15.8.16

La Mare de Déu d'agost i les Maries mítiques


Avui és el dia de la Mare de Déu d'agost. El paternalisme catòlic ha precisat d'una figura femenina popular per fer de contrapès i la figura de Maria s'ha potenciat a tots nivells, si realment es fos escrupulós amb el tema les devocions marianes fregarien en molts casos la idolatria. Les representacions marianes són antigues, diverses, localistes i universals quan toca. Malgrat que en el present hem perdut en general, gràcies a Déu, aquella fe del pobre carboner, tan lloada pels entesos en el tema, és evident que les marededéus locals conserven un component entranyable, indiscutible i intocable.

Més enllà del tema religiós, complex i que en ocasions, contemplat des del present ens pot semblar surrealista en molts aspectes, com ara que l'any 1950 l'Assumpció de Maria es declarés dogma de fe, cosa que va comportar algunes crisis de consciència a molta gent, tot s'ha de situar en el seu context i les seves circumstàncies. Per això s'ha d'anar amb compte, quan la truita es capgira, en ferir sentiments que poden semblar irracionals però que revolten més la gent que coses en aparença més serioses.

En una ocasió una senyora molt gran m'explicava emocionada com durant la guerra havia fet vestidets a una Mare de Déu que tenien a casa, per tal de fer-la passar per una nina, si feien algun registre. Per més que en alguns indrets s'ha volgut eliminar el tema religiós per decret no se n'han sortit i a la mínima tot revifa, de forma inesperada. 

Maria va ser un nom molt popular durant anys i panys, deien que de Joans, Joseps, Maries i ases n'hi havia a totes les cases. Avui no hi ha ases i, de la resta, pocs. Quan jo era petita el nom de Maria sonava a antic, als contes i cançons populars hi sortien Ties Maries grotesques, velles i xarones. Jo vaig tenir una Tia Maria molt pintoresca i aspre i durant molt de temps vaig associar el nom a la seva persona.

Però el nom, així, sol, ja que acompanyat d'altres també és habitual, va revifar en un moment concret gràcies al cinema, a West Side Story i a Natalie Wood. Molts xicots de la meva adolescència manifestaven que el seu nom preferit era Maria i van tornar a sorgir pels nostres verals moltes Maries menudes. Avui jo diria que la cosa es manté, tot i que no sigui un nom majoritari, ara per ara. També ha revifat el diminutiu Mariona però no pas el de Marieta, per exemple. 

El dia de la Mare de Déu d'agost marca l'inici de la decadència estival. Per la Mare de Déu d'agost, a les set ja és fosc, deien els grans, però avui les set són les nou, per ordre governativa. Malgrat que el temps meteorològic sigui variable i cada estiu sigui diferent, el tombant de la Mare de Déu d'agost, amb el seu doll de festes majors, veu com s'escurcen els dies i entrem en una inestabilitat que es manifesta en ocasions de forma gairebé imperceptible. El final de l'estiu em semblava, de petita, més trist que la tardor o l'hivern, tot i que les meves vacances eren molt avorrides.

El tema de la mort i assumpció al cel de la Mare de Déu ha generat literatura, discussions teologiques i quadres inoblidables, un dels més inquietants el de Caravaggio. Quan estudiava Humanitats el vam comentar a fons i aleshores es donava per certa la llegenda segons la qual el pintor havia tingut per model una prostituta embarassada ofegada al Tíber. També s'acceptava que els qui havien encarregat el quadre no el van trobar adient al lloc on havia d'anar i n'hi van posar un altre, el que encapçala aquesta entrada, més amable i d'un pintor important però menys conegut avui, Carlo Saraceni.

Avui tot això s'agafa amb pinces. Caravaggio és sempre provocador, agosarat i inquietant, com a persona era molt poc recomanable tot i que ens trasbalsi encara avui. Pel que fa a la substitució, més aviat sembla que Rubens en va copsar el valor i en va recomanar la compra al Duc de Mantua. El quadre va anar passant de màns i avui es troba al Louvre, museu convertit en parc temàtic i massificat de forma exponencial, com tants altres.



Les imatges marianes tenen un valor situacional. Quan les imatges religioses acaben en un museu ja han perdut la màgia primitiva i ningú no els porta ciris ni flors ni els demana favors personals. Són contemplades de forma apressada i encara gràcies. Unes imatges han tingut més èxit popular que d'altres i han vençut el temps i les circumstàncies fins sobreviure en el present per motius atzarosos i no exempts de certa polèmica, la del Pilar, la Moreneta, la Macarena... És fa difícil admetre que totes aquestes representacions pertanyin al mateix personatge però la fe és la fe i la devoció, la devoció. 

Les Ties Maries, que collien codonys, passaven farina, explicaven contes a la vora del foc i tenien un galliner i un hort, han passat a la història, em temo que, aquestes sí, de forma irreversible. De cançons dedicades a les Maries n'hi ha hagut moltes tot i que la mes famosa sigui la de la pel·lícula, és clar, sobretot en el nostre imaginari de jubilats que teníem quinze o setze anys quan va viure amb gran intensitat aquells amors difícils i amb final tràgic, una versió més de Romeu i Julieta, narració que segurament Shakespeare també va manllevar d'alguna història o llegenda més antiga i que sempre coneixerà noves versions, endegades amb més o menys grapa.

En el present tenim també Maries musicals més modernes, algunes de ben poc alegres com ara la Maria portuguesa i tràgica de Cano i fins i tot Maries que han sofert violència de gènere com la de Pasión Vega o la menys coneguda del quebequés Nicola Ciccone. 

Una cançó dedicada a una Maria que a mi m'agrada molt és aquella de Maria bonita, m'evoca instants perduts i programes de ràdio romàntics. La va fer aquell personatge genial, immens i enamoradís, Agustin Lara, i la va dedicar a Maria Félix, tota una història, vaja. Lara tenia el detall de dedicar precioses cançons a tots els seus amors, i en va tenir una pila, a veure qui pot dir el mateix, avui dia. Quan l'escolto em sembla encara passejar per un Acapulco impossible i mític, al capvespre. Tot passa en aquest món i les primeres tempestes ompliran de melangia els Acapulcos i els Castelldefels i les festes majors del nostre temps, tan sorolloses, també passaran deixant-nos records i nostàlgies que intentarem entomar amb moderació adulta.

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Acuérdate de Acapulco, Maria bonita, Maria del Alma, deia.... - ara l'escolto -

La meva neta es diu Maria, i sa germana Laura, noms rars a dia d'avui.

Júlia ha dit...

Algunes se'n troben, Francesc, la meva néta es diu com jo, cosa poc freqüent, tot i que el meu nom s'ha posat de moda des de fa uns anys quan havia estat una raresa.

Unknown ha dit...

Les maries han anat persistint. A mi que em volien posar "Glòria" i prou, em varen haver de posar "Maria Gloria" per ordre del capellà raonant que el meu nom estava dedicat a la Marededéu i no a Jesucrist. Si hagués sigut així el meu sant s'hauria celebrat el dissabte de Glòria -encara hi ha qui em felicita- però l'he celebrat molts anys-quan ho feia- el dia 15 d'agost festa de la Gloriosa Assumpció de la Verge Maria. Capellans.
Conec maries ben joves i m'agrada molt el diminutiu Mariona que és molt dolç. Júlia també es posa molt i és molt bonic. La meva mare, senyora de l'any 1920, es deia Sara i, en aquells temps, quasi bé que només se'n deia ella. La seva fillola també se'n va dir però la mare estava avorrida de tenir un nom tan poc comú del qual ningú en coneixia el sant. Amb els anys Sara també es va posar de moda i no només per la Montiel ja que parlo dels últims vint anys quan la meva mare gaudia veient com hi havia que triava el seu nom.

Júlia ha dit...

A mi és que ja em fa angúnia veure tantes Júlies per tot arreu quan abans érem minoria, la veritat és que avui sembla bonic però en d'altres temps semblava que feia de vella, també els gustos canvien i de vegades no sabem ben bé el perquè, Glòria és un nom que sempre m'ha agradat, fa anys m'agradava Dolors ja que no en copsava el contingut a fons, avui em sembla estrany, per exemple.

Júlia ha dit...

Això de posar el Maria davant de tot arreu va ser molt freqüent, també es va fer amb els nois, en aquest cas, al darrera, vaig conèixer un senyor catòlic que tenia deu o dotze fills i tots duien el Maria al davant o al darrere. Els noms dobles o compostos també han viscut èpoques diverses pel que fa a l'acceptació, hi ha noms amb continguts poètics com Filomena que avui sonen lletjos i antics, que ja és gros. De fet, però, el nom va lligat a la persona i si has conegut algú lamentable amb un nom bonic acabes per identificar-lo, l'obra de teatre 'El nom' feia broma sobre el tema, Pilar m'agradava però avui les tendències catalanes fan que no sigui un nom habitual tot i que tampoc Montserrat, que, per cert havia estat nom masculí, té el seguiment que seria d'esperar i Núria, pel meu gust una preciositat de nom, també es troba una mica en recessió

Júlia ha dit...

Els sants avui se celebren molt menys per raons òbvies però és inevitable que les Maries, els Joseps o els Jordis siguin felicitats a causa de la popularitat del dia del seu sant, en tot cas celebrem tantes coses que no ve d'una, ni que sigui per tradició i folklore ancestral