Per una casualitat d'aquestes que s'esdevenen tafanejant per internet m'he assabentat del fet que avui fa trenta anys de la mort de Gloria Grahame, una actriu singular i inquietant, amb un físic poc convencional. Grahame va ser en moltes ocasions la dolenta de la pel·lícula, la dona fatal robamarits i també la noia de mals costums, amant del pinxo i castigada per la vida, però amb un bon cor. Aquest clixé la va perjudicar però també la seva vida passional i complicada. Va esdevenir una víctima de les operacions d'estètica, poc satisfeta amb la seva aparença es va sotmetre a diferents operacions en el llavi superior que la van perjudicar físicament i en la parla.
Grahame es va casar quatre vegades i va tenir molts amors. El seu segon marit va ser Nicholas Ray, un altre gran turmentat del cinema, i el seu quart marit el fill de Ray, Anthony, amb qui l'havia trobat al llit el director quan el xicot tenia tot just tretze anys fet que va provocar el divorci. Aquests escàndols, a més de lluites per la custòdia dels fills, van contribuir encara més a la seva decadència personal i professional, tot i que va anar fent teatre i alguna aparició televisiva, en les sèries de l'època. Va tenir fills amb Ray pare i Ray fill, cosa que serviria per a fer un d'aquells acudits recurrents sobre embolics familiars.
L'any 81 li van diagnosticar un càncer d'estómac però no va acceptar el diagnòstic i se'n va anar a Anglaterra, on tenia un contracte per treballar en el teatre. Es va trobar molt malament, a més s'havia deixat practicar estranyes cures per disminuir els seus mals, va haver de ser hospitalitzada després d'un desmai. Un dels seus darrers amors fallits, l'actor anglès Peter Turner la va anar a buscar i en va tenir cura a casa seva, a Anglaterra, fins que els familiars la van venir a buscar per portar-la a Nova Iork. Va morir el dia 5 d'octubre de 1981, pel novembre hauria fet cinquanta-vuit anys. La seva mort va passar pràcticament desapercebuda en un món molt diferent del mític Hollywood dels cinquanta.
Nicholas Ray, el seu segon marit, és encara avui un director de culte. Va ser també un home turmentat, alcohòlic, aficionat a les drogues, un geni estrany i complicat. Va deixar que Wenders filmés la seva agonia en un documental de finals dels setanta que en aquella època, a causa de l'exhibició de la mort, va ser molt criticat i comentat, Lightning Over Water. Precisament en aquells anys també es va parlar molt d'una pel·lícula estranya, es podria dir que de ciència ficció, protagonitzada per la malaguanyada Romy Schneider, La mort en directe, de Tavernier, i es fan fer paral·lelismes i reflexions sobre l'espectacle de la intimitat i la intimitat com a espectacle, un tema que amb el temps ha arribat a ser ja una mica aclaparador, amb ajuda de la televisió i d'internet, tot i que sembla que els personatges anònims han esdevingut a la llarg tant o més exhibicionistes que no pas els famosos.
Una actriu nostra, amb una vida molt més estable i convencional que Grahame, -tot i que en el resclosit món català de l'època va tenir els seus problemes en relacionar-se amb un home casat, en un temps en la qual el divorci a casa nostra era inexistent i pecaminós, el gran Esteve Polls, fins al punt d'haver de marxar tots dos uns anys a l'estranger-, va fer un paper semblant als de l'actriu en una pel·lícula d'aquell cinema negre barceloní ben intencionat però limitat pel context polític que l'acollia, Distrito Quinto, de Juli Coll, un paper una mica de florero, tot s'ha de dir. Era la gran Montserrat Salvador, aleshores esplèndida i jove, que sempre m'ha recordat una mica Grahame i que, llevat del paper de la coneguda matriarca d'aquella saga enològica televisiva, s'ha hagut de conformar sovint amb grans personatges secundaris els quals han robat sempre les escenes a la resta.
En una ocasió, a mitjans dels anys vuitanta, Montserrat Salvador i Ovidi Montllor compartien repartiment en una pel·lícula espanyola, no recordo ben bé quina, i es veu que pel lloc del rodatge es va despenjar un equip de TV3 per tal d'entrevistar els famosos hispànics i internacionals que hi sortien. Ovidi Montllor es va plànyer del fet que aquells periodistes no havien donat ni el bon dia als actors catalans que també hi participaven, ell mateix i la gran Montserrat Salvador, en paraules de l'actor i cantant, que aleshores estava molt dolgut, i amb raó, de la manca d'oportunitats que hi havia a Catalunya i de l'oblit de tota la seva feina anterior i que es veia obligat a treballar en el cinema en castellà, on l'havien descobert després d'aquella història extraordinària que va ser Furtivos. Després, ja se sap, tard i malament, vénen els homenatges i la resta. Més endavant van arribar les sèries televisives, una plaga que encara dura però que va poder col·locar els actors de casa en feinetes estables i donar-los a conèixer de nou, revifant fins el context teatral gràcies a la popularitat assolida a la pantalleta. Ovidi Montllor ja no va ser a temps d'aprofitar l'avinentesa.
Gracita Morales, una altra actriu encasellada i amb un final força trist, va parodiar admirablement les dones fatals en aquell diverdíssim Atraco a las tres, quan en una inoblidable escena es vestia de atracadora.
6 comentaris:
Doncs mira que a mi sempre m'ha sabut greu l'encasellament de la Gracita Morales, em queia la mar de bé. Però a España, amb aquella veu i aquell nom, ja estava condemnada. Encara com va reeixir.
Tenia una mirada estranya, potser era curta de vista con la Marylin.
He recordat de sobte aquella pel·li que aquí es va dir "relámpago sobre el agua", i m'han vingut moltes ganes de tornar-la a veure.
Clídice, en els seus inicis no estava tan encasellada, però la van anar 'especialitzant', de tota manera sembla que era una persona difícil en el tracte, sol passar amb un gran nombre d'humoristes.
Podria molt ben ser, Francesc, tens raó.
Sí, Lluís, és aquesta que menciono, de Wenders, sobre els darrers dies de Ray, a mi també m'agradaria tornar-la a veure des de la distància que dóna el pas del temps.
Publica un comentari a l'entrada