que en el fons se sap molt poca cosa de tot plegat encara, sobre tot d'allò que té relació amb el nostre encara desconegut cervell. De teories no en falten però la vida real acostuma a esberlar-les totes en algun moment. 

El meu pare i la meva mare havien tingut, ambdós, infanteses i joventuts molt difícils, com molta gent de la seva època de classe humil. D'aquella generació, castigada per fam, guerra, treball excessiu i famílies més preocupades per menjar cada dia que no pas per tenir la cura adient de les seves, en ocasions nombroses, criatures, en van sortir persones molt diferents. Mentre la meva mare sempre va conservar una mena de pou insondable de tristor, el pare, quan les coses van començar a rutllar una mica, gaudia d'allò més dels petits plaers de la vida, sempre modestos: un bon dinar, un viatget, el futbol. Recordo haver-li escoltat dir frases com ara la vida és molt amable, què feliços som, coses així tot i que tenia també una tendència en ocasions a veure-ho tot negre i a plànyer lo que pudo haber sido y no fue.

Fa uns dies em vaig ensopegar amb un documental que ja té tres o quatre anys i que explica la història, exemplar i admirable, d'un gran cantat de jotes aragoneses conegut com El pastor de Andorra. Aquest senyor va tenir la sort de comptar amb un do natural, una veu potent, que el va fer viatjar i guanyar diners amb aquells Coros y Danzas, cara amable, regionalista i folklòrica d'un règim lamentable, però que va fer una bona tasca en recollir cants i balls gairebé oblidats ja que, segons expliquen, qui ho dirigia tenia grapa en el tema. Podia haver viscut molt bé fent això, però sempre retornava a la seva feina de pastor, els diners els invertia en el seu negoci ramader. Crec que amb el seu temperament, si no s'hagues fet famós cantant també hauria reeixit.

José Iranzo tenia tots els números per a no sobreviure o per fer-ho en condicions precàries i amargat de la vida. La seva mare el va tenir molt gran, el pare i dos germans van morir i la mare i el germà, que amb les malalties familiars ho havien perdut gairebé tot l'havien de deixar tancat amb clau durant hores i hores, amb una mica de llet i poca cosa més, per por que no caigués a una bassa o en fes alguna, amb dos o tres anys. Ell explica que es feia uns bons tips de plorar, enyorat, i que potser per això va tenir tant bona veu, amb un humor molt intel·ligent i sense ressentiments de cap mena. La seva mare, gran, no el va poder criar i l'amorraven al pit d'una cabra, animal que, com és sabut, va ser molt bescantat pels metges a causa dels riscos de la seva llet.

Fent de pastor des de ben petit passava molts mesos sol, només amb la companyia dels seus propis cants i de les cabres. Al servei militar el van ensenyar a llegir i escriure i també allà es va donar a conèixer amb la seva veu i va trobar qui el va orientar i recomanar. Amb els coros va poder viatjar per tot el món. Va tenir sort amb la seva parella, una dona guapa i d'empenta, que no era gelosa i el deixava anar a aquells viatges internacionals  que feia amb la dèria de guanyar diners i comprar cabres i ovelles, mentre ella tenia cura del bestiar. Al seu poble, Andorra, avui hi té un museu i amb més de noranta anys ha gravat discos recopilatoris ja que conserva una veu envejable i potent i la seva discografia estava molt dispersa. Ni ell ni la dona no han tingut, fins ara, malaties de cap mena, tot i la vida que van dur de petits i joves. Aquests casos, evidentment, fan trontollar totes les teories i estadístiques, psicologies i consells mèdics.

Avui aquest pastor ha deixat el negoci ramader al nét, però ell hi col·labora sovint. Dels països visitats es va quedar admirat amb Holanda, per l'aigua que hi va veure i pel bestiar ben peixat i nombrós. Tot un professional del seu ofici veritable, vaja. La jota és un gènere molt estès per tota la pell de brau, podria ser un factor de germanor hispànic important, però sempre s'ha mostrat més de cara a la galeria el tema andalús, el flamenc. En època franquista, la tendència al costumisme regionalista va fer que a escola ens ensenyessin cançons i danses de tot l'estat, cosa que potser caldria recuperar en clau actual. I és que m'havia trobat amb el cas curiós que gent d'altres regions sabés, gràcies a aquells ensenyaments, cançonetes en català o gallec, cosa que avui, evidentment, em temo que resultaria gairebé un somni.


Durant anys també es va negar el pa i a la sal a la nostra jota de l'Ebre, recuperada avui, sortosament, de forma oficial. Tot ho va centralitzar la sardana i, encara més, un tipus de sardana que semblava dogmàtica i que avui, per sort, també s'està renovant, tot i que en aquests temes cada dia som més ignorants. La jota aragonesa, però, és la reina de totes, pel seu pes, contingut i varietat i per l'agilitat envejable dels seus balladors. Crec que històries com la d'aquest venerable i admirable pastor artista haurien de ser molt més conegudes arreu. Segurament l'ha acompanyat la bona sort, una bona genètica, una bona parella i un temperament admirable però també hi ha en el seu tarannà una gran part d'actitud vital bonhomiosa i positiva, optimista. 


Penjo una part d'un documental sobre la vida d'aquest Pastor, que es pot veure sencer a la carta. José Iranzo ha tingut molts reconeixements, condecoracions en totes les èpoques polítiques, l'admiració de personatges diversos com el mateix inefable Fraga, però també de l'època democràtica, periodistes acutals que l'han entrevistat i han escrit llibres sobre ell. L'altura moral tot i que estigui acomboiada amb una gran innocència vital, desvetlla un gran respecte. El jovent aragonès d'avui el coneix i l'aprecia. Al seu museu, un centre d'interpretació del folklore aragonès, fins i tot es pot fer karaoke amb les seves jotes. 


El Pastor d'Andorra és un d'aquells filòsofs populars abans tan habituals als nostres barris i pobles, que demostren la fragilitat dels estudis reglats i oficials a l'hora d'assolir una veritable saviesa. A Catalunya en general i a Barcelona en particular em sembla que anem molt de guais, malauradament, i aquest tipus de personatges no reben el reconeixement que mereixen. No és freqüent pels nostres verals l'actitud de Cincinnat, qui, després de les batalles victorioses i de la direcció política tornava a la seva feina de pagès. Crec que avui devem tenir a prop persones d'aquesta fusta però hi ha d'altres distraccions que ens les fan més o menys invisibles.

El Pastor de Andorra from josemigueliranzo on Vimeo.

Sobre la sacralització de 'l'esperit jove'

Imatge manllevada aquí.


Acabo de llegir un article en el suplement  d'un diari de gran tirada sobre això que en diuen menopausa i és que tot ha de tenir un nom, en aquest món d'etiquetes convencionals, àdhuc científiques.

L'article és molt de l'estil d'avui: l'esperit es pot mantenir jove, hi ha fàrmacs, hormones, tècniques diverses i recurrents, dietes i esport, per tal de mantenir el cos en el millor estat possible i l'esperit, és clar, jove. Ja que la vida no s'ha acabat, encara, i en aquesta època es poden tenir moltes i moltes oportunitats. De laborals, de tota manera, em temo que poques. De tota manera, fent un acudit fàcil, menopausa s'hauria d'identificar amb menos pauses ja que els poders mediàtics ens empenyen a una frenètica activitat a la recerca de l'eterna joventut.

Fa temps que se'ns mostra l'inevitable pas del temps com una malaltia molesta però superable, en la qual tot plegat, ai, depèn del nostre esforç i de la nostra actitud vital amb ajudes externes, això sí, ja que altrament què en seria, d'aquest mercat mèdic i educatiu dedicat a la gent gran?

Em pregunto sovint per què cony -amb perdó- he de mantenir l'esperit jove sí l'esperit vell i experimentat té, també, les seves virtuts, les quals, és clar, cap jove d'avui no pot valorar, car en això i en tantes altres coses l'experiència dels altres no serveix de res.

L'altra dia la meva professora de pintura, excel·lent persona, en escoltar una conversa entre menopàusiques planyent la realitat del pas del temps també ens va voler encoratjar:

-La joventut està 'aquí' -va fer, assenyalant-se el cervell.
No cal dir que aquesta afirmació va ser acollida de forma hilarant pel conjunt de menopàusiques desacomplexades que planyíem el pas rabent dels dies i els mesos.

La joventut està molt bé, el mateix que la infantesa. Només passen una vegada per la vida, el mateix que la maduresa i la mort, irrepetibles. La menopausa és conseqüència de l'inevitable envelliment i posar portes al camp, tot i que avui hi ha molt poc camp, resulta un esforç sovint excessiu, moltes vegades clarament inútil.

Curiosament s'incideix molt en la prevenció i tractament dels mals d'aquest envelliment femení però molt poc en un avantatge evident, la manca de menstruació, una situació que per moltes compreses modernes que s'hagin inventat va condicionar cada mes la nostra activitat juvenil. Fent un càlcul una mica casolà, tres dies com a mínim de molèsties mensuals durant una mitjana de trenta-cinc anys de vida sexual activa comptabilitzen més de mil tres-cents dies empipadors, gairebé quatre anys de la nostra vida juvenil. Tot i que la publicitat, com en tants altres casos, ha contribuït a minimitzar la percepció del problema. I que cal descomptar les èpoques embarassosses, tot i que aquestes comporten d'altres molèsties, molt ben acceptades generalment en l'actualitat.

Fa anys vaig escoltar una teoria segons la qual estava previst inventar una mena de vacuna que evités les molestes regles des del primer dia, excepció feta de quan es volgués tenir fills. No he sentit parlar gaire d'aquells intents antics en clau feminista, que potser no han reeixit. Jo, la veritat, d'haver existit quelcom semblant, potser ho hauria provat perquè en ocasions ho passava molt malament.

Hi ha qui objectaria que la cosa de la vacuna no seria natural. El mateix es va opinar, fa anys, de l'alliberadora píndola, amb tantes contraindicacions antinaturals com es vulgui però que va representar una fita importantíssima en l'alliberament de la dona. Avui tot ha canviat molt i els perills més importants del sexe lliure són més aviat aquells que poden provocar conseqüències com el sida, encara no controlat, que no pas els possibles embarassos no desitjats. Per altra banda, la frontera entre allò que és o no és natural resulta fràgil i controvertida.

Mentre l'eutanàsia provoca encara moltes reticències l'avortament, segons la meva opinió, s'ha frivolitzat força i les esquerres n'han fet una mena de bandera estranya que condiciona qualsevol crítica a lleis que l'afavoreixen de forma molt àmplia.

Els anys i l'abandonament de l'esperit jove et fan adonar de quelcom molt important, de què tot és mentida, com diu el tango, i de què allò que avui és bo demà pot ser dolent. També et fa adonar de com n'és de fàcil, manipular l'opinió pública segons toca i convé. La moral i l'ètica, que semblen molt sòlides, també es mouen segons modes i tendències, de vegades força frívoles.

Vell, vellesa, són, avui, gairebé insults, sinònims de quelcom no desitjable i per a no dir les coses pel seu nom es recorre a eufemismes, a noves paraules, el mateix que per etiquetar malalties i deficiències diverses que castiguen la nostra fràgil espècie.

Avui el nostre pecat original és no lluitar per tal de conservar-nos joves, maques, primes i esportistes. Si hem de bandejar els tàmpax per raons d'edat podem accedir a tot un assortit mercat de tenaleidis destinades a fer minvar l'efecte no desitjat de les pèrdues pipineres. Un problema, per cert, que també tenen molts senyors però que en el seu cas no ha generat tanta publicitat pocasolta. Els senyors tenen la seva creu en el camp erèctil, on es dirigeix el comerç productiu d'estris, fàrmacs i psicologia, perquè per vell que siguis has de trempar com un jove, literament parlant però també en sentit metafòric.

El fet que ningú no ens ha enredat mai seriosament. Des de la infantesa hem comprovat que la gent envelleix i mor, millor o pitjor segons sort, atzar i genètica. Mor qui es cuida i qui no ho fa, el guapo i el lleig, l'esportista i l'acomodatici consumidor de programes de televisió al sofà de casa. Comparar una fotografia dels divuit anys amb una dels quaranta, tot i que als quaranta encara estem d'allò més bé, ja fa pensar en la força destructiva del temps, malgrat que als divuit fins i tot fóssim menys feliços que en la primera maduresa.

És fàcil dir que la publicitat no ens afecta, però després d'empassar-nos cinquanta mil anuncis d'aliments i estris relacionats amb la salut, així com notícies mèdiques a tort i a dret, aconsellant anar cada dia al metge a revisar-te tot el que tinguis per fora i per dins i de suportar les lloances que desvetllen senyores operades i momificades la cosa no és tan senzilla, car som humanes i res humà no ens resulta estrany ni obviable.

Ni envellir és cap meravella ni l'important és l'esperit jove. L'important és deixar-nos de bestieses i, si pot ser, comptar amb un impermeable vital per damunt del qual ens rellisquin totes les consignes de supervivència saludable que ens amollen a tort i a dret. La tranquil·litat de l'esperit, jove o vell, crec que hauria de ser el més cobejable al llarg de la vida. Ja vaig aguantar molts dogmes religiosos perquè ara em vinguin amb dogmes dietètics, higiènics, mèdics, educatius, polítics... àdhuc científics, car res no és segur ni cert del tot per molts informes dels experts que ho avalin. Vegeu sinó com la pobra sardina ha passat en pocs anys de ser verí per a la gent gran a ser de consum obligatori i preventiu de riscos cardiovasculars. I només és un exemple.

Per cert, voleu dir que és educatiu mostrar un casament amb la núvia escotada i el seguici ben mudat, en unes altres i nevades muntanyes, per promocionar una aigua fresca i pura, d'aquestes que et netegen per dins? Em fan patir, tota aquesta gent, tan poc abrigada per allà dalt, la veritat. Això dels casaments també pensava, fa anys, innocent de mi, que desapareixeria dels nostres costums petit burgesos i que en tot cas passaria a ser un tràmit administratiu sense parafernàlies ni vestidets d'organdí... 

Per als aficionats a la història i en els canvis de sentit de molts paradigmes morals, un nou enigma sabàtic al meu blog especialitzat en tafaneries pretèrites.

Contents, enganyats i avorrits

Són menys nocius per a la felicitat els mals que l'avorriment.

    Concepción Arenal

El nostre pitjor enemic és l'avorriment.

   Voltaire

Un dels grans problemes de la humanitat és l'avorriment. 

L'avorriment porta a fer molts disbarats. En èpoques de tranquil·litat sembla que la gent es cansi d'estar bé, la inquietud humana no s'abalteix amb facilitat. Aleshores es generen estranys entusiasmes col·lectius que en ocasions arrosseguen la gent a la tragèdia, tot i que les pàgines oficials dels llibres d'història ja s'encarreguen de donar als temes lectures adients i refistolades. Moltes infidelitats i trencaments de bones relacions amoroses i amistoses són produïdes per l'avorriment. Els parcs temàtics i d'atraccions, fins i tot molts museus seriosos, són una conseqüència econòmica de l'avorriment.

Per sort, aquests dies hem tingut soroll i el nostre avorriment ha minvat: eleccions amb resultats que canvien un panorama que semblava sòlid fins fa quatre dies, acampades reivindicatives magnificades i entusiàsticament rebudes per uns mitjans de comunicació que magnifiquen el que toca i amaguen el que no toca i, per acabar-ho d'adobar, ara tindrem final de futbol. Les victòries futbolístiques tenen un gran mèrit ja que canalitzen sentiments diversos de pertinença i agressivitat i ens procuren catarsis col·lectives molt adients.

Tenim crisi, certament, però això encara fa possible que molta gent viatgi a les anglaterres, a veure el futbol, cosa que si bé genera despeses extraordinàries també dóna moviment als diners i a l'economia globalitzada. Vull pensar que tots els que van tan lluny per tan poca cosa, al meu entendre, poden fer-ho, i que no passaran gana a causa d'aquest sacrifici patriòtic. Vivim en una societat de contrastos i d'incoherències. La incoherència assumida sembla normal i una certa necessitat de pau social fa que existeixi una tendència moderada a no posar en evidència les incoherències individuals o col·lectives gaire sovint. Enfrontar algú amb la seva pròpia incoherència és una de les coses que més malestar provoca, a tots els nivells.

L'altre dia, de matinada, em vaig ensopegar amb un programa d'aquests en els quals la gent truca per explicar coses seves, amb ganes de xerrar. Qui telefonava, un xicot d'uns quaranta anys, segons va explicar, no havia trucat mai a cap mitjà de comunicació però sembla que aquella matinada va tenir una revelació, la del surrealisme incoherent que ens envolta i va sentir la necessitat de trobar interlocutors, ni que fossin invisibles. 

Devia ser tècnic de manteniment o una cosa així i l'havien fet anar a la Cerdanya a les quatre de la matinada per arreglar un problema de subministrament d'aigua en una urbanització. En arribar allà es va trobar pràcticament sol en una població nova de súper luxe, pràcticament deshabitada tot l'any, però amb gespa, piscines i necessitats jardineres. Cinc-centes cases inútils, vaja, que generaven una despesa en aigua que, com va dir el mateix noi, no la faria un bloc de pisos modestos en un any. Se sentia, va explicar, estrany i fora de lloc, i tot que era una feina que li pagarien bé s'adonava de la seva inutilitat i absurd, no esperava trobar-se amb una ciutat tan fantasmagòrica i surrealista, vaja.

Una meva cosina que viu en una població de la Costa Brava m'explicava en una ocasió com, en els seus passeigs de fora de temporada, comptava les llums dels habitatges ocupats per gent, eren quatre, cinc, deu, en un conjunt de centenars d'apartaments i de torres de categoria. Existeix tot un món de fantasmes, molt visible en les estades hivernals de l'Imserso, per exemple, kafkià i fatxenda, que no genera inquietuds excessives. Els okupes oficials i reivindicatius no acostumen a anar ocupar urbanitzacions ceretanes, que jo sàpiga.


Les segones residències situades en urbanitzacions de nova construcció també són una conseqüència de l'avorriment, resulten excitants mentre se'n prepara l'adquisició i la decoració i després la gent hi acostuma a anar poc, en general i amb algunes evidents excepcions. Quan més luxoses, més menys aprofitades. Una altra cosa és la casa o el piset modest en aquell poblet amb el qual ens uneix algun tema amistós o familiar. Són també, és clar, un símbol d'estatus econòmic i social, el mateix que tants viatges exòtics, caríssims i mal aprofitats. Una mostra més de la incoherència humana.

Ni l'avorriment ni la constatació de la nostra incoherència, afortunadament, no ens priven de viure el millor que podem mentre podem i ens deixen. La felicitat casolana no és cap mèrit individual, sinó un producte de l'atzar, la casualitat, la sort i d'altres factors imprevisibles, el mateix que la salut, avui tan mitificada en la nostra ben peixada, malgrat la crisi, societat occidental.

Mentrestant i de moment, per esbaldir l'avorriment, ja tenim en aquest final de maig uns quants interrogants oberts que, com en les pel·lícules d'intriga, generen grans expectatives tafaneres:

Guanyarà el Barça?

Com evolucionarà el socialisme nostrat i peninsular?

Què farà Carme Chacon en el futur?

Com li anirà a l'alcalde Trías en aquesta etapa en la qual coincidirà el color polític de Generalitat i Ajuntament de Barcelona?

Quin dia començarà el curs escolar aquest setembre? (sembla que el gran debat polític i educatiu s'està centrant entre si anem al cole el set o el nou del mateix mes...).

Faran marxar de grat o per força els acampats de la plaça de Catalunya i de totes les altres places?

Es generarà un debat intern i extern sobre l'ús del català en els moviments reivindicatius barcelonins?

Faran vacances els polítics aquest estiu? On aniran? Tenen torre a la Cerdanya o a la Costa Brava els nostres representants? 

Com acabarà el cas Millet, si s'acaba?

A qui representa el conjunt d'abstenció, vot nul i vot en blanc, que molts i moltes semblen tenir tendència a apropiar-se?

Ah, quin món més emocionant, malgrat  l'avorriment temporal, ens acull!!!!

Mitologia municipal

La dona del batlle

Han denunciat Aspàsia els homes de la vila

perquè diuen, malèvols, que distreu les noietes

i les porta a mirar com pugen gratacels

els enginyers novells, a fora les muralles.

Aspàsia va venir de qui sap quines terres

fa gairebé dos anys. Va enamorar el meu batlle

i aquest va abandonar una esposa primera

a qui passa, això sí, una pensió sucosa,

per tal que amb dignitat mantingui un noi gandul

que van tenir plegats quan eren molt més tendres.

El batlle, apassionat, i amb l’urc de la conquesta

i el sexe revifat per la passió novella,

va començar a somniar en construir piràmides

I torres que gratessin els núvols de cotó.

Diuen que aquesta dona li regira el cervell,

que  ni tan sols l’estima, i que qui mana és ella.

Qui sap. Corren les brames i les tafaneries,

I el poble, abans petit, de carrers empedrats

ara és una ciutat fatxenda i pretensiosa.

Jo crec que sense Aspàsia també hauria passat

més o menys el mateix, el destí té recursos

per tal que s’acompleixin les velles profecies

que anunciaven un temps de puixança econòmica

motivada per l’alça de l’especulació.

De fet, n’estic segura, és ella qui somnia,

qui planeja castells, i palaus, i torratxes.

ella qui té l’enginy i fins la poesia.

El batlle era un babau i encara ho és, em sembla,

però al carrer més ample de l’eixample recent

li han fet un monument de marbre de Carrara.

Júlia Costa. Poemes inèdits

Diada de reflexió, avui sí

No sé si és l'edat, l'experiència o alguna facultat paranormal però cap resultat electoral no m'ha sorprès encara, la veritat. No sé si això és una virtut lligada al meu escepticisme però és així, és clar que no he sabut de bell antuvi els resultats exactes però poques vegades m'ha estranyat res, m'agradés o no i sovint em vaig veure venir allò que passaria. Els pactes posteriors i les estranyes aliances oportunistes sí que de vegades m'han sorprès una mica. O molt.

Hi ha qui creu de bona fe que les sortides massives al carrer per protestar o demanar el que sigui, volen dir alguna cosa però en realitat no volen dir gaire, més enllà del dret a fer una mica de soroll, la realitat s'expressa en les votacions convencionals. Fins fa quatre dies molta gent m'assegurava, per exemple, que l'independentisme era generalitzat i amb grans possibilitats immediates de triomf. Això, en un país on un seny de vegades oportunista i acomodatici s'acostuma a imposar a la rauxa, no era del tot exacte, com no ho és que siguem i haguem estat sempre i en tot moment un país d'esquerres. Més aviat crec que aquest excés de triomfalisme ha perjudicat un independentisme moderat i dubtós, només cal veure com ha anat el tema.

Tampoc és cert allò que Torras i Bages va dir i escriure, que seríem catòlics o no seríem. Som de tot, variables, diversos, canviants, valents, covards, creients i ateus. Els polítics quan guanyen lloen el poble, quan perden creuen que el poble s'equivoca i sovint donen la culpa del que passa en les urnes a factors diversos i esotèrics en lloc de mirar-se ells mateixos que no vol dir mirar-se el melic. Ens espanten amb llops poc concrets i imaginaris perquè els llops de veritat acostumen a no veure's venir, en la història de la humanitat.

Els partits petits es fan i es desfan i potser m'equivoqui però crec que també es desfarà aquesta formació inquietant i xenòfoba que ha aconseguit alguns èxits que també són culpa, al meu entendre, d'una tàctica d'estruç folklòric d'una esquerra allunyada de la realitat popular. Els petits quan tenen mitja dotzena de vots efectius cerquen erròniament l'ombra dels grans, se'ls acostuma a veure massa el llautó i les ganes de manar i com que són menys que els altres acostumen a dividir-se i barallar-se en el seu interior de forma una mica suïcida, abans d'assolir un gruix que permeti acollir les ambicions individuals amb una certa comoditat.

Tampoc crec en la virtut clarivident del poble. Els pobles s'han portat ells mateixos al desastre a causa, en ocasions, d'entusiasmes per líders estranys i il·luminats. Per sort vivim en un temps poc bèl·lic -als nostres verals- i poc bel·licista, un temps fràgil com tots amb un futur que és imprevisible com ho són tots els futurs, tant a nivell individual com col·lectiu. La gent vota -votem- per motius diversos i de vegades estranys, lligats al carisma o al rebuig que ens provoquen els líders, element ben subjectiu o per la por a la incertesa o per la comoditat de garantir una continuïtat, quan les coses més o menys, funcionen.

En tot cas, aquesta democràcia tan bescantada permet aquestes alternances i canvis i el vot secret és molt més significatiu que el vot assembleari o obligat per circumstàncies de veïnatge o de por al gran grup. Els missatges apocalíptics dels qui ens amenacen amb la por al contrari acostumen a produir efectes no esperats, però sembla que la classe dirigent no acaba d'escarmentar. No em fa el pes el bipartidisme, ni tan sols el tripartidisme català, m'agradaria que existís un ventall més ampli d'opcions però si no hi són és perquè aquestes mateixes opcions, sovint acollides amb certa esperança, s'han autodestruït amb la seva ineptitud, perquè s'han enganxat a qui mana o perquè se'ls ha vist massa el plumero i les ganes de manar.

Hi ha qui creu que les eleccions són molt diferents en petits pobles i a grans ciutats però Barcelona és una ciutat encara força provinciana malgrat les dimensions. Ens coneixem força o coneixem algú que coneix algú que sap i coneix les intimitats de molts disbarats que es perpetren a tort i a dret. Tot i que de vegades paga la pena no saber ni conèixer i anar amb el pur lliri de la confiança a la mà. En tot cas, avui aniran a treballar els que tenen feina i a cercar-ne els que no en tenen. La vida, mediocre i tranquil·la, continua. Un factor positiu a tenir en compte és que el nou alcalde -suposo- ha dit que consideraria les formacions que han guanyat a cada districte, cosa important ja que durant un temps, a ciutat i a províncies, segons qui guanyava s'arreglaven unes voreres o les del davant. En tot cas, en aquestes grans metròpolis, amb indrets tan diferents, hauríem de poder triar de forma més propera, per barri o districte, crec que és un greuge comparatiu haver de fer-ho a gran escala, com passa en l'actualitat.

En tot cas, el poder barceloní no hauria de ser un contrapoder de la generalitat però tampoc una sucursal d'aquesta, així que el tema és difícil i cantellut i ja veurem com anirà la cosa. Temps al temps i que l'esperança ens acompanyi, hi ha qui creu que quan guanyen els seus tot anirà molt bé i que quan guanyen els altres vindrà la fi del món, cosa que no és així perquè avui dia i en el context de globalització i compromisos diversos en el qual ens movem les diferències són més aviat de matisos i proclames que no pas de realitats concretes, segons la meva subjectiva, parcial i escèptica opinió.

En tot cas, una cosa que m'empipa una mica és que en els àmbits on et mous,veïnals, d'amics, d'associacions diverses, et bescanten de forma barroera els socialistes o els convergents, va com va, pensant que ja que ets allà ets una cosa o l'altra. El mateix pel que fa a les opcions independentistes, d'obligat seguiment i devoció si ets catalana o fins i tot pel que fa a ser del Barça. Això provoca que, per quedar bé, moltes persones no s'expressin amb llibertat de forma desacomplexada en moltes ocasions i que després els etiquetadors se sorprenguin del que passa. Per això i moltes coses més sóc una fervent defensora del vot quan més secret, millor. Ja he viscut molta demagògia dictatorial dels partidaris del vot assembleari, la veritat.

Rites santes, Rites profanes i incorrupcions impossibles

Avui és Santa Rita i també Santa Júlia, el meu sant i el de moltes nenes d'avui dia que porten aquest nom, en d'altre temps demodé i avui en plena vigència, ja que així és el món i els gustos dels humans i humanes: variable i canviant.

Santa Rita sempre ha fet doncs la competència a la meva pel fet de ser molt més famosa i patrona dels impossibles. Probablement avui al carrer de l'Hospital de Barcelona hi haurà més cua per comprar roses i passar a veure a la santa que no pas per anar a votar, més gent fins i tot que a la plaça de Catalunya escrivint eslògans i consignes i meditant sobre propostes possibles a considerar per a la millora de la vida democràtica de tots i totes.

Jo crec que els polítics municipals no van ser conscients de la coincidència en triar el dia, ja que tot plegat sembla una estranya ironia del destí i de la vida electora.

Santa Rita va ser filla obedient, esposa fidel i maltractada, mare, vídua, monja penitent amb cilicis dolorosos i cadàver incorrupte. 


Els pares de Rita eren molt bona gent, una mena de mediadors quan hi havia conflictes, els deien pacificadors de Jesucrist. De tota manera, pel que fa al futur de la filla, no van ser gaire clarividents en la tria de marit, potser perquè ja eren grans i tenien pressa per tal d'assegurar-li un futur tranquil.


Així que la van casar, aviat i malament, amb un senyor maltractador i faldiller que la va fer patir molt i que es deia Paolo. Aquest Paolo, que ignoro si tenia algun càrrec al FMI, a l'ajuntament o en alguna altra entitat important, li va donar molt mal viure però com que ella era tan bona, sacrificada i fidel el va fer canviar al llarg dels anys. Quan les coses els anaven bé i ell ja no passava les nits de gresca, un vespre no va tornar a casa. Els seus enemics l'havien estossinat.

Santa Rita tenia dos fills i aquests volien venjar el pare. La mare va pregar al cel per tal que no fessin cap crim i Déu la va escoltar i se'ls va emportar amb ell després d'una greu malaltia. Aleshores la santa es va dedicar a la vida ascètica i religiosa. A causa de la seva virtut li van sortir al cap els estigmes de la corona d'espines de Jesús i quan va morir el senyal de la ferida al cap desprenia una agradable fragància i brillava com un robí. Quan era a punt de morir també van florir roses en ple hivern. Ja de petita se li havia dipositat al damunt un eixam d'abelles blanques que no li feien mal sinó que li portaven mel.

Hi ha moltes venerades imatges de Santa Rita per la nostra ciutat. La més popular és la de l'església de Sant Agustí. Malgrat els temps incrèduls que vivim us faríeu creus de la gent que aplega aquest dia la seva devoció, només cal que doneu un tomb pel carrer de l'Hospital abans o després de votar.

Es venen moltes roses, com les del miracle, que s'han de beneir, guardar tot l'any i cremar quan es renoven, en la propera temporada. A Santa Rita se li pot demanar de tot, per impossible que sigui, llevat, expliquen, de solucions a afers amorosos i matrimonials, per raons òbvies. Un penjament que se li amolla és que hi ha qui diu que es cobra els favors.

En tot cas potser paga la pena anar a fer-li una visita i demanar-li que surti el millor alcalde possible i que aquest ens arregli la ciutat i ens la faci neta, lliure, desvetllada, feliç, conservant les botigues antigues, controlant els manguis, evitant que es vagin obrint pisos turístics de preu abusiu i botiguetes de souvenirs pocasoltes o de marques de moda, d'aquestes amb la música a tota marxa i sense aparadors que, personalment, odio. I moltes coses més que em deixo al tinter. Vaja, servidors de la comunitat com aquells que demanaven els enyorats esquirols en una cançó:


Captaire de fets faig meva la història,
l'anhel d'aquest poble de canvis frisós,
per a ell us demano lleials servidors,
captaire com sóc.

Potser pensareu que demano massa,
per contra jo crec, que demano poc,
captaire com sóc.

Jo no crec en aquesta mena de coses santes però, qui sap...

Una Rita famosa va ser Rita, la cantaora. Quan jo era petita i algú, al cole, et donava alguna coseta i després te la volia prendre, s'havia d'escoltar allò una mica surrealista de Santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita, con un poco de jabón no se quita el corazón. Hi ha una misteriosa Rita, evocada en una cançó de Krahe, que serveix de recurs en comentaris de menyspreu mal educat com ara, que te lo compre Rita. Una actriu que de jove era molt emblemàtica va ser Rita Moreno, aquella de Que bien se vive en América. 

Crec que es pot venerar el cos incorrupte de Santa Rita a la seva ciutat, Càscia. Això dels sants incorruptes ha estat motiu de grans devocions i aquí podeu trobar-ne molts, tot i que la web fa una mica de yuyu. La web dels polítics incorruptes o incorruptibles encara es troba en construcció.

I, per acabar, la cançó que mencionat on el gran Krahe evoca una Rita recurrent que encara no he pogut identificar.

I Rita Moreno en plena activitat reivindicativa de la pàtria d'acollida, en la seva joventut.

Calerons, sexe i poder

Dec ser una mica carca, ho admeto, però defenso el tema de les retallades perquè he comprovat en la meva feina i en activitats d'aquestes que s'organitzen a base de subvencions com es malbaraten els diners i els bens que no són de ningú, sinó de la comunitat, imprecisa i etèria. Tinc coneguts i conegudes en el sector de la sanitat i en d'altres relacionats amb estaments oficials i hi ha un sentiment general sobre el fet que portem molt de temps estirant més el braç que la màniga, tot i que després també hi ha un cert temor a entrar a fons en el tema. Encara més greu, l'endeutament no dóna els resultats esperats en la majoria de casos, com s'ha vist amb el tema escolar. I és que no tot és cosa de recursos sinó de com aquests s'administren i gestionen. 

El problema és que els gestors sovint estan també subvencionats i la seva supervivència política o professional depèn del fet que tinguin contents els de sota amb algunes sucoses engrunes de tot plegat. Les subvencions, petites i grans, han mantingut una mena de xarxa de clientelisme molt inquietant i hem perdut la capacitat dels nostres avantpassats els quals, en temps molt més difícils, muntaven societats obreres admirables, ateneus capdavanters, sense haver de recórrer a cap poder que els untés i condicionés. Per a les festes majors dels anys grisos de postguerra no es comptava amb res més que amb les aportacions del veïnat, en feina o diners i m'admira comprovar allò que es feia i com es feia. 

Ara bé, el que desencisa del tot, quan estàs disposada a admetre una reducció necessària, és comprovar com els retalladors, que es veien a venir i que planyo per la feina difícil i cantelluda que hauran de fet, de grat o per força, no comencen per casa seva. Ahir escoltava els calerons que s'han gastat tots plegats -els partits oficials- en aquesta estúpida campanya electoral municipal, per tal de penjar cartells amb fotografies dolentes i eslògans lamentables i poc originals i per omplir-nos les bústies amb un munt de paperassa que, generalment, va directa al contàiner del paper i el cartró, en cas de civisme militant, o a la bossa d'escombraries barrejades en cas de trobar-te tan empipada que fins i tot fas boicot al reciclatge dogmàtic. Milers i milers d'euros per a no res o per a poca cosa, en una època amb internet, facebook, twitter i televisió a la carta. Els pobres partits polítics petits i coratjosos que encara existeixen ho tenen molt i molt magre.

A nivell més casolà també m'escandalitza que gairebé cent mil persones estiguin disposades a gastar-se una pasta per anar a veure futbol a Wembley, la veritat. Algú m'ha comentat que això no té res a veure amb el tema de les queixes sobre la crisi, però jo crec que ens ho hem de fer mirar. Encara més, arriba un Julio Iglesias decadent al Liceu -tot plegat és surrealista-, les entrades són caretes però omple a vessar i té un èxit resplendent, en temps d'escassedat. En la meva infantesa autàrquica es criticava que els pobres més pobres que nosaltres es compressin una tele, per exemple, i després no paguessin l'escola. Jo sempre he defensat aquestes despeses necessàries dels humils, ajuden a sobreviure amb una certa dignitat. Ara bé, em temo que n'hem fet un gra massa, ja.

Hem arribat a un punt de benestar en el qual no sembla fàcil distingir allò que és necessari o convenient d'allò que és un luxe i que resulta prescindible. Com que, segons el refrany castellà, a perro caído todo son pulgas, (segur que en Víctor Pàmies em solucionaria la transcripció), ara s'ha donat a conèixer el tren de vida d'aquest pobre senyor francès acusat d'haver-se llençat damunt d'una pobra cambrera. Segur que no és ell sol, qui viu en hotels de dos mil euros la nit però de moment el periodisme convencional sempre es fica més amb els derrotats que amb els triomfadors. 

Aquella cançó una mica ingènua i efectista de Pi de la Serra tenia una estrofa sobre el dinar d'un burgès desvagat, acompanyat de la seva amigueta, que feia:

Entra, pren tres passades 

tan densament cuinades 

que ja no poden més, 

amb el que el mosso els cobra 

a casa d’un manobre 

viurien tot un mes... 

Avui amb dos mil euros els mileuristes i moltes famílies d'immigrants viuen dos mesos i amb dignitat, encara que sembli estrany. M'és igual que el pobre home, pobret, hagi estat objecte d'un complot, és un xicot prou madur per saber-se el punt feble i anar amb compte, en tot cas totes les informacions apunten al fet que les senyores eren la seva fragilitat reconeguda, com la de molts altres, per cert. Del senyor Millet també van sortir moltes informacions després dels fets sobre això de què tenia la mà molt llarga, sembla que diners, poder i sexe van de la maneta. 

En una ocasió vaig llegir una entrevista a Joan Baez en la qual explicava com l'havia decebut que Luther King tingués també afició a l'erotisme extraoficial. Aquests temes es passen de puntetes en les biografies, sobre tot si pertanyen a personatges que han esdevingut mites polítics, socials, científics. En general hi ha una gran tendència a la disculpa sobre aspectes luxuriosos dels homes importants i s'insisteix de forma matxacona en el fet que aquest senyor era un gran professional. Als matins de TV3 només vaig sentir Laura Borràs puntualitzant en què una cosa era una cosa i l'altra, l'altra.

Es creu en general que si algú té diners i poder no anirà violant ni grapejant sense permís a les senyores, els noiets o, encara pitjor, a les criatures, però això no és així en molts casos. Parlo d'homes pel fet que aquestes coses es donen molt més en els senyors que en les dames, de moment. Abans la culpa era d'elles, dones dolentes que s'aprofitaven del seu poder eròtic sense manies, com aquella Lola de l'àngel blau, fent arribar el pobre professor reprimit  a nivells de degradació impressionants, o la Carmen tòpica, dona fatal on n'hi hagi, devoradora de senyors francesos, de toreros ardits i de bandolers nostrats. Avui tot resta més matisat, afortunadament, i fins i tot estossinar una dona dolenta, fatal, tràgica i pecadora és delicte dels grossos.

És pot ser indulgent amb els pecats de la carn i així ha de ser. Només que sovint s'hi barregen temes diversos, quan els pecats es donen en les altes esferes del poder i dels diners. I que també tenim tendència a disculpar segons qui i a escandalitzar-nos en d'altres casos, quan el pecador no és de la nostra corda. Mentrestant, com en alguns casos de terrorisme o de farruquitades les víctimes del sexe poderós, fins i tot quan les han pagat de forma adient, són les grans oblidades, incomoden.

Coses que passen a Barcelona quan et fas gran i vol ploure

Crec que en d'altres temps no gaire llunyans els blogs anirien molt més plens de comentaris arrauxats sobre els fets reivindicatius d'aquests dies. Hi ha el twitter, el facebook i la resta, evidentment, però no és el mateix, ja que la reflexió seriosa vol temps i espai.

Pel que fa a la gent que conec, van des de l'exaltació mística de la revolució pendent fins a la brometa fàcil sobre l'entusiasme juvenil i les seves conseqüències.

Ser jove és un fet inevitable, no és un valor. Fa anys hi va haver una certa polèmica, molt feble mirada en perspectiva, sobre si la joventut era una nova classe. Maria Aurèlia Capmany, intel·ligentíssima i avui una mica oblidada, té un llibre amb aquest mateix títol, amb un interrogant final: La joventut, és una nova classe?

Avui les classes, com això de l'esquerra i la dreta, es troben en procés de redefinició o d'oblit. La joventut, certament, sí que ha pres rellevància en el món contemporani, des de ja fa unes quantes dècades. Al mateix temps, la vellesa -o la maduresa o la tercera edat- es troba en crisi de consideració social.

Un dels retrets que es fa al candidat Trias és que és gran. Té un parell d'anys més que jo, bon aspecte i el cap clar, hi puc estar o no d'acord, el seu projecte pot ser o no el meu però crec que ser gran, o lleig, o gras no hauria de determinar res en la nostra elecció. Em sembla racisme cronològic, amb perdó, fer referència a l'edat dels candidats per criticar-los o per lloar-los.

Hereu és una persona a qui no acaba d'acompanyar el físic, no pas per ser guapo o lleig -segur que la seva senyora el troba excitant- sinó per quelcom inexplicable i una mica inquietant, al costat d'una veu poc afavoridora. Hereu sembla una mica aquell profe bo que quan s'enfada és molt pitjor que el dolent, cosa que de fet ha aconseguit que no el poguessin enviar als llimbs amb facilitat malgrat que se'l volien turejar.

Trias tampoc és un orador de primera, però, pel meu gust, ha convertit en virtut simpàtica la seva pronúncia característica que converteix la erra en 'gue'. O potser és que en un temps en el qual els logopedes ho arreglen gairebé tot encara em fa gràcia trobar quelcom considerat defecte en la parla de la gent. Els defectes petits resulten virtuts ben gestionats però avui no volem tenir ni una piga al nas ni una dent torta.

En la resta possible d'elegibles barcelonins no hi entraré perquè crec que de moment no tenen cap possibilitat de tenir majoria, la veritat, i de vegades resulta lamentable veure'ls fer mans i mànigues per estar a la vegada en el poder i en l'oposició, fet que els ha castigat, pel meu gust, en moltes ocasions.

Jo també sóc gran i no tinc ambicions polítiques però, si les tingués, em consideraria ben capaç de fer tirar endavant el meu projecte millor que molts jovenets o quarentones en actiu, la veritat. El món és ple d'exemples de gent gran molt vàlida, tot i que la societat ens relegui al casal d'avis, a les aules universitàries per a vellets i a la jubilació anticipada. Jubilació que els qui manen més no compleixen i que, a més, es contradiu amb la propaganda destinada a fer-nos assolir una mena de joventut eterna de plàstic i bótox.

Durant la meva joventut escoltava sovint el que aquests dies escolto comentar en persones de la meva edat: els joves, els joves, aquests ho faran, aquests tenen empenta. Això que fa quatre dies hi havia una sensació generalitzada que els joves d'avui eren uns apàtics engandulits. La meva filla s'havia d'escoltar a l'institut aquesta mena de coses en boca d'una profa que, segons ella i les seves batalletes, gairebé havia aconseguit matar en Franco a disgustos.

De joves, com de vells, n'hi ha de tota mena. La joventut dura poc i el que avui és jove demà ja en veu un de més jove que l'encalça. Cada vegada crec més en les persones a nivell individual i menys en manifestacions massives on s'hi barreja de tot i més, que no acabes de saber qui mou i que propicien sistemes assemblearis una mica decadents on sempre triomfa el més convincent, tingui o no tingui raó, si és que algú té la raó.

Hi ha també un bon gruix de gent, com jo mateixa, que estem a l'expectativa amb cert escepticisme vital congriat amb els anys, les circumstàncies i aquesta experiència avui tan menystinguda. Com que tot és tan ensopit qualsevol esdeveniment es magnifica, però en la història hi ha hagut ocasions en les quals un fet que semblava petit ha generat grans canvis i moviments seriosos i coherents han acabat com aigua de figues o a bastonades. Pels seus fruits els coneixerem i si són roses, floriran. 

De tota manera, si no tenim més democràcia de base és, en molts casos, perquè no som capaços d'assolir-la en els àmbits quotidians on ens movem, hi ha molt marge d'acció mal aprofitat i a petita escala, ho he dit en moltes ocasions, es repeteixen els mateixos vicis: oportunisme, tantmenfotisme, manipulació, mal lideratge, autoritarisme, cobdícia, corporativisme, nepotisme i moltes coses més. Si de base aquesta democràcia funcionés una mica més els de dalt no farien el que fan i no caldria fer tant de soroll de tant en tant.

Present

Present

Trafolleria periodística,

mitges paraules al rebost,

un suau perfum d’ensarronada,

i un color groc de frau barat.

Música feble que barbolla

temes d’amor i falsedat,

lletres que canten la patota

d’una justícia de lloguer.

Apelagoses xerrameques,

argúcies velles del temps nou,

maldestres trucs d’il·lusionista,

trampes llustroses dels experts.

Es dissimula la galvana

amb paperassa de colors,

amb estadístiques i informes,

i amb grans projectes a bon preu.

Res de nou, doncs. El desengany

planeja al cel de les misèries,

i els triomfadors, invulnerables,

creuen que són imprescindibles.

Júlia Costa. Poemes inèdits