No ho he fet a posta però amb aquesta ja van tres entrades al blog que fan referència a personatges famosos, Maria Callas, Montgomery Clift i, avui, Gloria Grahame, tots tres de l'edat més o menys dels meus pares, pràcticament contemporanis i morts de forma prematura. El motiu és que, malgrat els comentaris que m'han arribat sobre la mediocritat d'una peli amb un títol tan llarg com Film Stars Don't Die in Liverpool, sentia curiositat per veure com se'n sortia Bening.
La pel·lícula és pesadeta, massa llarga, i qui sàpiga poca cosa sobre Grahame es quedarà més o menys igual, llevat del tema de la seva relació amb Peter Turner, que imagino que s'ha idealitzat com toca. Hi ha qui creu que Bening retira a Grahame, jo no li veig gaire la semblança, tot i que li han pintat els llavis a l'estil de l'antiga actriu i la fan parlar com ho feia ella, amb un murmuri suposadament sexi.
Grahame va fer una mica de tot però, més que res, de dona fatal i dolentota, amb una vida tèrbola i vocació de menja-senyors. De vegades era perversa i de moral distreta, en aparença, però amb bon cor, aquestes sempre reben i acaben malament, com toca. O com tocava en aquella època daurada del cinema. La vida de l'actriu va ser complicada però penso que s'exagera la seva decadència professional, tot i que no va reeixir del tot després dels grans títols en els quals va participar, va treballar força a la televisió i al teatre, fins que va poder. En general, com que feia aquesta mena de papers, les criatures de l'època, addictes al cine del barri, li teníem mania.
La seva aparença era inquietant i poc convencional. Va ser molt sonat, tot i que per aquí, en aquella època reprimida ens en van arribar pocs ressons, el tema de la seducció del fillastre adolescent de Nicholas Ray, un senyor que també era força complicat i sembla que bisexual, potser com ella mateixa. A la pel·lícula actual la parella es confessa, l'un a l'altre, haver tingut relacions de tota mena i és que ja se sap que el món de la faràndula, amb excepcions notables, era disbauxat i tenia pocs complexos morals, fins i tot abans del maig del 68.
Com es sabut es va casar quatre vegades. Els matrimonis van durar poc però tres d'ells van tenir descendència. El fillastre devia quedar corprès, quan va ser més grandet es va casar amb la dama i van tenir algun fill i tot. Va ser el matrimoni més llarg de l'actriu, catorze anys. Grahame tenia una mena d'obsessió per l'aspecte físic, no estava contenta de la seva boca, tan personal i característica. Expliquen que es posava cotó fluix o draps a la boca, a la part de dalt, per tal d'arranjar el que no li agradava i semblar més sensual, cosa que feia empipar molt els partenaires, a l'hora d'haver-li de fer petons, i això que els petons cinematogràfics d'aleshores no eren com els d'ara. Es va fer operar i la cosa no va sortir bé, més aviat va empitjorar.
El tema del càncer, més o menys, és com s'explica a la pel·lícula, no va voler fer quimioteràpia, no sabem què hauria passat si hagués acceptat de fer-ne, qui sap, quan l'antic càncer de pit va rebrotar. No es refiava dels metges i tenia les seves raons, a més a més del tema estètic van cometre d'altres errors de gruix en el seu tractament. Peter Turner devia estar enlluernat pel que l'actriu representava, encara que ja no formés part del món mític del Hollywood famós. Tan sols cal veure la badoqueria de la gent quan coincideix en algun lloc amb un actor de les sèries de TV3 per pensar el que deu representar poder tractar a fons algú tan rellevant i que ha conegut un munt de gent famosa... i americana.
Turner va escriure, fa anys, un llibre de memòries explicant aquella relació. Com que no l'he llegit no puc opinar sobre allò de sempre, de si és millor el llibre o la pel·lícula. Ja feia temps que hi havia la intenció de portar el llibre a la pantalla gran i al final se n'han sortit. La peli seria passadora si durés mitja horeta menys, avui això d'allargar el que no cal és una mena de dèria estranya. Els actors i actrius estan prou bé, i retrobem gent de pes com Vanessa Redgrave fent papers breus i rellevants. La casa treballadora on viu Turner a Liverpool i aquesta família tan comprensiva i bonhomiosa tenen el seu encant.
Hi ha poques pel·lícules que durin el que han de durar, la veritat. Això de les dones grans amb homes joves ha existit sempre però estava mal vist i segons com, encara duren els prejudicis. No es veu del tot malament quan les actrius glamouroses i arranjades estèticament tenen els seus rotllets amb jovenets però sí quan els té la veïna de l'escala, d'aparença casolana i normaleta.
Fa anys acostumava a coincidir a les Escoles d'Estiu amb una parella asimètrica de mestres d'aquest estil, el noi tenia força anys menys que la dama i, a més a més, aquesta representava l'edat que tenia i no es tenyia els cabells. Vaig escoltar comentaris de tota mena, inquietants, considerant que venien del sector progre de l'ensenyament. Un dels raonaments en contra de la relació era que amb els anys es notaria molt. Que els de la política facin comentaris grollers sobre conselleres amb uns bons càntirs o, encara pitjor, que es passin pel folre les paritats etèries, ja vol dir alguna cosa, encara que s'hi faci broma amb tanta facilitat. A Macron se li disculpa perquè la senyora sembla ben bé una barbie, amb tots els respectes, millor per a ella tot i que no li envejo la parella, la veritat.
En tot cas, i tornant a Grahame, la seva apassionada vida té prou gruix com per merèixer una sèrie acurada i aprofundida. Per cert, veient com deixen els morritos a moltes actrius, en l'actualitat, trobo que s'ha avançat poc en el tema dels arranjaments destinats a combatre els codis de barres damunt del llavi superior, la veritat. En canvi, amb el rostre malmès de Clift van fer una feina remarcable, tot s'ha de dir. Perdre els diners, el poder o la bellesa deu ser més dur, és clar, pels que n'han tingut a dojo que no pas pel comú dels mortals, tot i que no fa cap gràcia a ningú això de l'envelliment inevitable, així passa la glòria del món...
