ELS MEUS DIFUNTS IL·LUSTRES: LA VEÏNA DANSARINA I ELS SEUS ÈXITS ARTÍSTICS

Hi ha qui s'escandalitza de les noves ofertes, algunes de les quals amb l'etiqueta d'ecològiques,  dels serveis de pompes fúnebres, avui moderns tanatoris i que abans d'ahir van ser funeràries. Per més que ens esforcem en normalitzar el tema la mort sempre tindrà un component tràgic, irreversible, del qual intentem escapar-nos amb ironia, humor negre, o amb un cert distanciament normalitzador. Cada època ha tingut les seves dèries, també les seves dèries davant de la mort, lligades al moment i als costums. Coses que avui ens fan angúnia, com les fotografies o pintures de difunts, van ser habituals en d'altres temps en els quals la gent no tenia tantes imatges com ara, a l'abast. Una especialitat fotogràfica van ser les de criatures, de nadons sobretot.

Quan jo era petita vivien a sota de casa dues germanes, una de les quals havia tingut una època d'esplendor artístic, formant parella de ball amb una altra dama. És deia Marina, la senyora Marina era la meva veïna i volia que totes les criatures de l'escala li diguessin tieta tot i que a l'hora de conflictes entre criatures ella defensava per damunt de tota parcialitat els de la seva sang. Jo la vaig conèixer que ja era gran, es guanyava les garrofes amb la germana, Paquita, cosint mocadors a màquina. Cal dir que sempre havia ajudat molt tota la seva família, germanes i nebots i, com molta gent que ha passat de la pobresa a un cert i estantís èxit vital, no havia tingut prou grapa per a estalviar més del compte.

Aquesta dama havia nascut en una família molt pobra, de València, i ja de petita explicava que el seu pare la duia a ballar pels cafès tronats. La gent més gran de l'escala recordava com els cotxes de cavall la portaven a casa. Havia tingut amants d'upa, entre els quals un torero que li havia regalat un preciosa taula de marqueteria. De vegades ens havia ensenyat els seus tresors tot i que amb els anys va anar venent-se moltes coses per tal de sobreviure i poder ajudar la família. No era una ballarina vulgar i maldestra, ballava una mena de dansa espanyola, mig clàssica i segons explicaven els grans, havia excel·lit en el gènere.

Amb el seu amant més fix i estimat, un senyor benestant i casat, va tenir una filla que, m'explicava ella mateixa, de viure hauria tingut l'edat de la meva mare. La nena va néixer morta però sempre la recordava i de vegades, no sé si en broma o de forma seriosa, deia que tenia mania a la mama pel fet que ella era viva i la seva filla no. Havia fet retratar la nena, amb un vestit de batejar luxós. Aquella fotografia que ens va mostrar en alguna ocasió, em feia molta angúnia quan jo era petita i la mort quelcom angoixant, llunyà i terrible. Tenia també un quadre, encarregat pel seu amant i pintat per Romero de Torres, que també va acabar per vendre's. La mort d'aquell amant, crec que l'amor de la seva vida, va representar un gran trasbals i, ben segur, l'inici de la decadència artística i personal perquè, ai, no som sempre joves. A més a més els temps van canviar, van venir la guerra i la postguerra i els esplendors del passar es converteixen sovint en records nostàlgics.

Amb l'altra ballarina, Mari, es veu que interpretaven una mena de ball espanyol, tirant a clàssic, i ho devien fer prou bé. A l'hemeroteca de La Vanguardia veig que mencionen les seves actuacions. Havia viatjat per tot el món, fins i tot a la Rússia pre-revolucionària i es veu que tenia la dèria, habitual en determinats sectors de la faràndula, d'arramblar amb tovalloles i coberts dels hotels, cosa que a casa meva reprovaven més que no pas la vida lleugera de la dama. També recordo haver vist alguna d'aquelles tovalloles que havien arribat de tant lluny.

Al davant d'aquestes tietes que jo recordo cosint de forma constant aquells mocadorets d'encàrrec, vivia una altra dama de la mateixa edat, soltera, de qui es deia que també havia tingut un amant casat, tot i que de forma discreta. Pecat amagat és mig perdonat, repetia sempre aquesta altra veïna, d'aparença més elegant i virtuosa, mentre que la ex-ballarina es queixava del fet que el seu passat era sabut i el de l'altra, ocult i silenciat. A mi tant la història de l'una com la de l'altra em semblaven llunyanes, llegendàries, excitants, pecaminoses i novel·lesques. I possiblement ho eren força. Aquell món de veïns i veïnes, molts dels quals es coneixien ja des de força abans de la guerra, conformava el meu imaginari infantil, talment com si fos un llibre de relats meravellosos. De gran sap greu saber que no viurem el futur però de petita em neguitejava no haver viscut aquells passats impossibles ja per a la meva experiència.

Suposo que la proximitat de Tots Sants em revifa la necrofília innocent, recordo molta gent que ha anat desfilant per la meva vida i em venen al cap detalls que creia oblidats. Hi ha qui es plany del negoci funerari, com si fos una cosa d'ara, però d'alguna manera s'ha d'endegar això del comiat definitiu. No era més respectuós amb el difunt el dol d'abans, aquelles nits sorolloses a casa dels parents, resant rosaris i explicant facècies diverses. No eren millors tampoc els enterraments amb capellans i escolanets, amb més o menys acompanyament segons les possibilitats econòmiques. Es faci com es faci això de la mort, l'enterrament o la incineració continuarà conservant un component absolutament desagradable pel fet que constata la nostra impotència davant de la fragilitat de la vida.

En aquests dies de records he volgut dedicar els meus a la meva veïna amb un passat artístic. A les hemeroteques de principis de segle he trobat referències a les actuacions del duet Mari-Marina a diferents teatres, tant del Paral·lel com del Passeig de Gràcia o d'altres indrets. L'any 1971 en un anunci de subhastes podeu veure el quadre pintat per Romero de Torres, pagat per l'amant, i que jo havia vist sovint penjat al decadent menjador de la dama. Si de tantes actrius i ballarines de primera categoria en resten pocs records d'altres que van viure estantissos moments de glòria encara en queda menys memòria. Descansi en pau, Marina Sansano, a l'avinguda celestial dels teatres perduts.

MARIA ROSA, VERSIÓ DE CECIL B. DE MILLE, POCA BROMA!

Fa uns dies comentava que a la Filmoteca  no hi havia moltes cues però ahir la realitat va contradir les meves apreciacions poc contrastades.  A quarts de set ja s'havien exhaurit les de la Calle 54, fins i tot vaig observar que algun aspirant frustrat a veure aquesta cinta es passava resignadament a la meva cua i es decidia a entrar a veure Maria Rosa. Un dels ganxos era la presentació de la pel·lícula a càrrec de Chucho Valdés i Fernando Trueba, el seu director.

Nosaltres, la meva cunyada i jo, anàvem a una altra sala on es passava l'obra de Guimerà, més aviat una adaptació força lliure del drama, una pel·lícula muda de 1916. Amb aquest passi s'aplegaven dues efemèrides, el dia del Patrimoni Audiovisual, car ja sabeu que hi ha dies per a tota mena d'esdeveniments, i la celebració dels 150 anys del Teatre Romea. En aquest cas també hi havia presentadors emblemàtics, a més del director de la Filmoteca, Esteve Riambau, Josep Maria Benet i Jornet i Sharon Feldman, una brillant professora nord-americana que s'ha especialitzat, entre d'altres temes relacionats amb el teatre, amb la difusió de la producció catalana al continent americà. El passi era gratuït i tot.

La introducció de Feldman va ser molt interessant i hauria pagat la pena poder-la allargar o arrodonir el tema amb un col·loqui final però m'imagino que els horaris són com són. L'obra de Guimerà va tenir en el seu temps una difusió immensa, fins i tot Feldman va explicar com en una nit amb tempesta de neu més de mil persones, en una ciutat dels Estats Units, crec recordar que Salt Lake City, van sortir de casa per tal d'anar a veure Maria Rosa. De Terra Baixa ja no cal ni parlar-ne, ha estat la més universal i emblemàtica d'un autor que personalment era ensopit, silenciós, avorrit i amb poques ganes d'anar amunt i avall però que en les seves obres concentrava grans passions que es desfermen quan toca. No tot Guimerà és igualment bo però allò menys important resta avui força oblidat, com passa amb molts autors, mentre que les seves grans obres, les clàssiques, perviuen i reviuen constantment.

Cecil B. de Mille volia fer amb Geraldine Farrar, una cantant d'òpera i molt bona actriu, una versió de Carmen, però els inversors en el tema creien que calia provar Farrar, cosa que van fer amb aquesta Maria Rosa, tot i que després es va filmar Carmen i fins i tot es va estrenar abans que l'altra. L'any 1983, segons ens van explicar a la filmoteca, ja es va poder veure aquesta curiositat cinematogràfica amb motiu d'alguna commemoració,  la còpia es troba en un estat excel·lent, cosa remarcable. El passi de la filmoteca va anar acompanyat amb música, a càrrec de Joan Pineda al piano. Tot un luxe de sessió, doncs. 

Aquests cent cinquanta anys del Romea em temo que passaran de puntetes pel context cultural nostrat, tot i els actes programats. Això que en diuen la cobertura mediàtica ha estat de moment feble i una mica pobreta. Crec que la societat catalana, en general, no coneix ni valora a fons tot el que ha estat el Romea i encara bo que en els darrers temps ha fet una revifalla gràcies al senyor Manrique, tot s'ha de dir. Ha estat en ocasions a punt de desaparèixer, és el meu teatre de referència i els seus alts i baixos em saben greu. Sobre el teatre català clàssic, es fa de forma erràtica i puntual, una mica vergonyant.

Jo sempre miro d'anar-hi, al teatre, quan  em munten un Guimerà o un Sagarra dels clàssics però també he tingut algun disgust amb les provatures diverses que s'endeguen amb aquestes obres. Tot i que veient la versió americana de Maria Rosa, feta quan encara vivia Guimerà que no sé ni si devia veure la pel·lícula, tot és possible i fins i tot permissible en aquest món de les adaptacions. Després de Terra Baixa crec que aquest és el drama més important de l'autor, al menys pel meu gust. Jo vaig conèixer moltes d'aquestes obres gràcies a la ràdio i és una llàstima l'abandonament que avui s'ha fet del teatre, per part de ràdio i televisió, malgrat alguns esforços coratjosos d'indrets modestos com Ràdio Gràcia. El personatge de la Maria Rosa demana una actriu molt bona, de caràcter i amb presència, i no sempre s'ha encertat la tria.

De Maria Rosa se'n va fer en cinema una versió modernitzada, interpretada per Rabal i Espert, que ja l'havia feta en el teatre. Rabal i Espert van ser una parella visceral i resultona, van repetir a Laia.  La pel·lícula tenia alguns elements que avui serien poc adients, políticament incorrectes, com ara la irrupció a l'establiment de la protagonista d'uns xarnegots castellufos que volen abusar d'ella mentre a l'exterior la puresa nostrada balla sardanes. Però, vaja, en general va ser una versió digna. Rabal estava guapíssim i crec que a la Maria Rosa de la pel·lícula li sabia molt de greu haver-se'l de carregar per honor i venjança, abans de consumar el matrimoni, com és sabut. Posats a matar-lo ho podia haver fet després de l'acte. A la pel·lícula silent el marit de la noia no mor i torna indultat el dia del casament, que ja és casualitat. El Marçal-Ramon, a les acaballes, confessa el seu crim i les seves mentides i diu que tot ha estat un accident per tal que la noia sigui feliç. Bé, adaptacions més delirants he vist en el cinema i fins i tot en el teatre i en tot cas la màgia d'aquell cinema mut va omplir de poesia retrospectiva la filmoteca. 

Farrar va ser una veritable estrella dels seus temps, rebuda amb devocions populars allà on anava. Ahir les exageracions gestuals i desmelenades d'aquell cinema feien riure els joves, com és natural. Expliquen que també el teatre era més histriònic que no pas ara però els nostres avis i besavis hi xalaven d'allò més i em puc imaginar amb dificultat el que devia representar veure aquestes pel·lícules en la seva època, tot un miracle.

Per a nostàlgis desmemoriats, aquí podeu trobar una versió televisiva, de finals dels setanta, de Maria Rosa, amb Marta Angelat i Josep Torrents, que també estava força bé. Ara trobo que al Torrents li sobrava cabellera però era l'època dels peluts. Un altre gran actor desaparegut. L'entrada sobre Marta Angelat a viquipèdia és lamentable, per cert. Em sobta comprovar que d'aquests grans actors nostres se'n remarqui, més que res, la seva presència a sèries televisives però així és el món i encara bo que han tingut aquestes oportunitats.

PÈRDUES I RETROBAMENTS IMPROBABLES, AMORS ETERNS I DOLS TEMPORALS

Vaig anar a fer un tomb sense intenció de deixar-me caure al cinema però en passar per davant del Renoir vaig veure el cartell d'aquesta Mirada del Amor, amb dos pesos pesats com són Annette Bening, per qui tinc devoció absoluta, i Ed Harris, un bon actor que sempre funciona. I vaig entrar. No n'havia llegit res i crec que paga la pena anar de tant en tant a veure alguna cosa de forma innocent i ignorant, ja que les crítiques condicionen, ens agradi o no.

Avui sí que he mirat el que en deien alguns comentaristes i, en general, coincideixo amb les valoracions de molts d'ells, sensiblera però convincent, es mou a fregar la improbabilitat, un final pueril i poc explicat espatlla el to general... Gairebé tothom coincideix també en què la pel·lícula són ells dos i poca cosa més, ajudats per algun bon secundari con Robin Williams, que ens fan creure en allò que no pot ser i que fan que fins i tot t'emocionis malgrat les trampes argumentals inevitables. No tot ha de ser un bon guió, uns grans actors també tenen molt de pes i això es pot comprovar en moltes grans pel·lícules antigues en les quals, quan reflexiones sobre el fons de la història, els trobes avui un munt de febleses.

No crec que descobreixi res important si explico que el tema gira a l'entorn d'una dona benestant que perd el marit de forma sobtada, després de trenta anys de viure junts, molt enamorats i ben avinguts, i que troba una persona que se li assembla d'allò més. A la vida real els dobles exactes, només en cas de bessons i encara, no existeixen però qui no ha vist pel carrer algú que li ha recordat de sobte a una persona estimada i desapareguda? He comprovat que moltes persones cerquen en les diferents parelles, potser de forma inconscient, un tipus físic semblant, al llarg de la vida. O sigui que no tot és tan inversemblant en aquesta història romàntica de dol, pèrdua i retrobament gairebé fantasmagòric. Però si la pel·lícula no hagués comptat amb tant bons actors faria aigües per tot arreu, això sí. 

S'agraeix que la cosa no es resolgui amb allò tan suat del germà adoptat de petitó, amagat o perdut en estranyes circumstàncies, un recurs de telesèrie per fer ressuscitar els difunts emblemàtics. Al final surten uns quadres i com sempre que surten quadres amb imatges d'algú, trobo que no s'esforcen gaire a fer-los una mica reeixits, la veritat, sobretot perquè la pobra Benning de la pintura evocadora s'assembla a la real com un ou amb una castanya. Ed Harris, encara pot passar, pel que fa al tema pictòric i la semblança cercada.

En aquest cas he de dir que vaig viure una bona estoneta de cine malgrat les fragilitats argumentals. No sé si és a causa del títol o de la temàtica però a la sala, mig buida com sol ser habitual més enllà dels festivals rebaixats, érem tot dones llevat d'un parell de xicots que acompanyaven algunes noies. 

RÀBIES REBAIXADES

He escoltat algun debat aquests dies sobre l'èxit de la Festa del Cinema i sobre si el problema de la manca d'espectadors és el preu. Jo no ho crec, crec que en les cues hi ha tingut més pes l'efecte festa que l'efecte rebaixes. Existeixen moltes ofertes puntuals per anar al cinema a bon preu i, en tot cas, un lloc emblemàtic com la Filmoteca val tres euros, un regal. Però a l'entorn del tema dels diners sempre es fa molta demagògia. Espectacles molt i molt cars omplen sempre i ja vaig comentar l'estranyesa que em produeix veure les terrasses dels molts bars del meu barri plens, un dia sí i un altre també, de gent jove fent el mos. 

El problema del cinema, com el de tantes altres coses que avui estan en crisi, és que els temps canvien. La propaganda té molt de pes en l'assistència de públic allà on sigui, hi ha una mena d'efecte contagi molt curiós. De vegades una exposició, ni que sigui gratuïta, ha generat enormes cues els primers dies per abaltir-se més endavant, quan l'han allargat davant de la demanda. Un altre efecte estrany és el de voler ser els primers en veure alguna cosa, enguany per exemple, podem escoltar: encara no has anat a veure l'exposició sobre Pissarro? Els museus i llocs més visitats, amb diferència, acostumen a ser els més cars, cosa comprovada estadísticament. Els horaris gratuïts dels museus sovint tenen poca penya. 

Amb això de la festa del cinema i les cues m'ha vingut al cap una història de la meva joventut. L'any 1978 es va estrenar La ràbia, una pel·lícula força digna, realitzada amb grans esforços per Eugeni Anglada, un director injustament poc recordat i poc reconegut. Avui hem pogut veure ja moltes històries de postguerra però en aquell moment era el tema tota una novetat. No entraré en l'aspecte qualitatiu, avui la pel·lícula té ja un valor afegit, documental, a més de l'admiració que em provoca el coratge de poder-la haver arribat a fer. Va tenir un cert ressò en el seu moment però més aviat de crítica especialitzada que no pas de públic.  Ha estat una pel·lícula difícil de veure, crec que fa quatre o cinc anys la van passar per la televisió i també en alguns cineclubs locals  n'han gaudit de tant en tant. 

En el temps de l'estrena es va oferir, amb molta propaganda, una sessió dedicada als mestres, gratuïta. El tema no va estar ben organitzat, havies d'anar a la sala i et lliuraven l'entrada allà mateix però l'èxit de la convocatòria va fer que aterrés una massa de mestres i professors i que el xicot que repartia les entrades es veiés desbordat. Semblava que se l'anessin a menjar. Que una massa de persones relacionades amb l'educació actués d'aquella manera tan infantil i salvatge em va fer angúnia i vaig dir als amics que jo marxava però un conegut més arrauxat i sense complexos va arramblar amb alguna entrada de més i me la va donar. De'l moment no n'ha quedat constància gràfica i espero que ningú no prengués mal. Avui, amb els mòbils, l'honor professional del sector hauria restat molt malmès. Aquests comportaments humans són habituals quan no hi ha un ordre previ, no vull ni pensar com actuaríem si ens hi anés alguna cosa important, en el repartiment. De fet, les allaus humanes, en cas de perill real o suposat, han generat sempre molts problemes, àdhuc víctimes en diferents ocasions.

Recordo fets semblants, no ja de mestres en concret, sinó d'adults en general, llençant-se al mar per recollir, se suposava que per als infants, unes pilotes inflables que durant un temps deixaven anar uns avionets, a l'estiu. O mares i pares desfermats per estirar alguna joguina barata al festival de la infància. Per sort les coses, en general, s'organitzen avui millor, amb cues controlades o amb la possibilitat de fer les demandes per la xarxa o per telèfon. Durant la meva joventut havia vist baralles serioses per agafar un tren, un tren per anar a la platja, no pas per fugir de la guerra. Ara ja em nego a fer cues que no siguin per a assolir quelcom necessari o imprescindible, n'havia fet amb els meus fills petits, per anar al cinema i en concret en recordo dues de molt llargues, la de La flauta dels sis barrufets i la d'ET. 

En una ocasió en vaig fer amb el meu pare, en pau descansi, que tenia curiositat per entrar a veure el Palauet Albèniz, espai l'interior del qual té molt poc interès. Això de les portes obertes ocasionals també és tot un perill. Després d'esperar gairebé un parell d'hores, amb aquell sol al damunt que la Mercè encara conserva alguns anys, des que Santa Eulàlia plora menys, ens fan fer passar depressa i corrent per unes quantes sales. És a dir, que he fet cues a favor de gent que estimo, però a nivell personal ja no penso matar-me per veure el que sigui ni per matricular-me de res, la veritat, no en tinc cap necessitat. Hi ha persones que t'expliquen això de les cues com un mèrit, l'any Gaudí van obrir la Casa Batlló i una mestra em va explicar, entusiasmada, que havien fet tres hores de cua per entrar-hi i que era una oportunitat única. Quan van veure que la cosa donava calerons a dojo la van deixar oberta de forma definitiva, per cert. La gent que ha patit cues sacrificades en general t'exagera el valor d'allò que ha vist després de tantes penalitats perquè sinó quedaria com un babau.

Sobre la pel·lícula, avui és poc coneguda, llàstima. L'èxit de Pa negre hauria d'haver-nos fet evocar i recuperar a fons aquell intent de cinema català polític, de denúncia, fet en el moment en el qual es podia començar a fer alguna cosa més profunda i agosarada. Es queia una mica en l'excés de missatge, però avui també passa. Eugeni Anglada va realitzar, pocs anys després un nou llargmetratge remarcable, Interior roig, un altre títol gairebé maleït. L'any 98 va escriure un breu article al diari on reflexionava sobre el cinema català i sobre l'èxit de directors que havien optat per un camí més xaró i poc compromès, aconseguint subvencions diverses. La transició va portar unes certes ganes de gresca, de bandejar la denúncia i el compromís, i en cinema també es va notar, de la mateixa manera que les havaneres de consum van substituir els cantautors. Potser ha de ser així, és clar. La política de subvencions s'hauria d'haver revisat, ara ja no hi ha calerons ni per als uns ni per als altres però els pocs que quedin caldria que s'administressin amb més grapa i cura que en temps de vaques grasses. Un tema espinós perquè sense calerons no es pot fer segons què i qui té el cul llogat, ja se sap allò que diuen...

DIVAGACIONS CONTRACULTURALS

Hi paraules que fem servir a tort i a dret i a les quals atorguem un valor no comprovat. Una de les més ambigües és cultura. Ve, segons diuen els savis, d'un mot llatí que volia dir conrear i cultivar, de fet molts mots llatins fan referència a l'origen camperol dels romans. Només cal donar un cop d'ull a la viquipèdia per comprovar que el tema no és gens senzill i que existeixen milers de milers de definicions i explicacions per a la parauleta. També és molt ambigu el concepte d'art i fins i tot el de llengua, cosa aquesta que no agrada als dogmàtics de les gramàtiques. Estem envoltats d'ambigüitat i relativisme i sempre hi ha els convençuts que no dubten mai i t'expliquen que una cosa està molt clara, sense entrar a fons en el tema o, el que és pitjor, t'asseguren que està comprovada científicament. Per la tele ens piconen de forma constant amb estudis diversos, que no sé qui encarrega, paga i difon, sobre coses que redescobreixen la sopa d'all, el camp de la medicina és un sector abonat per a tota mena de veritats diverses.

Estic llegint el llibre Sano y salvo, escrit per un parell de metges i que incideix en el tema de l'excés mèdic que ens aclapara i en les misèries d'aquesta prevenció abusiva que sembla que ens ha de lliurar fins i tot de la mort. M'agrada el llibre perquè diu moltes coses que jo pensava per intuïció. Els llibres que no són de ficció i que ens agraden són aquells que reblen el clau de les nostres creences, de la mateixa manera que ens agrada escoltar aquells que ens diuen el que ja pensem i creiem. El llibre és un objecte d'aquells sacralitzats, encara l'han sacralitzat més quan les pantalletes modernes han anat ocupant el lloc del paper antic, que segons diuen feia olor, tot i que això de l'olor ja fa anys que va de baixa. Llegir allò de que llegir fa lliure em fa somriure de forma escèptica quan pots llegir moltes bestieses, n'he llegit moltes al llarg de la vida que intentaven, precisament, no fer-me lliure sinó dependent de moltes coses. Els llibres han servit per adoctrinar i dogmatitzar, no és estrany que molta gent aprengués a llegir anant a doctrina, ja fos la doctrina catòlica o la doctrina política.

Internet ens ha fet més lliures que els llibres perquè és un mitjà més plural, on podem contrastar moltes coses. Abans hi havia llibres com les enciclopèdies que eren sagrats, encara més per a la gent amb pocs estudis, car ens van fer pensar que els estudis donaven una mena de categoria espiritual i material irreversible. He conegut gent molt ruca amb grans carrerons, i gent molt espavilada i amb molta cultura vital que era gairebé allò que en deien, de forma despectiva, analfabeta. La cultura acadèmica i convencional, no ho negaré, dóna elements per combatre els lletrats en aquest món de mones però més enllà d'això i de fornir possibilitats laborals, sempre relatives si no tens padrins o coneguts, no ens fa ni més lliures, ni més bons ni tan sols més savis, llevat de camps molt concrets i tancats. Diuen que a molts països estrangers tenen més cultura amb un batxillerat que els de per aquí amb un doctorat, no m'estranya. En el meu temps jove la gent lletrada opinava que com els plans d'estudi del temps republicà els quals, tot sigui dit, van durar quatre dies i van arribar a quatre gats, res de res. Sempre m'he preguntat perquè no es van recuperar aquells plans, aquella formació de mestres, aquells batxillerats antics, adoptant-los una mica al present.

Avui pots enxampar amb faciliat un professional suposadament expert, gràcies a la cultura massificada de la bescantada xarxa, però tot i amb això, de forma inexplicable, cada dia hi ha més experts en tota mena de coses estranyes. Dels experts me'n lliure Déu que dels ignorants ja me'n lliuro jo.

De les reflexions sobre la cultura encara em quedo amb la de Pi de la Serra, tot i que matisaria alguns aspectes, ai, ja no es fan cançons com aquelles:

                                                                               Cultura rima bé amb literatura,
                                                                amb amargura, cura i aventura,
                                                                amb pura caradura i amb censura,
                                                                amb futura obertura i dictadura,
                                                                amb captura, paüra i amb tortura
                                                                amb pintura, arquitectura i escultura,
                                                                amb clausura, tonsura i vestidura,
                                                                amb pastura, atura i amb verdura,
                                                                amb conjura, cura i musculatura,
                                                                candidatura i caricatura,
                                                                amb cintura i amb magistratura,
                                                                amb criatura, usura i confitura,
                                                                amb mesura, amb mesura.
                                                                Cultura és una paraula delicada,
                                                                tan perillosa com la dinamita,
                                                                generalment en manca més que en sobra,
                                                                generalment tothom en necessita.
                                                                Cultura jo no en faig, jo tan sols canto
                                                                cançons de gust dubtós -m'ho han dit a voltes-,
                                                                d'altres han opinat que sovintejo
                                                                amb certes paraulotes poca-soltes.
                                                                Jo crec que la cultura, i que em perdonin,
                                                                té més a veure amb gana que amb Beethoven,
                                                                si no, proveu d'escoltar-vos la Quinta,
                                                                sense ni haver sopat, ni que us estovin.
                                                                La cultura és usada pels dos bàndols,
                                                                els que la van desfent sense manies
                                                                perquè fa raonar i no és rentable,
                                                                els campanuts tibats que se la guarden.
                                                                No cal que us capfiqueu, us repeteixo,
                                                                que abans s'ha de menjar, jeure i pair;
                                                                després, ja en parlarem si en teniu ganes,
                                                                que ningú s'ha ferit per no llegir.
                                                                Més tard diran que sóc contradictori,
                                                                què és el que vull dir amb això, vosté mateix,
                                                                jo em faig la meva cuina i si li agrada,
                                                                si en vol venir a menjar, el convidaré,
                                                                jo em faig la meva cuina i si tens gana
                                                                i m'ho demanes bé, te'n donaré;
                                                                en fi, per un preu que crec raonable,
                                                                podràs mastegar un sol, la, si, do, re.

PERE CAPELLÀ, LA GUERRA, LA POSTGUERRA I D'ALTRES MISÈRIES PROPERES

AIXÍ ARRIBEN ELS VENÇUTS

          A l'amic Sanchis Guarner

Els ulls baixos i els ànims abatus,
sense armes al costat. Les ho prengueren
els vencedors, quan presoners els feren.
Així arriben: espellifats i bruts.

No els esperen els braços benvolguts
de les seves promeses, ni els esperen
les trompetes vibrants. Tot ho perderen
menys la vida: la carga dels vençuts.

No porten sobre el pit creu ni medalla 
que canti el seu valor en la batalla.
Però sota la roba, entre la ronya,

com un gemec  ocult del seu coratge,
hi porten, resistint a la vergonya,
una ferida oberta qui los ratja.

OLI I MÉS OLI

¿Com vols que jo me consoli
dels meus mals?... ¡Res me consola!
¿No és trist que un mestre d'escola
per viure haja de fer oli?...

Ma musa, per massa untada,
ja no pot fer res condret:
si prov d'escriure un sonet
me resulta una ensalada.

Aquell cor meu, sempre ardent,
no és el d'abans: no té flama;
i renunciï a la fama
per poder anar lluent.

Lluir, això és el que convé,
malgrat que sia una taca,
la que lluu, d'oli o de caca;
sols que lluï, ja va bé.

Ben gras, com un porc figat.
¿Poesia?... ¡Cosa trista!:
no hi ha cap estraperlista
que en vulgui baratar amb blat.

¡Oli!... Ma llàntia ofegada
no fa llum. ¡Sembla impossible!...
Per sobra de combustible
ha de romandre apagada.

Encara que segurament molts el vau poder veure, voldria fer propaganda del documental sobre Pere Capellà que es va emetre ahir al Canal 33. Aquests documentals, que acostumen a estar molt bé, passen sovint desapercebuts tot i que es poden veure a la carta. Condemnar els bons programes als canals minoritaris o a determinades hores tardanes és una cosa habitual en els nostres temps, tot es mou cercant majories i audiències. Fa poc que he llegit alguna cosa sobre el desterrament de Informe Semanal, un dels pocs i bons programes supervivents des de fa anys, a un horari de càstig. El mateix passa a la ràdio, es canvia l'horari, el programa perd audiència i se l'elimina més endavant o resta com un bolet oblidat a les cadenes minoritàries i culturals.

Tornant a Pere Capellà crec que és interessant recordar la seva figura per molts motius. Quan hi havia poques universitats molta gent de les Illes venia a Barcelona a estudiar, aixó els privilegiats, però s'establia un contacte intel·lectual interessant. A nivell popular també el servei militar que facilitava intercanvis geogràfics establia xarxes d'amistat i fins i tot generava casaments, com va ser el cas dels escriptors Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver. Avui tinc la percepció que ens trobem molt més allunyats els uns dels altres, la veritat. També passa amb València.

Crec que poca gent sap qui va ser Pere Capellà. Una mica més conegut, però no pas gaire, és el seu fill, Llorenç Capellà. El pare de Pere era un glossador reconegut que va estar a punt de morir durant la guerra civil, en voler-li fer confessar on era el seu fill, fet que reflecteix aquest text escrit uns anys després:

     Anit fa dotze anys rodons 
     que em dugueren a Vilafranca 
     damunt una tomba blanca 
     envoltada de matons 
     que se feien il.lusions 
     de fer una Espanya Santa; 
     i ara fan tanta de planta 
     com un gat que no s'aguanta 
     enmig de quatre estalons

Al programa també hi surt Biel Majoral, el cantant polifacètic, tenim poques ocasions d'escoltar-lo en directe o per televisió. Alguna vegada s'ha programat alguna obra de teatre de Pere Capellà al Nacional, al Romea, en els darrers anys? Diria que no, tot i que no m'he documentat en profunditat sobre el tema.

Pere Capellà va ser un mestre republicà, una persona culta i inquieta, que va poder guillar de Mallorca per pèls, que va lluitar al front i que en acabar la guerra va patir una condemna de molts anys que els indults de després van reduir a quatre, tot i que la llibertat va ser condicional i vigilada. No va poder tornar al seu poble, Algaida, per motius polítics i es va establir a Montuïri on va animar la vida cultural, va subsistir com va poder, va poder fundar una família, com desitjava, i va aconseguir el respecte fins i tot d'alguns guanyadors amb espurnes d'inquietud intel·lectual. Quan triomfava com autor teatral, amb una obra molt personal, crítica de forma intel·ligent, malgrat l'època, va morir de forma sobtada i prematura.

Pel que fa a la guerra, sovint he pensat en que, tot i que la seva crueltat es va generalitzar, patir aquesta situació en una illa devia ser encara molt més tràgic, sortir d'una illa és més difícil que fugir per terra i els amagatalls també resulten més limitats. Potser per això no tinc massa afició a aquests espais encerclats pel mar, tan estimats pels turistes, al menys per les illes de dimensions més limitades. Malauradament encara el mar és un camí perillós per als qui volen fugir de la mort, la guerra o la misèria.

NI POBRE NI RIC SINÓ TOT EL CONTRARI

Quan puc em miro el programa del senyor Om, aquest en el qual visita algú, hi passa un cap de setmana i li fa preguntes més o menys incisives. De vegades surt la família, les mares, els fills, les tietes. És un programa per a tafaners culturalitzats, a qui no li agrada entrar a casa d'un altre? El tema ha tingut èxit i ja portem tres temporades visitant, gràcies a l'omnisciència televisiva, les llars de gent més o menys popular. L'entrevistador m'imagino que pacta amb els visitats de què i com es parlarà. Tot un cap de setmana dóna per a molt i nosaltres només veiem fragments de la visita. De vegades fins i tot entrem al bany i podem constatar com es renten la cara i les dents, visitant i visitat. O com fan el pa amb tomàquet o l'amanida. Un element important és la banda sonora, no sé si la tria el visitant o el visitat però hi ha un gruix filarmònic de producció anglosaxona, en general.

Els visitats provoquen comentaris diversos en el públic, de vegades generen grans lloances però també crítiques, com quan es va descobrir que el Gerard Quintana parlava castellà en la intimitat cosa que, de tota manera, se li deu haver perdonat car veig que en els actes polítics on assisteix ningú no li retreu el tema. Hi ha gent que no saps ben bé perquè ha volgut sortir al programa car explica molt poc de la seva vida i del seu pensament, així sempre es queda bé car tenim la tendència a creure que els silenciosos són més profunds que els xerraires desacomplexats.

Hem vist gent progre que té cases de cine i també cases modestes de persones que crèiem més ben peixades. En un dels darrers programes el convidat senyor Om va anar a visitar el senyor Vázquez, a Madrid i després va anar a Badalona, a casa de la seva mare. Em va sobtar que el convidat digués al convidador que ell no podria fer aquests programes, programes d'aquests qualificats sovint com escombraries però que sembla que donen feina i centimets a molta gent. El senyor Om podia haver-li dit el mateix al senyor Sardà, quan el va anar a veure, però no li va dir, al menys que jo recordi. El tema de la televisió donaria per a un gran debat i no tot és tan clar, els programes infumables de vegades són més perillosos que aquells que ens adoctrinen de forma subliminal i amb coartades educatives i culturals. 

El senyor Vázquez va portar a passejar al senyor Om, amb un cert orgull, per Sant Roc, un barri marginal en el qual havia viscut de petit i de jovenet. La realitat d'aquests barris la vaig conèixer a fons quan començava a treballar, eren ignorats per la cultureta, barris tancats on el català era absent de tot arreu, cosa que molta gent jove no sap o no no vol saber. Avui molts d'aquells llocs han millorat i d'altres continuen sent guetos tancats, ara destinats a nou vinguts. De tota manera crec que fins i tot en aquests casos els serveis i les escoles són molt millor que no eren fa anys, la veritat. No hi ha aules amb seixanta criatures, patis enfangats i coses així.

La gent que prospera de vegades, al principi, té una actitud de refús i vergonya pel seu lloc d'origen. Després, amb els anys i l'experiència, se sent orgullosa dels orígens humils. Aixó ha passat amb gent que ha viscut fins i tot en barraques. El meu barri va ser durant anys d'aquests que provocaven sentiments de refús i de mitificació retrospectiva. Hi ha poca gent que si prospera continuï vivint al seu barri d'origen. També hi ha pocs homes que, si prosperen molt, continuïn amb la primera parella. L'estatus nou té noves exigències i les amistats dels temps grassos no acostumen a ser les mateixes que les dels tems magres amb alguna excepció, això sempre.

Camus va escriure en algunes ocasions sobre la pobresa, reivindicant els seus orígens humils i criticant l'elitisme de Sartre. Les relacions intel·lectuals i personals dels dos escriptors ha fet vessar molta tinta. Sartre va respondre a Camus que potser sí que havia estat pobre però que ja no ho era. En tot cas Camus sempre va ser un personatge més amable, humà i comprensiu que l'altre, al menys segons la meva percepció. En l'actitud de Sartre hi havia gelosia lligada a l'èxit amb les dames de Camus i al seu aspecte físic tot i que diuen que ell també feia de les seves gràcies a l'alt nivell filosòfic que rumbejava. Fa poc vaig saber que Riba envejava Sagarra a causa del seu suposat èxit amb les senyores. Sembla que els homes intel·ligents no haurien de caure en aquesta mena de coses però no és així, ni de bon tros, i moltes crítiques intel·lectuals tenen un rerefons d'allò més frívol lligat, ai, al sexe.

En una ocasió vaig anar a un acte on col·laboraven Candel i Huertas Claveria, tots dos ja traspassats. Huertas va lloar la fidelitat de Candel al seu barri i va remarcar que gent com Serrat, Maruja Torres, Vázquez Montalbán i d'altres, que feien bandera dels orígens humils i de barri antic ja no vivien, des de feia molt de temps, en aquell indret. Candel va protestar de forma contundent, vivia al seu barri pel fet que hi vivia molt bé. Candel ha representat molt per al seu barri, és un referent i el barri el va tenir molt en compte àdhuc quan encara era viu, té biblioteca, escola i avui fins i tot un gegant propi. Una vegada em va semblar que Vázquez Montalbán, en una entrevista, s'avergonyia en haver d'admetre que ara vivia en un habitatge car i no podia fer bandera dels seus anys d'escassedat al Raval, com li demanava l'entrevistador.

El tema de la pobresa és espinós, hi ha poca gent que vulgui admetre que viu bé, sempre n'hi ha que viuen molt millor i també hi ha qui viu molt pitjor. No seria sobrer voler escoltar les opinions de molts immigrants d'avui sobre el tema de la crisi, quan comparan el nostre país amb els seus, insegurs, pobríssims, sense expectatives de millora en molts casos. Churchill va dir -o va repetir, car també s'atribueix a Maistre-, una frase molt i molt desafortunada sobre allò de que un país té el govern que es mereix, és una frase injusta i elitista, que ha fet molt de mal i que ha trobat ressò, fins i tot, en la vida quotidiana de la gent normaleta. Això dels  mèrits és una cosa sempre molt i molt relativa. La sort i l'atzar ens fan caure en una família, en un poble, en un país, res d'això no és mèrit nostre, fins i tot el nostre tarannà té una gran càrrega genètica indefugible.

En tot cas no és habitual admetre que molts de nosaltres, fins i tot en el context actual, som uns privilegiats quan, de moment, ens trobem amb una pagueta segura cada més, força digna, considerant les circumstàncies. És clar que cadascú té aspiracions diverses i allò que per a algú està prou bé per a un altre més ben acostumat deu ser calderilla. La facultat de la gent per creure que té dret a tot em fa una mica d'angúnia. El senyor Durán va aixecar molta polseguera amb allò de què no podria viure amb un sou de professor però la veritat és que la queixa sobre el tema es dóna a molts nivells i en moltes circumstàncies.

Tornant a la televisió, també va aixecar molta polseguera la publicació de determinats sous que es pagaven a TV3, una tele que és pública i no privada com aquella en la qual treballa el senyor Vázquez. La polseguera es va apaivagar aviat i no se n'ha cantat ja ni gall ni gallina però els sous públics haurien de ser públics, em sembla, tots ells, com ho són els dels mestres. 

Estaria bé un programa on el convidat visités llars humils i diverses, de gent anònima. Fins i tot el visitant podria viure algun cap de setmana al carrer, amb alguna família desnonada. No tot han de ser els populars i coneguts, la veritat. Però, és clar, aquest seria un programa amb una audiència molt pobra.